Jaume Renyer

Aqueix article, que signat com a secretari general de l’Ajuntament de Reus i professor associat de la URV, ha estat publicat a la revista de la Federació de Municipis de Catalunya nº 90, corresponent a l’octubre d’enguany:

“L’entrada en vigor, a marxes forçades, de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local, coneguda com LRSAL, ha posat sobre la taula dels governs locals la necessitat de fer un pensament sobre la idoneïtat de les formes actuals de gestió dels serveis públics i les activitats econòmiques exercides pel conjunt d’ens que integren el món local català.

La LRSAL ha estat la reforma parcial més impactant de les diverses modificacions puntuals que ha experimentat el règim local estatal i català des que se’n van definir les bases i el desenvolupament entre els anys 1985 (quan s’aprova la LRBRL) i l’any 1987 (quan al Parlament de Catalunya aprova les quatre grans lleis que han estructurat el món local català en els nivells-municipal, comarcal, metropolità i provincial- fins a l’actualitat).

L’impacte de la LRSAL és degut al fet que suposa un canvi de tendència respecte de l’evolució que havien seguit fins ara els governs locals, habituats a un marc competencial flexible, potencialment expansiu, que ha donat com a resultat que especialment, els municipis mitjans i grans assumissin voluntàriament o per delegació competències més enllà de les preceptives i sovint, fent-ho mitjançant la creació d’ens instrumentals.

Crida l’atenció que tot i la importància efectivament adquirida pels serveis públics locals, l’atenció prestada pel legislador estatal, sobretot, i també català, a l’actualització normativa d’aqueixa matèria clau en l’activitat municipal hagi estat nul·la en el cas espanyol (el RSCL DE 1955 ha subsistit fins l’actualitat sense haver-ne estat modificat el seu contingut), i minsa (el ROAS del 1995 n’és l’excepció) en el cas català. En cap de les modificacions de la LRBL (significativament, la Llei 57/2003) s’ha enfocat d’una manera omnicomprensiva la regulació dels serveis públics i les formes de gestió. Tampoc els diversos avantprojectes elaborats pel MAP durant el període 2004-2011 s’han adaptat als nous conceptes introduïts per la normativa comunitària en aqueixa matèria, com és el cas de la noció de “serveis d’interès general”.

Des de Catalunya estant, llevat el ROAS ja esmentat, tampoc hi ha pogut aqueixa modernització normativa i conceptual que li cal al món local. La nova configuració dels governs locals prevista a l’Estatut del 2006 no ha estat desenvolupada legislativament i projecte de llei en curs de tramitació al Parlament presenta moltes deficiències, també en aqueix àmbit.

També la reflexió acadèmica i política sobre aquesta matèria ha quedat en un segon terme atesa la preminença de les teories denominades de la Nova Gestió Pública tendents a afavorir les formes instrumentals pròpies del dret privat en detriment de l’optimització de les eines pròpies del dret administratiu local, Aqueixa influència ha donat com a resultat que molts governs locals hagin acceptat criteris no contrastats d’eficàcia i eficiència en pro de l”externalització de la prestació dels serveis públics sense atendre a un ordre planificat i contrastat, que han dut a experiències no reeixides i a una accelerada reducció i reordenació d’aqueixa mena de polítiques i tècniques organitzatives.

El balanç d’aqueixa tendència diversificadora vint anys després de la seva eclosió és en general migrat, llevat d’excepcions notables com les experiències reeixides de l’Ajuntament de Barcelona des del 1961 ençà. Aqueixa constatació, nítidament perceptible arran de l’esclat de la crisi econòmica al conjunt de l’Estat iniciada al 2007, ha dut als municipis a adoptar mesures correctores d’aqueixa tendència expansiva en una època marcada per l’aplicació dels principis d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera.

L’exposició de motius de la Llei 27/2013 comença amb la declaració explícita que és la reforma de l’article 135 de la CE operada l’any 2011 per tal d’introduir el principi d’estabilitat pressupostària com el que ha de regir les actuacions de totes les Administracions Públiques. El posterior desenvolupament d’aqueix precepte constitucional mitjançant la Llei Orgànica 2/2012, de 27 d’abril, d’Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera deriva en les adaptacions de la legislació estatal bàsica en matèria de règim local que aqueixa Llei pretén articular.

