Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

22 d'agost de 2019
0 comentaris

El mite de la negociació amb el poder espanyol contra la realitat nostrada del conflicte

El mite de la negociació permanentment oberta amb el govern espanyol és heretat de l’època de la transició de la dictadura al règim constitucional (1977-1981), els poders fàctics van liquidar-lo amb el cop d’estat del 23-F però el pujolisme (i els seus perpetuadors de diferents partits) l’han mantingut viu fins als nostres dies. Aqueix autoengany ha estat present al llarg de tot el procés independentista del 2010 fins al 2017, cercant els dirigents que l’impulsaven una negociació impossible, com si els precedents de la frustrada reforma de l’Estatut del 2006 i totes les ofertes posteriors (pacte fiscal, negociació del finançament, referèndum pactat…) no hagessin existit.

En aqueix període es produeix, però, una acumulació de legitimitats (democràtica, històrica) i un suport popular a la causa de la independència que posa en qüestió l’ordre estatal i autonòmic com mai fins ara, i superant la manca de voluntat i capacitat política per bastir una estratègia de confrontació amb l’Estat el referèndum del Primer d’Octubre és un èxit de participació que supera totes les previsions malgrat la repressió policial i judicial. La llei del referèndum i el seu resultat són, malgrat hagin estat anul·lats pel Tribunal Constitucional, un precedent jurídic que pot recuperar vigència en un futur si hom reprèn el camí de l’autodeterminació.

De l’endemà mateix del 27 d’octubre, amb la fallida proclamació de la República catalana, davant la repressió i la manca de preparació per sostenir la confrontació ERC, sobretot, i el sector del PDECat contrari a Puigdemont, comencen a divulgar el discurs del fracàs i de la claudicació (sense autocrítica de cap mena) fins arribar a avui en què gosen culpar als unilateralistes (Torra, Crida, CDR, ANC…) de la situació de presos i exiliats, incitant la desmobilització cívica i recuperant el mite de la gestió autonòmica ocultant la realitat d’un conflicte que no són capaços de liderar.

ERC lidera la desconstrucció del procés independentista esperant rebre en compensació l’èxit electoral per ressituar el progressisme abstracte i banal que comparteixen amb el Comuns al centre de la vida política substituint l’eix Catalunya/Espanya (obviant la persistència de l’espoli econòmic i la dominació estatal). Convocar eleccions, com proposa Oriol Junqueras, implica neutralitzar tota possible resposta política des de Parlament i Govern i des de la mobilització popular a la sentència del Tribunal Supremo contra els líders socials i polítics independentistes. Sense estratègia unitària, l’independentisme entra en fase de fallida i pot perdre la majoria electoral i empantanar-se en un període, probablement llarg, d’estancament a la infra-autonomia actual.

Aqueixa és, dissortadament, la solució que té més probabilitats de consumar-se perquè depèn exclusivament d’ERC i tots els indicis d’aqueixos darrers dies (atacs a “l’extrema dreta independentista” personificada per Sílvia Orriols i Nova Història per part de Gabriel Rufián) i als postconvergents cerquen provocar la ruptura irreversible al si de l’independentisme.

Com ja vaig advertir en l’apuntERC, PDECAt i Junts per Catalunya del gener de l’any passat: “el desencontre entre ERC, Junts per Catalunya i la CUP no és conjuntural sinó estratègic i que no té solució en una taula de negociació perquè no tenen els mateixos objectius. La majoria independentista parlamentària és una ficció qua està a punt de col·lapsar per la determinació inamovible d’ERC, obrint així una etapa d’incertesa i de difícil recomposició d’una majoria independentista a mig termini”.

