Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

15 de novembre de 2007
8 comentaris

El mite de la gestió contraposat a la realitat del conflicte

Entre les files republicanes aflora un discurs polític segons el qual és l’hora de demostrar la capacitat de gestió de la cosa pública per part dels independentistes, ja sigui al govern o als ajuntaments, ja que el balanç positiu d’aquesta serà l’element determinant per convèncer els indiferents de les bondats de la reivindicació sobiranista.

La bona gestió és un objectiu exigible a tot càrrec públic altra cosa és que aquest propòsit inicial es pugui complir plenament. Hi ha factors, estructurals o sobrevinguts,  que sovint dificulten l’assoliment dels objectius proposats.  Però fins i tot la bona gestió, per si mateixa, no és el factor determinant per a què es produeixi un canvi polític de transcendència històrica.

Allò que em sembla preocupant es que es contraposi la gestió (com a sinònim de realisme) al voluntarisme (com a sinònim d’idealisme ingenu). Catalunya viu moments de crisi dels serveis públics de titularitat estatal: és hora de la denúncia política de la dependència i del saqueig econòmic del país. La Generalitat i els ajuntaments han de gestionar el millor possible les parcel·les de la seva responsabilitat però pels independentistes, i per ERC singularment, és l’hora de la mobilització ciutadana i la presentació d’un conflicte jurídic i polític contra les empreses i les administracions que personifiquen l’ordre espanyol. No s’hi val apel·lar al mite de la gestió per defugir el conflicte amb l’Estat. Sense mobilització i il·lusió col·lectiva no hi haurà autodeterminació.

Post Scriptum, 30 de gener del 2018.

La realitat d’un conflicte polític com el que estem vivint no és la ficció “realpolitik” que els independentistes que no tenen la voluntat ni la capacitat de dirigir-lo volen presentar com a excusa per defugir la responsabilitat de liderar-lo. Restablir l’autonomia aixecant el 155 CE no és un objectiu en si mateix ni el pas intermedi per eixamplar la base social de l’independentisme (via un tercer tripartit), ni respon a cap estrategia creïble. La realitat és el conflicte per la independència no pas la quimèrica defensa de l’autonomia i l’estratègia és mantenir-lo fins arribar a una solució negociada que respecti la voluntat ja expressada pel poble català.

L’actitud d’ERC és deshonesta per manca de sinceritat i coherència en els seus plantejaments, però dissortadament no és nova ja que recorda molt la falsa campanya pel no al referèndum de l’Estatut del 2006 quan la direcció volia votar sí en nom del realisme i tornar a pactar un segon tripartit amb José Montilla de president. Ara, com allavòrens, el temps demostrarà (ben aviat) que la dominació política i l’espoliació econòmica que l’ordre estatal imposa a Catalunya persisteix, essent cada cop més gravosa, i la dinàmica de la repressió es farà més cruel i sel·lectiva. Els plantejaments tàctics d’ERC que han esberlat la unitat independentista i ens han dut a l’atzucac actual aviat quedaran com una ficció.

Post Scriptum, 26 de gener del 2020.

ERC responsabilitza el president Torra de la seva inhabilitació per un gest simbòlic quan la seva funció hauria de ser gestionat el país, obviant que el poder espanyol ha buidat de competències la Generalitat i l’ha ofegat econòmicament, fent impossible bastir polítiques públiques efectives. L’aposta d’Esquerra per la negociació amb el PSOE no pot donar resultats (avui s’hauria d’haver convocat la mesa de negociació entre governs) perquè el poder espanyol, el fàctic i l’institucional, està abocat al conflicte. L’actitud que els diputats d’ERC adoptin demà, si és la continuació de la claudicació del president Torrent el 30 de gener de fa dos anys, col·lapsarà el Govern i forçarà l’avançament electoral. Pretendre, com fa el candidat Pere Aragonès, prioritzar l’aprovació del pressupost i contraposant l’independentisme pràctic a la realitat del conflicte és una impostura.

Post Scriptum, 29 de setembre del 2020.

Avui s’escau el quaranta-tresè aniversari del restabliment de la Generalitat per decret del govern espanyol presidit per Adolfo Suárez després de negociar-ho amb el president Tarradellas. Ahir, el Tribunal Supremo inhabilitava el president Torra en un acte més de l’estratègia del poder espanyol de liquidar institucionalment tota possibilitat de desplegament nacional de Catalunya. La gestió autonòmica és una ficció que només serveix als qui volen justificar una aparença de democràcia a Catalunya. Plenament d’acord amb Vicent Partal: “Cal fer foc nou, després del fracàs definitiu de la idea del govern efectiu”.

Post Scriptum, 15 de novembre del 2020.

Plenament d’acord amb l’article d’avui d’Andreu Barnils a Vilaweb: “La incompetència catalana”, plenament escaient a la generació JERC/Avalot/UGT que, sense bagagte professional fora dels aparells respectius, es veu governant Catalunya amb la mateixa frivolitat amb la qual la factoria DESC (mal)governa l’Ajuntament de Barcelona. En ambdós casos amb la connivència dels poders fàctics espanyols i subalterns que s’estimen més la degradació social i nacional menada pels incompetents abans que un veritable projecte independentista.

Post Scriptum, 19 d’octubre del 2021.

