Fa quatre dies, Josep-Lluís Carod-Rovira publicava a Nació Digital una reflexió punyent: “Potser ja hem tocat fons…“, del qual en comparteixo plenament l’esperit però, dissortadament, no el diagnòstic, ja que encara no hem tocat fons en la cursa autodestructiva que promouen falsos dirigents mentiders i mesells al capdavant dels tres partits parlamentaris. Queda encara el retorn de Marta Rovira seguint els passos d’Anna Gabriel, l’encaixada final entre els presidents Aragonès i Sánchez culminant la rendició del Govern de la Generalitat al poder espanyol donant per liquidat l’1 d’Octubre. El cas català és inèdit entre els moviments independentistes contemporanis, els qui se’n diuen líders practiquen un contra-independentisme fatxenda en nom de l’independentisme retòric, sense cost electoral aparent per ERC, (pels que en fan seguidisme sí).
L’èxit d’ERC és la desconstrucció desacomplexada del procés independentista per liderar la restauració autonòmica i l’encaix a l’ordre establert (espanyol i nostrat), assumint l’ideari espanyolista, com és el cas de la campanya (encetada amb el cas Driouech) per equiparar els independentistes subsistents a racistes i feixistes. Els qui s’han rendit no s’aturaran aquí sinó que marxen decidits cap al col·laboracionisme amb la repressió espanyola contra l’independentisme resistent (casos de Laura Borràs, Josep Costa, Lluís Puig, i evidentment Carles Puigdemont).
Resta veure com acaba la descomposició accelerada de Junts per Catalunya, dins o fora del Govern, atrapats per la lògica convergent de gestionar a qualsevol preu, sacrificant-hi un projecte que només fa dos anys es presentava com a transversal i alternatiu al sistema de partits subalterns. Dissortadament, no comparteixo l’anàlisi de Francesc Abad: “Aquest Govern, generat a partir dels acords d’ERC amb la CUP i amb Junts és l’únic que manté ERC dins del moviment independentista. La sortida de Junts d’aquest Govern és, de fet, desitjada per la cúpula d’ERC que ha portat el partit a fer el que ara està fent. L’endemà de la sortida de Junts del Govern hi hauria un nou govern, format per ERC i els Comuns, i amb el suport extern parlamentari del PSC. L’entrada al govern de consellers dels Comuns blindaria definitivament l’actual pacte amb ERC, a tres nivells: Govern de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i Gobierno de España.
Aquest pacte ja és explícit a Barcelona (ERC ha votat absolutament tot a Ada Colau aquesta legislatura) i al Gobierno de España (ERC ha estat clau per la investidura i majoria d’acords del Gobierno PSOE-Comuns i malgrat la demencial repressió que persisteix sobre el nostre país i la seva gent, ERC i PSOE han blindat una Taula de Diàleg que blanqueja la repressió estatal i legitima el “carpetazo” al tema català).
Tot i que el resultat del 14F permetia, per majoria parlamentària, un govern PSC, ERC i Comuns… el fet que guanyés el PSC implicava que ERC li hauria de cedir la presidència. I a ERC encara hi ha prou gent que era conscient del que això implicava, i que van treballar per configurar l’actual Govern, amb Junts, que havia tret un resultat per sobre de les previsions. L’acord de govern per a Junts fou, en molts sentits, humiliants. Però era l’única manera d’evitar el col·lapse de l’independentisme.” La permanència de Junts al Govern no impedirà absolutament res, ans al contrari, s’autodestruirà com a alternativa.
Pel que fa a la CUP, el pas donat per Anna Gabriel fa patent la complicitat del sector Endavant amb l’estratègia d’ERC, i demostra la incapacitat per codirigir l’independentisme des d’una perspectiva rupturista i transversal. Encara pitjor, la recent escissió al si d’Arran del col·lectiu Horitzó Socialista per prioritzar la lluita pel “comunisme” tot bandejat el nacionalisme i l’interclassisme és la crònica anunciada de l’aparició d’un perill a la rereguarda de l’independentisme català.
