El transgenerisme és una variant del totalitarisme postmodern en fase d’expansió a Catalunya, la seva promotora Judith Butler l’any 2021 va rebre el premi internacional Catalunya per part del Govern de la Generalitat presidit per Pere Aragonès. Una dels trets que permet identificar el caràcter totalitari d’una ideologia és la inqüestionabilitat dels seus plantejaments per part dels qui la creuen una veritat absoluta. Tohom que en dissenteixi, com és el cas de Sílvia Carrasco, és desqualificats i assetjats: “La ideología trans ha tomado la universidad y amenaza la democracia“. Antropóloga social y feminista, el activismo transgénero ha lanzado una violenta campaña contra ella para evitar que imparta sus clases en la Universidad Autónoma de Barcelona”, (El Mundo, 7 de març del 2024). Una entrevista recent a La Gota Catalana: “La ideologia del transgenerisme a Catalunya”, explica les claus de la seva ràpida penetració social: suport institucional i dels poders fàctics i mediàtics hegemònics al nostre país.
Per això cal fer costat i divulgar el dossier que el col·lectiu Feministes.cat ha elaborat al respecte: “Transgenerisme“, del qual val la pena reproduir el primer capítol: Què són la teoria queer i la ideologia trans: la identitat de gènere. La teoria queer és la base del transgenerisme. El transgenerisme promou idees falses, anticientífiques, ultraconservadores i antifeministes.
La teoria queer qüestiona les classificacions heretades perquè considera que són imposicions violentes sobre la complexitat de la condició humana. La seva idea central és que la identitat subjectiva es basa en un sexe sentit dissociat del sexe del cos, que és una realitat material. Inicialment es va considerar una idea alliberadora de les sexualitats dissidents –queer, que vol dir estranyes i inclassificables– per lluitar contra els estigmes i la discriminació vinculats a l’homosexualitat. També es multipliquen i es fragmenten tots els conceptes: feminismeS, violèncieS, sexualitatS, etc.
A Gender Trouble (1988), Judith Butler, la ideòloga de referència de la teoria queer, defensa que el sexe i el gènere no són, respectivament, una realitat biològica material i una construcció social que s’imposa als sexes i subordina les dones, sinó que tant el sexe com el gènere són construccions socials intercanviables. Per a la teoria queer, el gènere és una identitat. De la confusió intencionada entre sexe i gènere sorgeix el concepte central del transgenerisme: la identitat de gènere. Les identitats de gènere estarien formades per combinacions múltiples de sexe, gènere, sexualitat i expressió de gènere en un espectre no binari, negant que només existeixin dones i homes.
Segons la teoria queer, la disfòria de gènere (el malestar i el rebuig del propi cos sexuat i el desig de ser de l’altre sexe) no existeix, no és un trastorn de percepció. El que hi pot haver és una incongruència de gènere quan el sexe assignat en néixer no coincideix amb la veritable identitat –un sentiment innat o fluid– de cada persona. És a dir, defensen que hi ha un jo a part del cos que pot néixer en un cos equivocat. Cal recordar que la disfòria, ara anomenada incongruència de gènere, continua figurant a la CIE-11 (Classificació Internacional de Malalties de l’Organització Mundial de la Salut) i al DSM-5 (Manual Diagnòstic i Estadístic en Salut Mental, de l’American Psychiatric Association).
El transactivisme defensa la lliure elecció, a tots els efectes, del sexe legal, basada en la identitat de gènere i no en el sexe de la persona; la despatologització del que denomina incongruència de gènere, i el dret a modificar el cos amb fàrmacs i cirurgies per adaptar-lo a la identitat sentida, a qualsevol edat.
En realitat, la teoria queer forma part de les idees postmodernes que irrompen amb força des dels anys 80 del segle XX i es propaguen ràpidament amb el final de la Guerra Freda i la caiguda del bloc soviètic, impulsades pel capitalisme neoliberal i els valors individualistes que l’acompanyen.
Les idees postmodernes són una reacció a les idees i les polítiques progressistes que lluitaven per una societat més justa desemmascarant i transformant les estructures econòmiques i polítiques del poder mundial. Amb el pretext dels errors comesos per l’anomenat socialisme real triomfa la idea que la societat no importa i que el subjecte individual és el centre de tot. El benestar ja no es basarà en la redistribució de la riquesa sinó en el mite neoliberal per excel·lència: la lliure elecció en un món que ho converteix tot en mercaderia.
