L’Estatut del 30 de setembre fou el resultat d’un fals compromís imputable als mateixos partits que el van fer possible. L’endemà mateix el PSC ja se’n va desvincular amb l’anunci de José Montilla advertint que el seu grup al Congrés dels Diputats (és a dir, el PSOE) l’esmenaria per tal de rebaixar-lo. Per la seva part, CIU perpetuant la tradició claudicant que caracteritza la seva actuació política envers l’ordre estatal, també va mostrar-se predisposada a vulnerar el principi segons el qual allò aprovat amb voluntat de sobirania pel Parlament de Catalunya és irrenunciable.
ICV, i ERC, un cop conegut el pacte Mas-Zapatero també s’hi van avenir, immediatament els tardo-comunistes autòctons, amb retard els pseudo-independentistes nostrats. En resum, la classe política autonòmica va evidenciar la seva mentalitat subalterna precisament quan aflorava al carrer la força del sobiranisme cívic amb la manifestació el 18 de febrer -convocada per la PDD- en contra d’aquest pacte claudicant. Una divergència que encara es manté hores d’ara.
Sis anys més tard, Zapatero ja no hi és i el PSOE és residual arreu del territori estatal. Per contra Mas és president de la Generalitat amb una posició parlamentària còmoda però amb una acceptació social cada cop més discutida (encara que La Vanguardia digui el contrari). CIU pot alternar aliances per tirar els seus projectes de llei (ben escassos) amb PP i amb les restes del tripartit llevat d’ICV. L’única oposició independentista al Parlament és la que fa Solidaritat. Socialment és una altra cosa, l’obra del govern d’Artur Mas està mancada de plantejaments orientats a posar fi a l’espoli fiscal que pateix el nostre poble i està farcida d’actituds claudicants davant un poder espanyol que actua sense escrúpols. De la transició nacional ni se’n parla. La realitat és que Mas torna a fer de braç executor de les nostrades elits pro-espanyoles que ja li demanaren que pactés a la baixa l’Estatut ara fa sis anys i que ara li dicten les condicions d’entesa amb el govern Rajoy.
Post Scriptum, 21 de gener del 2024.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Segueixo pensant que si ens féssim menys retrets entre nosaltres potser podríém avançar molt més. Per exemple, divendres a Celrà (Gironès), amb gent de tota mena, de totes les ideologies, de tots els partits i també de cap, vam constituir Celrà per la independència, que confluirà en l’Assemblea nacional Catalana que es presentarà a l’auditori de Girona el 12 de febrer i el 10 de març a Barcelona. L’enemic és massa fort com per matxacar-nos tant entre nosaltres. Em sembla.
“els dos braços, les dues grans Divisions, Poble i estaments polítics”
diumenge, 22 de gener de 2012 | 15:26h
El braç del Poble per a la Independència de Catalunya troba una potent eina d’unitat en la naixent ANC (Assemblea Nacional Catalana) plenament determinada a empenyer Catalunya vers la plenitut nacional.
Ahir, a Berga, es va fer una diada prèvia a la Presentació pública de “Berga per la Independència! que tindrà lloc dissabte vinent 28 de gener del 2012. Va ser com una festa popular d’unitat i fermesa independentista, unitat significada per la venda de banderes de 60 x 90 cm. per penjar als balcons, banderes de tres tipus -senyera, estelada blava i estelada vermella- que signifiquen totes les sensibilitats d’aquesta nova unitat hereva de les recents Consultes per a la Independència de Catalunya. També es va informar sobre tot el referent a l’ANC. També es va fer la promoció de la Campanya “Dóna la cara per la Independèncicia”
Així, doncs, l’ANC, amb el seu fer i el seu pensar, és testimoni de la unitat de tots els catalans que ja es deleixen per esdevenir homes lliures d’una nova Catalunya Lliure.
Ja ho sabeu, en tota independència hi ha d’haver bàsicament dos braços, dues voluntats, la del Poble i la voluntat política dels capdavanters i de les institucions genuïnes d’aquest nostre Poble -aquestes institucions, si no hi són s’han de crear, si no fan bé la feina s’han de recrear-. Els catalans no inventem res, ja n’hi han hagut moltes d’independències, és un procés natural de creixement i d’alliberament que en molts trets ja ha sigut experimentat manta vegades.
El braç polític també malda per avançar, reprodueixo altra vegada un escrit recent de Jaume Renyer, llegiu-lo i us adonareu de com és de convenient una taula rodona on s’asseguin molt sovint els caps dels partits polítics catalans per dissenyar la seva part de Full de Ruta.
Com més ben coordinats i acompassats es moguin els dos braços, les dues grans Divisions, Poble i estaments polítics, més aviat assolirem el nostre legítim objectiu.
S’ha de ser ruc, mesell, vinclat i claudicant, amb finor en diuen “subaltern” en Broggi i en Renyer!
Hi ha una altra cosa que sempre recordaré del delfí de Jordi Pujol, el dia que es va amagar com un covard i un virrei espanyol mentre dins el Parlament es dicutia la proposició de Llei de la Independència.
Salvador Molins, BIC-CA