Els ecos del discurs pronunciat fa uns dies a Madrid pel president de la Generalitat José Montilla encara no s’han apagat i donen peu a nombroses interpretacions.
Des de les pàgines del diari “Avui” Xavier Vendrell, vice-secretari general d’ERC, s’hi refereix aquest diumenge atribuint a l’influència d’Esquerra sobre el PSC les paraules de Montilla advertint els representants de l’Estat del perill d’un allunyament irreversible dels catalans respecte del projecte espanyol. Particularment penso que les paraules del president de la Generalitat s’han sobredimensionat ja que, si bé representen un posicionament diferent de la simple obediència respecte del PSOE que l’ha caracteritzat fins ara, no contenen en si mateixes la llavor d’un canvi d’estratègia del PSC.
Posats a buscar significats profunds en les paraules dels mandataris socialistes em semblen més rellevants les de Maragall, esventant el pacte amb Felipe González, segons el qual Barcelona es quedava sense l’AVE a canvi del suport del govern de l’Estat als Jocs Olímpics. Aquest acord reflecteix molt bé el tipus de relació entre el PSC i el PSOE i, de moment, malgrat les paraules de Montilla, no hi veig canvis substancials com ja fa setmanes vaig analitzar en el post “PSC:nou cicle ?“.
El PSC es el partit que arriba a més sectors de la societat catalana, des de la burgesia (Narcís Serra) a les associacions de nouvinguts, però és incapaç de traduir aquesta representativitat en un projecte polític pròpi. A ERC pactar amb els socialistes ens aporta centralitat conjuntural i coparticipació governamental però ens equivocarem si deixem de veure’ls com a rivals estratègics. Amb el PSC no farem mai majoria per l’autodeterminació, (almenys amb la seva estructura de direcció, que restarà sempre fidel al PSOE), aquest bloc pel dret a decidir només serà possible construint una aliança amb les formacions liberals (CDC o una de nova si els convergents no donen el pas) i socialistes (CUP, sectors d’ICV i PSC) que hi estiguin a favor en els anys a venir.
Post Scriptum, 29 d’octubre del 2017.
El senador José Montilla no va participar de la votació del cop d’estat contra Catalunya d’abans d’ahir i va fer unes declaracions indignes del càrrec de president de la Generalitat que un dia -dissortadament- va ocupar gràcies a ERC fonamentalment. Avui tampoc ha anat a la manifestació de SCC però ha avalat aqueixa plataforma contra-independentista i però és un personatge instrumentalitzable per la reacció espanyolista, mai serà un aliat d’Esquerra com encertadament va escriure Salvador Cot en un breu article al Punt del 28 de juny del 2014, “Molt honorable espanyolista”:
“Ahir, el molt honorable José Montilla va fer un gest públic cap als impulsors de Societat Civil Catalana i va presentar una conferència de Joaquim Coll, l’intel·lectual de referència per als sectors més espanyolistes del PSC. Abans que Coll digués el de sempre –fonamentalment, que els independentistes estan malalts del cap–, el 128è president de la Generalitat va afirmar, des del faristol, que aquesta entitat unionista “és una expressió legítima i necessària” del país. O, millor dit, de la comunitat autònoma. Montilla i d’altres líders del PSC van estar rodejats, en plena companyonia, dels principals líders de Ciutadans i del PP de Catalunya. Tots van somriure i aplaudir sense reserves.
Naturalment, José Montilla té tot el dret a pensar així i, si li sembla, d’expressar-ho en públic. Però això porta, de manera inevitable, a reflexionar sobre els anys de la seva presidència i la significació política que se n’ha derivat. En aquella època, la justificació clau del segon tripartit va ser que un president d’origen andalús, disposat a recórrer un tram, acabaria essent beneficiós per al conjunt del catalanisme. Qui no compartís aquesta apreciació era titllat, sense gaire manies, d’etnicista. En especial des de l’àmbit d’ERC.
Crec que, amb la perspectiva del temps, ja es pot afirmar que qui va subestimar les conviccions de Montilla són els que el van impulsar fins al palau de la plaça de Sant Jaume. L’anterior president de la Generalitat va ser qui va ordenar presentar les primeres esmenes a l’Estatut a Madrid, el mateix dia que el van aprovar a Barcelona. I, en acabar el mandat, va aconseguir un escó al Senat que encara manté. Ideològicament, Montilla va sortir del despatx de palau igual com hi havia entrat. I ara, passats els anys, l’unionisme disposa d’un símbol inserit en la cadena de legitimitat que es remunta, com a mínim, fins a Francesc Macià. I això són fets, i no paraules.”
Post Scriptum, 3 de juny del 2020.
Cal llegir Pere Martí avui a Vilaweb: “Les portes giratòries de Montilla grinyolen“.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
la magnífica gestió d’ERC al govern, que fou una de les raons per entrar amb quest pacte tant rebaixat a la Generalitat, sinó perquè com que funciona tant malament fins i tot el exponent més nacionalista espanyol d’esquerres a Catalunya, Jose Montilla, critica la situació i això pot donar entendre que es pot interpretar que ho deixar de ser-ho (nacionalista espanyol) per ser independentista!. Quina estupidesa!. En Jose Montilla, crida als seus companys nacionalistes espanyols que han de cuidar més Catalunya perquè sigui més ESPANYOLA, i no més catalana. Espero que això no sigui el que en Vendrell vol per la nostra nació.
Per cert, ara que s`ha vist que el PSC no es autònom respecte al PSOE en la darrera votació al Parlament de Catalunya, perquè ERC continua pactant amb ells a la Generalitat, si aquest fou la principal raó que Carod va dir per justificar la reedició del tripartit?.
Salut i molta sort Jaume en el congrés comarcal.