El president espanyol Pedro Sánchez es vanta d’estar al costat correcte de la història en posicionar-se contra Israel i els EUA en el conflicte en curs contra l’eix islamista iranià. Quins paràmetres morals o ideològics fa servir per fonamentar aital afirmació ? el seu plantejament fa avançar la pau ? es sustenta en el dret internacional ? afavoreix els interessos geoestratègics del Regne d’Espanya ?
Cap raonament rigorós ha estat ofert a la ciutadania.
Un primer criteri és ponderar en tots els conflictes qui dels règims en guerra és el més respectuós amb els drets de les persones individuals i els drets dels pobles a l’autodeterminació.
Un segon criteri és valorar qui dels contrincants forma part de la civilització occidental, la sola que té aptitud per universalitzar els seus principis i valors.
La resposta conjunta a ambdues qüestions és que l’eix EUA-Israel se situa en el bloc civilitzacional democràtic basat sobre els drets i la separació de poders i Iran i els seus suports Rússia i Xina representen els totalitarismes islamista i tardo-comunista que neguen les llibertats de les persones i els pobles. Però ni Pedro Sánchez, ni Emmanuel Macron, ni Giorgia Meloni ho veuen així, diuen que no és la seva guerra, ni afecta la supervivència d’Europa.
Josep Gisbert rebat l’inhibicionisme europeu en un clarificador article avui al Nacional.cat: “Segur que la guerra de l’Iran no va amb Europa ?“, del qual val la pena retenir aqueixos paràgrafs:
“Per variar, el paper de la Unió Europea (UE) a la guerra de l’Iran és l’habitual que adopta quan de conflictes internacionals es tracta: hi arriba tard i malament; no sap quina posició ha de prendre, i al final s’acaba decantant per una teòrica equidistància que en realitat fa el joc al costat equivocat de la conflagració armada. Va passar amb la guerra dels Balcans i amb la guerra de l’Iraq; ha passat amb la guerra d’Ucraïna i amb la guerra entre Israel i Hamàs, i passa ara amb la guerra contra el règim dels aiatol·làs. Fa uns quants dies, l’alta representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, l’estoniana Kaja Kallas —digna successora de l’ínclit Josep Borrell—, ho va exemplificar de manera ben clara quan es va cobrir de glòria en assegurar que la guerra a l’Orient Mitjà “no és una guerra de la UE”.
Dirigents d’alguns països europeus mantenen aquest mateix criteri, però qui porta la veu cantant és Pedro Sánchez, que, amb una barreja d’antiamericanisme, d’antisemitisme i d’islamofília, ha erigit Espanya en l’estat més antibel·licista del planeta. El seu capteniment és tan contrari als Estats Units i a Israel que el que ha aconseguit és que els mateixos mandataris de l’Iran —sigui qui sigui que hi mana en aquests moments— el prenguin per aliat i li ho agraeixin deixant passar vaixells espanyols per l’estret d’Ormuz o posant en els míssils que llança contra els països veïns la cita, acompanyada d’una foto seva, en què manifesta que, “per descomptat, aquesta guerra no és tan sols il·legal, sinó també inhumana”. I, per acabar de reblar el clau, hi afegeixen un significatiu “gràcies, primer ministre”. Amb aquestes credencials, la història el recordarà com un personatge nefast que mai no sabia quina havia de ser la seva conducta en l’escena internacional.”
I aqueixa conclusió:
“Arribats en aquest punt, la UE i bona part dels dirigents dels estats europeus haurien d’estar en condicions de contestar una sèrie de preguntes gens supèrflues. Segur que després de l’atac de l’Iran a l’illa de Diego García, de sobirania britànica a l’oceà Índic, amb míssils de llarg abast que poden recórrer 4.000 quilòmetres i que, en conseqüència, poden arribar a totes les capitals europees, encara creuen que aquesta és una guerra que no va amb Europa? De veritat que estan disposats a acceptar el xantatge que representa que tot Europa estigui a l’abast de l’arsenal militar d’un país com l’Iran? De debò que pensen continuar fent la gara-gara a aiatol·làs i mul·làs i condemnar el paper dels Estats Units, que fa temps que adverteix dels riscos que representa l’Iran per a la pau mundial?
Si amb totes les proves no canvien de parer, Europa i els europeus tenen un problema seriós per culpa d’uns mandataris tan miops com irresponsables. I és que, en un moment geopolític tan complicat arreu del món com l’actual, la conclusió salta sola a la vista: què es pot esperar d’una UE que, entre la dictadura islamofeixista de l’Iran i la civilització occidental que comparteix amb els Estats Units i Israel, no sap quin és el costat correcte i no serveix ni tan sols per calibrar el perill real que representa el règim dels aiatol·làs per al present i el futur d’Europa.”
Dissortadament, cap política català (llevat de Sívia Orriols) no gosa contradir Pedro Sánchez i situar la causa nacional de Catalunya al costat dels pobles lliures del món. Potser, malauradament, tots aqueixos governs tan progressistes, pacifistes, moralment superiors, ben aviat hauran de fer front a conflictes multidimensionals amb els totalitarismes emergents al si dels estats europeus, inclos el wokisme destructiu de les societats obertes i la civilització occidentals.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!