Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

17 de juny de 2008
0 comentaris

ERC: estatuts, model de partit i cultura política

Una de les conclusions del passat congrés d’ERC és que n’hi haurà un altre, a un any vista, per reformar els estatuts del partit. Certament, hi ha un munt de qüestions sobre la taula que demanen una actualització: la possible federalització de l’organització (potenciant projectes específics pel País Valencià, les Illes i la Catalunya Nord), la participació dels simpatitzants i no afiliats en l’adopció de decisions orgàniques, les relacions entre el partit i les organitzacions socials, el paper de les dones, entre d’altres.

Perfilar un model de partit genuí ens singularitza com a opció ideològica respecte de les competidores i també ha de servir per crear una cultura política pròpia, cosa que avui no tenim. A més de les regles estatutàries, una organització és un col·lectiu de gent que comparteix uns objectius, (potser també uns ideals), forja una xarxa de relacions i una manera de treballar, crea unes pautes de conducta no escrites, unes complicitats i un tipus de dirigents determinats. El Front Nacional de Catalunya va donar lloc a una fornada de militants excepcionals, personalment no n’he conegut a cap que m’hagi decebut com a persona ni com a patriota. El PSUC, als anys setanta va crear també una marca pròpia, que evidentment no vaig compartir tot i respectar els amics que hi tenia. El PSC és el partit d’ordre per antonomàsia i fins i tot CDC ha trobat un perfil específic. Fora del nostre país, el PNB ha creat una cultura de partit centenària, i també l’esquerra abertzale ha fet escola a partir dels anys seixanta. ERC, fins ara, no.

A Esquerra hi conviuen vestigis de les pràctiques republicanes d’abans de la guerra, una barreja de l’independentisme tranquil i del combatiu dels anys vuitanta, notable i capitans, militants valencians, mallorquins i nord-catalans acostumats a treballar en condicions adverses i gent que s’hi apunta, a la Catalunya estricta, perquè veu en ERC una manera de progressar socialment i professionalment. Tenim el repte de fer efectivament d’Esquerra el partit dels patriotes republicans, un partit de ciutadans que es singularitzin socialment pels valors col·lectius que hi aporten, no per reproduir al sí del partit les condicions de dominació política i control social que regeixen l’ordre establert.

El debat d’estatuts no serà només una trobada d’experts en dret, hauria de ser l’ocasió per unificar una cultura política congruent amb els objectius de llibertat personal i nacional als quals aspirem. I això no és parlar per entretenir-nos com si fòssim desvagats sinó que implica adoptar  pautes de comportament en els càrrecs públics, en la relació entere militants i dirigents i entre partit i societat ben diferents de les que ens caracteritzen avui per avui.
 

Post Scriptum, 17 de juny del 2020.

Avui ERC és un partit allunyat del republicanisme que ha assumit acríticament les cabòries del progressisme abstracte i banal (antiamericanisme, antisionisme, antiracisme arbitrari), contraposa nacionalisme i independentisme, defuig el conflicte nacional Catalunya/Espanya per una reforma del marc estatal amb PSOE i Podemos i organitzativament és una còpia del model del PSC amb un lideratge egòlatra i autoritari per part d‘Oriol Junqueras.

Post Scriptum, 3 d’abril del 2021.

He observat que en els actes commemoratius del 90è aniversari de la fundació d’ERC, ni tampoc en les declaracions dels actuals dirigents, ha aparegut ni l’objectiu de la independència del país com a prioritari del partit ni cap referència als lideratges precedents (Barrera, Carod). Tot plegat respon a un procés d’involució ideològica i estratègica per retrotraure’l a l’etapa anterior al 1987, quan comença la transformació cap a l’organització que havia d’aspirar a liderar i aglutinar el conjunt del moviment independentista. Avui Esquerra cerca intergrar votants federalistes o simplement autonomistes, per tant, sense altra pretensió que arribar a ser una força de centre dins de l’ordre estatal i autonòmic, lluny de tot rupturisme ni conflicte envers l’espoli fiscal, (Espanya ja no ens roba), la dominació política (el PSOE pot ser un aliat), ni la minorització del català (bilingüisme per sempre), ni als poders socio-econòmics (connivència amb la patronal i els sindicats espanyolistes).

El triplet Puigcercós-Vendrell-Vall ha acabat imposant el seu model organitzatiu copiat del PSC (endogàmia, cooptació, nepotisme) i una dialèctica interna sectària que va acabar desbancant Carod-Rovira, i que ara assumeix Junqueras extrapolant-la al conjunt de la política catalana (liquidar Puigdemont com a objectiu). Avui, aqueixa Esquerra expressa una cultura política ( si és que el pot arribar a qualificar així) partitocràtica, desconnectada del seu passat històric i desvinculada del moviment independentista, capficada a desconstruir el procés encetat al 2010 per substituir-lo per un “picar pedra” perpetu i estèril com preconitza Puigcercós en un llibre recent. En resum, ERC ha commemorat als seus noranta anys bandejant la unitat, la uniteralitat i la independència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!