Abans d’ahir, Vicent Partal a l’editorial de Vilaweb implícitament apel·lava a l’independentisme resistent, com fa quaranta anys, a no integrar-se al sistema espanyol i no donar per perduda l’estratègia de la confrontació fins a la ruptura i el triomf de l’acumulació de forces pro restauració de l’ordre estatal i autonòmic. Tot fent un elogi, merescut a la gran dignitat que demostra cada dia el president Torra, fa un crit a no defallir: “Fins al punt que aquell ‘no ens integrarem a la reforma’ avui ja no és un text publicat en una revista de tirada minsa, gairebé clandestina, sinó el missatge que el president de la Generalitat decideix d’enviar als ciutadans quan s’acosten moments d’una enorme excepcionalitat, que marcaran el futur no solament de l’independentisme sinó de tot el país.”

Ahir, Joan Ramon Resina, en l’article publicat a Vilaweb, “L’exemple d’Hong Kong“, pronostica: “La deslegitimació del president Torra a la majoria de mitjans catalans deixa poc marge de dubte sobre qui guanya la partida en la lluita sorda dins l’independentisme i dins els partits. Secundat pel replegament precipitat dels partits arran de la repressió, amb gestos tan derrotistes com investir Pedro Sánchez, l’estat ha superat la seva crisi de legitimitat, imposant-se clarament a una voluntat popular en fallida. Una fallida, cal dir-ho, ajudada per la descoordinació fins i tot entre les associacions civils. L’exemple d’Hong Kong, com també d’alguns altres de geogràficament més pròxims, hauria de conjurar el narcisisme de la societat catalana, emmirallada en la coreografia de la reivindicació i convençuda fins fa poc, i alguns fins ara mateix, que l’estat es rendirà seduït per la bellesa platònica de les formes.”

La propera Diada de l’Onze de Setembre serà un pols intern al si de l’independentisme entre els que volen la unitat per mantenir la confrontació i els que la menyspreen i volen claudicar brandant una negociació que saben no es donarà sense conflicte persistent previ.

Com que aqueixos darrers no confien en les pròpies forces no miren què fan els demòcrates que mantenen de fa mesos mobilitzacions massives plantant cara a règims molt més despòtics i potents que l’espanyol, a Rússia, Algèria i Hong Kong, i en canvi fan crides estèrils a favor de Palestina o Veneçuela, (com Joan Tardà o Carles Riera) projectes fallits i antidemocràtics per causes endògenes. Tot un símptoma de la desorientació dels seus dirigents.

Post Scriptum, 12 de setembre del 2019.

L’anàlisi que fa aqueix vespre a Vilaweb Pere Martí sobre la Diada Nacional d’ahir titulat “L’error d’octubre del 2017” coincideix amb el contingut d’aqueix apunt i cal reproduir-ne aqueixos dos paràgrafs:

“L’autoengany no és cap problema dels partits espanyols i prou, sinó que també pot acabar afectant els partits catalans, concretament els independentistes. Els unionistes són simples corretges de transmissió de les seves centrals a Madrid, però els independentistes també poden enganyar-se confiant-ho tot a un diàleg amb Madrid que tan sols hi serà si abans s’ha creat una situació que el forci. El gran error de l’octubre del 2017 va ser confiar-ho tot a una negociació amb el govern espanyol sense mantenir la pressió de la mobilització social del 3 d’octubre. Espanya no va dialogar i va optar per la repressió nua i crua. Persistir en la negociació sense proposar-se una acció que la forci també és enganyar-se. Com és enganyar-se esperar un nou momentum sense crear les condicions perquè s’esdevingui.

L’autoengany de la societat espanyola afavoreix les possibilitats de l’independentisme de sortir-se’n, sempre que tampoc no s’enganyi. La Diada va demostrar que la societat continua mobilitzada, però també que no ho farà eternament i que reclama unitat estratègica. Els qui no van anar a la manifestació són independentistes cansats dels incompliments i de la manca d’unitat d’una classe política incapaç de pactar una estratègia conjunta per assolir l’objectiu que diu que defensa.”

Post Scriptum, 3 d’octubre del 2019.

Pere Martí torna aqueix vespre a fer una anàlisi política des de Vilaweb que els partits independentistes són incapaços d’assumir: “No es pot repetir la majoria del 3-0 sense un 1-0″.

