Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

13 d'agost de 2013
2 comentaris

Els catalans amics d’Israel i els antisionistes nostrats

Ara farà un segle, arran de l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), l’opinió pública catalana es va polaritzar entre germanòfils i aliadòfils, decantant-se pels primers la gent propensa a l’autoritarisme i addicta a l’ordre establert en general. Al costat dels segons es van arrenglerar els catalanistes (que fins i tot van reclutar voluntaris per lluitar a l’exèrcit francès) i els demòcrates de totes les tendències.

Un segle després un altre conflicte, aqueix cop entre àrabs i jueus, confronta antisionistes de tot el ventall totalitari (tardocomunistes, neofranquistes, integristes catòlics i pro-islamistes) i amics d’Israel de tot l’espectre catalanista i demòcrata, projectant en aqueixa pugna les tensions internes de la societat catalana sota dominació espanyola.

Avui, ser germanòfil té un significat ben diferent al que tenia fa cent anys: després de la Segona Guerra Mundial i de l’holocaust provocat pel nazisme i els seus col·laboradors, (singularment el genocidi perpetrat contra els jueus europeus), Alemanya és una societat sòlidament fonamentada en principis democràtics i és l’estat europeu on els jueus se senten mes segurs i ben acollits. La cancellera Àngela Merkel ha declarat reiteradament que tractant-se d’Israel Alemanya mai serà neutral, assumint així l’obligació moral de reparar el dany causat als seus conciutadans jueus sota el regim nazi. Aqueixa actitud contrasta amb la política de la UE marcadament decantada a favor dels països àrabs i reticent envers el procés de negociació en curs entre Israel i l’ANP, promogut pels EUA amb el ple suport d’Alemanya (com ho prova el fet que avui mateix el ministre d’afers estrangers alemany és a Jerusalem).

Declarar-se germanòfil a la Catalunya d’avui és apostar per un model socioeconòmic orientat a la prosperitat de la població i basat en la llibertat política i de mercat. Suposa voler pel nostre país una seguretat pública eficaç inspirada en la concepció policial integral alemanya, la que millor neutralitza les amenaces terroristes que els totalitarismes segreguen. Però no només és això, el nacionalisme alemany contemporani es fonamenta en la concepció de poble com a unitat cultural, no pas en l’artificialitat conjuntural del multiculturalisme i menys encara en abstraccions dogmàtiques, religioses, racials o ideològiques.

La catalanitat integradora i dinàmica com a eix vertebrador del procés de construcció de l’estat propi té moltes potencialitats si hom adopta el referent nacional alemany. No és pas cap casualitat que el sionisme, el nacionalisme modern jueu, tingui elements en comú amb la concepció nacional germànica. En resum, la potència emergent d’Alemanya és l’única garantia de viabilitat del projecte d’Unió Europea i tots els valors democràtics que en teoria hauria de garantitzar.

Significativament, els antisionistes nostrats son també antialemanys ja que hi veuen la personificació dels seus objectius a abatre: el capitalisme liberal i el sistema democràtic occidental. L’amalgama ideològica hegemònica a Catalunya des de fa quaranta anys és el progressisme d’arrels autoritàries diverses que tenen en comú l’actitud refractària envers el patriotisme català.

Josep Fontana i Arcadi Oliveras, per exemple, símbols autòctons del dogmatisme marxista i l’entelèquia catòlica respectivament, han acabat avenint-se a la causa de la llibertat catalana però negant-li tothora valor en si mateixa cas de no anar acompanyada d’una altra de preferent -el socialisme, l’anticapitalisme- sense la qual la independència no té interès. I precisament posen com a exemple que si la Catalunya lliure ha de ser un land alemany no val la pena moure’s de com estem (és a dir d’Espanya). Literalment coincideixen en els mateixos termes amb David Fernández, el campió de l’anticapitalisme i l’antisionisme local.

Els catalans amics d’Israel compartim la concepció de la identitat nacional catalana entesa com l’acumulació històrica de llengua, cultura, tradició jurídica i política, a més d’altres elements evolutius amb sentit de la continuïtat. Aqueixa concepció integral de la nació justifica per si mateixa l’assoliment d’institucions d’estat per preservar la supervivència del poble català com a subjecte col·lectiu. Els qui no admeten l’independentisme si no associat a altre objectiu o dogma preferent ens acusen de ser uns reaccionaris, fins i tot feixistes, simplement per mantenir viu el nacionalisme integral de Macià, l’objectiu de l’estat català.

