Avui fa deu anys que vaig publicar aqueix article breu al setmanari Actual a la memòria d’Antoni Vidal Iborra.
“Ja tenia enllestida aquesta columna setmanal dedicada a l’excel·lent llibre de Gerard Horta “Cos i revolució”, sobre l’espiritisme català, per recomanar-lo com a lectura política d’estiu, quan la meva filla m’ha trucat per comunicar-me que el Vidalet ha mort d’un infart fulminant.
He decidir dedicar-li aquestes ratlles d’homenatge, perquè la seva figura, com a persona i com a casteller, pels valors col·lectius que reflecteix. Es deia reialment Antoni Vidal Iborra, conegut com a “Vidalet” ja que de ben menut havia començat a fer castells amb la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona quan aquesta començava el seu periple, ara fa just 25 anys. Ara ja ratllava la quarantena. Ferreny, geniüt, valent, passional, home de la terra, havia transmès als seus dos fills el fervor casteller que l’animava.
Si patim per la canalla, més encara quan són els nostres fills els que pugen al pom de dalt. Els seus xiquets han sofert caigudes greus d eles quals, sortosament, s’han recuperat per tornar a pujar animats pel pare i la mare, la Rosa, amb un comportament i un coratge gens habituals. Fer castells crea una complicitat intensa entre les persones que compartim aquesta experiència vital que va molt més enllà de l’expressió folklòrica. Per això, la seva desaparició és tan sentida entre els companys.
“Vidalet” vivia la seva identitat com a català, fonamentalment, a través de la seva afició als castells, sense gaires teoritzacions, em deia quan parlàvem esporàdicament. Era un referent per als nous catalans que fan seu el nostre país a través de la colla, amb naturalitat i dignitat. Lluny de la banalitat vital que de tanta gent transmeten els “media”, la seva vida era plena de sentit. Als que són com ell sempre els trobarem a faltar.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!