Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

2 de maig de 2011
2 comentaris

Entre Avalot i els esvalotadors

Ahir, Primer de Maig enmig d’una època de crisi econòmica i atur, les mobilitzacions sindicals tingueren poca volada i menys participació. Aquestes dades donen peu a múltiples reflexions, vet aquí algunes.

 

En primer lloc, la mancança crònica d’un sindicalisme nacional català amb capacitat per ser hegemònic comporta que les reivindicacions dels sindicats d’obediència estatal ignorin l’espoli fiscal dels Països Catalans com a causa primera de la crisi socioeconòmica. Llevat de la Unió de Pagesos al sector agrari, la CSC i altres col·lectius sindicals autòctons són minoritaris i no poden contrarestar el discurs uniformitzador dreta-esquerra que per a tot l’Estat espanyol divulguen CCOO i UGT.

Fa una quinzena d’anys, una colla de militants de les JERC animats per la direcció d’Esquerra van optar per integrar-se a UGT i revitalitar-ne les joventuts amb el vist i plau de la cúpula sindical. Un exemple típic d’entrisme suau, pactat, que ha catalanitzat alguns aspectes no essencials del sindicat socialista però que de cap de les maneres l’ha desconnectat de la jerarquia estatal. Des del punt de vista independentista, balanç zero. Cap reflexió ni valoració crítica i autocrítica he llegit dels responsables d’aquesta operació.

En segon lloc, la convocatòria anticapitalista llençada sota el lema “Ara ens toca a nosaltres” reitera una dinàmica de mobilitzacions orientades a radicalitzar les tensions socials al si d’una societat catalana desestabilitzada per l’espoli fiscal i la dependència política, amb un ús aparent de la llengua catalana però buit de contingut reivindicatiu de caràcter nacional català i esperit constructiu. Cap símptoma d’un model social innovador, just i solidari autocentrat en la realitat del país. La campanya anti-Bolonya en l’àmbit universitari de fa un parell d’anys ja va ser un assaig en aquesta mateixa línia.

Tot apunta que les mobilitzacions contra el sistema capitalista es  radicalitzaran a mesura que augmenti la viabilitat de la independència cercant la deslegitimació i l’enfrontament amb els independentistes de dretes i liberals, segons la terminologia emprada pels antisistema. Tampoc he llegit gaires reflexions prospectives en aquest sentit.

Post Scriptum, 25 d’octubre del 2019.

Al llarg del procés independentista engegat al 2010 UGT i CCOO han mantingut una certa equidistància entre el sobiranisme cívic i la pertinença a les respectives sindicals d’àmbit estatal, però després de la sentència del Tribunal Supremo contra els dirigents polítics i socials catalans això ja no és possible perquè des del poder espanyol no ho permetran, com deia abans d’ahir Pere Martí a Vilaweb. UGT ha reaccionat mantenint la crida a assitir a la manifestació de demà “Per la llibertat” i, en canvi CCOO se’n ha desdit. Camil Ros, Maulet i JERC a la seva joventut, ha mantingut la coherència i la dignitat perssonal però aqueixa actitud hores d’ara és una incognita saber quines conseqüències tindrà.

  1. QUINA CREDIBILITAT TENEN UNS SINDICATS QUE EN LLOC DE VIURE DELS SEUS AFILIATS,VIUEN DE LES SOBVENCIONS DEL GOBERN DE TORN?…PER CERT JA QUE CAL RETALLAR,EN LLOC DE SANITAT COMENCEN AMB ELS SINDICATS.

  2. Aquells excompanys meus de militància a les JERC van entrar a Avalot – UGT com a assalariats de la UGT, i van convertir-se immediatament en sindicalistes professionals, d’aquells que no han cobrat cap altra nòmina (o gairebé cap altra) que la del sindicat a la seva vida.

    Alguns d’ells, que ja han arribat o s’acosten a la quarentena, han fet carrera, i ja fa temps que ostenten càrrecs importants al sindicat. Els veig de tant en tant a la televisió a la capçalera d’alguna manifestació sindical ben a la vora del Pepe Álvarez, o en rodes de premsa de la UGT, i no puc deixar de sentir una certa melangia: com n’és de trista la condició humana, que a canvi d’un sou assegurat i una feina còmoda, fa que joves militants de l’independentisme -que semblaven convençuts, combatius i abrandats- s’hagin convertit en funcionaris o en dirigents del sindicalisme espanyolista a casa nostra.

Respon a OLIVA Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!