Passat demà far a setanta-cinc anys de l’inici de la guerra del 1936-1939, una fita que marca un abans i un després en tots els àmbits de la vida personal i col·lectiva dels catalans. Ma mare, que ara en té vuitanta-cinc, té el record de l’escola republicana sempre present, lligat a unes formes de vida vinculades a la terra. Ha conservat tota la seva vida un volum complet, pulcrament relligat, de tots els números del Patufet corresponent al 1937 que condensa totes les enyorances de la seva adolescència espatllada pel conflicte penosament viscut a la rereguarda.
L’ordre imperant a la postguerra era una superposició a tot allò que encara subsistia d ‘abans. Una mena de doble vida col·lectiva. Conèixer i comprendre el món català anterior al 18 de juliol del 1936 és una de les meves obsessions predilectes. Xerrar amb els supervivents d’aquella època és un privilegi, m’ho va fer veure fa molts anys Joan Claret tot dinant a Tolosa de Llenguadoc: el tracte interpersonal, esquerp a voltes, que pervivia entre els catalans de l’exili ja no es trobava entre la gent amotllada sota el franquisme. El caràcter ferreny, emprenedor, orientat al pragmatisme per molt abstractes que fossin les idees que hom defensava, poques vegades es donen avui en la vida pública del país.
Post Scriptum, 18 de juliol del 2023.
Avui, l’aniversari de l’aixecament cívico-militar espanyolista contra el règim republicà instaurat a tot l’estat el 14 d’abril del 1931, però amb una significàció pròpia i específica a Catalunya tal com va exposar Francesc Maspons i Anglasell, passa empastifat per una campanya electoral confusionària i hispanocèntrica. Hom obvia que no fou una “guerra civil” sinó una agressió d’una part de l’aparell d’estat i els poders fàctics contra els propòsits reformistes d’un ordre brutalment dominant en termes polítics i d’espoli econòmic. Dissortadament, la reforma constitucional del 1978 ha consolidat els efectes del règim del 1936, emparant un supremacisme espanyol basat en una abstracció identitària fanàtica i violenta contraposada a les identitats autòctones ancestrals (no solament la catalana, sinó també les asturianes, lleoneses, canàries i castellanes que desmenteixen els dogmes en els quals es fonamenta l’integrisme d’estat).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Veig que compartim obsessions. La meva tieta té 85
anys i manté el record de l’escola republicana, però ma mare – de 77 anys- només
té el record de l’escola franquista. Les seves perspectives i referències són
totalment diferents.
Salut i república…catalana.
Xavier.
Doncs la meva en farà vuitanta-nou i odia parlar de tot el que faci referència a la guerra del 36-39. No sé què és millor, que les persones recordin o oblidin períodes dramàtics a les seves vides. Pel que fa al període previ, l’escola, era de monges, en parla poc i no massa bé…
Bon diumenge, Jaume.
Doncs cada vegada
veig mes clar, que no va ser “civil” en els termes que se l’hi dona a
l’adjectiu. De moment i ara, només amb conformo amb entendre que el que en
diuen “II guerra mundial”, va començar abans a casa nostra.
Però Jaume, ara et volia parlar i donar notícia, de que hem perdut al Ricard.
Aquest migdia, la seva família i amics, l’hi em donat l’últim adéu. Feia
anys que havia perdut el contacte fins que just abans de Sant Joan, amb trucà
dient-me que es moria. Sort n’he tingut d’estar-me unes estones amb ell,
recordar i repassar llocs comuns, però massa poc per omplir-me el buit que em deixa. Senzill i anònim,
va escoltar que l’últim llibre que jo havia llegit era “Història d’un Estat Clandestí”
(Quaderns Crema) de Jan Karski (nom de guerra de Jan Kozielewski, finalment
adaptat com a propi) i amb diu que ell el va entrevistar per un treball que
havia fet sobre l’Holocaust. El Ricard feia de fa anys, feia de free lance o
feia articles i informes per
institucions. Tenia ciutadania britànica
(va néixer a Islington – prop de l’estació de metro Arsenal-) i residia des d’abans
de caure el Mur, a Berlín, si bé prèviament havíem coincidit a la Facultat d’Económiques de
l’UB. De fet, va refer la ruta de l’Holocaust a la Bàltica, detallant-ne fets
i gent. Parlava el català, l’anglès, l’alemany, el rus, el polonès…… el
castellà i xapotejava d’altres llengües. Va ser qui amb va passar la mà per la
cara, conversant amb la meva dona fluidament mentre jo bavejava en un racó de
pis amb un got a la boca. Doncs bé, d’aquesta conversa en va sorgir aquella que
m’obsessiona de fa temps, sobre el qualificatiu “Polaco” aplicat als catalans. L’hi
vaig explicar la caiguda del Font Nacional de Catalunya de l’any 1944 i de com el
Nadal d’aquell any a la presó Model, va ressonar els Segadors davant uns carcellers
que s’ensumaven la derrota dels seus aliats nacionalsocialistes. L’hi vaig
parlar que hi havia “passeurs” catalans que coincidien amb aviadors polonesos,
i de com es cercava un reconeixement polític pels resistents catalans que els britànics
donaven llargues (de fet, al reconegut govern polonès a l’exili, les llargues
son conegudes per tothom). Doncs bé, es veu que l’únic govern interessat amb
el reconeixemnt político-militar dels catalans, va ser el polonès a l’exili de Londres. Sempre he pensat que el qualificatiu “polaco” podria tenir quelcom a
veure amb tot això. Tornant a Karski, va ser el que va informar repetidament (1942
i 1943) al govern polonès a l’exili i als aliats, sobre la situació de l’ocupació
alemanya sota el Govern General, sobre el Gueto de Varsòvia i l’extermini jueu als
camps (s’hi va infiltrar vestit de guàrdia ucraïnès). Anys després, seria
reconegut com a just entre les nacions, polacs.
També varem parlar
d’altres assumptes, com de la Rebekah Brooks,
News of the World, el Murdoch i l’Ansar, més intranscendents. I de nosaltres i
de vosaltres. I de la nostra gent.
El seu primer bressol va ser una maleta de vímet
que van deixar als seus pares uns veïns del barri, una parella mixta anglo-hindú.
I avui el seu últim bressol, ha estat cobert per una estel.lada.
Jo sempre he sentit parlar bé d’aquella escola de la república “feta a la terra”.
Sí! aquella guerra mundial amb els seus 40 milions de morts va començar el 36 i si Catalunya el juliol del 36 hagés sabut i pogut separar-se d’Espanya, potser tot hauria estat diferent. Si Catalunya hagués trencat o els aliats haguessin reaccionat diferent … Però Macià ja no hi era i tres revolucions de cop, La social, l’econòmica i la nacional, són moltes revolucions.
Gràcies per aquest post que he pogut llegir.
Salvador Molins (BIC, CA, SI)