Aqueixa és la meva contribució a les IV Jornades d’Història Nacional celebrades a Prats de Molló els dies 18 i 19 d’octubre del 2025 dedicades al tema “Exilis. Del nord al sud, del sud al nord”, les actes del qual sota la coordinació de Lluís Puig i Gordi han estat publicades per l’editorial Afers (2026).
Consideracions preliminars
L’evolució de l’independentisme català contemporani, l’he mirat de resumir en un assaig titulat Catalunya, qüestió d’Estat (Pagès Editors, 2025), que abasta des de 1968 fins a 2024. Un dels aspectes susceptibles d’un estudi més aprofundit és el relatiu a les organitzacions armades, concretament pel que fa a la repressió que van rebre per part de l’aparell d’estat espanyol, i més específicament els exiliats que va generar. Llibertat.cat va publicar el 26 de maig del 2018 un llistat nominatiu sobre la «Repressió contra l’independentisme des de 1974 fins a l’actualitat», però no existeixen estudis exhaustius i amb rigor historiogràfic sobre la seva amplària, i menys encara que tractin dels exiliats. Aqueix treball és, per tant, merament introductori, fet amb la voluntat de contribuir al coneixement d’aquest episodi de la història recent del nostre poble. Raó per la qual cal fer uns aclariments preliminars.
En primer lloc, empro la denominació «independentisme combatiu» en un sentit restrictiu per identificar el conjunt de patriotes i col·lectius que durant el franquisme i fins ben entrat el règim constitucional espanyol de 1978, practicaren, legitimaren o es solidaritzaren amb els militants que optaren per l’exercici de la lluita armada com a estratègia per assolir la independència de la nació catalana. En contraposició, Ramon Barnils va encunyar el concepte «independentisme tranquil» amb la finalitat d’eixamplar la base social i electoral independentista. Un cop superada aquella conjuntura, avui hom pot legítimament associar independentisme i combativitat, especialment en temps de ressaca postprocés, quan han aparegut dissortadament massa mostres del que podríem anomenar «independentisme mesell», el que dona per perduda la causa i s’aplana davant l’ordre estatal que ens és imposat. Ben altrament, en l’actualitat els patriotes de debò, com el conseller Lluís Puig personifica exemplarment, expressen la combativitat com a actitud moral que ha d’acompanyar de manera indestriable el comportament d’aquells que s’identifiquen independentistes.
Precisant encara més, no és el mateix l’independentisme combatiu que l’esquerra independentista nascuda l’any 1968 arran de l’escissió del Front Nacional de Catalunya d’un gruix de militants que constituïren el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans i assumiren el plantejament estratègic que feia indestriable la independència, el socialisme i els Països Catalans que ha estat l’origen de tots els col·lectius que els han fet seus de diferents maneres i intensitats fins a l’actualitat. Però cal observar que no tot l’independentisme, ni aleshores ni ara, s’autoidentificà com a socialista: hi hagué organitzacions que defugiren definir-se ideològicament per mantenir-se estrictament en l’àmbit militar (cas de l’Exèrcit Popular Català) o es limitaren a autodenominar-se nacionalistes sense més especificacions (cas del Front d’Alliberament de Catalunya en un primer moment).
El ressorgiment tardà de l’independentisme combatiu nostrat (en comparació amb el basc o el gallec), afegit al caràcter hermètic i l’anonimat volgut de les seves actuacions expliquen l’escassa capacitat per incidir políticament en els decurs dels esdeveniments del final del franquisme. Les organitzacions esmentades tenien en comú la pràctica de no reivindicar les seves accions, dues no tenien ni nom conegut (les denominacions «Exèrcit Popular Català» i «Organització de Lluita Armada» foren divulgades per la policia espanyola arran de les detencions dels primers militants respectius), i el Front d’Alliberament de Catalunya només va començar a donar-se a conèixer i reivindicar les seves actuacions a partir de l’any 1971, quan ja feia un parell d’anys que funcionava.
L’escassa documentació orgànica obliga a recórrer als escrits autobiogràfics dels militants d’aquelles organitzacions per tal de reflectir les seves motivacions, experiències i percepcions mirant de trobar un mínim comú denominador: procedents de les classes populars urbanes i rurals, majoritàriament molt joves, excursionistes i amb inquietuds culturals d’arrel tradicional i alternativa, amb una clara consciència d’identitat nacional catalana, inicialment sense un enquadrament ideològic d’inspiració marxista, però sí atrets per l’activisme abertzale basc i irlandès en voga a l’època.
La quarta organització, Terra Lliure, sorgeix durant el règim constitucional actual i, a diferència de les anteriors, la publicitació de les seves accions és una tasca prioritària, atès que exercir el lideratge polític de caràcter estratègic forma part de la seva concepció originària. Per tant, la documentació a l’abast és abundant i fàcilment accessible i hauria de ser suficient per fer estudis més detallats sobre les característiques sociològiques dels seus militants, molt similars a les dels grups precedents.
Pel que fa a l’abast temporal, parteixo del primer cas conegut: Josep Pascal i Almar (1), del FAC, que fugí cap a la Catalunya Nord el 1971, i acabo amb Pere Bascompte i Carbonell (2), de Terra Lliure, el darrer que en retornà l’any 1999, un cop prescrita la condemna imposada per l’Audiència Nacional espa nyola sense acollir-se a indult ni reinserció. En aquest interval de vint-i-vuit anys hom pot considerar al voltant d’una cinquantena el nombre d’escàpols, la majoria durant el franquisme, una xifra relativament baixa però qualitativament significativa, atesa la trajectòria política i cívica posterior de molts d’ells. La relació de militants esmentats en aquest treball no té caràcter exhaustiu, només indicatiu, car només aplega els casos que he pogut documentar encara que sigui només parcialment.
Excepcionalment, cal incloure-hi dos militants destacats del Front Nacional de Catalunya, Jaume Cornudella i Olivé (3) i Manuel Viusà i Camps (4), que havent fugit en la immediata postguerra a causa de la seva implicació en les activitats de resistència, un altre cop a partir dels anys setanta quan ja havien regularitzat la seva situació i podien tornar a l’Estat espanyol, retornaren a la condició d’exiliats arran de la renovada persecució policial i judicial que els acusava de ser membres d’EPOCA. Jaume Cornudella va assistir al sopar de gala que el president Tarradellas va oferir al Palau de la Generalitat amb motiu del restabliment de la institució, poc temps després ja no podia creuar la frontera. A Manuel Viusà, l’any 1988 li va ser atorgada la Creu de Sant Jordi, però no la va poder recollir personalment perquè no tenia permès entrar legalment al territori català sota l’administració espanyola.
Són dos testimonis rellevants (n’hi ha d’altres que s’han mantingut en l’anonimat) de continuïtat militant entre la generació que va patir la guerra del 1936-1939 i la dels joves patriotes que reprenen el combat per la independència a partir dels anys seixanta. D’entre els quals cal diferenciar els qui escaparen de la dictadura franquista i acabaren amnistiats el 1977 i els que ho feren del règim constitucional instaurat l’any 1978 i acabaren indultats en diverses tongades durant la darrera dècada del segle XX. Els primers passaren desapercebuts entre la munió d’antifranquistes, ja que no foren els protagonistes de campanyes de solidaritat específiques, com era el cas de les gestores proamnistia en favor dels militants abertzales. Els segons obtingueren un protagonisme mediàtic notori i el suport polític de la base social de l’independentisme emergent a la dècada dels anys vuitanta del segle passat.
En segon lloc, també cal puntualitzar que no és el mateix ser refugiat que estar exiliat. Els primers ho poden ser al si del propi país però fora de les fron teres del Regne d’Espanya (cas dels que fugiren cap a Andorra i la Catalunya Nord), mentre que els segons anaren a raure lluny del país (a França, Bèlgica i Israel). Per simplificar, en el títol faig servir la categoria genèrica d’«exiliats».
En tercer lloc, queden fora de l’àmbit material d’anàlisi els catalans membres d’ETA, llevat dels que ho foren prèviament d’organitzacions independentistes catalanes. I també els que es mantingueren preferentment en el moviment llibertari (Movimiento Ibérico de Liberación, Grups d’Acció Revolucionària Internacionalista), llevat dels casos que explícitament s’autoidentificaren com a independentistes.
En quart lloc, també cal ressaltar que el compromís patriòtic, les circumstàncies polítiques i les condicions de subsistència dels refugiats i exiliats de l’independentisme combatiu tenen poc a veure amb les que han viscut els represaliats arran del procés independentista fallit a partir de l’octubre de 2017, tot i que hi ha publicacions recents que els apleguen tots en una línia de continuïtat històrica (5). La precarietat de les seves condicions de subsistència i treball, la migrada xarxa de suport polític i social, l’absència de projecció mediàtica, el caràcter ferreny de la militància abocada absolutament a la causa de l’alliberament nacional caracteritzen els primers. Són il·lustratius els casos de Ramon Llorca, Àlvar Valls i Miquel Cura, que feren el pas a la lluita armada essent pares de família i ja entrats en la trentena, combinant en allò possible les seves responsabilitats personals amb les de la militància, pagant un preu altíssim un cop atrapats per la repressió.
