Jaume Renyer

Recopilant material per a la biografia de Carles Garcia Solé (Barcelona, 1949) que estic preparant conjuntament amb Pau Juvillà, hem trobat aqueixa entrevista que li va fer Josep Maria Cervelló per a la revista LLuita, portaveu d’Independentistes dels Països Catalans, al número 120-121, corresponent a l’abril del 1986, que va titular així: “Els punts de fuga d’en Carles Garcia Solé”. Tracta, bàsicament, de les seves vivències com a pres polític, militant del Front d’Alliberament de Catalunya, escàpol de la presó de Segòvia i del confinament a Yeu, però també de les seves reflexions polítiques a partir de les experiències de patriota militant:

Lluita.- Què hi feies tu a la presó de Segòvia l’any 1976 ?

– Era un pres polític català condemnat a 20 anys per un Consell de Guerra que es va celebrar a Barcelona. El mes de maig del 1972 nou persones vam ser detingudes i acusades de “terrorisme”. De les nou, en Ramon Llorca i jo érem, segons els militars, els elements més implicats i en un principi ens demanaven la pena de mort. De tot el grapat d’activitats armades que el FAC va realitzar en aquella època, potser la més sonada va ser la voladura del monument a “los Caídos” que hi ha a l’entrada de Barcelona per la Diagonal, però la cosa de més gravetat era la mort d’un guàrdia civil en un atemptat a una caixa de recaptació d’impostos de la Sagrera. Va ser un fet fortuït, però és clar, per a ells era el motiu més greu. Fins quinze dies abans del Consell de Guerra es deia que ens demanarien la pena de mort, no sé si per les mobilitzacions al carrer o per quin motiu van revocar aquesta petició per la de 205 anys per a Ramon Llorca i 185 anys per a mi. La impressió dels advocats era que en el moment del judici el fiscal podria tornar a demanar la pena de mort, el fet però és que les condemnes van ser de 30 anys per a en Llorca i 20 per a mi.

Lluita.- Suposo que a partir d’aquí vas anar passant per un seguit de presons fins al trasllat a Segòvia…

– Sí, vam estar uns 6 mesos a Barcelona, se’ns van endur amb un “cunda” a Saragossa i a Carabanchel, i finalment a Segòvia, on dels 4 anys que vaig estar a la presó les tres quartes parts més les vaig passar allà. En Ramon Llorca el van portar a Sòria. Hi havia aquestes dues presons de penats per a polítics i la norma era repartir la gent del mateix sumari en presons distintes perquè no estiguessin junts.

Lluita.- Tu vas ser condemnat a partir de la teva militància en el FAC. Potser que expliquessis què era el FAC, d’on provenia la gent de la primera hora del FAC, què pretenia i en quin moment neix…

– Jo crec que el FAC va ser, més que un inici, la culminació d’un procés. Nosaltres érem gent jove amb un gran sentit patriòtic que vam ser captats per elements del Consell Nacional Català de l’exili, que pretenia crear una mena de joventuts nacionalistes fetes a la seva mida. Al començament així es van encarrilar les coses, vam passar per períodes d’entrenament militar i per sessions de formació teòrica, encara que de fet quasi tot es va centrar en l’aspecte militar. A mesura que passava el temps es van anar creant contradiccions. Nosaltres érem tots de procedència obrera, la majoria del barri de Sants de Barcelona i xocàvem amb les mentalitats d’aquella gent que venia d’una altra època, i amb un plantejament del nacionalisme molt diferent. Aquesta va ser una de les causes del trencament, una altra va ser que, com acostuma a passar sovint a Catalunya, hi ha molts lluitadors de paraula, però de fets n’hi ha pocs. Quan van veure que nosaltres estàvem disposats a tirar endavant es van espantar i es va anar creant un distanciament entre nosaltres i ells. Després de discussions i tibantors es va arribar al trencament. La gent que vam quedar estàvem completament mancats d’una anàlisi política, partíem d’uns plantejaments molt primaris, crec que érem molt nobles, i vam constituir el Front d’Alliberament Català, un nom que vam considerar adequat ja que era el mateix tipus de sigla que les dels fronts d’alliberament nacional que havien aconseguit la independència a països com ara Algèria. Aquest va ser l’inici del FAC, el trencament amb el nacionalisme d’una altra època per un esperit progressista que li donava una gent treballadora que concebia la lluita nacional amb un sentit popular, no et diré de classes, perquè això per nosaltres era encara força confús, però sí molt més avançat que el vell nacionalisme burgés. Sense cap altre bagatge vam passar de les idees als fets.

Lluita.- Això devia ser a començaments dels 70, oi ?

-Això va ser cap a l’any 68 o 69. És curiós que a la mateix època va haver-hi un trencament polític dins del FNC on la gent més jove fundava el PSAN i iniciava l’estratègia de l’alliberament nacional i de classe.