Post Scriptum, 13 d’octubre del 2019.

A la vigília de la sentència del Tribunal Supremo contra els dirigents socials i polítics del procés independentista Andreu Barnils publica avui a Vilaweb un article que comparteixo tot coincidint amb el contingut d’aqueix apunt: el fracàs de la via negociadora impulsada per ERC i un sector del PDECat, “La fi d’una estratègia dolorosa ?“. Dissortadament, tot fa preveure la invariable persistència del dogma de la negociació fins i tot un cop coneguda la condemna exemplaritzant que cerca el poder espanyol.

Post Scriptum, 17 d’octubre del 2019.

Un cop coneguda la sentència del Tribunal Supremo hi ha resposta social però no institucional, Roger Torrent acatant les prohibicions del Tribunal Constitucional ha impedit incloure a l’ordre del dia de la sessió d’avui cap proposta de resolució referida al dret d’autodeterminació. La proposta del president Torra de fer un altre 1-O abans d’acabar la legislatura ha estat una sorpresa pels partits del Govern, de moment ERC ja s’hi ha pronunciat en contra al·legant que manca lideratge, què proposen ?

Post Scriptum, 3 de desembre del 2019.

ERC està disposada a investir Pedro Sánchez sigui com sigui, negociant en solitari, sense una estratègia conjunta el resultat no pot ser altre que un pas en fals de conseqüències devastadores pel procés independentista.

Post Scriptum, 28 d’octubre del 2020.

L’editorial d’urgència de Vicent Partal a Vilaweb reflecteix el significat real de les detencions d’avui i les lliçons que ja haurien de ser sabudes per l’independentisme.

Post Scriptum, 5 de desembre del 2020.

La decisió del Tribunal Suprem contra el presos i la iniciativa al Parlament Europeu contra els exiliats s’han d’entendre conjuntament com dugues accions hostils del poder estatal espanyol suportat des del PSOE a Vox contra l’independentisme català. Els manifestos de militars franquistes apel·lant al rei actual a descavalcar Pedro Sánchez s’han d’interpretar com senyals de la determinació del supremacisme espanyol per liquidar les minories nacionals presoneres dins de les fronteres del seu estat. Especular, com ho fa ERC, aprovant els pressupostos del PSOE, sobre les escletxes dels partits del règim és un exercici estèril i contraproduent que difumina la realitat del conflicte i retarda la resposta nacional catalana.

Post Scriptum, 15 de març del 2021.

La fugida d’estudi de Pablo Iglesias deixant la vicepresidència del govern espanyol és el reconeixement implícit de la fallida de Podemos com a projecte innovador dins del règim del 78, i deixa ERC sense coartada per sostenir la taula de diàleg ja que el PSOE opta per absorvir Ciudadanos i reforçar l’integrisme espanyol.

Post Scriptum, 29 de juny del 2021.

Aqueix titular d’avui a Vilaweb resumeix perfectament la situació: “El bastó i la pastanaga de Sánchez: la repressió sobrevola la primera reunió amb Aragonès. Els dos presidents es reuneixen el mateix dia que el Tribunal de Comptes espanyol ha citat quaranta-un alts càrrecs independentistes per reclamar-los fiances milionàries per la seva obra de govern.”

Post Scriptum, 22 d’agost del 2021.

Ahir, Vilaweb publicava una anàlisi prospectiva: “I ara, què? Els sotracs que poden alterar l’estabilitat del nou curs polític. La justícia europea, el fet que la repressió sigui lluny d’aturar-se i el recel que Junts i la CUP professen amb la taula de diàleg, entre més, poden alterar l’estabilitat promesa”. Crec que es queden curts: ERC és un partit contra-independentista que negocia permanentment amb el poder espanyol a l’esquena dels partits independentistes, des de la submissió no hi ha negociació possible, i dissortadament, CUP i Junts per Catalunya, fan seguidisme d’Esquerra sense cap pla alternatiu. La dominació política i l’espoliació econòmica sobre la nació catalana persisteix, la repressió també, i tot i això no hi ha capacitat ni voluntat de reprendre la iniciativa.