Jordi Puig (6) fa notar el contrast entre els uns i els altres: «Els dirigents del Procés eren persones que vivien en un món particular, bons sous, protagonisme mediàtic i crec que amb poca consciència d’allò que realment és Espanya. Recordo que abans de les eleccions de 2015 alguns periodistes els preguntaven si estaven disposats a anar a la presó i tots negaven aquesta possibilitat perquè consideraven que el procés era completament democràtic i que no feien res d’il·legal. Per a ells, i especialment per a les seves famílies, la presó va ser una experiència traumàtica, molt dura. Nosaltres, en canvi, érem ben conscients del pa que s’hi dona. Sabíem que la probabilitat d’acabar a la presó, a l’exili o morts era alta. A més a més, després de passar set, vuit o deu dies en una caserna de la Guàrdia Civil o en una comissaria de la policia sota la llei antiterrorista, l’ingrés a la presó era més aviat un alliberament. S’havien acabat les tortures. Amb això no vull dir que l’estada de quatre anys llargs a la presó hagués estat fàcil. Va ser especialment difícil de dur quan els militars no em varen permetre acomiadar-me de la meva mare i després assistir a l’enterrament.
Als presos del Procés se’ls ha retret que declaressin en castellà. Jo no en diré res perquè tothom té el dret a plantejar la seva defensa de la manera que li sembli més convenient. Ara, és cert que algunes de les declaracions ratllaven la indignitat i fins i tot un cert infantilisme. “Oiga, señoría, pero yo no quería, eh.” No són paraules textuals, però ja ens entenem. Una altra qüestió que trobo més greu és que després de proclamar la independència no et pots presentar davant d’un tribunal estranger quan et cita. Aquesta manca de coherència la trobo de mal mastegar».
Finalment, analitzar un moviment que opera en la clandestinitat presenta dificultats evidents, com la precarietat de les fonts documentals, els silencis voluntari d’alguns dels implicats i la controvèrsia testimonial, circumstàncies que exigeixen encara més un esforç omnicomprensiu de l’època i les mentalitats presents en el moments dels esdeveniments per poder oferir una interpretació el més verídica possible. Per això a les notes biogràfiques hi ha ressenyats els llibres, articles i entrevistes dels protagonistes que han volgut deixar constància de les seves experiències.
L’independentisme combatiu: sorgiment i evolució
El sorgiment d’una nova generació de patriotes
L’independentisme activament resistent contra el franquisme —a l’exili i a l’interior— era minoritari dins del nacionalisme català subsistent després de la guerra del 1936-1939, i aquest en el seu conjunt no era pas la tendència majoritària en l’oposició política i cívica a la dictadura, ja que desactivada ERC per voluntat de Josep Tarradellas, el progressisme en els seus diversos vessants -polític (Partit Socialista Unificat de Catalunya, Moviment Socialista de Catalunya) i sindical (Comissions Obreres, fonamentalment)- era organitzativament hegemònic, especialment també en el món universitari.
A l’exili, de Londres estant, el polifacètic Josep Maria Batista i Roca dirigia des de 1953 el Consell Nacional Català, que representava la línia independentista oposada a la del restabliment autonomista que propugnava el president de la Generalitat Josep Tarradellas i Joan. Aquesta voluntat d’afirmació nacional irreductible del CNC concordava amb l’actuació que a l’interior de Catalunya menaven el Front Nacional de Catalunya i Estat Català, més els cercles de patriotes que sostenien la resistència cultural amb un lema de reconciliació en la catalanitat, «entre tots ho farem tot», popularitzat per Joan Ballester i Canals (7). En conjunt, conformaven un corrent patriòtic profundament arrelat en l’esperit democràtic de la tradició política catalana, que combinava cultura, consciència nacional i democràcia, sense defugir la resistència combativa a la dictadura i que enllaçaven amb el separatisme insurgent del primer terç del segle XX.
D’aqueix patriotisme republicà resistent en sorgeix una nova generació de militants que agafa el fil de la continuïtat coincidint amb la revolta generacional del jovent francès al maig de 1968, una onada d’efervescència transformadora de les mentalitats i les formes de vida somou l’Europa occidental revitalitzant de retruc els moviments nacionalistes somorts després de la Segona Guerra Mundial. Aquest renaixement vincula la radicalitat de les reivindicacions nacionals amb la lluita pel socialisme, els grups signants de la Carta de Brest (8) l’any 1974 en són una bona mostra, els quals optaven en alguns casos per l’activitat armada (els Provisionals de l’IRA al Nord d’Irlanda, el Front de Libération de Bretagne o ETA al País Basc).
Aquesta tendència arriba també a Catalunya. D’una banda, políticament, sorgeix el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans; d’altra banda, militarment, es gesten en paral·lel dues organitzacions, una a partir del FNC i l’altra a partir d’Estat Català/CNC, que al cap de pocs anys serien conegudes com a Exèrcit Popular Català i Front d’Alliberament de Catalunya, respectivament, amb uns orígens comuns però trajectòries divergents.
Exèrcit Popular Català: l’exèrcit a l’ombra
El Front Nacional de Catalunya comença a partir de 1966 a reactivar l’aparell militar dissolt l’any 1947, tot desvinculant-lo orgànicament del partit sota el comandament de Jaume Martínez Vendrell per «crear un organisme patriòtic, de tipus i estructura militar que havia de ser totalment clandestina i amb un grau de disciplina i obediència superior a qualsevol altre» (9).
Aquesta organització sense nom denominat per la policia espanyola «Exèrcit Popular Català», (i «Mireia Puig» o «la Casa» pels seus integrants), fou concebut com una estructura embrionària d’un futur Exèrcit de Catalunya al servei de les autoritats nacionals en cas de conflicte amb el poder espanyol, no pas com una organització politicomilitar al servei d’una revolució socialista d’alliberament nacional. La singularitat d’aquesta organització rau en el fet que no va fer mai pública la seva existència, en cap moment va autoconsiderar-se avantguarda de l’independentisme ni va adoptar plantejaments estratègics en el terreny polític.
La seva existència surt a la llum arran de les primeres detencions dels militants Àlvar Valls Oliva (10), Carles Sastre Benlliure (11), Josep Lluís Pérez Pérez i Montserrat Tarragó Domènech (12) el 5 juliol del 1977. Aquestes causaren un gran impacte polític i despertaren una intensa campanya de solidaritat liderada pel col·lectiu creat a l’efecte Socors Català (13), que va popularitzar la consigna «Llibertat, patriotes catalans!». El 16 de març de 1979 la policia espanyola fa pública una nota de premsa arran de les detencions d’un seguit de membres de l’organització i la fugida d’altres, fets que l’abocaren a l’autodissolució l’any següent. En resposta es creen els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, que esdevindran la plataforma de suport als represaliats independentistes fins a la dissolució de Terra Lliure.
EPOCA va néixer sense direcció política pròpia, va perdre l’oportunitat de passar a l’acció quan el moment polític ho requeria fins que va arribar un moment (a partir del restabliment provisional de la Generalitat el setembre de 1977) en què «aquest “exèrcit nacional” esdevingué incòmode per als dirigents (no solament del FNC) que n’estaven al corrent, potser amb l’esperança que els pactes que s’anirien succeint esdevindrien més positius per al futur de Catalunya i que aquesta eina no s’hauria d’utilitzar per tal de fer pressió contra l’Estat i en la mesura del possible es desmobilitzà ordenadament l’estructura clandestina. La màxima clandestinitat amb què van actuar impedeix saber-ne del cert les causes, els dirigents i els procediments.
Front d’Alliberament de Catalunya: la força de la voluntat
El segon grup que va emprendre la lluita armada per la independència és el Front d’Alliberament de Catalunya, (FAC), coetani però desvinculat d’EPOCA, ja que aquesta serà concebuda com una organització hermètica, integrada per militants cooptats selectivament per la direcció. El seu origen rau en el contacte entre Josep Calduch Barrancos i Josep Maria Batista i Roca l’any 1965, arran d’un acte organitzat pel CNC a Toluges (el Rosselló) per commemorar l’Assemblea de Pau i Treva que hi va tenir lloc el 1965, quan van decidir activar grups de joves disposats a l’acció, als quals Estat Català s’encarregarà de formar a l’interior, i que el CNC donés suport des de la Catalunya Nord.
Com que als primers anys el FAC no reivindicava les seves accions, la policia espanyola el va trigar a identificar (a l’octubre de 1971, Josep Pascal va haver de fugir cap a la Catalunya Nord arran de la descoberta fortuïta d’explosius en un escorcoll de la Guàrdia Civil cercant material de contraban), però no fou fins al maig de l’any següent que va detenir els primers militants: Ramon Llorca López i Carles Garcia Solé són derivats cap a la jurisdicció militar i quatre (Josep Planchart Martori, Josep Calduch Barrancos, Jordi Castellà Soler i Manuel Cruells Pifarré) són enviats davant el Tribunal de Orden Público. Es van fer escàpols Alfons Cervera Hurtado, Josep Digon Balaguer (14), Estanislau Solà Pérez, Jordi Soriano Vives, Josep Maria Garcia Solé (15) i Elisenda Romeu Oller (16).
Els fugitius foren acollits inicialment a la Catalunya Nord, però per indicació de Jaume Cornudella es desplaçaren primer a París, on foren ajudats per Manuel Viusà, i posteriorment a Bèlgica, on el grup deriva cap a plantejaments marxistes-leninistes en voga entre l’extrema esquerra occidental. La incorporació del grup Izquierda Revolucionaria reforça aquesta evolució. Un dels seus membres, Jordi Vera Arús (17), fuig cap a la Catalunya Nord amb tres companys (Josep Carrasco Castillo, Josep Amézcua Sánchez i un tercer no identificat per la policia espanyola de nom de guerra «Stromber»).
