El proppassat 21 de juliol, Lluís Sales i Favà, historiador i membre de la CUP, publicava al portal de l’Esquerra Independentista, un article que duu per títol “Els sionistes nostrats”, que no pot quedar sense resposta.
Entre altres perles, l’article en qüestió diu: “Perquè el cert és que el nostre país, com pocs a Europa, viu segrestat per una colla d’opinadors pro sionistes, força influents i amb ganes de brega. Es dediquen a justificar allò que és injustificable i no tinc cap dubte que ho tornaran a fer. I frenaran -perquè aquesta és la seva funció- una resposta catalana a l’estratègia genocida més llarga del segle XX”.
Aquest fi analista de la realitat catalana no té en compte l’actitud manifestament adversa dels mitjans de comunicació més influents a Catalunya. No deu mirar les cròniques de Joan Roura i els seus corresponsals a TV3, ni llegeix les editorials del Periódico, ni els acudits de Ferreres, Romeu i El Jueves. Afirmar que els opinadors “prosionistes” dominen l’univers mediàtic català és una impostura destinada a magnificar el poder de l’adversari que es vol liquidar, com feien els nazis quan presentaven els jueus com els opressors dels alemanys. També és curiós que els hi atribueixi ganes de brega qui no té vergonya de manifestar-se per carrers de Barcelona amb el actors de la “performanace” que tan agrada a Joan Saura. A Catalunya ser proisraelià és una conducta de risc, ser progihadista un comportament impune i ben vist des dels paràmetres d’allò estúpidament correcte.
La diatriba de Lluís Sales no és un cas aïllat: fa pocs mesos al bloc de Terra i Llibertat que es pot llegir a Vilaweb, el 14 d’abril precisament, hi apareixia un apunt amb l’explícit títol, “Per un independentisme català deslliurat del sionisme”. Significativament, el 21 de juny, Carles Riera -vicepresident del CIEMEN- hi publicava el post “L’Iran, una democràcia islàmica jove i dinàmica”, en plena revolta del poble iranià contra el frau electoral perpetrat pel règim dels aiatollahs. L’actitud de doble moral consistent en equiparar Israel al mal absolut i el totalitarisme islàmic com una conseqüència -justificable- del primer és incompatible amb el combat d’idees al qual apel·la Sales per desemmascarar el sionisme i els seus aliats catalans.
L’articulista en qüestió afirma promoure una “resposta catalana a l’estratègia genocida més llarga del segle XX”, quan en realitat actua seguint els dogmes antiisraelians que va posar en marxa el règim soviètic després d’haver votar favorablement a l’ONU, l’any 1947, el naixement de l’Estat Israel. D’aquella dèria criminal promoguda per Stalin n’és hereu l’antisonisme contemporani, que barrejat amb l’antiamericanisme, l’anticapitalisme i l’antiliberalisme conformen el magma ideològic de l’esquerranisme totalitari arreu d’Europa. O sigui que resposta catalana, res de res. Cap plantejament fonamentat en els interessos nacionals catalans i els valors de la llibertat de les persones i els pobles rau darrere dels plantejaments de Sales, Riera i tants d’altres que s’autoanomenen independentistes catalans.
Sales acaba el seu escrit amb aquesta frase: “Cal combat. Combat de les idees. Si no som capaços de tombar els seus arguments, continuaran imposant-se. Una minoria intel·lectualment violenta de prosionistes s’imposen sobre la major part de l’opinió pública. Una part molt majoritària de la nostra societat es resisteix a justificar i comprendre les atrocitats israelianes contra els veïns, però en canvi no pot dictar polítiques efectives de solidaritat perquè estem segrestats per una colla de miserables”. Jo -que sóc un dels “miserables” que esmenta en el seu article- em pregunto: des de quina pretesa superioritat moral parla aquest individu ? en nom de quina majoria social parla ?
Post Scriptum, 11 de desembre del 2017.
