Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

7 d'agost de 2022
1 comentari

Encara no hem tocat fons

Fa quatre dies, Josep-Lluís Carod-Rovira publicava a Nació Digital una reflexió punyent: “Potser ja hem tocat fons…“, del qual en comparteixo plenament l’esperit però, dissortadament, no el diagnòstic, ja que encara no hem tocat fons en la cursa autodestructiva que promouen falsos dirigents mentiders i mesells al capdavant dels tres partits parlamentaris. Queda encara el retorn de Marta Rovira seguint els passos d’Anna Gabriel, l’encaixada final entre els presidents Aragonès i Sánchez culminant la rendició del Govern de la Generalitat al poder espanyol donant per liquidat l’1 d’Octubre. El cas català és inèdit entre els moviments independentistes contemporanis, els qui se’n diuen líders practiquen un contra-independentisme fatxenda en nom de l’independentisme retòric, sense cost electoral aparent per ERC, (pels que en fan seguidisme sí).

L’èxit d’ERC és la desconstrucció desacomplexada del procés independentista per liderar la restauració autonòmica i l’encaix a l’ordre establert (espanyol i nostrat), assumint l’ideari espanyolista, com és el cas de la campanya (encetada amb el cas Driouech) per equiparar els independentistes subsistents a racistes i feixistes. Els qui s’han rendit no s’aturaran aquí sinó que marxen decidits cap al col·laboracionisme amb la repressió espanyola contra l’independentisme resistent (casos de Laura Borràs, Josep Costa, Lluís Puig, i evidentment Carles Puigdemont).

Resta veure com acaba la descomposició accelerada de Junts per Catalunya, dins o fora del Govern, atrapats per la lògica convergent de gestionar a qualsevol preu, sacrificant-hi un projecte que només fa dos anys es presentava com a transversal i alternatiu al sistema de partits subalterns. Dissortadament, no comparteixo l’anàlisi de Francesc Abad: “Aquest Govern, generat a partir dels acords d’ERC amb la CUP i amb Junts és l’únic que manté ERC dins del moviment independentista. La sortida de Junts d’aquest Govern és, de fet, desitjada per la cúpula d’ERC que ha portat el partit a fer el que ara està fent. L’endemà de la sortida de Junts del Govern hi hauria un nou govern, format per ERC i els Comuns, i amb el suport extern parlamentari del PSC. L’entrada al govern de consellers dels Comuns blindaria definitivament l’actual pacte amb ERC, a tres nivells: Govern de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i Gobierno de España.

Aquest pacte ja és explícit a Barcelona (ERC ha votat absolutament tot a Ada Colau aquesta legislatura) i al Gobierno de España (ERC ha estat clau per la investidura i majoria d’acords del Gobierno PSOE-Comuns i malgrat la demencial repressió que persisteix sobre el nostre país i la seva gent, ERC i PSOE han blindat una Taula de Diàleg que blanqueja la repressió estatal i legitima el “carpetazo” al tema català).

Tot i que el resultat del 14F permetia, per majoria parlamentària, un govern PSC, ERC i Comuns… el fet que guanyés el PSC implicava que ERC li hauria de cedir la presidència. I a ERC encara hi ha prou gent que era conscient del que això implicava, i que van treballar per configurar l’actual Govern, amb Junts, que havia tret un resultat per sobre de les previsions. L’acord de govern per a Junts fou, en molts sentits, humiliants. Però era l’única manera d’evitar el col·lapse de l’independentisme.” La permanència de Junts al Govern no impedirà absolutament res, ans al contrari, s’autodestruirà com a alternativa.

Pel que fa a la CUP, el pas donat per Anna Gabriel fa patent la complicitat del sector Endavant amb l’estratègia d’ERC, i demostra la incapacitat per codirigir l’independentisme des d’una perspectiva rupturista i transversal. Encara pitjor, la recent escissió al si d’Arran del col·lectiu Horitzó Socialista per prioritzar la lluita pel “comunisme” tot bandejat el nacionalisme i l’interclassisme és la crònica anunciada de l’aparició d’un perill a la rereguarda de l’independentisme català.

Cinc anys després de l’1 d’Octubre el context és favorable als qui el presenten com una desfeta, quan realment és una victòria puntual però sense precedents en tota la història de l’independentisme català. L’Onze de Setembre vinent serà de ruptura social i política entre els qui es fan còmplices de la restauració autonòmica i els qui persistiran en la lluita per la independència. La fallida d’ERC, Junts i la CUP encara no ha tocat fons, per remuntar la causa de l’alliberament nacional i capgirar la tendència claudicant cal reforçar l‘independentisme cívic liderat per l’ANC l’Onze de Setembre i l’institucional representat pel Consell per la República l’1 d’Octubre. Del resultat d’aqueixes mobilitzacions en dependrà el futur polític immediat del nostre poble, situat ara en una posició de perill existencial.

