Jaume Renyer

Esquerra Republicana de Catalunya viu, novament i sortosament, temps de transició. Estem immersos en un procés de replantejament, que afecta tant l’estratègia com la direcció política,  que arranca l’any passat després del pacte Mas-Zapatero.

ERC havia contribuït decisivament a la redacció del nou projecte estatutari i esperava, lògicament, capitalitzar-ne el desplegament des del govern. Això significava gestionar el desenvolupament estatutari i governar en coalició amb altres forces autonomistes posposant, com a  mínim per un període de vuit anys, qualsevol proposta de canvi institucional. Aquestes previsions es van destarotar per causa del pacte de la Moncloa i, des d’aleshores Esquerra ha anat buscant, sovint a sotragades, un nou horitzó un cop declarat esgotat el model autonòmic.

Tot i ser una formació independentista, l’estratègia i el discurs del partit s’ha mantingut dintre dels paràmetres de l’autonomisme. Quan l’ordre autonòmic s’esgota des del punt de vista independentista, (vist el balanç de l’estatut del 2006),  entra en crisi l’estratègia seguida fins al moment. A partir d’aquest punt la nova etapa ha de pivotar necessriament sobre la reivindicació de l’exercici del dret d’autodeterminació. La interiorització del canvi de l’etapa autonomista a l’autodeterminista és més fàcil de dir que de complir. La prova es que des del referèndum de l’estatut el missatge ha continuat essent l’acatament del resultat, la priorització de la governabilitat i el desenvolupament estatutari. La Conferència Nacional prevista pel proper 20 d’octubre es convocada com a primer pas per una nova estratègia que encara ha de trigar anys a poder-se implementar. El text aprovat inicialment per la direcció del partit és un redactat que combina reflexions de futur amb anàlisis conjunturals, i al que li cal més nervi i consistència per ser considerat l’inici d’una nova etapa. El mateix Comitè Executiu ho ha considerat necessari i ha esmenat la seva pròpia ponència per encabir-hi la idea llençada per Josep Lluís Carod de fer un referèndum d’autodeterminació al 2014, una fita a la que ara cal definir com, i amb quins aliats, hi hem d’arribar.

En tot procés de canvi estratègic apareixen diversos plantejaments sobre com s’ha d’enfocar la nova etapa reivindicativa. Les tendències, i fins i tot els sectors crítics, s’han de veure com una mostra de vitalitat i pluralitat interna. No s’han de percebre com operacions fraccionals a les quals  respon la direcció blindant-se. ERC necessita un debat obert i ordenat que no s’esgota amb aquesta Conferència Nacional sinó que es perllongarà fins al proper congrés. Sigui quin sigui el contingut del document que finalment s’aprovi el 20 d’octubre no ha de suposar el traç d’una línia divisòria entre oficialistes i dissidents. La direcció té l’obligació de cercar el màxim consens i afavorir la transacció del màxim nombre d’esmenes, i les que no s’hi puguin encabir, seran l’expressió legítima d’una discrepància interna que s’ha de saber gestionar amb  la maduresa que se suposa a un partit que aspira a comandar el poble català cap a la sobirania nacional.

Aquesta transició cap a una nova estratègia es superposa amb la també necessària renovació de les formes de direcció i d’acció política, i si s’escau, també de les persones que assumeixen càrrecs dirigents. Sense descavalcar a priori a ningú dels actuals directius, però també sense vetos, caldrà en el moment oportú, (no pas ara amb motiu de la Conferència), dotar el partit d’una efectiva direcció col·legiada, amb voluntat i capacitat, per engegar un procés d’autodeterminació. A diferència de la política característica de l’etapa autonomista, (reduïda a les elits institucionalitzades), un procés d’autodeterminació només es pot basar en la construcció social de la nació emergent. Això vol dir compartir plantejaments amb les plataformes socials que han sorgit amb aquest objectiu i, per tant, apostar per la mobilització ciutadana de forma complementaria a l’acció institucional. El sobiranisme pràctic que prediquem s’ha de concretar en propostes i reivindicacions, cosa que no s’ha fet arran de la fallida dels serveis públics estatals d’aquest agost. En definitiva, un projecte d’autodeterminació creïble requereix una estratègia viable i un partit obert a construir una majoria social i política que el faci possible. No pas un partit hermètic, de “capitans” i desideologitzat. El repte del 2014 està llençat, les forces de l’ordre establert reaccionen presentant-ho no com una aspiració democràtica sinó com un conflicte polític.

Sense pretendre constituir cap grup organitzat els sotasignats volem expressar conjuntament plantejaments que contribueixin a una transició positiva cap a una Esquerra forta i cohesionada que sigui el motor i l’eix d’una majoria social i política favorable al dret d’autodeterminació.

Països Catalans, 4 d’octubre 2007

Jaume Renyer, Carles Garcia Solé, Raimon Escudé, Ferran Toledano, Eusebi Campdepadrós, Joan Carles López, Daniel Rodríguez Martorell, Rafael Piñol, Jaume Bargalló, Gerard Sugranyes, Isidre Llucià, Teresa Pallarés, Joaquim Miracle, Jaume Nogueroles, Elma Subasic, Enric Viladot, Anton Baiges, Lluís Sumoy, Montserrat Solé, Marc Alexandre Anguera i Anton M. Salvat.

Post Scriptum, 19 d’octubre 2007.

Aquest article ha estat publicat pel diari Avui.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!