Lluita.- El procés que fèieu vosaltres no hi tenia cap lligam ? No a nivell de persones, sinó en el sentit que representava una evolució del tot paral·lela…

– No, en absolut, no hi havia cap lligam. És més, penso que el que vam fer nosaltres tenia més valor, ja que sent gent sense cap mena de formació política, només amb un gran sentiment que havíem de lluitar pel nostre país i que li volíem donar un sentit progressista a aquesta lluita, vam arribar a les nostres pròpies conclusions i a veure que no podríem anar a remolc del vell nacionalisme. No hi ha cap teorització política pel mig, ni cap cap pensant: érem nosaltres amb uns plantejaments polítics molt elementals.

Lluita.- I com creus tu que estava la situació política en aquelles acaballes dels 60 ?

– A nivell independentista, molt malament. Hi havia un desfasament entre la gent exiliada a Catalunya Nord i l’interior. Ells es pensaven que aquí hi havia encara lluita i la realitat és que no hi havia res. El Consell de Guerra de Burgos va començar a despertar consciències però era més en solidaritat amb el que passava a Euskadi que no pas expressió de la pròpia lluita a nivell català.

Lluita.- Però vau creure que hi havia condicions per a endegar una lluita armada als Països Catalans ?

– Bé, jo sempre he cregut que les condicions es creen. Però, a part d’això, el que va ser més determinant va ser la voluntat d’un grapat de gent de tirar endavant i de crear organització.

Lluita.- Per què creus que el FAC no va arrelar tant, o va ser més fàcil de destruir que no pas ETA, que en aquell moment iniciava una gran activitat al País Basc ?

– Una de les coses que ens van fer pensar que teníem grans probabilitats d’èxit va ser que érem gent desvinculada de la política, sense fitxes policials, cosa que ens donava una gran tranquil·litat. Dissortadament, s’havien deixat alguns fils en relació als primers lligams amb gent del CNC i aquests van ser els determinants per a la nostra primera caiguda. Estàvem convençuts que podríem ser l’embrió capaç de crear una organització estable i ens va fallar per l’únic lloc per on ens podia fallar. La nostra caiguda del 72 ve donada per la col·laboració de la policia francesa i espanyola, d’això se’n parla molt ara però ja era un fet en aquella època. Sembla que la policia francesa tenia controlat el telèfon d’un exiliat que mantenia contactes amb algú de nosaltres i va posar a l’aguait la policia espanyola. Aquesta no va moure res, controlant i esperant que la cosa anés creixent per tal de poder fer una desarticulació espectacular. L’atemptat al monument dels “Caídos” va precipitar la caiguda, ja que va emprenyar molt els militars, que van pressionar la policia que es va veure obligada a estirar del fil que tenia i aquí ve la caiguda.

Lluita.- Quin tipus d’accions va fer el FAC ?

– Crec que el FAC tenia pretensió de fer accions de molta més volada. Són coses que no s’han arribat a conèixer gaire i que caldria escriure algun dia. Ni ETA en aquells moments fa accions coordinades i de la gran envergadura militar que va fer el FAC en el seu moment. Tenim a l’historial accions polides i de gran eficàcia. Posaré algun exemple. Un 18 de juliol van incomunicar Barcelona i part de Catalunya fent volar totes les vies fèrries d’entrades i sortides a la ciutat i en altres punts de Catalunya. Una acció amb un contingut polític més clar va ser una represàlia als fets de Londonderry quan els soldats anglesos van fer una matança d’irlandesos. Van volar l’institut britànic de Barcelona, acompanyat d’un gran escampall de fulls i van tenir cura d’enviar comunicats i fotografies de com havia quedat l’edifici a tota la premsa europea. Una altra acció de gran envergadura militar, en la qual van participar unes 18 persones en quatre vehicles diferents, va ser la voladura d’un repetidor i una antena de 50 metres que tenia la Guardia civil a Montjuïc, amb ells presents al lloc i sense haver-los de tocar.

Lluita.- Bé, potser tornem a la teva estada a la presó. Quins presos catalans hi havia en aquells moments ?

– Catalans ? Bé, catalans de naixença n’hi havia bastants, ara catalans conscients de l’opressió sobre la nació catalana no n’hi havia pràcticament cap. En els primers moments, a Barcelona, vaig conèixer algú del PSAN a la Model i més tard sé que hi vau passar vosaltres (es refereix a les caigudes del 74 i del 75, de PSAN-P, FNC i GIC), però a les presons de compliment no en vaig conèixer cap. A Segòvia en el moment de la fuga érem 5 catalans: hi havia gent del MIL i del PCE(i). De tots els qui vaig conèixer l’únic que jo crec que era un independentista en potència era l’Oriol Solé Sugranyes, i no ho dic perquè sigui mort, sinó perquè era amb el que jo més m’avenia i ja ens coneixíem del carrer.

