La mentalitat col·lectiva hegemònica a Catalunya d’ençà mig segle és la derivada del progressisme abstracte i banal d’arrels totalitàries que campa majoritàriament entre els sectors -aparentment- més il·lustrats del país. Aqueixa, diguem-ne cultura política ha impedit el protagonisme d’un veritable pensament català nacionalment autocentrat que s’ha trobat a faltar en els anys del simulacre de procés independentista viscut entre el 2012 i el 2017.
La transversalitat d’aqueix progressisme (eixorc en resultats constructius pel país, però persistent gràcies al control exercit al món mediàtic, universitari i polític) explica que hagi transmutat del tardocomunisme al wokisme sense veure’s qüestionat. El procés de descomposició nacional i social que pateix actualment el poble català no troba referents intel·lectuals i morals per fer-hi front. Ans al contrari, s’agreuja una tendència a la inversió de la realitat de l’alienació nacional que afavoreix fenomens destructius com la submissió lingüística al castellà, el comportament mesell dels polítics addictes a l’ordre autonòmic, l’assumpció dels prejudis contra-identitaris aplicats a la catalanitat alhora que hom acata l’emergència de les contra-identitats espanyola i àrab-musulmana.
Una de les mostres d’aqueix superposat acomplexament nacional és l’adopció fulgurant de conductes derivades del wokisme ambiental consistent en el sotmetiment voluntari i preventiu a l’islamisme que cova a casa nostra abans fins i tot que sigui hegemònic. Són els dhimmís nostrats, alegres i combatius contra “la islamofòbia“, les arrels judeo-cristianes, la laïcitat republicana. La dhimma —de l’àrab ‘protecció’— és un pacte o una capitulació entre «Gent del Llibre» (jueus i cristians) i els musulmans pel qual els primers, denominats dhimmís, se sotmeten als segons, assumint aqueixa condició, els dhimmís poden mantenir els seus usos i costums (amb algunes restriccions) i reben empara de les autoritats musulmanes.
Catalunya no és (encara) un califat islàmic, però ja hi ha espais mentals on l’islamisme imposa la seva hegemonia. Per exemple, la negació que el vel islàmic sigui una imposició a les dones (la diputada de la CUP Pilar Castillejo, dixit), l’ocultació mediàtica dels casos de gihadisme, el silenci sobre el vandalisme antisocial (contra les formes de vida autòctona i occidental en general), el cas de la predilecció de Vilaweb pel raper Morad, entre d’altres símptomes. I, especialment, la normalització del palestinisme on convergeixen totes les formes d’antisemitisme, i sobretot la policia de la moral pro-islamista que exerceixen els islamo-gauchistes contra tot aquell que gosi alertar de la progressió de l’integrisme musulmà. L’assetjament de cupaires, comuns i erquis contra Ramón Cotarelo per haver dit les coses pel seu nom, clar i català, com hom feia abans, n’és una prova recent.
El separatisme ètnic-religiós musulmà té també una vessant territorial amb la configuració d’espais on són bandejades tota altra forma d’expressió religiosa (per exemple, amb les llums de Nadal). Es va conformant ràpidament, seguint l’experiència de França, Bèlgica i altres estats europeus, un subsistema socio-cultural-econòmic al marge i en contra de tot projecte de coexistència multicultural amb la connivència d’una esquerra desorientada que només sap qualificar d’extrema dreta tothom que adverteix de les conseqüències devastadores a curt termini d’aqueix encegament.
Post Scriptum, 17 de gener del 2026.
El silenci reverencial envers la dictadura islàmica iraniana en plena revolta del poble -i en especial les dones- per part del progressisme nostrat contrasta amb el suport foll al palestinisme. Els palestins mai se solidaritzen amb cap altre poble que lluiti veritablement pel seu alliberament ja que queda en evidència l’artificialitat de la causa palestina. No obstant això l’esquerra local, que es vanta de la seva superioritat moral com coartada a la pròpia inoperància, ha interioritzat l’islamisme en general com l’avantguarda de la destrucció d’Occident, amb els EUA i Israel al capdavant, i adopta el paper de còmplice secundari, de dhimmi abans d’hora. Els mitjans de comunicació són altaveus del gihadisme, adopten relats delirants per encobrir les seves impostures i endinsen el poble català en la foscor que ens espera si triomfen els seus mòrbids propòsits.
Post Scriptum, 3 de maig del 2026.
Cada dia hi ha més mostres de filo-islamisme propagat des de les instititucions: suport als provocadors antisionistes de la flotilla detinguts per Israel, ocultació mediàtica de la identitat de l’assassí d’una xiqueta a Esplugues de Llobregat i la motivació islamista del crim, creu de Sant Jordi al propagandista palestí Salah Jamal. Tot plegat són conductes guiades per un propòsit en molts casos incosncient: dissoldre la pròpia identitat, la catalanitat, en una comunitat supranacional presentada com un bé moral, ja sigui l’islam o el progressime abstracte multiculturalista i contraidentitari. Aqueixa submissió que també explica la manca de voluntat per confrontar el supremacisme espanyol explica també l’animadversió absolutat i irracional al model jueu de garantir la pròpia supervivència mitjançant un estat-nació, assumint els conflicte sinterns i externs que aqueixa via comporta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!