Dissortadament, el dogmatisme antisionista i el palestinisme mític de la CUP són una constant invariable en el seu aparell ideològic. Ahir la causa palestina va ocupar un lloc prioritari en l’acte de campanya per davant de la reivindicació dels presoners polítics catalans fins al punt que Carles Castellanos fa un apunt al seu facebook criticant-ho:
“Aquesta tarda he assistit a l’acte central de la CUP al Pavelló de la Vall d’Hebron de Barcelona. Un acte interessant que ha mostrat la voluntat de ser fidels al mandat popular sorgit del referèndum de l’1 d’octubre i d’avançar en la construcció de la República catalana, tot tenint en compte la lluita arreu dels Països Catalans. Els continguts de la República a construir han estat força ben descrits al llarg de les diferents intervencions, un aspecte molt important de cara a les lluites que ens esperen. Crec que la CUP comença a mostrar una maduresa més gran en aquesta capacitat de concretar en forma de contingut programàtic (defensa dels drets socials) les seves línies d’acció.
El públic assistent ha sortit de l’acte amb els ànims reforçats i amb les idees més clares de cara a les tasques més immediates de dinamitzar debats constituents i també d’aconseguir moure una participació important a les eleccions del 21 de desembre. Pel que fa a la “imatge de l‘acte” crec que hauria hagut de ser la “llibertat dels presos polítics”. La solidaritat amb Palestina és important però no m’ha semblat bé que desplacés l’objectiu que hauria hagut de ser central de la “llibertat dels presos polítics”.
Post Scriptum, 23 de juliol del 2018.
Lluís Sales, autor d’aqueix article pamfletaire es permet el luxe de donar lliçons de rigor historiogràfic en aqueixa piulada del proppassat 13 d’aqueix mes: “De la mateixa manera que els metges no permeten que els antivacunes facin propaganda de les seves xifladures als mitjans públics, els historiadors hem de protestar si @tv3cat dona temps a les tesis anticientífiques de Jordi Bilbeny.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
… Parla del què pensa la gent corrent dels Països Catalans. És a dir, ni blanc ni negre, ja que per totes bandes s’executa a inocents impunement.
Acabo de llegir l’article de Sales i, reconec que els adjectius i les formes utilitzades són excessivament forts, però expresa, des d’un punt de vista molt personal, una cosa força evident:
A Catalunya hi ha gent que no reconeix les atrocitats que comet Israel.
Sigui perquè simpatitzen ideològicament amb el sionisme, sigui perquè no poden veure als “moros” (àrabs, chiïtes, sunites, musulmans, magrebins…), sigui perquè entenen que Israel pertany històricament als israelites, sigui per les coses que sigui, hi ha catalans que no volen admetre ni acceptar l’abús que fa Israel de l’acció militar.
Reconèixer això, no té perquè ser contrari a rebutjar les misèries del món islàmic (àrabs, chiïtes, sunites, musulmans, magrebins…), que són moltes, entre elles, el terrorisme islamista, la manca de democràcia, la manca de condició humana…
Sobre en Saura estic d’acord, però crec IC (excepte Raül Romeva) és un cas apart de partit esquerranós que no saps per on agafar-lo, buit de coherència entre el què diu i el què fa.
Però tot plegat no ha de ser excusa per ficar en un mateix sac a antisionistes, anticapitalistes, antiamericans, antiliberals…, perquè això sí que llavors fa que la teva opinió passi a ser un atac que pot ofendre a persones que passen per la tangent de la qüestió sense tenir-hi res a veure.
És a dir, aquest apunt és força agressiu i assenyala a certs catalans i catalanes com a possibles instigadors d’un proper totalitarisme postcomunista. I aquesta POR que tens no és “sana”, perquè et condueix cap al sender de l’odi i l’odi et porta a justificar la violència (com l’actuació dels mossos als estudiants universitaris) i… Aquí falla alguna cosa…
Perquè és pot ser antineoliberal global, però valorar certs aspectes del liberalisme, es pot demonitzar el sistema de vida americà (consum desorbitat), però defensar el pragmatisme que els americans utilitzen, es pot denunciar els abusos militars d’Israel però es pot defensar el seu esperit científic i de progrés, es pot denunciar el masclisme que envolta l’islam, però defensar a les víctimes inocents palestines que per res del món haurien d’haver mort a Gaza sota el bombardeig indiscrimat de l’exèrcit israelià.
Salut i independència!