Lluita.- I a Segòvia amb qui vas coincidir ?

– A Segòvia hi va passar força gent. Hi havia en Palomas Santamaria i l’Hinojosa del PCE(i), en Sànchez Julià, que va participar a la fuga, la gent del MIL, l’Oriol, en Pons Llobet. En els últims temps també van portar en Llorca des de Sòria, i també hi van passar anarquistes com David Urbano. En aquells temps, parlar d’independentisme era gairebé un pecat. Recordo a la presó de Barcelona, pocs mesos després de la detenció, en una assemblea de polítics, que ens volien expulsar de l’assemblea perquè no ens consideraven polítics: ens deien que érem “pequeño burgueses radicalizados”. Parlar l’any 72 d’independentisme, o només d’autonomia, era considerat en aquells ambients polítics una aberració.

Lluita.- Quin tipus de vida portaveu a la presó ?

– Segòvia era una presó on el 90% dels presos eren polítics, això comportava un status bastant bo. Els 70 o 80 presos, la majoria bascos, funcionàvem en comuna. Teníem reunions periòdiques de discussió política. Davant qualsevol problema lluitàvem col·lectivament i designàvem comissions de negociació amb la direcció. La convivència va ser molt bona.

Lluita.- És possible formar-se dins de la presó ?

– Ara no sé com estan les coses, aleshores sí. A Segòvia vam adquirir una gran formació política, hi havia unes condicions adequades i una gent preparada. El que va passar és que a partir d’un primer intent de fuga, el règim interior es va endurir i se’ns va limitar la llibertat de moviments, però malgrat tot hi havia temps per a poder llegir i estudiar tot allò que no es podia fer fora per manca de possibilitats.

Lluita.- I com es va anar gestant la fuga ?

– Jo crec que la gent que ens hem involucrat en un tipus de lluita com aquesta, el nostre comportament a la presó mai no és passiu. Al començament, estant a Barcelona abans del judici, ja estàvem plantejant-nos escapar de la Model, vam estar estudiant la possibilitat de fugir pels safareigs, crec que això és una obligació en consonància amb la lluita que has estat portant al carrer. A Segòvia aquesta inquietud hi era, estava en la ment de tots i faltava només que tècnicament fos possible. La iniciativa la va portar ETApm en un primer intent, conjuntament amb els trotskistes d’ETA VI. En aquest primer intent l’aspecte de suport exterior estava més ben preparat que no en el segon, però a causa de les caigudes que va tenir ETA en aquells moments i a la infiltració d’un confident de la policia que li deien “el Lobo”, es va descobrir l’intent i això va comportar un control més gran dins de la presó. Passant uns mesos en què tot nou intent era impossible, va anar guanyant la rutina i els funcionaris van afluixar l’estricta vigilància a què ens tenien sotmesos.

Amb una gran discreció es va tornar a treballar a partir dels materials que havien quedat amagats des del primer intent. El secret va ser absolut. Aquesta vegada ETApm va voler muntar-ho en solitari. Quan ja es portaven mesos treballant ningú encara no sabia res. Penso que vaig ser jo una de les poques persones que va assabentar-se’n. En aquella època tenia grans afinitats personals i polítiques amb els pm, ja que no trobava entre els catalans ningú que compartís les meves idees independentistes. El pes de la responsabilitat el van portar ells, però jo vaig tenir un paper que en algun moment va ser important. Quan els bascos van anar a parar tots a cel·les de càstig, ja que els havien interceptat un comunicat per a l’exterior, la fuga estava molt avançada. En aquells moments per a poder treballar bé dins del túnel s’havien taponat els wàters d’una sèrie de cel·les per tal que no caigués res damunt dels qui treballaven dins del túnel. En una cel·la d’aquestes van posar un pres comú que acabava d’entrar i quan ell va veure que el wàter estava embossat va protestar i va fer que hi anés el que feia de lampista a mirar-ho. Jo era l’única persona que podia adonar-se del que podia passar, ja que tots els bascos eren a cel·les de càstig i els altres no en sabien res. Vaig poder parlar amb un dels tancats, que era el que sempre entrava al forat per les seves característiques físiques i aquell va inventar-se un atac de claustrofòbia i va començar a donar cops a la porta fins que el van deixar sortir. Ràpidament anem cap al forat i mentre jo vigilava ell entra i treu el tap. Són aspectes secundaris però que en un moment determinat van fer possible la fuga.

Lluita.- Quan va durar la preparació de la fuga ?

– Mesos. I dins d’aquest mesos van passar moltes coses: van matar el Txiki i l’Otaegi i tots els presos ens vam posar en vaga de fam. Altrament, continuava havent-hi molta conflictivitat a la presó amb intervals de motins, protestes, etc.