Recupero un article de Germà Bel a l’Ara del 28 de febrer del 2018, “Eixamplant“, del qual val la pena extreure’n aqueixos paràgrafs:

“Ara és pertinent reflexionar sobre la que serà una de les tasques prioritàries del Govern i la majoria al Parlament: eixamplar el suport social a la independència. L’objectiu és compartit, però no és clar que ho siguin els mètodes. Sense anar més lluny, un dels lemes més repetits els darrers anys ha estat el d’impulsar polítiques socials per guanyar suport a la independència. De fet, ha sovintejat recentment la posició que és urgent constituir govern precisament per aquest motiu.

Comencem pel principi. Crec que les polítiques dirigides a millorar la igualtat d’oportunitats i la cohesió social són desitjables per si mateixes, pels seus efectes positius sobre el teixit social. Per això, la idea d’usar polítiques socials per guanyar suports, sigui a la independència o a qualsevol opció política singular, em sembla massa instrumental. I aquests mètodes acostumen a fomentar segments electorals dependents. Això no és convenient per al funcionament de les institucions, ni per al bon govern.

Més enllà d’aquestes reflexions conceptuals, hi ha també motius molt pràctics per pensar que no és l’aprofundiment en les polítiques socials la clau principal per eixamplar el suport a la independència. Primer, perquè és ingenu pensar que -amb la dependència financera que seguirà tenint la Generalitat- el ministre d’Hisenda de torn faciliti els recursos per expandir polítiques socials a Catalunya. Encara més si es proclama com a objectiu eixamplar l’independentisme.”

I conclou: “L’espai en què el suport a la independència pot eixamplar-se significativament és el mateix que ha portat molts catalans a donar suport a aquest projecte en els darrers anys: la proposta de constituir un estat modern, una república on es transformi la relació tan vertical entre poder i individus que caracteritza l’Estat a Espanya (ull amb el concepte, perquè hi ha monarquies republicanes, com Holanda o Suècia, i repúbliques monàrquiques, com França). Un estat diferent, on els governs governin més que manin, i les administracions serveixin més que subordinin els ciutadans. És aprofundint en les llibertats civils i polítiques que la independència pot guanyar suports addicionals entre els ciutadans de la part menys identitària dels refractaris a la independència. Això és el que ha de reflectir la forma de governar del nou govern, i la seua forma de relacionar-se amb els catalans, les institucions espanyoles, i més enllà. Cert, pot semblar una mica intangible, i pot exigir temps. Però és el millor camí: aconseguir nous compromisos amb aquest projecte, persistint en la seua persecució i mantenint-se prou ferm per superar els contratemps. Que n’hi ha hagut, i n’hi haurà. Ah!, i fer polítiques socials senzillament perquè es apropiat fer-les.”

Post Scriptum, 12 de desembre del 2021.

Editorial de Vicent Partal, fa tres dies a Vilaweb arran de la inhibició de la Generalitat i els partits retroautonomistes davant el cas de l’escola de Canet: “Heus ací el govern efectiu, en la seua perfecta inutilitat“.

Post Scriptum, 19 de gener del 2022.

El cas de les retribucions injustificades del personal funcionari del Parlament de Catalunya instaurat per Ernest Benach, i mantingut pels successors al càrrec, és un exemple de la mentalitat de la classe política subalterna enquistada a les institucions autonòmiques i als partits que les sustenten. Demostra que la ficció del “govern efectiu” contraposada a la persistència de la lluita per la independència és una impostura interessada dels qui només aspiren a ascendir socialment dins de l’ordre establert.

  1. El paper d’ERC no és conformar-se com a CiU o PSC o IC gestionant les misèries de l’Estatut, sinó aglutinar i crear més vots descontents amb l’opressió i l’ofec que estem patint.
    Es dóna la paradoxa què si ERC gestiona molt més bé que el PSC o CiU la misèria de l’Estatut, perquè collons els ciutadans voldran canviar-lo?

    Quina misèria d’argument, només per justificar la seva errònia i dolenta estratègia política estan ficant en perill la raó d’esser d’ERC.

  2. "el balanç positiu d’aquesta [de la gestió] serà l’element determinant per
    convèncer els indiferents de les bondats de la reivindicació
    sobiranista."

    No. El balanç positiu és indispensable per convèncer "de la capacitat del partit sobiranista" per gestionar la cosa pública.

    És una mica diferent.

    Si apuntem a dianes falses encertarem segur però el premi serà un xiclet bazooka, que és molt dolç, això sí.

    El premi que ens interessa és la majoria independentitsta.

    Salut!

  3. Jaume, et dono la raó en els perills que suposa contraposar gestió a voluntarisme. Tanmateix, per accedir a sectors socials que a priori no combreguen amb les tesis nacionalisters catalanes, se’ls ha de convèncer i ensenyar que des d’aquí gestionarem molt millor els recursos i serveis del que ho fan els senyors de Madrid. Crec que són dos aspectes complementaris, i que es pot gestionar millor els escassos recursos que tenim denunciant alhora i de forma implacable aquesta escassetat.

    Salut !!

  4. Sembla que alguns dirigents d’ERC es creguin per sobre del bé i del mal. Són persones iguals que la resta, per tant faran una gestió més o menys dolenta amb els minsos recursos que tenen. Hi ha republicans eficients i dropos, igual que hi ha convergents, socialistes, ecosocialistes… eficients i dropos. Pot ser que ho facin millor, i tant, però la ciutadania ho percebrà? Heu sentit mai a algú dir: "que bé que ho han fet aquests", "oh, quina bona gestió"… Jo mai, la veritat.
    Humilitat i realisme. I que ELS POLÍTICS NO SÓN GESTORS! (Almenys jo no deixaria la meva declaració de la renda a les seves mans).

Respon a Josep Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!