El 13 de juliol del 2007 vaig publicar aqueix article al diari Avui que encara trobo vàlid nou anys després atesa la confusió ideològica en la qual -volgudament- està immersa Esquerra que ha devaluat la potència regeneradora del republicanisme autòcton:
Hores d’ara l’actualitat política d’ERC està centrada en els reptes estratègics postelectorals però hi ha latent un altre interrogant tant o més importants: la reactualització de l’ideari propi. Formalment Esquerra és un partit republicà, però que vol dir ésser republicà avui ?, quines diferencies hi ha amb les altres ideologies?
Darrerament han reaparegut les referències al component liberal del pensament polític d’Esquerra de la mà de Bernat Joan que ha titulat significativament el seu darrer llibre “Per un catalanisme liberal progressista”. El pòsit liberal es present en la formació republicana des de la seva fundació, fins i tot durant els anys vuitanta va tenir una expressió organitzada en el si del partit a través de la corrent liberal que encapçalava el diputat Jesús Prujà, però ara sembla adquirir nova vigència en sintonia amb la revitalització del liberalisme econòmic i polític que es percep arreu de la Unió Europea.
Aquest rebrot sobtat de l’interès pel liberalisme conviu amb les simpaties vers les posicions socialdemòcrates o fins i tot estrictament socialistes (com es el cas de les JERC) que existien entre les files republicanes on abunden els militants que provenen de formacions catalanes d’aquesta ideologia. Per exemple, Xavier Vendrell, en el seu llibre “Disculpin les molèsties”, s’autodefineix socialista i independentista.
Liberalisme i socialisme han estat les dues corrents de pensament preponderants en el conjunt europeu després de la segona guerra mundial mentre que el republicanisme ha entrat progressivament en declivi arreu: a Itàlia el Partit Republicà Italià pràcticament ha desaparegut, com també la Izquierda Republicana espanyola i només el Partit Radical de Gauche subsisteix a França com a satèl·lit del Partit Socialista Francès. El republicanisme català s’esvaí durant el franquisme i el seu espaï l’ocuparen el socialisme en les seves diverses branques (MSC, PSUC) i parcialment també el marxisme d’alliberament nacional desenvolupat a partir del naixement del PSAN l’any 1969.
La Declaració ideològica d’ERC actualment vigent, data de l’any 1993, recull el llegat dels Principis Bàsics del 1931 alhora que revalida el compromís per mantenir una anàlisi crítica i permanent de la realitat social a partir de mètodes nacionalment autocentrats sense deixar-se arrossegar per models totalitaris i doctrines dogmàtiques que la practica ha demostrat inviables com a projectes autènticament d’esquerres.
La realitat és que pocs esforços s’esmercen en repensar el republicanisme autòcton, (només en el terreny de la historiografia darrerament s’ha incrementat l’interès per retrobar les arrels del fenomen republicà al segle XIX), no es publiquen assajos reactualitzant la idea republicana, ni hi ha centres d’estudi específicament orientats a aquesta tasca, ni tampoc publicacions divulgatives equiparables a les que altres partits fomenten en pro dels seus postulats ideològics i estratègics. Sembla com si el terreny central de la ideologia d’ERC, el republicanisme, no tingui prou entitat per subsistir com a referent bàsic del projecte polític de l’esquerra nacional catalana i no hi hagi qui conreï el pensament republicà català contemporani (llevat d’algunes incursions esporàdiques de Josep Lluís Carod i Josep Huguet).
A diferencia dels anys trenta, quan una corrent intel·lectual que abastava totes les disciplines del saber va donar cos al projecte republicà de construcció nacional preponderant dins del conjunt de les corrents progressistes de l’època, avui els intel·lectuals orgànics de l’estat-nació espanyol i els succedanis regionalistes són hegemònics en l’esfera pública gràcies a un suport mediàtic majoritàriament hostil a la idea d?uns Països Catalans lliures i socialment justos. El projecte nacional i social que ERC representa no pot aspirar a superar el liberalisme convergent i el socialisme estatista sense un referent ideològic propi i sense impugnar l’hegemonia dels defensors de l’ordre estatal espanyol.
L’articulació de drets individuals, socials i nacionals en un projecte polític és una tasca que es pot assolir des del republicanisme millor que des del liberalisme, que prima allò individual i difícilment pot cohesionar un poble que vol accedir a la sobirania, i el socialisme impregnat de concepcions abstractes sense capacitat per assimilar la sensibilitat de les identitats col·lectives. Només des d’un sistema de valors propi: la laïcitat front a l’integrisme, l’esforç personal front a l’enriquiment sense escrúpols, el sentit de la continuïtat de la nació front a l’alienació, es pot bastir un referent ideològic específic a la mida d’una societat democràtica avançada com pot ser la catalana.
Sense aquest ideari, singular i global alhora, no és pot aixecar tampoc una estratègia política per convertir en socialment majoritaris els plantejaments favorables a la llibertat i justícia del poble català. ERC ha fet una opció de govern amb altres forces que o bé no tenen un ideari actualitzat (en que consisteix el socialisme del PSC ?) o bé adopten els tòpics de l’esquerra europea (antiamericanisme, judeofòbia, estatisme). Per reeixir en l?objectiu de fer de l’esquerra nacional la força política determinant del futur nacional pel poble català cal superar no solament el repte de la gestió sinó guanyar també el combat de les idees i el camí no és adoptar les dels altres sinó demostrar la validesa de les pròpies, que en el nostre cas passa per reactualitzar el republicanisme.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!