Lluita.- Quins criteris es van seguir per a confeccionar la llista dels que s’havien de fugar ?

– De mica en mica se’n van anar assabentant els presos, encara que hi havia gent que no ho va saber mai, però a mesura que passava el temps els treballs s’anaven engrandint i hi podi haver suspicàcies entre nosaltres. Per evitar-ho es va anar dient a la resta de companys. El criteri que es va seguir va ser per gravetat de les condemnes. En això els pm van ser molt honestos. Es va elaborar una llistat començant pel que tenia més condemna. A la fuga hi van participar 29 persones, encara que haguessin pogut ser algun més, concretament el Lucio Lobato, del comitè executiu del PCE, condemnat a 20 anys, estava també a la llista i se li va proposar de sortir, però ell s’hi va negar.

Lluita.- Al mateix temps hi havia al carrer una campanya important per l’amnistia. Això es lligava d’alguna manera ? Intentava ser un cop d’efecte de cara a aquesta campanya ?

– Sí, evidentment. És més, nosaltres quan es parlava tant d’amnistia els plantejaments que posàvem sobre la taula eren dos: que el futur polític que es preveia no arreglaria res, ja que no confiàvem en els muntatges del PCE i les plata-juntes. La fuga era una forma de denúncia, una forma de demostrar que s’havia mort Franco, però que les coses continuaven igual. Per una altra banda hi havia un segon plantejament, aquest més optimista, que deia que potser nosaltres sortiríem amb l’amnistia, però com que les coses no haurien canviat substancialment, tornarien a entrar nous presos i el forat el podrien aprofitar ells. Així, si arribava l’amnistia abans que es consumés la fuga, la feina no seria inútil, ja que el forat estaria llest per a uns altres.

Lluita.- Fa uns quants anys es va fer una pel·lícula, “La fuga de Segòvia” que relata aquests fets. Una cosa que va cridar l’atenció és que omet totalment la teva participació. L’únic català que hi surt és l’Oriol Solé, ja que, com que el va matar la Guardia Civil, no podien dir que no hi era. A què creus tu que va ser degut aquest “oblit”?

– Bé, no és només la meva participació la que obliden. Hi vam participar 5 catalans: l’Oriol Solé i el Pons Llobet del MIL, Sànchez Julià del PCE(i) i el Ramon Llorca i jo, del FAC. Els pm crec que van abusar de la bona fe dels revolucionaris catalans. Tinc dades que els pm van abusar en moltes ocasions d’aquesta predisposició nostra. El fet de la fuga és un menyspreu cap a nosaltres, que forma part d’aquesta actitud. Van considerar que estàvem allà una mica de rebot. Parlen de l’Oriol perquè va morir durant els fets, si no no n’haurien dit res. Jo crec que el criteri que els va portar a plantejar la pel·lícula d’aquesta manera, era la gran pugna que hi havia entre els pm i els milis. Aquesta pel·lícula va estar finançada pel pm….

Lluita.- Actuen fins i tot militants que van participar a la fuga, al costat de guàrdies civils autèntics !

– Sí, sí, el mateix realitzador, Angel Amigo, és un dels qui van participar-hi. Els pm com a organització estaven molt interessats a treure el màxim profit polític d’un fet d’indubtable valor històric, que ells feien servir com a arma de prestigi en la pugna que mantenien a Euskadi amb els milis.

Lluita.- Bé, si volíem destacar la teva participació era més en el sentit que tu vas arribar a bon port. I és clar, encara és més escandalós que els quatre que vau arribar a Euskadi Nord un fossis tu i no apareguis enlloc a la pel·lícula…

– Sí, pot ser que em destaqui una mica per ser un dels quatre que vam aconseguir escapar. D’alguna manera vam demostrar que la fuga era possible. El que passa és que això no va ser rendibilitzat políticament. La mateixa pel·lícula no li’n treu cap rendibilitat. La clau de tot estava en aquestes quatre persones que van aconseguir passar a l’altra banda.

Lluita.- Explica’ns, doncs, la teva pel·lícula personal de la fuga. Com va anar des del moment de la sortida ?

– La fuga estava molt ben preparada. La meticulositat va ser tremenda. Dies abans d’escapar-nos fèiem, de manera discreta, exercicis de gimnàstica calculats per als moviments que hauríem de fer dins les clavegueres. Estàvem distribuïts per grups amb un responsable que anava passant les directrius. Tot estava previst, els moviments i les passes que cadascú havia de fer. La sortida va ser dura per a mi. Els nervis de vegades et juguen aquestes males passades, no és que reaccionés més malament que els altres, però recordo que estava absolutament esgotat. Quan vaig arribar a fora teníem la roba preparada per a canviar-nos i treure’ns la que portàvem que havia quedat mullada i plena de porqueria, recorda que estava ben marejat i l’Oriol va acostar-se per ajudar-me a vestir. L’Oriol era una persona d’una humanitat increïble, en aquells moments en què tothom tenia prou feina per a ell mateix, era difícil parar atenció en un altre, en canvi l’Oriol ho va fer.

