La confessió de Jordi Pujol feta pública ahir suposa de liquidació definitiva del pujolisme, la peculiar forma de fer política que ha practicat el personatge més representatiu de l’autonomisme català contemporani. El mateix Pujol havia participat en els debats promoguts fa uns anys entre els cercles convergents sobre la refundació del catalanisme i fins i tot ell mateix havia fet unes reflexions tardanes favorables a l’independentisme que hores d’ara hom haurà de reprendre amb un sentit totalment diferent.
CDC, i per extensió la coalició de CiU, ha d’afrontar el repte de refundar-se sobre nous principis allunyats de la ja inservible herència pujolista si vol continuar participant en el futur immediat del procés d’alliberament nacional en curs. L’espai liberal és clau en una societat europea i la responsabilitat de CDC és contribuir des d’aqueix punt de vista ideològic a que l’estat català que s’albira com a posible tingui caràcter democràtic i estigui orientat a la cerca de la prosperitat dels seus ciutadans, aspectes que hores d’ara no estan assegurats atesa la inconcreció dels procediments i els continguts que pensen fer realitat els partits i agents socials teòricament favorables a la independència, especialmente per la pressió que exerceixen els sectors del que podem anomenar progressisme d’arrels totalitàries.
La causa de la llibertat nacional del poble català necessita enfortir la seva legitimitat moral i democràtica per tal que els valors que impregnin l’impuls fundacional del nou estat siguin capaços de suscitar l’adhesió de la majoria de la població que aspira a veure fets realitat els anhels de justícia i prosperitat que són l’energia imprescindible per a tot canvi històric. Aqueixa força social es va poder constatar sota el lideratge excepcional de Francesc Macià, un patrimoni que no es va poder preservar en tota la seva integritat després de la seva mort. Avui, dissortadament el poble català no té un catalitzador ètic i polític equiparable i cal, doncs, bastir lideratges col·lectius que assumeixin aqueixa responsabilitat si realment volem fer el pas a l’autodeterminació nacional.
La veritat costi el que costi, hauria de ser la divisa de l’independentisme català, vàlida per aplicada per tal de bandejar la impostura, el sectarisme i la mediocitat dels plantejaments demagògics que interfereixen en el conflicte amb l’ordre estatal establert, i vàlida també per ser aplicada al sistema polític i institucional que hom aspira a construir. Això vol dir a la pràctica que la regeneració de la vida pública i el rebuig actiu a la corrupció s’ha de practicar ja hores d’ara per tal que siguin elements acreditatius de la veracitat del compromís independentista de les formacions que assumeixen aqueix objectiu. Farses com les vistes al Parlament de Catalunya amb motiu de les conclusions de la comissió d’investigació sobre la sanitat catalana no es poden tonar a repetir. Com tampoc, el Govern de la Generalitat pot adoptar per més temps una actitud passiva a l’hora de bastir una reforma administrativa que necessita prioritzar els controls jurídics i econòmics interns i defugir de les fal·làcies pregonades pels apòstols -interessats- de la nova gestió pública que tants fracassos acumula i malgrat això encara són els assessors predilectes del president Mas.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!