Post Scriptum, 8 d’agost del 2022.

Ahir al vespre a Vilaweb: “El conseller Elena torna a tensar la relació amb Junts, tot vinculant el batlle d’Alcarràs amb l’extrema dreta. Tot i que la frase que ha fet servir està en futur i no en passat, Elena assegura que no s’estava referint al batlle actual sinó a l’anterior, que va ser votat per Junts”. Avui, Albano-Dante Fachín desmunta la fotografia manipulada de la samarreta de Junts: “Fa dies que corre aquesta imatge per Twitter. La difonen amb repiulets i m’agrades desenes de càrrecs interns d’ERC”, ha escrit Fachín, que mostrat la fotografia original, en la qual la samarreta, en comptes del logotip, té la frase “ahí lo dejo”, que ha popularitzat l’advocat Gonzalo Boye. Són dues mostres de la deslegitimació obsessiva de Junts, de fet de tot l’independentisme (Lluís Llach i el mateix Dante-Fachín) per part d’ERC, amb un grau de gregarisme propi d’un partit estalinista.

Dissortadament, aqueixa tendència s’anirà agreujant ràpidament a mesura que ERC sigui cada cop més col·laboracionista. Esquerra ha esdevingut -voluntàriament- un instrument del poder espanyol que ha fet la jugada més intel·ligent des de fa segles cooptant-los a baix cost: la dominació política i l’espoliació econòmica sobre el poble català serà exercida amb l’aval d’ERC. L’objectiu d’Oriol Junqueras és ser president de la Generalitat, li cal però que el PSOE reformi el delicte de sedició per poder ser rehabilitat, mentrestant li cal fracturar irreversiblement l’independentisme i ser promogut mediàticament com el líder més ben valorat (la darrera enquesta del CEO va en aqueixa línia). Roma no pagava traïdors, Esquerra vol creu ara que Madrid sí. Tocarem fons com a país si un home del qual el lehendakari Urkullu va dir, “Lo peor de la política se ha encarnado en él“, és votat majoritàriament pels catalans (caldrà que el PSC es deixi vèncer). Serà el Porcioles del segle XXI, (segurament ni això, ja que l’alcalde franquista de Barcelona va projectar l’àrea metropolitana i va impulsar la Compilació del Dret Civil català, Junqueras malgrat els càrrecs té una trajectòria insubstancial).

Post Scriptum, 17 d’agost del 2022.

L’entrevista de fa cinc dies a Vilaweb complementa perfectament aqueix apunt, Lluís Llach: “Qui em va convèncer que amb l’estat espanyol no es podia negociar va ser Junqueras”. I també, aqueixa informació de l’Ara d’abans d’ahir: “El Govern admet ara que no es retirarà en bloc de totes les causes contra manifestants. De moment ha abandonat o ha rebaixat peticions en una desena de processos”.

Post Scriptum, 22 d’agost del 2022.

L’editorial de Vicent Partal, ahir a Vilaweb, coincideix amb el contingut essencial d’aquix apunt: “L’intent ridícul dels polítics catalans de fer veure que el món gira al revés. Hi ha el sentit comú i contra això no valen castells a l’aire com els que fabriquen els partits que es dediquen a insultar i agredir per tapar tant la seua mediocritat personal com els seus fracassos col·lectius”.

Post Scriptum, 1 de setembre del 2022.

Editorial de Vicent Partal, ahir, a Vilaweb: “L’ONU, la congruència espanyola i la inconsistència dels polítics catalans. L’arbitrarietat jurídica que l’ONU ha tornat a denunciar és una operació d’estat, incompatible per tant amb l’estabilització d’aquest mateix estat que practica bona part de l’independentisme institucional.”

Post Scriptum, 3 de setembre del 2022.

Dues veus lliures: Ramon Alcoberro, al setmanari El Temps, número 1.995: “Instruccions per destruir un país en tres passos” i Albano-Dante Fachín a Vilaweb: “L’alternativa és deixar de mentir”.

Post Scriptum, 12 de setembre del 2022.

Editorial d’ahir al vespre de Vicent Partal, “Enhorabona: el Paral·lel ha encès una llum al final del túnel. La gent ha donat un monumental cop de puny sobre la taula i l’ANC ha marcat un objectiu clar per a canviar la dinàmica derrotista creada pels partits”, però no cantem victòria, com adverteix Joan Ramon Resina: “El junquerisme és rancor. La seva històrica marxa enrere arrossega el partit, i potser el país, a l’abisme.”

  1. Una anàlisi despullada de quina és la situació, i molt ben explicada.
    Convé tenir-ho molt clar doncs només així serem capaços de trobar la manera de reaccionar-hi .
    Jo també ho veig així, aquest 11S i 1 O son crucials i s’ha de sentir la força del poble i el seu rebuig a les maniobres partidistes, fetes amb tota la fetxandaria imaginable.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!