El FAC va començar a créixer, es van crear nuclis a Barcelona, Terrassa, Andorra i Perpinyà. La majoria dels militants eren obrers i molts, castellanoparlants monolingües, atrets pel caràcter revolucionari de l’organització. També s’intensifiquen les detencions policials. A les acaballes de 1975, vint-i-cinc militants eren tancats a les presons espanyoles i d’altres, a l’exili, com Cèsar Algora Blasco (18) i Isabel Martos Hinojosa. Però l’estructura de direcció estava dislocada i després de diferents intents de reorganització a finals de 1977, en una autodissolució tàcita, els seus militants prengueren diferents camins.
Les dissensions internes pel canvi ideològic i estratègic de l’independentisme inicial al marxisme-leninisme s’accentuaren amb el pas del temps. Això afegit a la persecució policial —molt intensa— acceleraren la disgregació de l’organització. Així, un sector va intentar reconstruir el FAC, però el febrer de 1977 la policia va desarticular el grup. Mentre que una altra part dels militants, liderats per Jordi Vera, decidí transformar-se en un moviment polític legal. El model que volia seguir-se era el del desdoblament entre EIA i ETA-pm. Es volia, doncs, fer un partit bicèfal, és a dir, amb un petit nucli legal a la llum i la majoria de l’organització a la clandestinitat. El nom triat per a fer-ho fou Moviment Revolucionari Català. La idea era, en un primer moment, d’arribar a fusionar-se amb el PSAN-P, amb el Col·lectiu Comunista Català i amb els comunistes catalans independents, amb qui es va publicar un document conjunt. Aquest projecte no va prosperar i es va acabar dissolent a finals d’aquell any. Els seus militants van dispersar-se entre diverses organitzacions polítiques.
Després de nou anys d’activitat, el FAC s’apagava deixant rere seu un reguitzell d’accions contra el règim espanyol fruit de l’esforç militant (presó, exili) d’un centenar llarg de membres sumant totes les etapes i branques de l’organització.
Organització de Lluita Armada: l’aiguabarreig d’independentistes i llibertaris
Una tercera línia d’acció la va obrir una xarxa autònoma de militants que fluctuaven entre l’independentisme i el moviment d’autonomia obrera nascut arran de les vagues de la Harry Walker (1970-1971). Segons Astrid Solé: «Inicialment formaven part del PSAN i bevien d’una tradició llibertària arrelada al país que tenia com a punt referencial la malaguanyada revolució social del primer any de guerra civil» (19). Ricard de Vargas, que en fou membre, puntualitza: «si bé és cert que el grup inicial va formar part durant alguns mesos del PSAN, molts d’altres que ens vam integrar després, com jo mateix, mai en vam formar part. En els congressos que vam realitzar mai es va tractar la qüestió de la independència; en canvi, a nivell personal, hi havia companys que n’eren partidaris, i això sí, tots estaven d’acord i lluitaven per la plena llibertat de Catalunya o per unes llibertats nacionals plenes, però dintre de la lluita de classes i enfrontats a les classes dirigents o burgeses».
En un primer congrés el desembre de 1972 es defineixen antiautoritaris i antidogmàtics en tant que «grup autònom a favor de l’autonomia obrera» i opten per configurar-se en base a diferents rogles interconnectats. Realitzaran accions conjuntes tant amb el MIL i el FAC. Una nota policial, arran de la detenció d’alguns dels seus membres el 21 d’abril de 1974, els batejarà amb el nom d’Organització de Lluita Armada; la realitat és que els seus integrants mai no van voler tenir cap nom ni sigla. Malgrat les successives detencions, els rogles van continuar funcionant a l’interior i a la Catalunya Nord (rogle de Perpinyà, 1974), a Tolosa de Llenguadoc i a Zúric.
El 1976 es debat entre els membres que surten de les presons la seva reincorporació o desvinculació del grup. Els que persisteixen ho faran mitjançant activitats culturals alternatives fins a 1988, any en què s’autodissol definitivament després d’haver passat per les seves files una trentena de militants.
Terra Lliure en pren el relleu
Sense canals per capitalitzar políticament les seves accions, el grups armats independentistes EPOCA, FAC i OLLA, que actuaren durant el franquisme, no deixaren un bagatge suficientment apte per potenciar un moviment independentista capaç d’incidir en el procés de reforma institucional que es gestava. Principalment, perquè no reivindicaven les seves accions i no tenien cap organització política complementària.
A la trobada que el març del 1978 van dur a terme militants del PSAN-Provisional a Fontpedrosa, al Conflent, per debatre «algunes qüestions estratègiques sobre el moviment independentista» es va prendre el «compromís de donar suport polític a la lluita armada». El que vindria a ser la gènesi d’una nova organització, Terra Lliure. Les bases polítiques de la nova etapa, els primers a definir-les són els Independentistes dels Països Catalans (IPC), nascuts el 1979 de la fusió entre l’Organització Socialista d’Alliberament Nacional de la Catalunya Nord (una escissió de l’Esquerra Catalana dels Treballadors) i els Provisionals. Gairebé paral·lelament, el gener de 1980, el PSAN s’escindeix entre els partidaris d’integrar-se a Nacionalistes d’Esquerra i la línia que es referma en les posicions comunistes, d’àmbit nacional i rupturistes.
Sense possibilitat de confluència orgànica entre els IPC i el PSAN, només serà possible i amb moltes dificultats una convergència estratègica al voltant de l’eix TL–CSPC-MDT, el primer pas de la qual serà situar-se enfront del sistema constitucional i autonomista en defensa de la identitat nacional i dels interessos de les classes populars. El segon, crear una organització clandestina que fos el referent de la voluntat rupturista i combativa capaç de dinamitzar el moviment. I en tercer lloc, sostenir una lluita ideològica contra el nou sistema de dominació política i opressió nacional i fer-ho no contra una dictadura, sinó contra un règim formalment democràtic de tall occidental homologat per
les institucions comunitàries europees.
El 26 de gener de 1979, la policia espanyola abat Martí Marcó Bardella en un control a Barcelona. El jove patriota afiliat a les JERC ho era també de l’embrionària organització que posteriorment adoptaria el nom de Terra Lliure. Arra d’aquest fet fortuït, la policia espanyola confirma les sospites que «alguna cosa» s’estava congriant al si de l’independentisme i arran de les primeres perquisicions Josep Serra i Puig (20) i Dolors Serra i Kiel (21) es refugien a la Catalunya Nord. Les detencions de Pere Bascompte i Jaume Llussà el desembre de 1981 comporten la fugida de Jaume Fernàndez Calvet (22), que mantindrà les funcions de direcció fins que el gener de 1985 és detingut en un pas de frontera amb Carles Sastre i Montserrat Tarragó. Arran d’aquestes detencions Carles Benítez i Baudés (23) es refugia a la Catalunya Nord. Les mobilitzacions de suport propulsen l’MDT com a plataforma d’agitació de l’independentisme combatiu de nou encuny.
La impossibilitat de bastir una organització política amb voluntat d’intervenció a la vida pública degenera en un procés escissionista que esberla el bloc TL–CSPC-MDT i conduirà a la dissolució de Terra Lliure en dues fases, entre 1991 i 1995. El desembre de 1991 la policia va detenir diversos independentistes en una operació mediàtica del govern espanyol per tancar en benefici propi la dinàmica proindependentista engegada per la dissolució de Terra Lliure IV Assemblea. L’Audiència Nacional va arxivar les actuacions i no va tenir repercussions penals per cap dels detinguts, així s’estalvià el tràmit d’haver d’indultar-los. L’any següent, l’operació Garzón desarticulava l’altre sector de Terra Lliure, amb nombroses detencions i condemnes de presó per finalment indultar els darrers l’any 1996, abans de l’arribada del PP al poder.
La influència/divergència amb ETA
La lluita de l’independentisme basc contra la dictadura franquista esdevé un factor de referència pels patriotes catalans de l’època. La col·laboració amb les diverses branques d’ETA per part de diferents organitzacions catalanes (totes llevat d’EPOCA, que les descartà explícitament) passà per diverses etapes. La primera, és la col·laboració entre ETA (pm), BNG i PSAN-Provisional establerta l’any 1975 mitjançant un seguit de declaracions polítiques conjuntes i acords de col·laboració clandestina. Aquest suport logístic a les accions d’ETA
a Catalunya comportà detencions i fugida fora de l’Estat espanyol d’alguns dels militants del PSAN-Provisional el maig de 1975. Uns mesos després, a l’octubre, les germanes, Eva (24) i Blanca (25) Serra i Puig, Carles Castellanos i Llorenç (26), Teresa Lecha i Bergés (27) segueixen els seus passos. Les successives mesures d’amnistia dels governs espanyols de transició permetran el retorn de tots ells al Principat el 1977.
La segona durà els anys de gestació de Terra Lliure (1978/1979), durant els quals la bifurcació entre ETA Militar/Herri Batasuna i ETA(pm)/Euzkadiko Ezkerra influirà també en la divisió entre PSAN i PSAN-Provisional a l’hora d’enfocar com es combina la lluita política i l’armada. Els Provisionals s’orienten cap als primers (que es limiten a ensinistrar un escamot en un curs al País Basc el 1979), mentre que el grup de catalans que mantenen la preferència pels segons és més divers, segons explica Jordi Puig: «Pel que fa a la col·laboració amb ETA cal dir que venia de lluny, de començament de la dècada dels setanta, i no es limitava al món independentista. Tot formava part de la lluita antifranquista. En desconec els detalls, però és fàcil d’intuir que en aquella època pri-merenca es varen establir relacions personals que es varen allargar en el temps. Això no anava de sigles sinó de persones. Ara bé, de vegades es busquen explicacions recargolades, suposo que amb intencions no gaire clares, quan les coses són més senzilles. En un context de repressió i de clandestinitat o semiclandestinitat algú de la teva confiança et demana que tinguis algú a dormir a casa teva. Hi accedeixes sense fer preguntes. Els enemics dels teus enemics poden ser els teus amics o no, però els has d’ajudar. Tan senzill com això. És cert que hi va haver dos o tres militants del PSAN a qui varen acusar d’aquest tipus de col·laboració, com també a una dotzena de gent de l’òrbita de Nacionalistes d’Esquerra, una formació clarament contrària a la lluita armada, però això no té res a veure amb suposades directrius ideològiques o de partit.
