Trenta quatre anys després del Setzè Congrés celebrat a Lleida el 1989, l’actual ER hi ha celebrat un nou congrés que clou l’etapa que hi fou encetada. Allavòrens va accedir a la secretaria general una direcció col·legiada encapçalada per Àngel Colom, (i sostinguda per Heribert Barrera) després que al segon torn de les votacions Josep Lluís Carod-Rovira retirés la seva candidatura i li donés suport per tal de desbancar Joan Hortalà. El relleu a la direcció del partit comportà també un canvi d’identitat i d’estratègia que consistí en passar del federalisme a l’independentisme, esdevenint-ne una mena de casa comuna amb la incorporació de militants de diverses procedències (FNC, Terra Lliure, Catalunya Lliure, ADOC). El dissetè Congrés celebrat el desembre de 1991, convalidà l’orientació independentista aprovant una ponència sobre l’actualització ideològica i estratègica, on es diu textualment que «L’estat dels Països Catalans quedarà constituït quan qualsevol dels països d’aquest territori hagi proclamat la seva independència”.
La ponència política aprovada al 29è congrés manté la definició independentista en la lletra però la desmenteixen els fets i les actituds dels seus dirigents, (i el consentiment dels seus actuals afiliats), com hom pot comprovar analitzant la trajectòria del partit abans i després del 2017. El títol és significatiu, “La via democràtica del referèndum“, de la involució conceptual i estratègica que la lletra del redactat traspua, sense referèndum acordat amb el govern espanyol les altres vies no serien democràtiques ? L’apel·lació a un nou referèndum no té altra finalitat que deslegitimar el celebrat l’1 d’Octubre sense una explicació raonada del per què. La ficció de l’acord “de claredat” que s’hi proposa està mancada de fonamentació i és contraproduent per a l’objectiu que aparenta voler assolir, com ha explicat detalladament Vicent Partal en aqueix article de Vilaweb: Aragonès vol demanar un acord de la claredat al govern espanyol per a fer un referèndum.
De tot plegat en resulta una ponència sense trellat, que fa la impressió de ser només un refregit d’experiències fallides en el passat immediat, interpretades sense esperit crític ni constructiu, que deixa traslluir la manca de substància dels plantejaments oficials d’ER com es pot constatar en els escrits i les declaracions del qui passa com l’ideòleg orgànic del partit, Josep Manuel Tresserras. De quina mena de taula de diàleg parlen quan ja s’han rendit a la Moncloa ? Per què diuen demanar l’amnistia quan pacten amb el govern espanyol reformes penals i amb la fiscalia rendicions personals ? Com són capaços de fer córrer la brama de l’eixamplament de la base independentista quan afilien gent que nega ser-ne i es dirigeixen a un electoral que no ho vol ser ? Torno a citar Vicent Partal i el seu editorial del 13 de novembre de l’any passat: “L’allunyament d’Esquerra Republicana: dades per a entendre’l. El pacte de la reforma de la sedició arriba perquè ERC va canviant de pell cada dia més de pressa i hi ha dades que ho expliquen molt bé”.
Aqueixos darrers dies hi ha hagut dues declaracions significatives que expliquen quina és l’actitud real d’ER. Antoni Castellà, a Vilaweb el proppassat 23: “Partits i entitats quasi vam arribar a un acord sobre estratègia”, però que Esquerra va frustrar sense altra explicació que no era el moment, i Josep Pinyol, ahir al seu bloc, “l’Assemblea té molt present que va participar en la Taula de Direcció Estratègica juntament amb Òmnium, el Consell per la República, la CUP, Junts i Esquerra. Una Taula creada als pactes d’investidura de Pere Aragonès que, tant amb la CUP com amb Junts, tenien el compromís d’un nou embat per fer efectiva la República. El gener de 2022 ERC va abandonar-la i es va centrar en la Taula de Diàleg amb el Govern espanyol. El 27 de juliol de l’any passat Esquerra es va comprometre a no qüestionar l’ordenament jurídic espanyol en un acord signat amb el Govern espanyol. D’aquesta manera va solemnitzar que abandonava un nou embat per la independència. D’aquesta manera Esquerra va trair els Acords d’Investidura de Pere Aragonès; també als electors que van aconseguir la majoria del 52% de febrer de 2021. La resta de partits independentistes van consentir aquest abandonament i van continuar amb la rutina autonomista”.
Josep-Lluís Carod-Rovira ja va advertir fa uns anys sobre la falsa ruta de voler intentar un altre cop reformar Espanya, enguany i sense especificar què ha canviat per provar-ho un altre cop, a ER “aproven un projecte que diu que cal augmentar les connexions amb l’esquerra espanyola, precisament en el moment en què l’esquerra espanyola els ha aixecat la camisa amb la reforma del codi penal”, com assenyala punyent Vicent Partal.
