Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

21 de febrer de 2008
14 comentaris

Feixisme català ?

Arran de la protesta d’un estudiants independentistes per la presència a la Universitat Pompeu Fabra de la candidata del PP Dolors Nadal s’ha generat una polèmica sobre la pervivència d’un hipotètic feixisme català.

 

La Vanguardia publica avui un article de Pilar Rahola titulat “Jovenes bárbaros catalanes”, ple d’imprecisions sobre el present i el passat de l’independentisme català. Altres estrelles del subsistema mediàtic barceloní, com Josep Cuní i Antoni Puigverd, coneguts per la seva manifesta animadversió a la idea mateixa de la independència del poble català, també s’han abraonat sobre el mateix tema. Comparteixo amb Pilar Rahola la seva defensa de l’Estat d’Israel enmig de la judeofòbia existent a casa nostra i no qüestiono el seu desig de llibertat per Catalunya, però no es poden deixar sense resposta les seves afirmacions.

Pilar Rahola fa seves les acusacions de “feixistes” que l’any 1933, a través de les pàgines de “L’Opinió”, el sector d’ERC contrari a les tesis separatistes (Josep Tarradellas al capdavant) va dirigir a les joventuts del seu mateix partit arran d’una desfilada a Montjuïc, en la que, (enquadrats i uniformats com feien els demés partits de l’època), realitzaren una gran demostració de poder de convocatòria.  Les Joventuts d’Esquerra-Estat Català representaven una línia política que entenia com un deure patriòtic el suport al naixent govern de la Generalitat enfrontat, d’una banda al govern de Madrid  i els partits espanyolistes, i d’altra banda a l’estratègia insurreccional de la CNT.

Els germans Badia pagaren amb la vida el fet d’haver trencat, amb voluntaris dels Escamots conduint tramvies, la vaga salvatge engegada pels cenetistes el novembre del 1933. Per no allargar-me amb aquest episodi, i la posterior persecució anarquista contra els separatistes catalans durant els primers mesos de guerra l’any 1936, em remeto a la biografia de Jaume Cornudella Olivé (Un home del silenci, Pagès editors, Lleida, 2001).

Només afegir que molts dels membres de les Joventuts d’Esquerra-Estat Català es comportaren dignament el 6 d’octubre del 1934, lluitaren tota la guerra en unitats pròpies (columna Macià-Companys, entre d’altres) i sostingueren la resistència catalana al franquisme com Jaume Martínez Vendrell. No hi va haver feixisme català als anys trenta perquè el pes de la maçoneria entre els separatista era molt gran, perquè la mentalitat feixista no encaixa amb la tradició jurídica i cultural catalana i perquè no hi ha hagut estat propi des del qual exercir la dominació totalitària que caracteritza el feixisme. Els catalans feixistes eren tots franquistes.

Els joves independentistes de la UPF tampoc mereixen aquesta qualificació pel simple fet de protestar, el feixisme és molt més que això. Els sectors reaccionaris del nacionalisme espanyol s’omplen la boca cada dia de referències al nazisme i al feixisme atribuïdes a l’independentisme català demostrant una conducta psicològica consistent en projectar en els adversaris les veritables intencions pròpies (persecució, extermini…). És una impostura invertir els papers d’agressor i agredit com ho van fer els nazis per justificar els seus propòsits genocides envers els jueus.

Des de la Brunete mediàtica es construeix dia a dia la ficció que la llengua castellana és la perseguida, que a Catalunya no hi ha llibertat, per fer realitat un projecte totalitari per dominar i modelar de forma violenta una realitat social i nacional catalana que no s’accepta tal i com és. Davant aquesta amenaça Josep Cuní, Antoni Puigverd i tots els altres adversaris de l’independentisme callen, i confirmant l’emergència d’un feixisme català, encobreixen la seva falta d’arguments per continuar defensant la subordinació de Catalunya a Espanya.

Post Scriptum, 14 d’octubre del 2018.

Els historiadors Arnau González Vilalta, Enric Ucelay i Manoel Nuñez Seixas han publicat el llibre “El catalanisme davant el feixisme, 1919-2018”, (Gregal Edicions, 2018), i avui han estat entrevistats al Nacional: “Hi ha feixistes catalanistes, però no un feixisme catalanista”.

Post Scriptum, 22 d’octubre del 2018.

Avui fa vuitanta-cinc anys d’una desfilada organitzada per les JERC-Estat Català amb els militants uniformats i arrenglerats anant cap a l’estadi de Montjuïc on havien organitzat un festival atlètic. Les imatges d’aquell acte serviren per deslegitimar l’organització separatista acusant-la de feixista pels seus rivals dins i fora del partit que ha arribat fins als nostres dies.