Un cop fora es van repartir armes als militants d’ETApm, els altres no en vam tenir. Hi ha l’anècdota que surt a la pel·lícula, que ens vam creuar amb uns gitanos i que se’n fotien “esto es la guerra!”, després vam saber que es pensaven que érem militars fent maniobres. La qüestió és que vam pujar al camió, vam passar d’un de petit a un de gran. En el petit el trajecte va ser horrible, jo vaig quedar a sota de tot i, al damunt, hi tenia dues o tres persones, apilonats. El segon camió ja estava més ben preparat, hi havia més espai per a moure’ns. Un cop allà dins, la gent de l’escamot exterior va preguntar qui sabia fer servir armes i se’n van repartir algunes. Jo vaig agafar-ne una, l’Oriol una altra. Es van repartir uns diners per si ens havíem de separar en algun moment, em sembla que van ser trenta mil pessetes per a cada un, i tot fent bromes i amb un gran sentit de l’humor, amb l’esperança que el pitjor ja havia passat vam anar tirant amunt. Vam arribar a un punt…

Lluita.- Vosaltres no sabíeu on éreu ?

– No sabíem res. Només notàvem si ens aturàvem o ens movíem. Els de l’escamot no van dir tampoc res. Quan vam arribar al punt convingut vam saber que hi havia hagut un error, ja que s’havia concertat una cita amb el mugalari que ens havia de passar a Euskadi Nord en un lloc que li deien la granja, i sembla que en aquella zona n’hi havia dues, de granges, i ell ens esperava en una i nosaltres l’esperàvem a l’altra. A partir d’aquí vam cometre un error greu. Les persones que estaven més serenes van proposar de tornar a entrar al camió, baixar a Pamplona, dormir dins del camió i muntar una altra cita l’endemà. Altres deien que no, que estàvem a mitja hora de la frontera i podíem enfocar bé el camí, ja que un d’ells era d’aquella zona i s’ho coneixia. Per majoria es va decidir tirar muntanya amunt. Aquest va ser el nostre error. Ens vam reagrupar tots, el camió va marxar i vam començar a caminar per una pista enmig d’una espessa boira, que la gent del país anomena boira negra perquè no es veu absolutament res. En cas de topar amb la Guardia Civil vam convenir que ens tiraríem tots cap a la dreta. En aquells moments vaig tornar a coincidir amb l’Oriol Solé que es va acostar i em va preguntar com em trobava. Més tard ell va avançar-se i ja no el vaig tornar a veure mai més.

De cop i volta van començar els trets. La Guardia Civil estava situada a una alçada superior a la nostra, érem blanc segur si no arriba a ser per la boira. Els trets de metralleta es produïen a uns trenta metres, nosaltres vam contestar amb les armes que portàvem i la majoria es van tirar cap a la dreta. Recordo que feia una baixada i després una pujada, mentre baixàvem estàvem protegits però en pujar les bales ens passaven fregant. Vaig veure gent ferida, a Ramon Llorca el van tocar al cap i al braç. Els qui vam aconseguir reagrupar-nos dalt de la muntanyeta vam decidir continuar el riuet que es veia i que vam considerar que ens portaria a l’altra banda. La boira, però ens va anar dispersant. Anàvem agafats tres de la mà per no perdre’ns i al final ens vam quedar sols. Sense adonar-nos-en vam anar donant una volta en rodó, de tal manera que tornàvem al lloc del tiroteig. Quan ja portàvem moltes hores caminant vam sentir els crits d’una persona que es queixava d’una manera desesperada. Pensant que era un dels nostres que estava ferit vam acostar-nos per ajudar-lo. Quan érem a tocar es van sentir crits d’Alto a la Guardia Civil, i van començar a disparar-nos a una distància molt curta. Nosaltres vam començar també a disparar. No ens tocàven perquè no es veia res amb la boira. Allò era un parany que havia muntat la Guardia Civil per tal d’agafar-nos, van deixar un ferit a terra fins ben passada la matinada perquè amb els seus crits fos un reclam per als altres. Per culpa d’això, a aquest company, un tal Lasa, van haver-li d’amputar un braç que se li va gangrenar a causa de les hores que va estar malferit a terra sense curar.