La visió dels neoconservadors la va expressar clarament Margaret Thatcher: “[els pobres] estan culpant dels seus problemes a la societat. I la societat no existeix. Hi ha homes i dones individuals i hi ha famílies. I cap govern no pot fer res si no és a través de les persones, i les persones s’han d’ocupar en primer lloc d’elles mateixes. És el nostre deure cuidar de nosaltres mateixos i després, també, dels nostres veïns.“ (1987)
La teoria queer encaixa com un guant en aquestes idees ultraconservadores, perquè amb un llenguatge i unes declaracions aparentment transgressores i revolucionàries el que fa és dificultar la comprensió de les desigualtats i desarticular la lluita per erradicar-les. Si es considera que el sexe és un sentiment i no una realitat objectiva, la desigualtat que patim les dones pel fet de ser-ho queda amagada. De la mateixa manera, es substitueixen els ideals d’igualtat i emancipació col·lectiva per la satisfacció d’unes necessitats individuals basades en el subjecte individual. En lloc de reivindicar una vida digna basada en millores materials es reivindica el dret a ser. Un dret que no transforma cap situació d’opressió!
Aquesta substitució ideològica es propaga a dins dels moviments socials i polítics: sindicats, partits d’esquerres i organitzacions de lluita pels drets civils, com el moviment gai-lèsbic, on s’apropia de la lluita tot introduint-hi la idea del col·lectiu LGTBIQA+++. Aquesta expressió és un paraigua que barreja interessadament l’orientació sexual amb condicions mèdiques causades per anomalies cromosòmiques o hormonals (intersexualitat), trastorns de percepció del propi cos sexuat (disfòria de gènere) i una llista creixent de denominacions.
Però el feminisme radical planta cara a aquesta reacció ultraconservadora que és l’aliança entre el patriarcat i el neoliberalisme.
Post Scriptum, 5 d’agost del 2026.
A França el col·lectiu Femelliste, nascut al 2023 impulsat per Dora Moutot i Marguerite Stern, ha publicat aqueix manifest:
Nous sommes en colère. Nous ne supportons plus l’hypocrisie ambiante. Nous traversons une époque absurde où la réponse à la question “Qu’est-ce qu’être une femme ?” ne semble plus évidente pour tout le monde. Selon certains médias, universitaires, militants, personnalités politiques et institutions, être une femme serait désormais un ressenti et non une réalité biologique.
Ainsi, en France, depuis 2016, la loi dispose que tout homme qui démontre qu’il se genre au féminin, peut devenir une femme sur ses papiers, et vice versa. Dans certains cercles, un étrange malaise s’installe dès qu’on ose affirmer que les femmes trans sont des mâles, alors qu’être un mâle est précisément le prérequis nécessaire pour être qualifié comme tel.
Nous sommes passées d’un féminisme universaliste à un féminisme orwellien soumis à l’idéologie transgenre où les femmes ne semblent plus être le sujet central du féminisme, où les procès en x-phobies deviennent la norme et où les revendications identitaires prennent le pas sur le vivre-ensemble. De la même façon qu’Orwell disait que “La guerre c’est la paix. La liberté c’est l’esclavage. L’ignorance c’est la force.”, désormais les hommes sont des femmes.
Le transgenrisme est une idéologie de l’autodétermination qui clame que le genre est le seul caractère valable pour se définir. Il nie la réalité sexuée des individus, et donc l’orientation sexuelle. Nous faisons la différence entre l’idéologie et les personnes. Nous reconnaissons la souffrance des personnes dysphoriques, ainsi que les violences que subissent les personnes trans.
A l’ère de l’anthropocène, alors que nous avons plus que jamais besoin de nous reconnecter au reste de la biosphère, il y a une dissonance cognitive à s’enfoncer dans le déni de nos réalités sexuées.
C’est dans ce contexte que nous lançons le mouvement FEMELLISTE, un mouvement qui se bat pour maintenir les droits sexués des femmes. Un mouvement de femmes originelles et originales 😉
Proposer ce terme, c’est faire sécession avec un féminisme qui a été totalement dévoyé.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!