Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

23 d'octubre de 2012
0 comentaris

El retorn del president Tarradellas, trenta-cinc anys després

Avui s’escau el trenta-cinquè aniversari del retorn de Josep Tarradellas a Catalunya (passant prèviament per Madrid a retre vassallatge a la monarquia restaurada que l’acabaria nomenant marquès), una data i un personatge que mereixen una remembrança crítica.

 

En el context de la transició de la dictadura franquista a la monarquia parlamentària constitucionalment imposada, la figura de Josep Tarradellas ha jugat un paper legitimador del nou ordre espanyol actuant en connivència amb els poders reals tot desactivant les reivindicacions polítiques favorables als interessos nacionals catalans. Josep Rahola, que fou senador per ERC, va escriure un article clarivident i contundent retratant l’actuació de Tarradellas al front de la Generalitat provisionalment restaurada: “D’un petit De Gaulle a un Petain”.

El balanç del denominat tarradellisme, tan lloat per La Vanguardia i la premsa addicta a l’ordre establert, és nul per a la causa de la llibertat del poble català i profitós per l’unionisme espanyol. No és pas casualitat que la seva figura sigui reivindicada més pel PP i el PSOE que no pas pel partit (ERC)del qual fou secretari general (i que va desactivar deliberadament durant el seu exili).

Així ho vaig poder contrastar amb Heribert Barrera que va tenir l’amabilitat de revisar i prologar el meu assaig “L’esquerra de la llibertat” (Viena Edicions, 2007), on hi vaig incloure un apartat dedicat a l’actitud d’ERC davant la reivindicació nacional catalana als anys quaranta: “L’any 1954, quan Josep Tarradellas accedí a la presidència de la Generalitat, deixà la secretaria general d’ERC en mans de Joan Sauret, el qual, des de l’exili francès, intentà mantenir una activitat de partit testimonial fins al 1976, moment en què cedí aquesta responsabilitat a Heribert Barrera, que fou qui afrontà la regeneració de l’Esquerra durant la transició.

Dissortadament, encara no disposem d’un estudi complet de l’evolució d’ERC entre 1939 i 1975, però es pot avançar que, ultra els condicionants externs, la influència determinant de Josep Tarradellas anà separant ERC dels sectors més dinàmics i combatius del nacionalisme català i enquistà el partit en una situació de paràlisi organitzativa i falta de projecte que van contribuir, de forma determinant, a la seva decadència” (pàgina 78). Cal afegir que Joan Sauret va publicar l’any 1979 el llibre “L’exili polític català” (Aymà Editors), on ofereix de primera mà una visió fórça crítica de l’actuació de Tarradellas a l’exili.

Post Scriptum, 23 d’octubre del 2016.

Hi ha un gest altament significatiu que diferencia la proclamació de la República catalana per part de Francesc Macià el 14 d’abril del 1931 i el retorn de Tarradellas el 23 d’octubre del 1977. En el primer cas tres dies després una delegació del govern de la República espanyola es desplaçava a Barcelona per reconvertir en Generalitat de Catalunya la forma de l’autogovern català, en el segon cas és el president de la Generalitat que es desplaça a Madrid per agrair al poder espanyol el restabliment de la Generalitat. L’actitud de Macià fou la pròpia d’un acte de sobirania catalana, la de Tarradellas s’escau a un acte d’acatament  a la sobirania espanyola. Aqueixa diferència ha marcat els gairebé quaranta anys d’autonomia que ara arriben a la fi liquidada des del poder espanyol convertint el gest de Tarradellas en un acte inútil a la fi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!