Aclarit això, un grup en el qual hi havia militants del PSAN, però també ex-militants i alguns que venien d’altres àmbits, vàrem acordar amb ETA(pm) participar en l’assalt a la caserna de Berga i repartir-nos les armes que recuperéssim. Jo no vaig participar en les negociacions i en desconec els detalls, però sí que puc dir que en aquest grup no hi participàvem com a militants del PSAN.
Va ser una decisió personal, fora de les directrius del partit i sense el seu coneixement. Ja he dit que el PSAN era una organització política i qualsevol activitat armada s’havia de fer al marge, per les regles més elementals de la lògica, la prudència i la seguretat, de la seguretat nostra i de la seguretat del partit. Qui no sap res no pot parlar (28).»
L’acció més coneguda és el frustrat assalt a la caserna de Berga on participen un escamot de catorze militants bascos i tres catalans (Miquel Cura, Jordi Puig i Robert Ara). Jordi Puig és detingut, mentre que Miquel Cura (29) i Robert Ara (30) fugen i s’integren a ETA (pm), fins que s’autodissol el 1982 i els dos retornen a la Catalunya Nord, des d’on s’acolliran a les mesures de reinserció pactades entre Euzkadiko Ezkerra i el Govern espanyol (començant amb el d’UCD i continuat amb el del PSOE). Mostra significativa de les tensions entre independentistes catalans segons la seva afinitat a una o altra branca d’ETA és que Robert Ara va veure rebutjada la seva proposició d’integrar-se a Terra Lliure quan s’estableix a Montpeller, i no serà fins dos anys més tard que li serà sol·licitada la seva incorporació.
La tercera és més aviat fruit de les circumstàncies sobrevingudes que no pas de la voluntat política. En una operació planificada per ETA (pm), un grapat de presos catalans fugiren de la presó de Segòvia el 5 d’abril de 1976, d’entre els quals només Carles Garcia Solé (31) aconseguí arribar a Euskadi Nord i demanar l’estatut de refugiat a l’Estat francès, que l’internà amb un grapat de dirigents d’ETA a l’illa de Yeu, d’on repetí la jugada escapant-se amb una fuga rocambolesca. L’episodi ha estat poc tractat en els llibres escrits des de l’òptica de l’esquerra abertzale. Per exemple, en la història d’ETA editada per Txalaparta, (al volum IV, 1993, corresponent als anys 1974-1976, titulat «Milis y polimilis») hom documenta exhaustivament la fuga de Segòvia, però toca només de passada la de Yeu. Joan Pere Le Bihan Rullan (32), que hi va tenir un rol decisiu, n’ha fet un relat exhaustiu que ho acredita.
Carles Garcia Solé, «Charles», com era conegut pels bascos, retornà a la Catalunya Nord i s’integrà als escamots especials d’ETA (Berezis) sense deixar d’estar vinculat a les activitats per a la recomposició de l’independentisme català. A finals de 1977 retorna a Barcelona acollint-se a l’amnistia decretada pel Govern espanyol, però mantindrà un canal de comunicació amb els seus antics companys abertzales.
La quarta és un cas aïllat, atès que no hi hagué una col·laboració entre Terra Lliure i ETA: un militant de la primera, Joan Carles Monteagudo Povo (33), s’integrà a l’organització armada basca que actuava als Països Catalans al marge de les organitzacions independentistes catalanes.
La divergència política de l’independentisme català envers ETA esdevindrà irreversible a partir del 19 de juny de 1987, quan ETA va col·locar un artefacte als magatzems Hipercor de Barcelona que causaria vint-i-una persones mortes. Feia tot just nou dies, Herri Batasuna havia obtingut els millors resultats en unes eleccions al Parlament Europeu a Catalunya amb 39.693 vots, que havien ajudat Txema Montero a assolir l’escó. El MDT emetria un comunicat el mateix dia de l’atemptat on el qualificava d’«acte de terrorisme indiscriminat contra el Poble Treballador Català» i Jaume Fernández Calvet, jutjat el 25 de juny a l’Audiència Nacional per pertànyer a Terra Lliure, ho aprofita per titllar l’atemptat de «matança amb resultat dantesc» i va recomanar a ETA que no tornés a posar els peus a Catalunya.
Però ETA no en va fer cas i assassinà Ernest Lluch a Barcelona el 21 de desembre del 2000. El fet va causar un gran impacte en la societat catalana atesa la rellevància del personatge i l’acumulació d’atemptats a partir de la massacre d’Hipercor tretze anys abans. La simpatia de l’independentisme català envers la causa basca s’anava esquerdant arran de la reiteració d’aquests fets violents que no responien de cap manera a realitat política catalana, ans al contrari, eren viscudes com una ingerència aliena a la causa nacional catalana d’efectes contraproduents. En un acte polític de sobirania, Josep-Lluís Carod-Rovira, a proposta de Carles Garcia Solé, inicià els contactes que culminaren en la «reunió de Perpinyà» i la fi de la intervenció d’ETA a Catalunya.
Refugi al propi país
Catalunya Nord
La xarxa de suport dels fugitius de 1939 es va adaptar a la resistència contra el règim col·laboracionista de Petain i l’ocupació alemanya, alhora que bastien la secció militar del Front Nacional de Catalunya que a la postguerra veren recompensats els seus esforços amb la connivència de la policia francesa envers els nous exiliats de l’independentisme combatiu a partir dels anys seixanta. Paral·lelament, un trellat de nord-catalans creava una entitat denominada Socors Ca- talà, (activa entre 1972 i 1975), dedicada a donar suport material als refugiats amb Jaume Caprani, com a president, Gilbert Grau (34) i Josep Deloncle (35), Joan Pideil, Joan Janssana i Margarida Descatllar, membres de la junta. S’hi van acollir Josep Pascal, Jordi Vera, Josep Maria Garcia i Àngels Coté (36). Posteriorment, a la dècada dels anys vuitanta, Pere Bascompte, Joan Carles Monteagudo, Joan Ridaura (37), Berenguer Ballester (38) i Aleix Renyé (39), entre d’altres, foren acollits solidàriament per un trellat de patriotes nord-catalans.
Un factor sobrevingut va contribuir a ampliar la solidaritat intercatalana. El monestir de Cuixà va esdevenir un espai de renovada catalanitat partir de la represa de la vida monàstica per part de la comunitat benedictina l’any 1965. Els vuit monjos que van arribar, amb Oleguer Porcel de prior, venien de Montserrat pels fets derivats del cas Escarré. Tot seguit connectaren amb els catalanistes locals i els refugiats de 1939 i va esdevenir un lloc d’acollida dels nous represaliats, com explicà Roser Vernet, una de les membres d’EPOCA que hi feu estada (40). Per exemple, a Cuixà es van conèixer l’Oriol Solé Sugranyes i Carles Garcia Solé (després vam coincidir a la presó de Segòvia), també el seu
germà, Gepi, després d’un pas de muntanya amb una forta tempesta de neu i fred, va fer-hi una llarga convalescència.
Andorra
Al Principat hi va haver infraestructura d’EPOCA i del FAC, amb pisos d’acollida i condicions de subsistència pels patriotes clandestins, que no són susceptibles de més concreció. Àlvar Valls, Manuel Viusà, Elisenda Romeu i Josep Maria Renyé s’hi van refugiar en diferents moments.
Terres d’acollida
França
Només consta el suport limitat a les seves estrictes possibilitats personals de Manuel Viusà a alguns militants d’EPOCA de pas per París; són els casos d’Àlvar Valls, Carles Sastre i Montserrat Tarragó.
Bèlgica
A Brussel·les als anys setanta hi va haver un nucli d’exiliats del FAC relativament estable que va comptar amb la col·laboració puntual de la infraestructura d’ETA i dels grups d’extrema esquerra que en aquells anys pul·lulaven per la capital belga. Elisenda Romeu, Josep Maria Garcia Solé, entre d’altres, hi feren estada. Breument Jaume Martínez Vendrell i Lluís Montserrat Sangrà, d’EPOCA, també hi sojornaren breument a començament dels anys vuitanta eludint la justícia espanyola. Carles Catellanos s’hi va refugiar durant uns mesos el 1992.
Israel
La desmobilització d’EPOCA a partir de 1977 fou impulsada per la pròpia direcció de l’organització i oferí als militants clandestins diversos camins cap a l’exili, un dels quals menava a Israel, ja que fins a l’any 1992 el Regne d’Espanya no hi establí relacions diplomàtiques. Els patriotes catalans que durant la Segona Guerra Mundial van ajudar grups de jueus a escapar de la barbàrie nazi hi forjaren vincles d’amistat i col·laboració un cop creat l’Estat d’Israel (el FNC hi tingué una delegació oficial). Manuel Valls de Gomis, cap de la xarxa Alibi-Maurice, és l’únic català reconegut com a just entre les nacions pel centre memorial de l’holocaust jueu a Jerusalem, Yad Vashem. Molts joves catalans viatjaven als quibuts israelians i els pedagogs hi aprenien el mètodes d’immersió lingüística. En general el catalanisme, amb Pau Casals com a ciutadà d’honor d’Israel, s’emmirallava en la Renaixença jueva.