Post Scriptum, 22 de setembre del 22021.

Josep-Lluís Carod-Rovira ha publicat aqueix vespe un article contundent que desmunta les impostures que contraposen la negociació amb la unilateralitat, “Irlanda i nosaltres:

“Tots els processos d’independència culminen en una taula de negociació, on les dues parts (l’Estat que perd una part del fins llavors territori seu i el nou Estat naixent de la separació de l’anterior) acorden aspectes clau com la delimitació de les noves fronteres estatals, la continuïtat dels acords i convenis internacionals signats per l’Estat dominant, l’assumpció proporcional o no del deute públic, el repartiment del tresor i dels béns (inclosos els que són propietat de l’Estat dominant en territori del futur Estat lliure), les seus d’ambaixades, consolats i altres edificis a l’exterior, les infraestructures, equipaments i material de defensa per a terra, mar i aire, els mitjans de comunicació audiovisuals de caràcter públic, el banc de dades per a la gestió futura de la fiscalitat, les pensions, la protecció social, etc.

La negociació és el final, la punta de l’iceberg, i no s’hi val a passar per alt que abans d’aquest pas ha calgut fer-ne molts d’altres. En la majoria d’ocasions, hi ha hagut situacions prèvies de dificultat extrema, de violències desfermades, guerres, actes de sabotatge, lluita armada, mobilitzacions ciutadanes massives i reiterades en el temps, desobediència civil activa i pacífica, vagues generals, etc. No referir-s’hi és ignorància o bé aixecada de camisa. Fóra una simplificació descomunal assegurar que Algèria, Irlanda o l’Índia van ser independents gràcies a la negociació, ja que si hi va haver negociació és, justament, perquè abans s’havien produït les condicions de pressió persistent que obligaren els Estats dominants a seure, parlar i acordar, un cop arribat el moment en què hi sortien perdent més amb el manteniment d’un conflicte sense resoldre, insostenible per a la seva economia i amb el desgast lògic de la seva imatge internacional, que no pas amb la independència del territori en qüestió.

No s’entén, doncs, la negociació d’Évian, prèvia a la independència d’Algèria, sense el FLN, ni la de l’Índia sense la Marxa de la Sal i una figura mundial com Gandhi, o la de la República d’Irlanda, sense l’IRA o el Sinn Fein. Qui més qui menys, ni que sigui només pel cinema, tothom se n’ha pogut fer una idea amb La batalla d’Alger, Gandhi o bé Michael Collins, per saber de què parlo. Em referiré a Irlanda, ja que la seva lluita va ser seguida als Països Catalans, amb un interès majúscul. Ja al segle XIX, J. N. Roca i Farreras, referent de l’independentisme progressista i de Països Catalans, promogué des del periòdic L’Arc de Sant Martí l’històric “Missatge d’Adhesió al Poble Irlandès”, signat per més de 6.000 catalans i adreçat al líder irlandès Charles Stewart Parnell, l’abril de 1886.

El 1916 es produí la Revolta de Pasqua, l’alçament armat independentista dirigit pel socialista James Connolly, líder de l’esquerra irlandesa, i Patrick Pearse, activista de l’idioma gaèlic, aprofitant un context advers per al Regne Unit en plena I Guerra Mundial. L’acció es focalitzà a l’edifici central de correus, a Dublín, on encara es veuen vestigis de la batalla a les columnes de la façana i a l’interior de l’edifici, conservats per mantenir viva la memòria que sense esforç i coratge cap poble no pot ser lliure. Aquella gesta, tan idealitzada avui encara, va tenir una acollida de simpatia, complicitat i comprensió a les revistes amb més sensibilitat nacional de Barcelona, Palma, Perpinyà i València.