L’anàlisi més recent d’aquella diada és el que acaba de publicar Enric Ucelay-Da Cal, “Com es fixà la imatge dels “dolents”: les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català i la problemàtica d’un feixisme català”, inclosa dins l’obra col·lectiva “El catalanisme davant del feixisme 1919-2018”, anteriorment esmentada. Tot i que l’article en qüestió té mancances conceptuals i semàntiques substancials se’n dedueix la conclusió que, efectivament, hi hagué catalanistes feixistes, (no dins les rengles d’Estat Català) no pas un feixisme català. Però les fotografies d’aquella jornada han estat instrumentalitzades per afirmar el contrari encara avui.

Post Scriptum, 3 de juny del 2020.

Un historiador amic em fa arribar un article d’un altre col·lega seu que insisteix en la qüestió del feixisme català. Es tracta del treball de Daniel Roig Sanz, “Catalanisme radical, nacionalisme integral i feixisme a la Catalunya dels anys trenta: historiografia, teoria i estat de la qüestió”, publicat a la revista catalana d’història “Segle XX” (9, 2016). Un cop llegit, no aporta novetats significatives a les matèries enunciades tot i que burxa per mirar de trobar un feixisme català equiparable als coneguts per altres pobles europeus. No ho aconsegueix perquè el cas català i el txec (segons esmenta de passada Hannah Arendt a l’assaig “Els orígens del totalitarisme) són dels pocs que no desenvoluparen de forma organitzada i persistent un feixisme autòcton, precisament perquè foren dels primers a patir el nazisme i el franquisme. La qüestió de fons no dóna més de si i insistir-hi a base des descontextualitzar frases i conceptes no és prou per sostenir una argumentació historiogràfica que permeti afirmar el contrari per molt que historiadors formats en la mentalitat totalitària, com Andreu Mayayo entre d’altres, persisteixin a orientar les investigacions dels seus deixebles en aqueixa direcció.

  1. Jaume, avui et vull felicitar. És la opinió més encertada, documentada, elaborada, crítica i propera, que he llegit sobre "l’afer" UPF. Tot i que, si no s’ha d’enfadar ningú, et diré que m’avorreix una mica que parlis tant sovint dels jueus, i amb tots els meus respectes.
    Per cert, que no faràs campanya de carrer?
    Salut!

  2. La Rahola diu coses interessants però passant-se sempre de rosca amb la qual cosa al final perd la raó que pogués tenir inicialment. És com en el tema jueu: criticar la violència islamista és una cosa però passar-se tot el dia defensant un estat que fa pràctiques assassines a gran escala és tot una altra cosa.

    Amb el tema de la UPF, els mitjans de comunicació oficials en fan un gra massa i se’ls nota que matxaquen l’independentisme a través d’aquestes anècdotes. Ara bé, no puc entendre el cervell d’aquests ‘independentistes’ que, l’únic que fan, és donar pólvora a l’espanyolisme més tronat. Hi ha gent que hauria de fer cursos d’estratègia o dedicar-se a plantar cebes enlloc de fer política estúpida.

  3. Fa dies que et llegeixo, company Renyer, i tot sovint trobo que estic molt en desacord amb les teves opinions. Avui però he de mostrar el meu acord absolut amb el què escrius. La història d’Esquerra i de les JERC- JEREC no es pot simplificar com ho ha fet na Pilar Rahola, i molt menys acusar a cap membre de l’Esquerra dels 30 de "feixistes" "cripto-feixistes" o "proto-feixistes", com tampoc es pot fer amb els independentistes que van protestar amb més o menys encert a la UPF.

    Salut.

    Jordi-Eduard Perales

  4. La denominació de Feixista, es molt confusa, i moltes vegades es fa servir per

    menystenir a qui no es com nosaltres, però penso que com be dius, es qui des d’el poder fa servir la violència per reprimir a qui li fa nosa. Però s’ha de reconèixer que hi ha sectors que no ho son perquè no tenen poder, però sabem que si en tinguessin, demostrarien lo feixistes que son, com per exemple els partits d’extrema-dreta de tot Europa. No he vist les imatges de Girona, però si qualsevol nacionalista Català s’en va a una universitat de Madrid, per exemple, estic segur que la gent que els aniria a "rebre", al costat d’ells, els de Girona, son les germanetes de la caritat.

  5. Defensa de l’estat d’Israel?
    Toca’t els collons.
    Per una fàcil regla de tres, també l’Estat Espanyol té dret a defensar-se i, per tant, a destruir-nos, en tant que la seva supervivència depén de la nostra desaparició.

    I, d’altra banda, respecte al tema central…  No tenim dret a defensar el nostre estat mental.  A veure si ara resultarà que no es pot protestar i, fins i tot, emprenyar (i llençar ous, collons, que no maten!) a tots aquells que es dediquen a fotre’t a tu en el teu dia a dia (i any empeny).
    Ja està bé de tonteries…

    Ni us els escolteu, que ara són ells els qui criden "libertazzz, libertazzz".  Fins i tot això ens prenen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!