La fugida via l’aeroport de Marsella cap a Tel Aviv de diversos militants d’EPOCA amb documentació falsa per trobar refugi a Israel només es pot explicar per la intervenció dels antics resistents esmentats prop dels serveis d’intel·ligència francesos i israelians. Fou el cas de Josep Maria Renyé i Teulé (41), que ha explicat aquest episodi en un escrit autobiogràfic titulat “Rebel de Ponent: «Després de la mort del Franco va començar la persecució forta contra EPOCA, detencions, empresonaments, tortures i exili; a mi em van deixar triar entre anar a l’exili a França o a Israel, vaig triar Israel i allí vaig passar el meu primer any d’exili, l’experiència més enriquidora que he tingut en la meva vida. Quan el Josep Lluís Pérez (42) i jo vàrem arribar a Israel ens van venir a buscar a l’aeroport un company d’EPOCA que feia bastant temps que hi era acompanyat d’una persona que portava el cotxe i que no ens va dirigir la paraula en tot el viatge. Quan parlava amb el company ho feia en hebreu».
Veneçuela
Manuel Viusà va exiliar-s’hi, junt amb la seva muller, Gertrudis Galí Mallofré, prop de tres anys (1979-1982).
L’esvaïment d’una època
La lluita de Terra Lliure i l’activisme de l’MDT van aconseguir estendre socialment la causa independentista i crear uns referents polítics contraposats a l’espanyolisme i l’autonomisme. La fornada de militants congriats al voltant d’una pràctica combativa multinivell (dels mocadors negres amb estelada al escamots), arran de l’autodissolució de l’organització armada, es difumina en vàries direccions: el renovat republicanisme d’Esquerra, l’anticapitalisme autòcton de la CUP, el frontpatriotisme de Catalunya Lliure/Solidaritat Catalana per la Independència que en conjunt no han estat capaços de bastir un projecte nacional interclassista i plural ideològicament, com s’ha comprovat dissortadament durant el fallit «procés independentista» estroncat el 2017.
Arran del ressorgiment d’ERC com a partit independentista, a partir de 1989 bon nombre dels antics components de les organitzacions de l’independentisme combatiu s’hi varen incorporar, individualment (com Miquel Cura, Josep Digon, Jaume Fernàndez, entre d’altres) o col·lectivament (com els militants de Terra Lliure que van seguir Pere Bascompte). Malgrat que inicialment alguns van ocupar llocs de direcció, a poc a poc la seva empremta es va anar diluint, molts fins i tot van acabar deixant el partit. Un altre gruix va donar suport inicialment a la CUP figurant en llocs simbòlics a les candidatures electorals, com és el cas de Carles Sastre i Roser Vernet, però sense una influència efectiva en l’estratègia d’aquesta formació.
A hores d’ara hi ha una ruptura política i generacional evident entre el jovent d’avui, pel qual majoritàriament el manteniment de la identitat catalana no és una prioritat, i els patriotes que integraren l’independentisme combatiu. Tota mena de causes abstractes i globals derivades de la penetració del wokisme, el tardocomunisme i el palestinisme ocuparan progressivament un lloc prioritari en detriment de la concepció de l’independentisme com l’única via per a la supervivència de la nació catalana.
Apèndix biogràfic
(1) Josep Pascal Almar fou un dels primers membres del Front d’Alliberament de Catalunya i el primer a escapolir-se de la policia espanyola, però un cop arribat a Perpinyà se’n desvinculà d’una manera abrupta i conflictiva com queda exposat en el llibre “Del FAC a la reunió de Perpinyà. La vida de Carles Garcia Solé”, (Pagès Editors, 2021), de Jaume Renyer Alimbau i Pau Juvillà Ballester, pàgina 57. No ha estat possible fer-ne un resum biogràfic.
(2) Pere Bascompte i Carbonell (Manresa, 1958), militant de les joventuts del PSAN i posteriorment un dels fundadors de Terra Lliure. Detingut el desembre de 1981 i condemnat a 9 anys de presó. El desembre de 1983, però, un error administratiu de la justícia espanyola el va posar en llibertat, circumstància que va aprofitar per refugiar-se a la Catalunya Nord. El 1991 va participar en la reflexió interna sobra la viabilitat de la lluita armada que va desembocar en la dissolució de Terra Lliure i l’ingrés a ERC, militància que va abandonar dos anys després quan ERC va optar, d’acord amb les autoritats espanyoles, per promoure una política de reinserció dels presos i exiliats. Pere Bascompte va continuar vivint a la Catalunya Nord, treballant de jornaler agrícola, fins que van prescriure la condemna l’any 1999 i va retornar a la seva vila natal.
(3) Jaume Cornudella i Olivé (Juneda, 14 d’abril del 1915 – Perpinyà, 23 de setembre del 1983). La seva trajectòria de militant independentista, combatent republicà i resistent antinazi i antifranquista la vaig mirar de reflectir en el meu llibre, “Un home del silenci”, (Pagès Editors, 2001). Militant d’Estat Català i després del Front Nacional de Catalunya, durant el franquisme, des de Perpinyà, treballà disciplinadament, amb sentit d’estat (català, per descomptat), al servei de la presidència de la Generalitat amb el president Irla i després amb Josep Tarradellas. Aquest sentit de la responsabilitat envers a les institucions nacionals no impedia que fos també, simultàniament, un estret col·laborador del Consell Nacional Català que dirigia des de Londres Josep Maria Batista i Roca i d’EPOCA, sota el comandament de Jaume Martínez Vendrell. Arribada la transició del franquisme a la restauració monàrquica i autonòmica, visqué en primera línia al costat del president Tarradellas les negociacions pel restabliment de la Generalitat que es desenvolupaven a Perpinyà.
(4) Manuel Viusà i Camps, (Barcelona, 14 de desembre de 1917 – París, 11 de febrer de 1998), fou militant del Front Nacional de Catalunya i l’Exèrcit Popular Català, el 1979 fou acusat pel Govern espanyol de ser-ne un dels organitzadors. El llibre de Núria Rius, “Manuel Viusà i Gertrudis Galí. Una parella d’artistes catalans que es van quedar a l’exili”, (Pagès Editors, 2011), en fa una semblança biogràfica. La seva filla Joana Viusà Galí en va fer un apunt a Llibertat.cat el 8 de gener del 2021 titulat «El Petit Consolat de Catalunya a París».
(5) Mònica Hernàndez i Roger Tugas, “Ferides d’exili”, (Pagès Editors, 2021).
(6) Jordi Puig i Panyella (Girona, 1962), militant del PSAN, de Terra Lliure, entrevista a Llibertat.cat el 22 de setembre de 2025.
(7) Joan Ballester i Canals (Barcelona, 10 de febrer del 1913 – 27 de juliol del 1980), als divuit anys militava a l’organització Palestra i posteriorment, el 1935, a Nosaltres Sols!. Durant la guerra de 1936-1939 va lluitar al front d’Aragó. Durant la Segona Guerra Mundial va col·laborar amb els francesos i els britànics de Barcelona estant. L’any 1945 va crear l’organització Resistència Nacional, amb Joan Mateu Ferrer i Manuel Cruells Pifarré. L’any 1957 va editar u mapa dels Països Catalans. Com a focus de propaganda, agitació i mobilització nacionalista, utilitzà la llibreria Públia. Als anys setanta va col·laborar activament en les campanyes antirepressives, (el seu fill Berenguer s’havia exiliat a la Catalunya Nord fugint de la persecució contra els militants de l’Exèrcit Popular Català). El llibre “Joan Ballester i Canals, 1913-1980”, de Robert Surroca, editat per Òmnium Cultural, 2007 és una síntesi de les seves múltiples activitats.
(8) La Carta de Brest fou un acord signat en aquesta ciutat bretona pel Moviment Republicà Irlandès, la Unió Democràtica de Bretanya i la Unió del Poble Gallec el febrer de 1974 en què es propugnava una Europa unida composta per estats socialistes de base nacional. Col·lectius d’altres nacions s’hi van adherir posteriorment, entre els quals l’Esquerra Catalana dels Treballadors i el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (Provisional).
(9) Jaume Martínez i Vendrell (Santa Coloma de Cervelló, 20 d’abril de 1915 – Barcelona, 26 de novembre de 1989), militant de Nosaltres Sols! i durant la guerra de 1936-1939 assolí el grau de capità de l’Exèrcit Popular de la República. Fou un dels caps de la Secció Militar del Front Nacional de Catalunya i deixà un llibre de memòries, “Una vida per Catalunya”, (Editorial Pòrtic, Barcelona, 1991). El 1963 va ser requerit novament per a exercir de secretari general del FNC, càrrec que va deixar el 1965. L’agost de 1974, amb el lema «Per un partit de masses i de combat», el FNC va celebrar el seu primer congrés a Montserrat, on es va aprovar la consideració de la lluita armada com una dem les vies d’acció per assolir la independència. Martínez Vendrell es va encarregar de preparar els voluntaris que deixarien el partit per tal d’afegir-se a EPOCA. Greument malalt, el 1988, aconsellat per Joan Reventós, ambaixador d’Espanya a París, es va presentar voluntàriament a l’Audiència Nacional de Madrid, esperant que gràcies als contactes d’aquell no seria empresonat. Va ser enviat immediatament a la presó, primer a Carabanchel (Madrid) i més tard a Lleida II, d’on només va sortir per morir a l’Hospital Clínic de Barcelona.