Vam escapar de nou i després de moltes hores de caminar vam veure la silueta d’unes cases que no sabíem on eren. Totalment xops ens vam mantenir a l’aguait fins que vam sentir veus: eren d’un company, el quart que es va salvar amb nosaltres i una noia de l’escamot de suport exterior. Ens vam ajuntar 5 persones que intentàvem desxifrar què eren aquelles cases. Vèiem passar els cotxes de la Guardia Civil per tot arreu, se sentien trets, era impossible tornar enrere: no sabíem on érem i l’única sortida era entrar en una d’aquelles cases esperant que no fos un “cuartelillo” de la Guardia Civil, agafar la gent que hi hagués a dins, a les bones o a les males, i que ens orientessin o ens facilitessin un cotxe. Ens vam acostar amb cautela. Eren uns xalets, vam entrar en un. No hi havia ningú. Vam tancar bé, vam netejar les petjades i els trossos de vidre que havíem trencat, ens vam canviar de roba i ens vam quedar a dins. Vam estar onze dies dins d’aquella casa. Ens va passar de tot: se’ns va disparar una metralladora accidentalment, vam tenir la Guardia Civil a la porta…Convençuts que no en sortiríem vius, vam decidir vendre cares les nostres vides. Per la ràdio deien que tots els altres ja havien estat agafats i que els cinc que quedàvem, anàvem armats amb 7 metralladores i jo què sé quant d’armament. Vam valorar que allò ho deien per justificar la matança en el moment que ens pesquessin. Aquella casa estava plena d’armes de caça, les vam preparar totes al costat de les finestres i ens vam posar a esperar.

Durant aquells onze dies vam fer alguna temptativa d’escapar. Un dia la noia de l’escamot i un dels bascos van anar fins al poble per saber on érem. Finalment, ens va venir a sobre la Setmana Santa i calia suposar que vindrien els amos de la casa. Així va ser, un dia es van presentar dos personatges en cotxe, nosaltres que ja els esperàvem, els vam reduir i intentàrem convèncer-los que col·laboressin. L’amo de la casa va arribar a dir que preferia que li fotéssim un tret allà mateix abans que sortir amb nosaltres amb el cotxe, ja que sabia que si ens topàvem amb els civils, que hi toparíem perquè ell havia vist controls pujant, la Guardia Civil primer dispara i després pregunta (van ser paraules textuals seves). Un dels bascos havia begut aquell dia més del compte i l’agafava i cridava que ens havia d’acompanyar, els altres el separàvem però es va anar creant un clima de molta tensió dins d’aquella casa. Finalment, els vam deixar allà lligats. Jo vaig dir a l’amo de la casa que li deixàvem una quantitat de diners per a reparar alguns dels desperfectes que li havíem ocasionat, ja que si havíem entrat a casa seva no era perquè fóssim uns delinqüents sinó per una necessitat Vaig posar-li trenta mil pessetes a la butxaca, tot recomanant-li que si els civils li preguntaven no digués que li havíem donat nosaltres, perquè les hi prendrien, com va passar efectivament.

Vam escapar en un dels dos cotxes, un Simca. Per sort no vam trobar controls fins a Pamplona, de Pamplona vam anar a Alsasua, i d’allà a un poblet on vam picar en algunes portes. Calculàvem que ja estarien buscant i no podíem tirar endavant, calia amagar-se. A la primer casa que vam trucar va sortir una dona que ens va dir que no tenia cap inconvenient a amagar-nos, però que li havien agafat un fill en una manifestació, feia dos dies a Pamplona i que la policia es podia presentar en qualsevol moment a escorcollar la casa. Vam anar a provar a una altra casa, hi vivien uns pastors que ens van acollir de seguida. L’home ens va acompanyar a buscar el cotxe, ja que calia desfer-se’n el més aviat possible. Un de nosaltres va anar amb ell i van deixar el cotxe prop d’Alsasua, tornant amb el vehicle del pastor. A casa d’aquella gent vam estar 4 o 5 dies amagats a les golfes. Va ser molt curiós que un dia va pujar tota la família, ells dos i dues filles que tenien, a parlar amb nosaltres. El primer instint va ser tapar la metralleta que teníem damunt la taula. Ens van dir que estiguéssim tranquils, que ja sabien que anàvem armats i que ens volien demanar, ara que la cosa estava més tranquil·la, que els expliquéssim què era ETA. Em vaig quedar de pedra veient l’escena dels meus companys explicant les raons de la seva lluita a tota aquella família que arriscava tantes coses acollint-nos a casa seva.

Més tard, fent viatges amagats entre les bales de palla, el pastor ens va portar on tenia les ovelles i després ens va acompanyar muntanya amunt, 6 o 7 hores, per tal de passar de Navarra a Guipúscoa. Vam estar dos dies i dues nits caminant, travessant tota una serralada. Per arrodonir-ho, va ploure, va nevar…. El fet és que vam anar a parar a una casa a Guipúscoa que ens va proporcionar un telèfon. Posats en contacte altre cop, es va preparar el nostre pas al Nord amb mitjans tècnics molt importants. Escortats per un escamot vam anar a Donosti, on vam estar uns dies amagats en diversos llocs, entre els quals el pis d’una persona que avui té molt a veure amb el govern basc. I una matinada, disfressats de pescadors, amb una barca vam passar a Euskadi Nord.