Cinc anys després de l’1 d’Octubre el context és favorable als qui el presenten com una desfeta, quan realment és una victòria puntual però sense precedents en tota la història de l’independentisme català. L’Onze de Setembre vinent serà de ruptura social i política entre els qui es fan còmplices de la restauració autonòmica i els qui persistiran en la lluita per la independència. La fallida d’ERC, Junts i la CUP encara no ha tocat fons, per remuntar la causa de l’alliberament nacional i capgirar la tendència claudicant cal reforçar l‘independentisme cívic liderat per l’ANC l’Onze de Setembre i l’institucional representat pel Consell per la República l’1 d’Octubre. Del resultat d’aqueixes mobilitzacions en dependrà el futur polític immediat del nostre poble, situat ara en una posició de perill existencial.
Post Scriptum, 8 d’agost del 2022.
Ahir al vespre a Vilaweb: “El conseller Elena torna a tensar la relació amb Junts, tot vinculant el batlle d’Alcarràs amb l’extrema dreta. Tot i que la frase que ha fet servir està en futur i no en passat, Elena assegura que no s’estava referint al batlle actual sinó a l’anterior, que va ser votat per Junts”. Avui, Albano-Dante Fachín desmunta la fotografia manipulada de la samarreta de Junts: “Fa dies que corre aquesta imatge per Twitter. La difonen amb repiulets i m’agrades desenes de càrrecs interns d’ERC”, ha escrit Fachín, que mostrat la fotografia original, en la qual la samarreta, en comptes del logotip, té la frase “ahí lo dejo”, que ha popularitzat l’advocat Gonzalo Boye. Són dues mostres de la deslegitimació obsessiva de Junts, de fet de tot l’independentisme (Lluís Llach i el mateix Dante-Fachín) per part d’ERC, amb un grau de gregarisme propi d’un partit estalinista.
Dissortadament, aqueixa tendència s’anirà agreujant ràpidament a mesura que ERC sigui cada cop més col·laboracionista. Esquerra ha esdevingut -voluntàriament- un instrument del poder espanyol que ha fet la jugada més intel·ligent des de fa segles cooptant-los a baix cost: la dominació política i l’espoliació econòmica sobre el poble català serà exercida amb l’aval d’ERC. L’objectiu d’Oriol Junqueras és ser president de la Generalitat, li cal però que el PSOE reformi el delicte de sedició per poder ser rehabilitat, mentrestant li cal fracturar irreversiblement l’independentisme i ser promogut mediàticament com el líder més ben valorat (la darrera enquesta del CEO va en aqueixa línia). Roma no pagava traïdors, Esquerra vol creu ara que Madrid sí. Tocarem fons com a país si un home del qual el lehendakari Urkullu va dir, “Lo peor de la política se ha encarnado en él“, és votat majoritàriament pels catalans (caldrà que el PSC es deixi vèncer). Serà el Porcioles del segle XXI, (segurament ni això, ja que l’alcalde franquista de Barcelona va projectar l’àrea metropolitana i va impulsar la Compilació del Dret Civil català, Junqueras malgrat els càrrecs té una trajectòria insubstancial).
Post Scriptum, 17 d’agost del 2022.
L’entrevista de fa cinc dies a Vilaweb complementa perfectament aqueix apunt, Lluís Llach: “Qui em va convèncer que amb l’estat espanyol no es podia negociar va ser Junqueras”. I també, aqueixa informació de l’Ara d’abans d’ahir: “El Govern admet ara que no es retirarà en bloc de totes les causes contra manifestants. De moment ha abandonat o ha rebaixat peticions en una desena de processos”.
Post Scriptum, 22 d’agost del 2022.
L’editorial de Vicent Partal, ahir a Vilaweb, coincideix amb el contingut essencial d’aquix apunt: “L’intent ridícul dels polítics catalans de fer veure que el món gira al revés. Hi ha el sentit comú i contra això no valen castells a l’aire com els que fabriquen els partits que es dediquen a insultar i agredir per tapar tant la seua mediocritat personal com els seus fracassos col·lectius”.
Post Scriptum, 1 de setembre del 2022.
