Jaume Renyer

Avui fa set anys vaig publicar aquest article al setmanari Actual, hores d’ara ja desaparegut, on hi col.laborava amb una columna d’opinió gràcies al meu enyorat amic Joan Roy. Les reflexions que hi vaig plasmar encara em semblen actuals:

“Quan els països bàltics van aprofitar la descomposició de l’URSS per independitzar-se, Catalunya va viure una mena d’efervescència nacionalista per l’aparent facilitat amb què Estònia, Letònia i Lituània es desvinculaven de l’imperi soviètic. El llavors president Pujol va voler deixar clar que ¨Catalunya és comLituània, però Espanya no és l’URSS¨. Així, el pujolisme va justificar la seva falta d’iniciativa política. Més encara quan ara els integristes espanyols tenen mal de cap pels processos engegats al País Basc i Catalunya i enyoren l’oasi de l’era Pujol. És comprensible que Ibarretxe no mirés cap a Catalunya buscant referents pel seu nou estatut polític. Ha mirat cap al Quebec.

A instància del seu Govern federal, la Cort Suprema del Canadà es va pronunciar el 20 d’agost del 1998 sobre la legitimitat d’una iniciativa unilateral de part del territori estatal per promoure el canvi del seu estatus polític, de les condicions d’un referèndum convocat a l’efecte i de la negociació del resultat d’aquest amb l’Estat afectat pel canvi produït. Aquest pronunciament és extraordinàriament positiu per a resoldre conflictes entre unitats polítiques subestatals que volen assolir la sobirania i els Estats.

Significativament, la majoria dels juristes i polítics catalans han renunciat a fer aquest esforç d’anàlisi analògica i en canvi, els redactors d ela proposta coneguda com a Pla Ibarretxe l’han traslladat i adaptat a la realitat política basca. El resultat és impecablement democràtic i jurídicament viable, perquè el el projecte de sobirania del Quebec tampoc hi cap a la Constitució del Canadà, però el resol. El Regne d’Espanya no és un Estat basat en una tradició i uns valors democràtics realment interioritzats, el Canadà sí. Ibarretxe ens posa a tots davant una realitat que molts no volen acceptar. Lamentablement.”

Post Scriptum, 24 de setembre del 2018.

Avui, el president espanyol és al Canadà de visita i ha aprofitat per fer algunes declaracions que deixen en evidència el seu desconeixement del sistema constitucional canadenc i el sobiranisme quebequès. Carme Chacón va fer-hi estada per estudiar la manera de negar l’equiparació amb Catalunya, però ni això deu haver llegit Pedro Sánchez, ni tampoc la ministra Meritxell Batet que essent professora de dret constitucional (espanyol per suposat) ho ignora tot del dret d’autodeterminació. Els polítics socialistes podrien llegir el resum de les diferències entre el sistema canadenc i l’espanyol que avui publica Vilaweb i l’article editorial de Vicent Partal, “Parla de debò, Pedro Sánchez, quan posa el Canadà d’exemple ?“.

Post Scriptum, 5 de juliol del 2019.

En un altre exercici de “pragmatisme màgic” el president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent (el mateix que va vetar la reinvestidura de Carles Puigdemont el 30 de gener del 2018) proposa a Madrid un”pla de claredat” a estil del Canadà. Pere Martí explica, a l’article diari de capvespre avui a Vilaweb, que “El pla de claredat espanyol és el 155″ i que no hi ha ni n’hi haurà cap mena de negociació amb el poder espanyol.