Lluita.- Un cop passats a Euskadi Nord, vau fer conèixer que estàveu allà ? Vau demanar la carta de refugiat polític ?

– Quan vam arribar allà la primera intenció era presentar-nos a les autoritats franceses i demanar la carta de refugiats, però s’havia de dir que alguns dels que havien estats agafats havien estat lliurats a la policia espanyola per la gendarmeria francesa. És dir que alguns dels fugats van arribar a passar a territori francès, però van ser detinguts i retornats a l’Estat espanyol. Amb tot això hi havia un ambient d’inseguretat que feia aconsellable posar més terra pel mig. Ens van organitzar una anada a París, amb advocats i periodistes que estarien presents quan ens presentéssim a les autoritats. La nostra sorpresa va ser que després d’un intent frustrat d’entrevista al matí, se’ns va citar a la tarda (així el govern francès tenia temps de decidir què feia amb nosaltres) i automàticament ens van detenir. Després d’una nit a la presó de La Santé i amb unes mesures policials espectaculars, ens van portar a Fromentin, a la costa nord francesa, on ens van fer pujar a la força a un vaixell, mentre nosaltres ens resistíem com podíem. I d’aquí cap a Yeu on quedaríem en règim de confinats.

Lluita.- I un cop a Yeu què us vau plantejar ?

– Bé, nosaltres continuàvem amb la nostra ceba. És que en aquella època teníem molt marxa ! (somriu amb malícia). Vam decidir que allà no hi fèiem res, que havíem de tocar el dos. El que passa és que allò era una illa i fora de la temporada de turisme només estava habitada pels pescadors. Van multiplicar el nombre de gendarmes que tot el dia estaven pendents de nosaltres. L’única comunicació que hi havia entre l’illa i el continent era un vaixell que feia un viatge al dia i que estava molt controlat. Semblava impossible escapar-se’n. Això sí, ens tenien a cos de rei, en els millors hotels i sense pagar ni un duro ! Vam ser-hi tres o quatre mesos, juntament amb altres bascos (aquest d’ETA militar, entre ells el Peixoto) que ja hi eren quan nosaltres vam arribar i que ja estaven preparant la fugida des de feia temps. Volien fer venir un vaixell des d’Euskadi per treure’ls, però això tenia dificultats tècniques molt importants.

Amb tot això es va convocar a l’Estat francès i per l’esquerra francesa, una sèrie d’actes de solidaritat amb nosaltres, un d’ells va consistir en una vinguda massiva a l’illa per passar el dia amb nosaltres. Entre tota la gent que va arribar hi havia un noi, que ara viu a la Catalunya del Nord, que és mallorquí però que vivia al nord de França. La premsa sempre parlava dels 9 bascos deportats a Yeu, mai no s’havia dit que érem 8 bascos i un català. Aquesta va ser la sorpresa d’aquest mallorquí. Vam estar parlant tot el dia i vam simpatitzar. En anar-se’n, jo mig en broma li vaig dir: “Bé, si coneixes algú que pugui venir a treure’ns amb una barqueta…”. Ell es va quedar seriós, va dir “ja t’ho miraré” i se’n va anar. No li vaig donar cap importància a l’assumpte, però al cap d’un parell de setmanes es tornà a presentar a Yeu, ens veiem clandestinament i m’ofereix una embarcació que ens treuria de l’illa l’endemà. Vaig consultar amb la resta de companys que desconfiaven d’algú que no coneixien, però al final ens hi vam arriscar. Ens va donar una cita en una platja per a l’endemà. L’endemà era diumenge, vam anar al cinema, l’únic que hi havia a l’illa, amb tota la comitiva de gendarmes que no ens deixava mai, però que potser perquè ja havien vist la pel·lícula, es van quedar fora de la sala.

Nosaltres havíem fet amistat amb força gent de l’illa, entre ells un dels responsables del cinema, que ens va obrir una porteta del darrera per on vam sortir sense ser vistos. Ens vam dirigir cap a la platja, esquivant els gendarmes que ja ens buscaven. Arribats al lloc de la cita, amb un bot, vam embarcar a la barca de vela que ens esperava i d’allà, amb penes i treballs, ja que no feia ni gota de vent, vam anar a parar al continent. Allà ens esperava el mallorquí i la seva companya. Aquest noi estava ficat dins d’una companyia de teatre, gent d’esquerra, molt ferma, que va col·laborar amagant-nos una temporada en un poblet amb tota mena d’atencions, fins i tot em van atendre quan vaig estar malalt. Ells mateixos ens van portar a Euskadi Nord, i un cop allà, jo ja tenia molt clar que no hi feia res, que la meva lluita estava a la Catalunya Nord, i cap allà vag marxar pels meus propis mitjans, amb la idea que em trobaria amb companys de l’organització. Sabia que el FAC estava passant per dificultats, però no em pensava pas que em trobaria amb una desfeta total. Vaig intentar, juntament amb altres companys, de refer-la, però el procés de descomposició en què es trobava no ho va fer possible.