Terence MacSwiney (1879-1920), batlle de Corcaigh, president local de la Lliga Gaèlica i del Sinn Fein, així com comandant de l’IRA, fundà el diari Fianna Fáil i, amb la revolta de Pasqua, fou detingut i deportat a Anglaterra fins al juny de 1917. Aquell novembre tornà a ser detingut per vestir l’uniforme de l’IRA i, a les eleccions de 1918, fou elegit diputat pel Sinn Fein i el març de 1920, després de l’assassinat del batlle de Corcaigh, T. MacCurtain, el succeí en el càrrec. El 12 d’agost tornà a ser detingut, acusat de fomentar l’independentisme i, jutjat sumàriament per un tribunal militar, condemnat a dos anys de presó a Briton (Londres). En senyal de protesta, inicià una vaga de fam i, ja molt afeblit, féu un missatge als companys de consistori recordant-los la importància de l’ús del gaèlic. Morí el 25, després de 73 dies sense menjar. Per evitar actes multitudinaris a Irlanda, el seu cos s’instal·là a la catedral catòlica de Saint George de Soutwark (Londres) on l’homenatjaren més de 30 mil persones en desfilada silenciosa, abans de ser enterrat a Corcaigh. Una antologia dels seus articles va aparèixer el 1921, Principles of Freedom, i la seva actitud èpica va impactar notablement els pares de la independència índia, Mohandas Gandhi i Jawaharlal Nehru, com també del Vietnam, ja que Ho Chi Minh treballava a Londres en aquella època.

Als Països Catalans, la vaga i la seva mort van tenir un gran impacte, el CADCI promogué una campanya de suport al patriota irlandès i en demanà l’alliberament i, ja mort, organitzà una manifestació a Barcelona on Ventura Gassol arengà els assistents amb uns versos seus dedicats al batlle, Josep Carner li dedicà el poema En la mort de l’Heroi i J. M. Folch i Torres, amb els Pomells de Joventut, promogué a Molins de Rei una missa per a l’ànima del patriota irlandès, iniciativa religiosa que s’estengué a altres esglésies, amb l’assistència del batlle barceloní i el president de la Diputació i, en alguna acció cívica, també del president de la Mancomunitat. Les entitats catalanistes van mantenir la bandera nacional hissada a mig pal, es manifestaren davant el consolat britànic i es cridà la població a lluir un llaç negre en senyal de dol.

A l’ombra d’Irlanda, va néixer a València la Joventut Nacionalista Obrera, independentista i socialista, dirigida per Eduard Buïl, i, el 1931, Daniel Cardona fundà Nosaltres Sols, versió lliure dels mots Sinn Fein. El 1928, seguint les passes del líder irlandès De Valera, Macià viatjà a Amèrica a recaptar fons per a la insurrecció nacional entre els catalans que hi residien. El dirigent de la CNT Joan P. Fàbregas, futur conseller de la Generalitat, publicà el 1932 Irlanda i Catalunya, on establia un paral·lelisme polític i econòmic entre els dos països, amb la bandera irlandesa, una estelada i els retrats de De Valera i Macià a la coberta. Després del fracàs de la proclamació de l’Estat Català per Companys, el 1934, alguns independentistes catalans es refugiaren a Irlanda per tal de defugir la repressió espanyola.

La via irlandesa, armada, va influir l’independentisme català de manera que persones tan respectades i estimades com Macià van inspirar-s’hi en alguns aspectes. En vaig parlar, fa anys, amb Gerry Adams, el qual se sorprengué favorablement d’una influència que desconeixia. Però cada país ha de trobar les seves pròpies vies per aconseguir la llibertat nacional. Som al segle XXI i sense haver de recórrer a la via militar, per molts motius, és una evidència que la independència d’un poble no és mai una concessió generosa d’altri, sinó una victòria abnegada pròpia. I no s’arriba mai a l’estadi final de la negociació, entre dues parts perfectament diferenciades, sense haver-ho fet necessari anteriorment. Sense negociació no hi ha independència, cert. Però sense pressió no hi ha negociació de debò.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!