(10) Àlvar Valls i Oliva (Barcelona, 1947), ingressà al Front Nacional de Catalunya l’any 1971, fou un dels autors de l’anomenat Llibre groc, una nova declaració de principis i d’acció política del FNC. El juliol de 1977 fou detingut i acusat per la policia espanyola de formar part de l’Exèrcit Popular Català. A la capital francesa fou acollit per la família de Manuel Viusà. L’any 1979 traslladà llur residència a Andorra. Ha publicat un llibre de memòries, “Al cap dels anys”, (Edicions del 1979) i ha estat entrevistat al respecte per Vilaweb (12 de gener
de 2015). També fou entrevistat al llibre de Roger Tugas i Mònica Hernàndez, “Ferides d’exili”, pàgines 85 a 101.
(11) Carles Sastre i Benlliure (l’Hospitalet de Llobregat, 1955). En la seva època d’estudiant va militar al Front Nacional de Catalunya i cap a 1973 va ingressar a l’Exèrcit Popular Català (EPOCA). L’1 de juliol de 1977 fou detingut juntament amb Àlvar Valls i Oliva, Montserrat Tarragó i Domènech i Josep Lluís Pérez i Pérez, acusats de la mort de Josep Maria Bultó. Després de passar cinc mesos a la presó Model de Barcelona i a la presó de Segòvia, se li va aplicar la llei d’amnistia i fou alliberat el novembre de 1977. Tanmateix, immediatament, el ministre Rodolfo Martín Villa va apel·lar i va intentar empresonar-los novament. Carles Sastre i els seus companys travessaren la frontera i ell marxà
a París. Des de la clandestinitat, va participar en la creació de Terra Lliure i va formar part de la seva direcció. El 19 de gener de 1985 fou detingut a Puigcerdà, juntament amb Montserrat Tarragó i Jaume Fernàndez i Calvet. Després de passar onze anys a les presons, fou alliberat el 1996. Posteriorment ha realitzat tasques sindicals dins la Intersindical-CSC, de la qual ha estat secretari general entre el 2017 i el 2019. Entrevistat a “Ferides d’exili”, pàgines 103 a 115.
(12) Montserrat Tarragó i Domènech (Santa Coloma de Queralt, 1954), membre del Front Nacional de Catalunya, d’EPOCA i de Terra Lliure, companya de militància i de vida de Carles Sastre, amb qui el 19 de gener de 1985 fou detinguda a Puigcerdà amb Jaume Fernàndez i Calvet. El 21 de desembre de 1990 fou excarcerada de la presó de Lleida.
(13) Socors Català fou una organització de solidaritat i suport amb els patriotes catalans represaliats creada a la Catalunya Nord l’any 1972. Posteriorment, amb el mateix nom però sense vinculació amb l’anterior, va ser fundada una plataforma de solidaritat arran de la detenció dels militants independentistes Carles Sastre, Àlvar Valls, Josep-Lluís Pérez i Montserrat Tarragó, acusats de la mort de l’industrial Josep Maria Bultó el 9 de maig de 1977. Va impulsar la campanya «Llibertat, Patriotes Catalans» que va ser un dels eixos de l’acte independentista del Fossar de les Moreres de Barcelona durant la diada nacional de Catalunya de 1977. Feia servir l’estelada amb el triangle blau i l’estel roig. Entre els seus activistes hi havia l’editor de l’editorial El Llamp, Enric Borràs. Després del cop d’estat del 23-F de 1981, l’organització es va dissoldre.
(14) Josep Digon Balaguer (Barcelona, 17 d’abril 1954 – 1 de març 1995), fou membre del FAC des del primer moment. «Enric» de nom de guerra, eludí les detencions del maig del 1972 i fugí a la Catalunya Nord, detingut per la Gendarmerie l’any 1976. Passà sis mesos empresonat a França i posteriorment fou expulsat cap a Bèlgica, mantenint tothora una intensa activitat clandestina amb freqüents incursions a Catalunya. Fou un dels militants més cercats per la policia espanyola després que hagués aconseguit escapar d’un cercle policial a trets al barri barcelonès del Poblenou.
S’acollí a l’amnistia el 1977, retornà a Catalunya reprenent les activitats clandestines fins que fou detingut el 1983 amb un grup autònom d’activistes llibertaris i independentistes. Dies abans de l’11 de Setembre de 1979, en Digon estava picat amb els feixistes de Fuerza Nueva (FN), fins al punt que ell, el Monteagudo i altres van llençar volants a les portes de la seu de FN del carrer de València que els desafiava a acudir al Fossar. Els ultres van respondre amb pintades de «Vendremos». El Fossar aquell dia va ser un camp de batalla amb els feixistes, amb ferits i detinguts, com recorda Carles Garcia Solé en un apunt a Llibertat.cat el 12 de febrer de 2021. Josep Digon formà part de la candida- tura del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional a les eleccions al Parlament de Catalunya per Barcelona l’any 1980.
L’11 d’abril de 1986 el Consell de Ministres acordà concedir l’indult a cinc independentistes catalans, prèvia renuncia d’aquests a continuar participant a les activitats de grups armats. Els que signaren el document i foren indultats van ser: Adela Gonell Galindo, Damià Francàs Pujol i Antoni Maria Cabra Vilalta, Josep Digon i Balaguer i Josep Manuel Vieites Arcas. Els tres primers havien estat detinguts per col·laborar amb ETA(pm) en l’assalt a la caserna de Berga, mentre que Josep Manuel Vieites —militant de Resistència Catalana d’Allibe-
rament Nacional (RCAN)— i Josep Digon estaven acusats de diversos atracaments i col·locació d’explosius.
L’any 1987 ingressà a ERC juntament amb altres antics membres del FAC. Segons recorda Carles Garcia Solé a l’entrevista citada: «Quan va ser indultat va treballar en feines precàries. En Digon ja no era el mateix, el van anul·lar. Ell m’explicava que el seguien, li trucaven de nit i de matinada per amenaçar-lo de mort. Estava emocionalment desfet. Uns dies abans de morir, vaig estar amb ell a l’Hospital Clínic de Barcelona, la seva pena era el seu germà, discapacitat, que quedaria sol perquè no tenia pares ni avis». Els seus companys van publi-
car aqueixa esquela al diari Avui l’endemà del seu traspàs: “Una vida de lluita. Sis anys d’exili, quatre de presó, quatre vagues de fam. Sense l’ideal conquerit, recordem la seva lluita i prenguem exemple del seu coratge”.
(15) Josep Maria Garcia Solé, «Gepi», (Barcelona, 1951), germà d’en Carles, també membre del FAC des del primer moment, arran de les detencions del maig del 1972 escapà a la Catalunya Nord i posteriorment a Bèlgica, mantenint la militància clandestina activa fins que fou amnistiat el 1977 i retornà a Catalunya. Al llibre “Ferides d’exili”, de Mònica Hernàndez i Roger Tugas, (Pagès Editors, 2021) explica conjuntament amb Àngels Coté les seves experiències, a les pàgines 57-66.
(16) Elisenda Romeu Oller (Barcelona, 1954), militant del FAC des de 1970. Arran de la caiguda d’en Carles Garcia va haver de marxar cap a la Catalunya Nord, a París i finalment a Brussel·les. El novembre de 1977 va tornar a Barcelona. Va col·laborar amb Nacionalistes d’Esquerra i posteriorment milità a ERC i a la fundació de la Plataforma pel Dret de Decidir. També va participar en la creació de l’ANC. Al llibre “Ferides d’exili”, de Mònica Hernàndez i Roger Tugas ,(Pagès Editors, 2021), és entrevistada a les pàgines 67-84.
(17) Jordi Vera i Arús (Terrassa, 1953) començà la militància a Comissions Obreres, després a Izquierda Revolucionaria i quan aquest grup s’hi integrà, al FAC. Ho explica al seu llibre: “La lluita armada als Països Catalans (història del FAC)”, (Edicions Lluita, 1985). El 1974 es va exiliar a la Catalunya Nord i va ser acollit a casa de Gilbert Grau. A Elna conegué la que aviat seria la seva muller, Lucila Grau. Quan el FAC es va dissoldre, ingressà al PSAN i posteriorment, a Terra Lliure. Amb Pere Bascompte va protagonitzar el 13 de juliol del 1991 l’anunci de la dissolució de Terra Lliure. Va entrar a ERC, partit del qual fou membre del Comitè Executiu i president a la Catalunya del Nord. El 2016 va
animar la lluita contra la integració del País Català a l’Occitània i més tard va crear el partit Oui au Pays Catalan/Sí al País Català.
(18) César Algora Blasco (Barcelona, 1952), membre del FAC refugiat a la Catalunya Nord. Entrevistat a L’Accent, «Del Front d’Alliberament de Catalunya a la Xarxa de Suport Mutu del Raval», 15 d’octubre del 2020.
(19) Astrid Solé Jordà, “Segon homenatge a Catalunya. Un combat de l’autonomia obrera”, Descontrol Editorial, 2024, pàgina 11. Les puntualitzacions de Ricard de Vargas Golarons són extretes d’un correu personal del 2 de desembre de 2025.
(20) Josep de Calassanç Serra i Puig, (Barcelona, 1951 – Montpeller, 18 de desembre de 2011), conegut com a «Cala», i germà d’Eva i Blanca Serra, va participar en la fundació del Partit Socialista d’Alliberament Nacional i posteriorment liderà l’escissió dels Provisionals el març de 1974. El 1975 es va exiliar a la Catalunya del Nord. Fou un dels membres fundadors de Terra Lliure. Després de la mort accidental del militant Fèlix Goñi el 1979 tornà a exiliar-se al Rosselló, aquest cop definitivament. El novembre de 1983 fou expulsat de Terra Lliure i des de 1984 es dedicà a treballar com a impressor de llibres en català. El 2002 va rebre el Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla. El documental audiovisual “Llavors de llibertat. Cala i la generació oblidada”, de David Andreu i Josep Sabaté (2013), repassa la seva trajectòria patriòtica.