El nacionalisme català des dels anys vint fins a la dècada dels seixanta del segle passat, quan el republicanisme n’era l’eix vertebrador, va mantenir una clara simpatia envers el sionisme: Rovira i Virgili, Pau Casals, Josep Pallach arribant fins a Jordi Pujol, en són exemples cabdals. A la postguerra el ja esmentat progressisme abstracte i refractari a la catalanitat va esdevenir la ideologia de substitució complementària amb la que des del poder segregava l’espanyolisme. El poble català ha viscut en la desorientació fins ara que comença a desvetllar-se situant la seva pròpia llibertat com a objectiu prioritari per davant de quimeres alienes.

Anticatalanisme i antisionisme, abans i ara, han anat sempre lligats, només cal veure com els neofranquistes afirmen que el sionisme està movent els fils de l’independentisme català. Resulta contra-natura l’obcecació del progressisme autòcton per incrustar el seu antisionisme radical, empeltat del vell antisemitisme espanyol, amb el seu independentisme abstracte i circumstancial. Defensar la llibertat del poble català i alhora la causa palestina és compatible, de fet Heribert Barrera, un patriota català exemplar sostenia decididament el dret dels palestins a un estat propi sense que això impliques compartir les impostures argumentals de tants pacifistes i solidaris internacionalistes que s’omplen la boca d’odi antijueu quan parlen de Palestina.

Dissortadament, no hi ha diàleg entre amics d’Israel i partidaris de la causa palestina, nomes la culpabilització inquisitorial dels segons contra els primers a traves dels mitjans de comunicació que majoritàriament els son favorables (des de TV3 a l’Ara, passant per Vilaweb). Aqueixes posicions contraposades projecten aparentment en un conflicte aliè les contradiccions ideòlogues que rauen a l’intern de la societat i que afloren de forma sovint distorsionada en el debat polític i estratègic immediat, focalitzat en el conflicte entre el poble català que aspira a la llibertat i l’ordre espanyol que malda per mantenir-se.

De fet, inconscientment, hom discuteix sobre el model institucional i els valors de la Catalunya del demà i es cabdal per l’èxit d’aqueixa aspiració que en el procés dialèctic es descabdelli l’embull que arrosseguem des del trauma col.lectiu de la postguerra. Un primer punt d’encontre podria ser el desig que les negociacions que demà es reprenen a Jerusalem entre Israel i l’ANP prosperin, com així volem els amics d’Israel i haurien de compartir els veritables amics dels palestins, no els que només cerquen sota aqueixa disfressa la destrucció d’Israel.

Post Scriptum, 30 d’agost del 2013.

Dos patriotes catalans denigrats per defensar Israel. Amb poques hores de diferència, ahir mateix, dos veterans patriotes catalans han estat l’objectiu del fanatisme dels antisionistes nostrats.El primer, Josep Maria Renyé (actualment militant de la CUP de les Borges Blanques) ha escrit al seu facebook: “Ara resulta que encara que hagi dedicat tota la teva vida a lluitar per la llibertat dels Països Catalans i per la igualtat de les persones -siguin de la raça que siguin o de la religió que siguin- ara sóc un feixista o un mal català perquè defenso a Israel i no em defineixo per un costat o un altre en la lluita fratricida que hi ha en diferents estats àrabs, doncs ho sento no em fareu canviar d’opinió”. El segon, Èric Herrera, (militant d’ERC) músic del conjunt Amusic Skazz Band que ha estat boicotejat a la festa major de Manresa fins al punt que han hagut de suspendre l’actuació per la gravetat de les amenaces proferides per individus addictes a diverses causes totalitàries pel sol fet d’haver assistit a Barcelona als actes commemoratius del seixanta-cinquè aniversari de l’Estat d’Israel. 

Post Scriptum, 29 de gener del 2021.

Albert Abril és l’autor del documental ‘Generació Kibbutz’ que s’estrena aquesta setmana al Canal 33, quan entre les dècades del 1960 i el 1970, un bon grapat de joves catalans marxaren com a voluntaris als kibbutz, comunes agrícoles israelianes d’inspiració socialista i sionista: “L’experiència iniciàtica d’uns joves catalans als kibbutz”, Xavier Aliaga en fa un bon resum al setmanari El Temps, del 25 de gener de 2021 Núm. 1911. En general, els participants consideren fou una experiència enriquidora, seria interessant contrastar-ho amb les opinions dels centenars de catalans que han anat a fer costat a la causa palestina en els darrers trenta anys, què n’han tret de positiu ? què han aportat a la causa de Catalunya ?

Post Scriptum, 17 de juny del 2022.