Editorial de Vicent Partal, ahir, a Vilaweb: “L’ONU, la congruència espanyola i la inconsistència dels polítics catalans. L’arbitrarietat jurídica que l’ONU ha tornat a denunciar és una operació d’estat, incompatible per tant amb l’estabilització d’aquest mateix estat que practica bona part de l’independentisme institucional.”
Post Scriptum, 3 de setembre del 2022.
Dues veus lliures: Ramon Alcoberro, al setmanari El Temps, número 1.995: “Instruccions per destruir un país en tres passos” i Albano-Dante Fachín a Vilaweb: “L’alternativa és deixar de mentir”.
Post Scriptum, 12 de setembre del 2022.
Editorial d’ahir al vespre de Vicent Partal, “Enhorabona: el Paral·lel ha encès una llum al final del túnel. La gent ha donat un monumental cop de puny sobre la taula i l’ANC ha marcat un objectiu clar per a canviar la dinàmica derrotista creada pels partits”, però no cantem victòria, com adverteix Joan Ramon Resina: “El junquerisme és rancor. La seva històrica marxa enrere arrossega el partit, i potser el país, a l’abisme.”
Post Scriptum, 1 d’octubre del 2022.
Qui ha tocat fons és el Govern de la Generalitat, incapaç d’encapçalar cap altre projecte que el de la rendició a la Moncloa, i els partits que li donen suport en una relació de dependència mútua sadomasoquista i estèril. Potser el dicurs d’avui del president Puigdemont a l’acte commemoratiu del cinquè aniversari del referèndum del Primer d’Octubre, l’únic dels escoltats avui amb sentit d’estat, serà l’inici de la represa.
Post Scriptum, 23 de febrer del 2023.
La revista “Mirall” ha publicat avui d’elaboració pròpia una “Radiografia de les crisis internes a les entitats i els partits independentistes”:
“Això que ens passa a l’ANC és un reflex del que està passant dins la societat i dins l’independentisme”, admetia la setmana passada Dolors Feliu, la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, organització de gran influència en el moment més àlgid del ‘procés’, però que ara està en hores baixes. La dimissió de 13 membres del secretariat nacional -en part, pel desacord sobre com tirar endavant la seva proposta estrella, la llista cívica- deixa en evidència que la crisi de l’independentisme va més enllà de les disputes entre ERC, Junts i la CUP. Cinc anys després de l’1-O, no hi ha un full de ruta de consens per assolir el seu objectiu polític. La desorientació es comença a notar fins i tot dins dels espais polítics i socials del moviment.
ERC i Junts afronten reptes interns. La CUP sempre ha estat una formació amb veus molt diverses, si bé darrerament també han aparegut algunes crítiques a la seva cap de llista en les últimes eleccions, Dolors Sabater. En el sector civil, ha aflorat una divisió a l’ANC per discrepàncies estratègiques i de lideratge.
Ni tant sols se salva Òmnium Cultural, que es vol erigir com un punt de trobada per superar rancors, refer ponts i dissenyar un pla comú per avançar cap a la independència. A l’entitat hi ha hagut algunes dimissions, tot i que de rellevància menor. A mitjans de febrer el fins aleshores president d’Òmnium a Sabadell, Jordi Carbonell, i tres membres més de la Junta van plegar en disconformitat amb l’estratègia de l’organització. I a finals de 2022, la presidenta i la vicepresidenta al Vallès Oriental, Clàudia Garcia i Meritxell Corbera, també van dimitir.
Espiral de retrets
Els diversos espais de l’independentisme sempre han tingut les seves diferències, però van intentar aparcar-les (no sense dificultats) per promoure el referèndum de l’1 d’octubre. A partir de l’1-O, s’obre una nova etapa marcada per la presó i l’exili dels líders impulsors. Inicialment, s’entreveuen ressentiments entre ERC i Junts per les conseqüències d’aquella enfrontament amb l’estat espanyol, però no s’expressen en paraules dels seus màxims dirigents fins ara fa quatre anys.