L’Esquerra d’avui és més aviat una corporació d’interessos (individuals i grupals) cohesionada en base a les possibilitats d’ascens social (veure els casos d’antics dirigents esdevinguts “empresaris”) o professionalitzar-se a la gestió pública i els seus ens dependents, sense cap voluntat de qüestionar l’ordre estatal i autonòmic que ho fa possible. Això explica la unanimitat soviètica de les votacions al darrer congrés i evidencia quin model de partit té i com el projecta sobre la societat que aspira a co-participar a la seva dominació política i gestionar la dependència econòmica.
ER ha demostrat manta vegades no voler ni la unitat, ni la unilateralitat, ni la independència, i cal acceptar que és així si hom vol realment capgirar l’atzucac actual on ha caigut l’independentisme, (amb la connivència explícita o l’estultícia de Junts i la CUP). Els dos referents de l’eventual represa són el Consell per la República i l’ANC, però calen nous actors, nous plantejaments, noves mentalitats que tinguin com a punts en comú que la primera condició per a la independència és la voluntat d’assolir-la, que l’àmbit nacional són els Països Catalans i que l’alliberament nacional només pot reeixir si és interclassista i obert a totes les opcions democràtiques.
Post Scritum, 14 de febrer del 2023.
Coincideixo amb l’anàlisi de Vicent Partal ahir a l’editorial de Vilaweb: “La decisió de Marchena faria possible de reconduir els errors de fa cinc anys. Ja no hi ha cap camí a recórrer dins l’estat espanyol i l’única via és l’europea i la internacional, cosa que podria fer possible un acord entre els diversos actors de l’independentisme”. Però, dissortadament, ER no rectificarà perquè la seva involució contra-independentista es deu a causes endògenes irreversibles.
Post Scriptum, 19 de febrer del 2023.
Vicent Partal, abans d’ahir a Vilaweb: “Esquerra Republicana, tancada en la presó que el partit mateix ha construït. Això que passa és la constatació del fracàs d’una aposta política que ha arribat fins a l’extrem de trencar la unitat de l’independentisme i causar el desencís de la població sense aconseguir a canvi ni tan sols la seua llibertat personal”.
Post Scriptum, 14 de març del 2023.
Coincideixo amb Vicent Partal: “El pacte de Rufián i Campuzano és tan sols la punta de l’iceberg. Creixen de manera preocupant comportaments d’Esquerra Republicana que responen a un tarannà i a unes maneres de fer més pròpies de l’il·liberalisme que no pas de la seua tradició democràtica.”
Val la pena reproduir-ne alguns paràgrafs: “Deveu convenir amb mi que no deixa de ser curiós que un partit que va nàixer precisament arran de la descomposició del caciquisme polític als anys trenta, gairebé noranta anys després recupere la manera de fer contra la qual va sorgir”. I aqueix altre: “Hi ha, especialment, el tercer exemple, que són unes declaracions francament torbadores d’Oriol Junqueras fetes durant la Trobada de Municipis Republicans. Copie al peu de la lletra el tèlex d’Europa Press sobre l’acte. Diu: “El president d’ERC, Oriol Junqueras, ha assegurat que des d’ERC sovint prefereixen ‘construir aliances’ amb els agents socials de Catalunya abans que fer-ho amb partits amb què, en les seves paraules, no comparteixen res de res.” I més tard explica també: “Junqueras ha dit que prefereixen aliar-se amb la societat catalana perquè els altres partits ‘estan obsessionats a aconseguir el màxim nombre de vots per ocupar el màxim d’institucions amb pactes que moltes vegades van contra natura i que només s’expliquen per voluntat d’intentar impedir el progrés i la llibertat‘.
Deixant de banda que el retrat que Junqueras fa dels altres partits el retrata més que ningú a ell mateix, la dicotomia que el president d’ERC posa sobre la taula –societat civil contra partits– és perillosa i típica de l’autoritarisme, quan la formula el govern per acorralar l’oposició. Els altres partits són dibuixats tots com uns ens il·legítims, moguts per interessos que no tenen res a veure amb la política i el benestar social i, en conseqüència, es proposa de marginar-los i substituir-los. I que les relacions polítiques es facen amb uns difusos agents socials i no amb els representants legítims que els ciutadans han votat en les urnes.
Les enquestes de les eleccions municipals no són bones per a ERC i, segons que sembla, aquest partit està disposat a fer servir amb mànega ampla els recursos de tots els ciutadans en favor dels interessos concrets de la seua formació. Cosa que és greu. Però, si més no per mi, la part més greu de tot això és l’atmosfera autoritària que es respira en aquestes conductes i que observe amb molta preocupació que va creixent dins aquesta formació política; la deriva cap a posicions il·liberals.
Perquè això que fan ara cada dia més descaradament no és que ens allunye de la independència –que ens n’allunya. És que també ens allunya de les pràctiques democràtiques més elementals. I això supose que conveniu amb mi que és més perillós i tot”.
Post Scriptum, 24 d’abril del 2023.
Jordi Barbeta, ahir al Nacional.cat: “Pere Aragonès funda un nou partit“.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!