Salah Jamal, metge i historiador palestí resident a Barcelona, va publicar el 4 d’aquest mes a les pàgines del diari Avui un article amb el títol que encapçala aquest apunt. No pretenc respondre a l’autor del text, (ja ho faran, si volen, els dirigents d’Esquerra al·ludits de forma barroera i demagògica) sinó reprendre el debat sobre una qüestió estratègia clau per a l’independentisme català.
Al si d’ERC el conflicte entre palestins i israelians no ha estat mai abordat de forma rigorosa, (tampoc em consta cap debat aprofundit en altres organitzacions independentistes catalanes), ni continuada. Una primera aproximació foren dos articles aplegats sota el títol “Israel-Palestina: mig segle de conflicte”, publicats al número 23 d’Esquerra Nacional, l’òrgan oficial d’Esquerra, on es reflectien les perspectives personals confrontades de dos militants: Manuel Frau Cortès, mallorquí i jueu (editor de la publicació electrònica “El Call”) i la de Yusef Dkaidek Pedrós, fill de pare palestí, nascut a Jerusalem de mare valenciana.
L’abril del 2002 la sectorial de Política Internacional va redactar una carta dirigida a Josep Piqué, Ministre d’Afers Estrangers del govern espanyol a l’època del president Aznar, (seguint les indicacions d’Amnistia Internacional) que demanava l’enviament d’observadors internacionals als territoris palestins com a mesura per aturar la violència desfermada arran de la segona intifada. En una circular s’especificava que el text de la carta era la posició oficial del Partit i, a més de preconitzar que ambdues parts enfrontades arribessin a un acord, hom puntualitzava que “evidentment, ERC està al costat de Palestina, i defensem, en tot moment, el respecte pel territori d’un país que ja va estar decretat internacionalment fa més de mig segle.” Igualment s’instava a la militància a participar en la manifestació convocada el 7 d’abril d’aquell any per la Plataforma de Suport al Poble Palestí de la qual Esquerra formava part.
Disconformes amb l’orientació seguida per la direcció del Partit en aquesta qüestió, un grup de militants (recordo, entre d’altres, a Jordi Argelaguet) vam demanar poder participar en una reunió del Comitè Executiu en la qual es tractés específicament la posició a adoptar sobre aquest conflicte. Proposàvem l’aprovació d’aquesta resolució:
“Atesa l’evolució del conflicte àrabo-israelià i les seves repercussions polítiques a casa nostra ERC acorda:
Primer.- Reiterar el dret a la pau, la llibertat i la seguretat tant del poble jueu com del palestí. És un deure de tots els demòcrates contribuir a que els esforços encaminats a fer realitat aquestes finalitats que fan els legítims representants d’ambdós pobles arribin a bon port. Des dels Països Catalans procurarem col·laborar-hi de la manera més eficaç possible.
Segon.- ERC participarà en totes aquelles activitats organitzades al nostre país, tant per les entitats representatives jueves com per les palestines, que vagin en la línia dels continguts enunciats en el paràgraf anterior.
Tercer.- ERC no participarà en cap activitat de caràcter sectari, racista i reaccionari que contradigui els punts anteriors i menys encara les que justifiquin el terrorisme.
Quart.- ERC no tolerarà la reproducció a casa nostra d’enfrontaments intercomunitaris en funció de posicions enfrontades respecte del conflicte àrab-israelià, ni l’exclusió de cap col·lectiu que accepti, i respecti, les pautes de conducta democràtica pròpies de la societat catalana. Singularment es denunciaran les accions racistes i antisemites”.
La reunió, efectivament, va tenir lloc -el maig del 2002- però no va prosperar la nostra iniciativa davant el rebuig frontal de Jesús Maestro, secretari de política internacional i de la majoria de la direcció. Des d’aleshores no tinc constància de cap presa de posició dels òrgans de direcció d’ERC. Hi ha hagut, això sí, un decantament continuat, i majoritari, dels càrrecs orgànics i institucionals del Partit (amb algun gest d’excepció de Carod-Rovira com a Vice-president de la Generalitat) a favor de la causa palestina (només cal llegir l’Esquerra Nacional, número 120, corresponent a la setmana del 10 al 15 de desembre d’enguany per comprovar-ho) i en detriment dels interessos nacionals de l’Estat d’Israel.
El seguiment de l’evolució i les implicacions internacionals del conflicte d’Israel-Palestina és una assignatura pendent per ERC a causa de la seva transcendència estratègica. Continuo pensant que cal reobrir el debat al si del Partit i fomentar-lo socialment en la línia dels punts defensats l’any 2002.
Post Scriptum, 20 de novembre del 2023.
La reacció d’ER després de la massacre de Hamàs contra civils israelians el proppassat 7 d’octubre ha estat la de fer costat de manera acrítica al jihadisme pro-palestí i participar de l’antisemitisme que cova entre la creixent comunitat musulmana a Catalunya amb l’esperança de pescar vots presentant-se com un partit islamo-gauchista. Obviant, evidentment, que no hi ha cap interès per part dels palestins en la causa catalana, ans al contrari, Abbas va visitar el Regne d’Espanya per expressar la seva solidaritat contra l’independentisme català: “El presidente palestino muestra al rey y al gobierno su “apoyo a la unidad de España” (El País, 20 de novembre del 2017). Però això a ER tant els hi és, la prioritat és la causa palestina (de fet qualsevol d’altra també) abans que la llibertat del nostre país.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
… fill de pare palestí i mare valenciana …
totes les parelles mixtes de les que tinc constància, son entre un home musulmà i una dona occidental. No en conec cap que sigui al revés. Vol dir doncs, que les dones musulmanes no tenen les mateixes oportunitats ?, o com va això ?. De fet, si no surten de casa ho tenen una mica complicat.
De pura casualitat i gracies al Google he arribat a llegir aquest text i em serveix per constatar el que ja sabia quan vaig marxar d´ERC. El nacionalisme catala es sionista, amb totes les connotacions racistes i malefiques que te aquesta paraula internacionalment,per molt que ho vullguen disfressar els jueus. Es sionista erc, i ho es convergencia i el seu organ avui i ho es per dificil de creure que siga el psan,on vaig tindre el mal trangol de llegir un article signat en la revista Lluita pel guru Vicent Partal on es tornava boig en veure el recolzament que el poble palesti te a casa nostra.
Solucions magiques al conflicte creat pels jueus no n´hi ha cap, pero despres de la matança en gener de 1400 palestins en una accio digna del nazis i realment disfrutada per tots els jueus crec que tenim tot el dret del mon a demanar la destruccio de l´estat d´israel.