(21) Dolors Serra i Kiel (Barcelona, 1953) el 1973 va començar a militar al Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) i més tard al PSAN-P. Per la seua implicació es va haver de refugiar el 1975 a la Catalunya del Nord amb el seu company Josep de Calassanç Serra. El 1978 va ser detinguda i empresonada, «sobretot, per causes pendents», que va purgar durant un mes a la presó. L’any 1979 va participar en la creació d’Independentistes dels Països Catalans.
(22) Jaume Fernàndez Calvet (Barcelona, 1953), militant del PSAN-Provisional i un dels fundadors de Terra Lliure. Autor del llibre “Terra Lliure (1979-1985)”, (Edicions El Llamp, 1986). Refugiat a la Catalunya Nord des de 1981, és detingut en un pas de frontera el 1985 amb Carles Sastre i Montserrat Tarragó. Passà per la presó fins a 1988 i es desvinculà de Terra Lliure. Al cap d’uns anys ingressà a ERC. Entrevistat per Oriol Malló, “De les armes a les urnes”, L’Esfera dels Llibres, 2004, pàgines 94 a 122.
(23) Carles Benítez i Baudés (l’Hospitalet de Llobregat, 1956). Fou militant del PSAN-Provisional i d’Independentistes dels Països Catalans (IPC). El novembre de 1982 va ser detingut i empresonat, acusat de militar a Terra Lliure. Un cop en llibertat, el gener de 1985 va haver de fugir de nou i refugiar-se a la Catalunya Nord i es va convertir en un dels dirigents de l’organització armada fins a la detenció de 1989. Encara, arran de les detencions de 1992, va haver d’escapolir-se de nou i declarar davant l’Audiència Nacional espanyola. És coautor de la “Història de l’independentisme (1979-1994)”, juntament amb David Bassa, Carles Castellanos i Raimon Soler, publicat a Llibres de l’Índex (1994), i de “Terra Lliure: punt de partida. Una biografia autoritzada (1979-1995)”, editat per Edicions del 1979.
(24) Eva Serra i Puig (Barcelona, 27 de juliol de 1942 – Barcelona, 3 de juliol de 2018), durant la dècada de 1960 fou militant del Front Nacional de Catalunya, però el 1968 l’abandonà per participar a la fundació del PSAN. El 1974 participà en l’escissió del PSAN-P, que el 1978 es transformà en Independentistes dels Països Catalans. El febrer de 1977 fou detinguda amb la seva germana Blanca sota l’acusació de col·laborar amb ETA(pm). Impulsora activa dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC). El desembre de 1981 fou detinguda novament amb la seva germana Blanca, acusada de pertànyer a Terra Lliure, però fou alliberada sense càrrecs. Fou considerada una de les figures més destacades de la historiografia sobre la Catalunya dels segles XVI i XVII. Albert Botran i Pahisa li ha dedicat el llibre “Per la revolució catalana: escrits polítics, biogràfics i historiogràfics”, (Edicions del 1979, 2020).
(25) Blanca Serra i Puig (Barcelona, 20 de desembre del 1943-11 d’aabril del 2026), militant en els anys seixanta del Front Nacional de Catalunya, que abandonà el 1969 per a formar part del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). El 1971 participà en l’acte fundacional de l’Assemblea de Catalunya en representació del Col·legi de Doctors i Llicenciats. El 1974 passa a formar part del PSAN-Provisional. El novembre de 1975 s’hagué d’exiliar a la Catalunya del Nord. Retornà a Barcelona el 1976 i és detinguda el febrer de 1977, acusada d’haver col·laborat amb ETA(pm). El juliol de 1980 és detinguda i portada a Madrid en aplicació de la llei antiterrorista i novament el desembre de 1981, acusada de col·laborar amb Terra Lliure. El març de 1982 va ser detinguda i empresonada juntament amb cinc militants més acusats de sedició i apologia de la rebel·lió per portar una pancarta amb el lema «Independència» en una manifestació contra la LOAPA. Ha estat membre activa del Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament de Catalunya de la Intersindical-CSC. Ha participat activament en l’organització de les Consultes Populars sobre la Independència (2009-2011), membre el 2012 del primer Se- cretariat de l’Assemblea Nacional Catalana. Militant de la CUP, ha estat també membre destacada del Consell per la República. Una entrevista a Vilaweb el 21 de novembre de 2021 repassa la seva trajectòria militant.
(26) Carles Castellanos i Llorenç (Barcelona, 1942) Ingressa al Front Nacional de Catalunya (FNC) el 1960. El 1968 va ser un dels fundadors del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). El 1974 participà en la creació del Partit Socialista d’Alliberament Nacional Provisional (PSAN-P). El 1979 formà part d’Independentistes dels Països Catalans (IPC). Posteriorment va ser un dels impulsors del Moviment de Defensa de la Terra (MDT). Detingut el maig de 1988, acusat de dirigir Terra Lliure, roman empresonat fins al gener de 1989 i és posteriorment absolt. El 1992 torna a ser perseguit durant l’operació Garzón, raó per la qual es va haver d’exiliar un temps en diversos països europeus. Un aspecte significatiu l’explica Antoni Infante en l’article «Carles Castellanos, una llavor de llibertat», a Llibertat.cat el 18 de desembre de 2015: «quan va sol·licitar ajuda als independentistes bascos (que comptaven amb un eurodiputat aconseguit amb el suport de l’independentisme català), la xarxa europea abertzale se’l va treure del damunt, fet que es va convertir en un escarni d’aquella Carta de Brest i de la incomptable solidaritat que l’independentisme català els havia ofert durant dècades». Ha publicat un parell de libres de memòries: “Reviure els dies. Records d’un temps silenciat”, (Pagès Editors, 2003) i “Reviure els fets: Memòries polítiques (1960-2020)”, (Edicions del 1979, 2020). Va ser vicepresident de l’ANC entre els anys 2012 i 2013. També és militant de Poble Lliure i de la Candidatura d’Unitat Popular. Enginyer industrial i lingüista de formació.
(27) Teresa Lecha Bergés (Châteauneuf sur Loire, 1946). Companya de vida i de militància de Carles Castellanos. L’any 1982, arran de la manifestació contra la LOAPA, la van detenir juntament amb cinc persones més (Mait Carrasco, Blanca Serra, Eva Serra, tancades a la presó de dones de la Trinitat; i en Ramon Pelegrí i en Carles Castellanos, a la presó Model) acusats de sedició per portar una pancarta amb el lema «Independència».
(28) Jordi Puig. Entrevista citada al punt 5.
(29 ) Miquel Cura i Morera, (Manresa, 23 d’agost de 1946 – 19 de març de 2002), mestre i arqueòleg. Va fundar l’Escola Lacetània a Manresa a començaments dels anys setanta. Gemma Rubí en fa la semblança a l’article a Regió 7 el 4 de novembre de 2010: «En Miquel Cura i Morera, mestre de vocació i de vocacions»: «Poca cosa puc dir de la tasca d’arqueòleg que Miquel Cura dugué a terme al llarg de més de trenta-cinc anys de dedicació científica. Més enllà de les intenses sessions de projecció de diapositives en què revivíem amb ell i de manera freqüent les excavacions que organitzava. Però, en canvi, sí que puc donar testimoni, el meu, tot sabent-me deutora d’un desig de la seva mare, de com el mestratge que exercí va ser capaç de despertar vocacions, tot un devessall d’amor i passió per la història del nostre país. Perquè, abans que arqueòleg, es proclamava historiador».
Membre fundador de la Societat Catalana d’Antropologia (1972) i del Centre d’Estudis del Bages (1978). Membre del primer consell d’administració de Regió 7 l’any 1978. Militant destacat del PSAN fins a 1980, quan arran de la seva participació a l’assalt frustrat de la caserna de Berga el 15 de novembre, organitzat per ETA Politico-Militar, s’exilia a Euskadi Nord integrat en aquesta organització fins a la seva autodissolució l’any 1983. S’instal·la a Elna, a la Catalunya Nord, fins que, acollint-se a les mesures de reinserció pactades entre Euskadiko Ezkerra i el govern del PSOE, el 1986 retorna a Catalunya. Fou jutjat i absolt per l’Audiència Nacional el febrer de 1988. S’afilià a ERC i se’n donà de baixa el 1998. Reprengué la seva activitat professional i obtingué una plaça d’arqueòleg a la Diputació de Castelló l’any 1999. La necrològica signada per Jordi Principal al Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2002, Volum 16, número 2, pàgines 357-360, fa justícia a la seva meritòria trajectòria professional.
Robert Ara va publicar a Regió 7 el 23 de març del 2010 aquesta carta de comiat a Miquel Cura: «Molta gent només et recordarà per un fet puntual de la teva vida, l’assalt a la caserna de Berga, però tu ets molt més que un fet puntual. Ets l’expressió d’un poble viu, que lluita per sobreviure des de fa segles i ho fa de forma quasi anònima. En els llibres d’història només s’hi escriuen els grans fets, però els grans de sorra que hi aporta cada persona, com has fet tu, poques vegades hi queden reflectits. Com tampoc hi quedarà que eres un home honrat i generós i amb una coherència intel·lectual que has mantingut fins al darrer dia».
