En segon lloc, hi ha un anhel preventiu en l’atorgament del premi de la pau a una Unió Europea que no acaba de trobar la manera d’aturar la recessió econòmica ni de dotar-se d’una constitució comuna que legitimi democràticament les institucions de govern comunitàries. El projecte constitucional impulsat per Valery Giscard d’Estaing va fracassar l’any 2005 per la resistència dels integrismes d’estat, (el francès en primer lloc), la pressió dels antiliberals contra l’Europa del capital i el catastrofisme interessat dels nacional-populistes d’arreu. La feblesa argumental de l’europeisme actualment existent es conseqüència de l’esvaïment de les ideologies fundacionals: la socialdemocràcia, el liberalisme, el republicanisme i el catolicisme social, i la manca de dirigents de talla i capacitat de lideratge a escala europea.
En tercer lloc, cal reconèixer que fins ara la diplomàcia preventiva de la UE per tal d’evitar conflictes ha brillat per la seva absència: les guerres provocades pel supremacisme serbi arran de la descomposició de Iugoslàvia o la independència de Kosove han estat resoltes per l’acció dels USA i l’OTAN. Els acords de pau a Irlanda del Nord o la fi unilateral de l’acció d’ETA han sigut tractats per les autoritats europees com a assumptes interns dels estats afectats. Una actitud que no podran mantenir a partir d’ara quan resulta evident que al si de la meteixa Unió Europea involucionen cap a l’autoritarisme estats com Hongria i Romania i ressorgeixen la judeofòbia i els totalitarismes comunista i feixista als quals cal afegir l’integrisme islàmic.
Finalment, és un premi que pot resultar beneficiós per les aspiracions democràtiques catalanes ja que permetrà demanar emparament de les institucions europees en el cas que el supremacisme espanyol amenaci amb una reacció a la sèrbia.
Post Scriptum, 12 d’octubre del 2019.
La passivitat de la UE davant el conflicte sirià on hi són implicats estats membres (França, Alemanya) que han acceptat la continuïtat d’Al-Assad al poder, que són còmplices de l’agressió de Turquia al poble kurd i, també, de la repressió d’Espanya contra Catalunya, demostren que el premi de la pau ha estat immerescut.
Post Scriptum, 12 d’octubre del 2022.
L’atorgament enguany del Nobel de la Pau als defensors dels drets humans a Bielorússia, Rússia i Ucraïna és encertat i just, però insuficient. Ja sé que el jurat no és un tribunal ni un poder polític, a vegades demostra autoritat moral (altres no, com la injustificable concessió fa només tres anys al president etíop actual que està demostrant actuar com un cabdill guerrer tribalmés que un cap d’estat). La interpretació política que hom pot fer d’aqueixa distinció als demòcrates eslaus dels tres estats implicats en la guerra provocada pel règim de Putin és d’autocrítica envers els estats occidentals que han consentit durant anys la implantació del post-sovietisme rus aparentant ignorar la seva natura genocida, com va denunciar Anna Politkoskaia al preu de la seva vida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
que la Unió Europea ha facilitat
que tanmateix en molts casos han escapat al propi control dels Estats.
.