Ahir, la comissió d’acció exterior del Parlament de Catalunya amb el vot favorable d’ERC, PSC, Comuns i la CUP va aprovar una resolució acusant Israel de practicar un règim d”apartheid” als denominats territoris palestins ocupats, (en realitat Judea i Samària). Aqueixa nova mostra d’ignorància i fanatisme per part de l’antisionisme transversal hegemònic a Catalunya té greus significats i conseqüències:

En primer lloc, demostra que el palestinisme mític no té res a veure amb els interessos estratègics de l’independentisme català, un objectiu que ni es plantegen els partits que van donar suport a la resolució d’ahir condemnant Israel en uns termes que cap altre parlament europeu ha emprat. Els estats es guarden prou de blasmar Israel, una potència emergent en tots els camps, de fet el parlament espanyol no gosarà ni plantejar-s’ho. Els antisionistes nostrats no tenen en compte que Israel va resistir les pressions espanyoles contra Catalunya l’Octubre del 2017, mentre que l’ANP s’ha pronunciat sempre a favor de la unitat del Regne d’Espanya, sense cap mostra de solidaritat amb la causa catalana, a diferència del que passa entre els jueus d’Israel.

En segon lloc, el sectarisme i la judeofòbia que van demostrar ahir els parlamentaris que van blasmar Israel respon a la persistent hostilitat mediàtica en contra de l’estat-nació del poble jueu i al discurs de l’odi políticament correcte en contra seu. Les agressions de baixa intensitat contra centres i comerços jueus a casa nostra no són mai notícia i hom entoma amb impassibilitat que els jueus catalans hagin d’ocultar la seva identitat i que els turistes israelians hagin de passar el més inadvertits possible.

La banalitat de la causa nacional catalana va quedar ahir en evidència, un poble desorientat sense dirigents responsables que no saben prioritzar els propis objectius nacionals, ans al contrari afavorir els aliens de manera estèril i contraproduent. El progressisme abstracte i banal que ens desconstrueix com a nació malda per aparentar ser els més pacifistes, els més antiracistes, els més antisionistes d’Europa i també perquè siguem els més incapaços d’independitzar-nos. El factor Israel en la política catalana és el termòmetre de la nostra realitat nacional on es projecten les nostres febleses i potencialitats com a poble.

Israel fa front al jihadisme palestí (que no ha acceptat mai el dret d’Israel a existir, ni vol la coexistència de dos estats) i els propòsits genocides de la dictadura teocràtica iraniana, però aqueixos factors ni tan sols els tenen en compte els que ahir ens van empetitir encara una mica més com a nació. El poble jueu va construir les seves estructures d’estat molt abans de ser independents l’any 1948, els dirigents nostrats ens han mentit sobre les estructures d’estat que deien estaven bastint duran el procés dit independentista estroncat al 2017, i ara, a sobre en lloc de rectificar i aprendre d’Israel en menyspreen les experiències i resultats.

  1. Jaume, soc en Josep Sempere, germà del Quico Sempere;per a que em situïs.
    M’agrada, em complau i recomforta llegir el teu article.Coincideixo en una grandíssima part amb el que exposes, donc jo provinc d’aquell marxisme – anarco marxisme -desarrelat del país, dogmàtic (paradoxalment!) i inconscientment autoritari.Però noi, vaig tenir la sort de reciclar-me, contrariament al que els va passar a gran part dels meus amics i col.legues de viatge que restaren ancorats en aquell passat estúpidament pseudoprogressista.
    De fet no sé si et sorprendrà que et digui que a ERC- jo encara hi pertanyo donc tinc més moral que l’alcoià – hi preval i molt , aquesta mentalitat col.lectivista i antiliberal com diria en Hayek.
    Em preocupa i no poc, que el nostre moviment d’alliberament- l’independentisme- estigui impregnat d’aquesta ideologia.La ideologia es gairebé com una creençai costa de remuntar si n’has escollit la reaccionaria.
    I aquest es un taló d’aquiles del nostre moviment si bé una proporció considerable de gent jove no té eixos esquemes.
    Em sorpren que el liberalisme com a doctrina , com a ideologia , sigui feble a Catalunya tot i que per sort , no arribem ni de lluny als nivells que té a Espanya.Que se’n va fer d’aquella corrent liberal d’ERC durant la República?Curiosament es va confondre- jo hi vaig caure també- comunisme i socialisme  amb antifranquisme i amb sentit democràtic.
    Et felicito per la teua claredat d’exposició tot i que trobo algun punt esbiaixat.
    Cal una tasca de clarificació, de pedagogia per a vencer la ignorància- avui llegeixo una cita d’en Xammar que deia que els pitjors analfabets són els que saben llegir escriure- però el problema , un d’important és que ha fallat l’educació, la formació, la cultura de base.
    Remuntarem, amic Jaume?Qué Deu – si n’hi ha t’escolti. Què passis un bon estiu.
    Una Abraçada

    Josep Albert Sempere

    P.S Per cer t, no sé si ho recordes però coincidirem i parlarem breument a Arenys de Munt. Deu n’hi do, el que en va sortir d’allà, oi?
    Que la pròxima vegada que ens trobem siguem ja independents.

Respon a Josep A. Sempere Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!