Exactament, el 29 de gener del 2019. El dirigent d’ERC Oriol Junqueras declarava a ‘Le Figaro’ que s’havia quedat a Catalunya per un sentit de responsabilitat amb els ciutadans”: “Sòcrates, Sèneca o Ciceró van tenir l’oportunitat de fugir i no ho van fer. Aquesta responsabilitat cívica i ètica m’impressiona molt”.
Aquelles declaracions van arribar a oïdes de l’expresident Carles Puigdemont quan estava visitant Dublín, des d’on va replicar: “Tots sabem on érem i el que vam fer, jo sempre he dit que tindré paciència fins a la sentència, després cadascú explicarà el que hagi d’explicar”.
Precisament, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, viatja aquest dijous a Dublín i ho fa amb un pitjor ambient de desentesa. Quatre anys després del primer xoc públic entre Junqueras i Puigdemont, la relació entre els grans partits independentistes no ha millorat. Amb una bona pila de condemnes judicials i sense un nou projecte comú, el món secessionista català ha entrat en una espiral de retrets i discrepàncies que ara ha calat fins i tot dins dels partits i entitats que el conformen.
ERC s’acosta a PSC i Comuns
El distanciament estratègic amb Junts va obligar ERC a buscar suports fora de l’espai independentista per continuar governant. Pactant els pressupostos amb el PSC i -abans- amb els comuns, els republicans han hagut d’assumir projectes com la B-40, que genera rebuig entre els seus al territori. Per això, la portaveu d’ERC, Marta Vilalta, públicament ha donat via lliure a les bases per participar en la manifestació del diumenge contra la construcció d’aquesta nova autovia entre Sabadell i Terrassa. El partit no hi enviarà cap representant ni cap membre de la direcció.
La “contradicció” sobre el Quart Cinturó -assumida pel propi president de la Generalitat- és l’únic punt que ha tensionat una part de les bases republicanes. Sobretot els quadres del partit als Vallesos. El candidat a Sabadell, Gabriel Fernàndez, és un ferm opositor a aquest projecte i, de fet, ha assegurat que dimitirà si és alcalde i el Quart Cinturó tira endavant. La fricció, però, va durar poc. Dos dies després que el Govern i ERC assumissin la “contradicció” de donar suport a la B-40 a canvi de suport dels socialistes als pressupostos, els republicans van celebrar un Congrés Nacional a Lleida que va servir per tancar files i demostrar unitat entre les bases i amb la direcció.
Amb tot, a ERC no hi ha esquerdes sobre la via per aconseguir una república catalana, que passa per la negociació amb l’Estat. A través de la taula de diàleg amb el govern de PSOE i Podem, van arribar els indults als líders condemnats per l’1-O el juny del 2021 i a finals del 2022 la reforma del Codi Penal que derogava la sedició i modificava el delicte de malversació sense ànim de lucre. Tanmateix, només Carme Forcadell, Josep Rull, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez han deixat d’estar inhabilitats i el president d’ERC Oriol Junqueras no es podrà presentar a les pròximes eleccions. A més, als exlíders de l’ANC i Òmnium se’ls hi atribueix un delicte per desordres públics agreujats. A cap dels condemnats inicialment per malversació se’ls hi ha canviat pel tipus atenuat que es va introduir al Codi Penal.
Un cop tancada la carpeta de la desjudicialització, l’estratègia d’ERC contemplava una segona fase on s’abordés un nou referèndum. En canvi, el president espanyol, Pedro Sánchez, s’oposa frontalment a un plebiscit sobre la independència de Catalunya i considera que el següent pas és una taula de diàleg entre partits catalans per “passar pàgina”.
Junts, nova etapa fora de govern
A Junts tampoc han tingut uns mesos plàcids, especialment des que Puigdemont va deixar la presidència el juny passant el relleu a Jordi Turull, de l’òrbita convergent, i Laura Borràs, referent d’un corrent d’independents heterogeni. Tots dos han pilotat la formació cap a l’oposició desmarcant-se de l’estratègia del diàleg dels republicans. Però no sense polèmica interna.