La mobilització contra el genocidi que practica l’estat sionista d’Israel contra el poble palestí, que es va celebrar a Barcelona i que per enèsima vegada blasmes cínicament, va ser una autèntica demostració de la capacitat de solidaritat del poble català davant d’aquests que us atorgueu el títol de catalanitat que el negueu als altres quan no us convé. Va ser una bufetada a la mentida i la manipulació que heu anat intreduint i que seguiu intentant de converir en discurs hegemònic.
Però allò que cal aclarir no està situat a Palestina i la seva lluita per la llibertat davant la imposició militarista dels sionistes amb el suport dels Estats Units d’Amèrica del nord, sinó a casa nostra. El sionisme i els que el preconitzeu, curiosament sense enrojolar, no és un problema internacional, només. És un problema del model liberal, militarista, de control d’estat i de cultura occidental. Un concepte de democràcia basat en la formalitat i no en el fons. Un model desigual i elitista. I és aquí on cal anar.
Indubtablement, cal seguir els vostres posicionaments davant la criminalitat organitzada, planificada, portada fins a les darreres conseqüències per entendre quin és el vostre tarannà i el grau de cinisme que destil·leu, però també cal seguir el vostre comportament a l’hora de pressionar associacions que no s’apunten al vostre carro o a l’hora de mentir vilment per fer avançar els vostres vergonyants posicionaments. Ja sabem com actueu arreu del món.
No sé com els aguantes Jaume, i no sé tampoc com t’hi rebaixes a discutir-hi. Aquesta gentota el que cerquen és llocs per discutir, com els feixistes, nazis i comunistes; solament els espais de discussió redimeixen el seu totalitarisme.
He llegit l’article. Jo, es que no tinc clar si son antisemites per algún motiu especial o es que de debó no veuen més enllà i per tant, si pobrets no hi arriben, tampoc s’els pot culpar.
Però sempre s’els pot ajudar a veure l’altra banda de la situació i que no fasin els ridículs que fan pensant que els lectors no qüestionem els articles i no busquem, ni hem buscat mai informació del que passa a Israel i perquè passa.
També, n’hi ha que pensen que els lectors no tenim memòria i no recordem el que hem viscut recentment a casa nostra meinspreant de manera absurda a una població que s’en adona perfectament del que passa a Catalunya i fora de Catalunya.
I ja sols que siguin prudens i inteligents parlan en nom propi i no en nom del nostre poble al que si miressin una mica, veurien que no ens identifiquem amb aquestes posicions combatives i de criminalització cap a un poble que ens mereix tots el respectes.
No sé que dir, Jaume, Com diu Aristòtil, l’ignorant afirma, mentre que el savi dubta i reflexiona. I aquesta gent que ho té tant clar em fan molta por perquè no saben o no volen pensar, no dubten. . . i s’imposen amb virulència (verbal o no). Aquests antisemites reconsagrats, algun dia en nom de la Pau poden tornar a fer molt mal.
S’empassen els dogmes i alimenten l’odi i la confussió en nom de la llibertat i la democràcia . En el fons no són propalestins, els palestins són una eina ideal pel seu antisionisme.^Per ells, l”important es trobar els defectes de l’estat d’Israel i no veure-hi cap virtut. No dubten ni reflexionen, no pregunten, no contratsen i s’efonsen, a priori, en el dogma establert fins arribar a l’infantilisme: dividir el món entre bons i dolents on els jueus són uns monstres.
Francesc V
Hi ha una certa esquerra totalitària, analfabeta, cavernària, que està corcada pels seus fracassos, els seus dogmes marxistoides han caigut, el ressentiment que arrosseguen és bestial… Entre els dogmes més preuats i que resulta de franc, es troba l´antiisraelianisme visceral, com que és debades i no és perillós (contra Israel tot s´hi val, no passa res!) el professen i el manifesten a tort i a dret. Això sí, cada dia més, amb una ràbia enorme, perquè veuen que aquest dogma també està fent aigües i ja no s´aguanta. Pobrets esquerranosos antisionistes, no fan més que pegar colps de cec, ara ja amenacen amb el “cuentu” de l´arabofòbia, no saben per on tirar, fan pena aquests miserables (ho sent no he pogut véncer la temptació d´usar el seu vocabulari).
Salut, coratge i resistència!
En Balutxo, segurament un altre miserable