La LRSAL “ha abordat una profunda modificació de la normativa bàsica de règim local, fortament recentralitzadora que devalua els principis d’autonomia local i de subsidiarietat previstos en la Carta Europea d’Autonomia local, trasllada les competències sobre educació, salut i serveis socials a les comunitats autònomes, incrementa les facultats de coordinació, control i prestació dels serveis públics de les diputacions, reforma el mapa municipal i imposa uns criteris homogenis de reestructuració limitant el poder d’autoorganització del sector públic local per escollir la forma de prestació dels serveis públics, sense abordar l’etern problema del finançament de les hisendes locals garant material de l’autonomia local”¹.

A aqueixa voluntat del legislador cal afegir-hi la determinació d’afavorir la iniciativa econòmica privada evitant “intervencions administratives desproporcionades” quan aqueixa decisió correspon avaluar-la a cada Ajuntament seguint el procediment establert al ROAS amb uns requisits de conveniència i oportunitat que encaixen amb les prescripcions imposades per la LRSAL per poder exercir aqueixa mena d’activitats.

Tot i l’esperit que impregna la LRSAL de la literalitat de les seves normes no se’n ha de deduir forçosament que la consecució dels objectius prestacionals dels municipis s’hagin de veure dràsticament reduïts fins al punt de posar en perill el nucli essencial de l’activitat municipal com a garant dels serveis públics locals. Aqueixes finalitats poden aconseguir-se mitjançant diferents formes de gestió pública o exercint activitats econòmiques de producció i distribució de béns, i també planificant estratègicament una intervenció regulatòria de les activitats privades d’interès general.

Els governs locals són les administracions de proximitat per excel·lència, estan ben posicionats per a fer front a necessitats prestacionals per si mateixos o en col·laboració amb altres administracions i en convivència amb els operadors privats, si s’escau. Però han d’orientar les seves estratègies i prioritzar les seves polítiques públiques, molt especialment en l’àmbit dels serveis entesos com una eina que garanteix un mínim comú prestacional a l’abast de tots els ciutadans. Es tracta de prioritzar els serveis bàsics, essencials a la comunitat, en base a criteris d’eficiència assumint l’obligació de calcular i publicar el “cost efectiu dels serveis” com un primer pas en la implantació de la nova cultura de l’avaluació i de la transparència en l’actuació dels governs locals.

L’elecció d’una determinada forma de gestió i l’organització del concret mode gestor és una decisió que s’enquadra en l’exercici de la potestat d’autoorganització, i per això, gaudeix d’un ampli marge d’apreciació que cal sustentar sobre els criteris que concretin el principi de bona administració. En aqueix sentit, cal utilitzar els procediments d’avaluació previs als canvis de formes de gestió que el ROAS ja preveu i on es preveuen comissions d’estudi en les que hi intervinguin els electes, els directius i els funcionaris locals.

Les inèrcies adquirides en l’àmbit de la gestió dels serveis públics locals han de ser qüestionades per afavorir un canvi en profunditat del règim prestacional, adoptant un enfocament global i innovador adequat a les necessitats de cada municipi, i cal aprofitar els canvis normatius imposats per la LRSAL perquè aqueixos siguin els adequats a la capacitat de cada municipi.

Un dels àmbits materials en el qual convindria començar a aplicar aquesta reflexió innovadora sobre els canvis a introduir en les formes de gestió podria ser, per exemple, el servei de recollida domiciliària de residus urbans, ja que llevat d’alguns municipis, la regla general és que es presti en règim de concessió. Caldria promoure una política orientada a possibilitar que siguin les corporacions locals, individualment o agrupadament, que de forma directa puguin assumir aqueix servei.

Però aqueix procés de reorientació dels serveis públics no pot sorgir només de la iniciativa de cada Ajuntament per separat. Cal crear els espais d’interrelació i debat acadèmic, professional i polític per trobar un plantejament que serveixi de comú denominador per tal d’inspirar els canvis normatius i les noves polítiques públiques que haurien de ser vàlides per tots els municipis de Catalunya, grans o petits.

Des d’ara i fins a les eleccions municipals previstes pel 2015, cal preparar les condicions per a què els governs locals que en sorgeixin puguin iniciar un nou cicle en la gestió dels serveis públics locals”.

NOTES:

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!