Quan van preguntar a les bases si volien trencar amb ERC, va quedar palès que un sector no combregava amb aquesta tàctica. Un 42,39% dels militants volia continuar a l’executiu. Tot i això, la formació ha aconseguit tancar files i ara està centrada en fer oposició reivindicant que “cal passar a l’acció i culminar el mandat de l’1-O”, però no concreten exactament com s’ha de fer això. Des de Junts reconeixen que sense anar plegats amb la resta de partits i entitats no es pot avançar cap a la independència.
La CUP i Dolors Sabater
La CUP també ha elevat el to contra l’executiu d’ERC, no només en l’eix nacional per la taula de diàleg, sinó també en l’àmbit econòmic i social pels pactes d’Aragonès amb el PSC sobre els macro-projectes. Per això, un grapat d’assemblees locals de Barcelona van mostrar fa poques setmanes el seu malestar amb la candidata de la CUP les darreres eleccions, Dolors Sabater, que va publicar un vídeo on apareix amb Oriol Junqueras per defensar que cal superar les diferències amb els republicans. Tants els cupaires com Guanyem han tret ferro a les queixes, sobretot tenint en compte que Sabater es presenta a les municipals de Badalona i que busca una entesa local amb ERC.
Crisi a l’ANC
Ara mateix l’ANC és l’espai on les discrepàncies internes són més visibles. Tot i que dissabte passat només van dimitir 13 dels 68 membres que formen el secretariat nacional, hi ha una escissió per la “llista cívica” independentista que reclamen les bases de l’entitat. En la polèmica trobada de finals de gener sobre la creació d’un grup de treball que tirés endavant aquesta iniciativa, 28 membres hi van votar a favor, però 29 hi van votar en contra i van aconseguir tombar la proposta de Feliu, a qui critiquen per “autoritarisme” i manca de rigor.
La idea d’una llista cívica no entusiasma entre els partits independentistes, que temen una major fragmentació de l’electorat. També han empitjorat les relacions amb Òmnium, que al setembre va alertar de “la temptació populista de l’antipolítica”. D’altra banda, l’organització liderada per Xavier Antich es nega a tancar la porta a totes les “vies democràtiques” per assolir la independència, mentre que a l’ANC pressionen per la unilateralitat.
Dirigit des de Waterloo per Puigdemont, el Consell de la República ha intentat ser un altre “instrument” per trencar amb Espanya “des de baix”, donant importància al “municipalisme”. De moment, la iniciativa més destacada ha estat la creació d’una “identitat digital republicana” com un exercici de “gimnàstica republicana” a nivell local. Igual que l’ANC, el Consell de la República ha estat molt crític amb el govern d’Aragonès i la seva agenda de diàleg.
Enmig d’aquest guirigall tothom demana unitat, però en general partits i entitats només es posen d’acord quan critiquen la “criminalització” del moviment secessionista part de l’estat espanyol. Mentrestant, des del referèndum de l’1-O el nombre de partidaris de la independència cau any rere any i va tocar fons el juliol del 2022, quan només un 40,9% dels catalans estaven a favor d’un estat independent, segons el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). L’octubre del 2017 el suport estava en el 48,7%.
Post Scriptum, 27 de març del 2023.
Com diu Vicent Partal a Vilaweb: “Al final tot depèn de si us la creieu o no, a Marta Rovira. Convertir el Primer d’Octubre en un acte opressiu o en un fracàs va molt en contra de la visió que en té la immensa majoria de la població. I aquest és el problema que té ERC”.
Post Scriptum, 4 de juny del 2023.
Josep-Lluís Carod-Rovira, el proppassat 31 de maig, a Nació Digital, crida a “Recuperar la iniciativa nacional”.
Post Scriptum, 7 d’agost del 2023.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una anàlisi despullada de quina és la situació, i molt ben explicada.
Convé tenir-ho molt clar doncs només així serem capaços de trobar la manera de reaccionar-hi .
Jo també ho veig així, aquest 11S i 1 O son crucials i s’ha de sentir la força del poble i el seu rebuig a les maniobres partidistes, fetes amb tota la fetxandaria imaginable.