Lluita.- I el retorn cap a casa ? Va ser a partir de l’amnistia ?

– Amb tot això va passar força temps. A nosaltres l’Amnistia no se’ns va aplicar fins bastant més tard que a la gent que estava a la presó, ho van fer amb comptagotes. Però a part d’això jo venia amb unes ganes molt grans de tornar a refer el FAC i vaig passar molt de temps al Nord. De fet, em sembla que no vaig tornar aquí fins a l’any 79 i ho vaig fer veient que tothom anava tornant i que aquí també hi havia possibilitat de dur una lluita d’una altra manera.

Lluita.- Un cop retornat, quin plantejament personal i polític tens ?

– Hi ha diverses maneres d’entendre la política. Jo no em considero un polític. Hi ha polítics de bona fe i altres, els polítics professionals que fan una inversió, com en un negoci. En un primer moment vaig estar movent-me a nivell públic, però en un segon pla, fent coses interessants com va ser el Comitè contra l’Estatut de la Moncloa, o tasques de protecció de les manifestacions. Vaig participar més tard en el BEAN, vaig jugar-hi fort i em vaig presentar a les eleccions. La gent de la meva època està bastant cremada i desenganyada per la manipulació política d’aquests professionals que dèiem abans. Va haver-hi un fet que va acabar de dispersar la gent, l’aparició de Nacionalistes d’Esquerra. En el meu cas concret, jo participava en aquell moment en un col·lectiu d’un centenar de persones que van fer campanya contra l’Estatut de la Moncloa i que va ser dispersat pel muntatge de NE, això va provocar una gran desmoralització.

Lluita.- Però qui és ara Carles Garcia Solé ?

– En aquests moments jo no milito enlloc. Faig coses amb la Crida. Crec que hi ha molts nivells d’actuació. Terra Lliure està jugant una carta, la Crida en juga una altra. No milito perquè la gent que hem tingut una dedicació política com la meva en una època determinada portem un retard personal i professional molt gran, jo he passat per situacions molt difícils a nivell personal i arriba un moment que has de donar prioritat a solucionar els teus propis problemes. No m’he desentès de res, jo continuo estant a la palestra. La prova és que el dia de Sant Jordi de l’any passat, en els fets de la Rambla, em van fotre una bala de goma a l’esquena que em va fer estar una setmana al llit. Jo continuo participant, però d’una forma més reposada que abans.

Lluita.- I des de la teva perspectiva de lluitador “veterà” que ara adoptes una posició de segon terme, què en penses de la situació del moviment independentista ? Es parla molt de creixement polític, creus que és així ?

– Jo sempre he estat en un segon terme. Penso que un dels problemes que tenim en aquest país és precisament l’excés de protagonisme de la gent, conscient d’això jo no he volgut figurar mai. A pesar que no milito enlloc, assisteixo a tots els actes de carrer i he palpat aquest creixement. Hi ha una onada de gent nova, una nova generació que ha fet irrupció i ha commogut la vida política catalana. Penso, però, que aquesta gent reclama formació i una història al darrera. Els passa el mateix que va passar-nos a nosaltres, estan a l’independentisme per un instint de poble que a vegades costa fins i tot d’argumentar. Seria també molt interessant de recuperar els d’abans, que tampoc no són tan vells, que poden aportar moltes coses i que avui estan al marge.

Lluita.- Abans has parlat de la Crida, què en penses de l’MDT ?

– És difícil de contestar ja que em costa separar el nivell polític de les meves possibilitats de participació. L’estar vinculat a l’MDT comporta un nivell de compromís que en aquest moment jo no puc assumir. La Crida compromet menys, i això no la fa menys independentista crec jo, és una lluita potser més diluïda, més ambigua, però hi ha gent que pot participar en aquest joc i que no pot tenir cabuda a l’MDT perquè és un plantejament més concret. Sé que hi ha hagut problemes entre les dues organitzacions però crec que s’ha de tendir a superar-los.

Lluita.- No veus, doncs, incompatible l’existència de dos moviments que reclamen, sobre el paper, espais similars ?

– No, jo considero que han de coexistir, perquè els nivells de compromís que representen són distints. El que s’ha de buscar són fórmules per a no obstaculitzar-se mútuament. Cal superar l’esperit de divisió en la perspectiva que el nostre moviment d’alliberament encara està per fer, no és la Crida, ni tampoc l’MDT.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!