(30) Robert Ara Arqués (Sant Fruitós del Bages, 1960), militant del PSAN, membre de l’escamot que intentà l’assalt a la caserna de Berga, refugiat a Euskadi Nord entre 1980 i 1982, integrant d’ETA(pm). A partir de 1982 s’estableix a Montpeller. Ingressa a Terra Lliure el 1984. S’acull a les mesures de reinserció pactades entre Euskadiko Ezkerra i el govern del PSOE, sense necessitat de ser jutjat per l’Audiència Nacional. El 1991 ingressa a ERC seguint la crida encapçalada per Pere Bascompte. És entrevistat al llibre “De les armes a les urnes”, (L’Esfera dels Llibres, 2004), pàgines 138 a 152.
(31) Carles Garcia Solé (Barcelona, 1949). En la seva trajectòria es poden diferenciar tres etapes: la primera, militància al FAC i col·laboració amb ETA fins a l’amnistia de 1977; la segona, el retorn a Catalunya i represa de la militància política, i finalment, els anys d’ERC. El llibre de Blai Manté, “Front d’Alliberament Català. Sabotatges per la independència”, (Editorial Base, 2009), aplega les trajectòries militants de Josep Calduch, de Josep Maria Garcia Solé i d’ell mateix. Posteriorment, Jaume Renyer i Pau Juvillà, han publicat el llibre “Del FAC a la reunió de Perpinyà. La vida de Carles Garcia Solé”, (Pagès Editors, 2021).
(32) Joan Pere Le Bihan i Rullan, (Marsella, 1948), de pare bretó i mare mallorquina, militant de Gauche Prolétarienne, component d’un grup musical que va contribuir decisivament a la fugida de Carles Garcia Solé i els militants d’ETA confinats a l’illa de Yeu el 1976, ho va explicar en una entrevista a Llibertat.cat el 27 de maig de 2021. Instal·lat l’any següent a la Catalunya Nord, va impulsar les escoles La Bressola. L’any 2014 va publicar el llibre “Estat nou? Escola nova! Propostes per salvar i estendre l’ús del català”, (Edicions 1984). Una entrevista a la revista Fora Vila del 10 de febrer de 2025 fa un repàs a la seva trajectòria cívica i patriòtica.
(33) Joan Carles Monteagudo i Povo (València,15 d’octubre de 1960 – Lliçà d’Amunt, 30 de maig de 1991). Refugiat a la Catalunya Nord el 1983, militant de Terra Lliure i posteriorment d’ETA. Carles Garcia Solé el recorda en un article a Llibertat.cat el 12 de febrer de 2021. El setmanari El Temps en va publicar el 19 d’agost de 1981 una semblança biogràfica titulada “Monteagudo inèdit”.
(34) Gilbert Grau i Salvat (Elna, Rosselló 1922 – 1994) fou un polític independentista nord-català i federalista europeu, fundador del Comitè per a la Unió de les Dues Catalunyes (1967), del Comitè per a l’Estatut Particular del Rosselló, actiu els anys 1968 i 1969, i de l’Acció Regionalista Catalana (1972). Membre del grup de suport Socors Català, molts independentistes que fugien de la repressió espanyola van passar per «ca’ls Grau», a Elna, on havia cons- truït uns habitacles per acollir-ne a la part posterior del terreny de casa seva. Els oferia casa, plat a taula i els mantenia el temps que calgués, pagant-ho tot de la pròpia butxaca. Enric Borràs en fa una ressenya al seu blog personal el 3
de maig de 2010.
(35) Josep Deloncle (Perpinyà, 1913 – 22 de maig de 1990) fou un folklorista, activista cultural i polític nord-català. El 1959 organitzà les protestes populars contra la celebració del tricentenari del Tractat dels Pirineus. El 1972 participà en la creació del Socors Català, oferint la seva pròpia casa a refugiats catalans del Sud, i en la creació de l’Acció Regionalista Catalana amb Gilbert Grau. El 1981 fou elegit president de l’associació Unió per una Regió Catalana; el 1984 rebé la Creu de Sant Jordi.
(36) Àngels Coté Pascual (Barcelona, 1951). Militant dels grups autònoms coneguts com a OLLA, s’exilia a la Catalunya Nord de 1974 fins a 1977. Sindicalista de l’USTEC, entra a militar a ERC l’any 1987. Companya de vida i de militància de Josep Maria Garcia Solé, explica conjuntament amb ell les seves experiències de refugiada a la Catalunya Nord al llibre “Ferides d’exili”.
(37) Joan Ridaura i Hereu (Girona, 1962), militant del MDT detingut a causa d’haver cremat una bandera espanyola l’11 de setembre de 1983 a Barcelona. Condemnat a anys de presó, fuig a la Catalunya Nord, on s’integrarà a la comunitat d’independentistes refugiats. El 1991 ingressa a ERC i posteriorment n’esdevé president de la federació nord-catalana.
(38) Berenguer Ballester i Bayà (Barcelona, 1947), conegut com a Bringuet, és un activista cultural i locutor de ràdio nord-català. Fill de Joan Ballester i Canals, viu al Rosselló des del desembre de 1982, moment en què es va refugiar a l’Estat francès a conseqüència de la seva militància a EPOCA. Demanà refugi polític el 1983, però no li fou concedit i el desembre de 1986 les autoritats amenaçaren amb expulsar-lo, cosa que no es pogué dur a terme després d’una intensa mobilització de diverses entitats catalanes. El 2023 li fou atorgat el Premi Nacional Joan Coromines.
(39) Rafael Renyé i Teulé, més conegut com Aleix Renyé (Lleida, 1955), és periodista i escriptor. Va passar a viure a la Catalunya del Nord l’any 1981 com a refugiat polític a causa de la seva militància a l’Exèrcit Popular Català (EPOCA) i Terra Lliure. Amb Pascal Comelade i Joan-Lluís Lluís va escriure el Manifest revulsista nord-català. Ha treballat a Ràdio Arrels i el setmanari El Punt Catalunya Nord, entre d’altres mitjans. Com a actor ha escrit i interpretat amb la cantant noruega Mag Stöyva els espectacles Petjades de Leonard Cohen i Romanços de Dones. Entrevistat al Punt el 29 de març de 2010, sobre la seva trajectòria militant, i també a “Ferides d’exili”, pàgines 157 a 171.
(40) Roser Vernet Anguera (el Masroig, 1955) s’integra al Front Nacional de Catalunya i de 1977 a 1984 ha d’exiliar-se a París, Bèlgica i la Catalunya Nord a causa de la seva militància a EPOCA. Al cap dels anys ha participat en diferents entitats de defensa del territori, especialment en la Plataforma en Defensa del Priorat. Des de 2008 és coordinadora de l’associació Prioritat. El 2012 va formar part de la candidatura de la CUP a les eleccions al Parlament de Catalunya per Tarragona, ocupant el cinquè lloc de la llista electoral. Com a escriptora ha estat membre del col·lectiu Ofèlia Dracs i de la junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. El 2018 rep la Creu de Sant Jordi «per la seva tasca com a directora del centre Quim Soler al Molar». Ha publicat un assaig autobiogràfic: “Lo mig del món”, (Club Editor, 2023).
(41) Josep Maria Renyé Teulé, militant d’EPOCA, ha viscut disset anys a la clandestinitat i a l’exili, a Israel i a Andorra, i ha estat entrevistat per Som Garrigues el 30 de juliol de 2021 i al llibre “Ferides d’exili”, (pàgines 137 a 155). Autor del relat autobiogràfic “Records d’un rebel de Ponent”, publicat al blog de Jaume Renyer Per l’esquerra de la llibertat el 10 de maig de 2024.
(42) Josep Lluís Pérez Pérez (Barcelona 1955 – Israel, 9 de març de 2012). Estudià Pedagogia a la Facultat de Lletres de la Universitat Central de Barcelona. El 1972, amb disset anys, s’afilia al Front Nacional de Catalunya. Va participar en l’Assemblea de Catalunya i va ser un membre actiu en l’organització de l’Onze de Setembre de 1976 a Sant Boi del Llobregat. El llibre de mossèn Armengou, Justificació de Catalunya va ser reeditat per EPOCA el 1978, la portada va ser obra del Josep Lluís, també el dibuix del full volant del FNC, de l’11 de setembre de 1973. El 1976 s’incorpora a l’Exèrcit Popular Català (EPOCA) i passa a viure en la clandestinitat. L’u de juliol de 1977 va ser detingut junt amb Carles Sastre, Montserrat Tarragó i Àlvar Valls, acusats per la mort de l’industrial Josep Maria Bultó. Brutalment torturats, entre altres, pels policies franquistes José Maria Calleja Peinado i David Peña Álvarez. Va estar empresonat a la Model i a Sòria, fins que, el novembre de 1977, surt en llibertat per l’aplicació de l’amnistia. Aquesta mesura de gràcia va ser impugnada pel Govern espanyol a instància del ministre Rodolfo Martín Villa i tot seguit retirada, motiu pel qual els quatre companys emprengueren el camí de l’exili. Josep Lluís ho va fer a Isra-
el, on posteriorment va adoptar-ne la nacionalitat. Vivia en un quibuts amb el nom de Lluc Puig. Amb la prescripció del cas, el 1998 va fer diversos viatges a Catalunya per veure el seu pare, tot i mantenir la residència a Israel, on treballava de dissenyador gràfic. Ferran Barber publicà al Nacional.cat el 4 de març de 2023 «La vida oculta a Israel de Lluís Pérez, membre de l’Exèrcit Popular Català acusat en el cas Bultó».
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!