Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

2 d'agost de 2012
1 comentari

El diari Ara i l’espai comunicatiu català

Mònica Terribas passa a ser des d’avui el referent del projecte periodístic del diari Ara, un mitjà que ideològicament oscil·la entre el progressisme tardo-autonomista i la dimensió nacional de Països Catalans.

 

Segueixo la línia informativa i editorial del diari Ara des d’una prevenció escèptica, partint del pressupòsit que no tota la premsa editada en català és favorable a la independència. Un diari ha de ser abans que res un negoci, (sinó és un pamflet), però dit això no acabo de veure el lligam entre els capdavanters de l’Ara (més aviat proclius a un catalanisme banal) i un projecte de reconstrucció de país orientat cap a l’assoliment d’un estat català. Fins i tot, hores d’ara em sembla pel que fa a la independència més clar el Punt/Avui -després del canvi a l’accionariat-que no pas l’Ara. L’aportació que pugui fer Mònica Terribas per reorientar aqueix projecte està per veure, però atesa la seva sobrevalorada gestió al front de TV3 em mantinc en l’escepticisme.

Post Scriptum, 13 de setembre del 2017.

La decisió del consell d’administració del diari Ara de no admetre publicitat de la campanya institucional pel referèndum de l’1 d’octubre vinent ha estat contestada pels treballadors mitjançant aqueix comunicat inserit a l’edició d’avui.

Post Scriptum, 16 d’octubre del 2017.

L’article d’ahir del principal accionista del diari, Ferran Rodés, “L’autoritat de la gent de pau” és un escrit vergonyosament mesell que ha estat implacablement respost per Pere Cardús des de Vilaweb, “La pau dels cementiris, la perversitat i la pressió (aquesta sí) unilateral”, marcant nítidament -un cop més- les diferències de tota mena que separen un projecte patriòtic d’un interès empresarial conjuntural insostenible fora de l’ordre autonòmic espanyol.

Post Scriptum, 22 d’octubre del 2017.

L’editorial de l’Ara avui afegint-se a la totalitat de la premsa escrita a Catalunya, amb l’honrosa excepció del Punt/Avui, demanant la claudicació del Govern convocant eleccions autonòmiques per evitar l’aplicació del 155 CE és una actitud pròpia dels col·laboracionistes amb el poder espanyol i el preludi de la seva fallida. Per llegir el mateix a l’Ara que a la Vanguardia no cal tampoc les ajudes públiques que reben (tots dos).

Post Scriptum, 31 de març del 2018.

L’article avui de la directora de l’Ara, Esteher Vera, “El suïcidi assistit del sobiranisme” és, dissortadament, un mostra infame de submissió al poder espanyol, que en res reflecteix el moment actual del conflicte, i que només serveix a l’estratègia claudicant d’ERC.

Post Scriptum, 25 de març del 2019.

L’article abans d’ahir del subdirector de l’Ara, Ignasi Aragay, “Vull Guanyar”, predica l’acceptació de la derrota de l’independentisme front al poder espanyol, el retorn a l’autonomisme i l’elogi del partit que lidera aqueixa actitud falsament realista sense estratègia, ERC.

Post Scriptum, 10 d’abril del 2019.

Els canvis a l’accionariat de l’Ara concentrant el poder al clan Rodés fa preveure un tomb més en la subordinació d’aqueix diari al poder espanyol contra l’independentisme català.

Post Scriptum, 9 de novembre del 2019.

L’Ara s’empetiteix volent fer-ho amb Laura Borràs, retro-autonomistes mesquins !!!

Post Scriptum, 17 d’abril del 2020.

En una mostra de la creixent hostilitat contra l’independentisme el diari Ara, via la directora Esther Vera qüestiona que una Catalunya independent hagués fet front en millors condicions al coronavirus, parlant d’ADN i acusant el president de la Cambra de Comerç de Barcelona Joan Canadell de pujolista, segons informa La República.cat.

Post Scriptum, 25 de maig del 2020.

Avui totes les portades dels diaris en paper addictes al poder espanyol publiquen un missatge tan idèntic com fals: “Som més fort”, (els espanyols se suposa), només El Punt/Avui manté la dignitat i la independència, l’Ara opta pel col·laboracionisme subvencionat.

Post Scriptum, 4 d’octubre del 2020.

Encertat, i punyent, editorial de República.cat: “Tenim els grans mitjans de comunicació en contra, inclosos TV3 i Catalunya Ràdio”:

“En el llibre “Tornem a vèncer” d’Oriol Junqueras i Marta Rovira es parla de les mancances que pateix l’independentisme i una de les importants n’és la premsa i els mitjans de comunicació catalans. En concret esmenten els Grup Godó i Zeta, ara Premsa Ibèrica.

Però el problema és molt més greu, ja que els discursos d’aquestes dues grans empreses es trasllada, via els seus periodistes subtilment posats com a opinadors, als mitjans públics de comunicació de Catalunya. Així, els periodistes a sou dels esmentats grups van colonitzant els mitjans de la Generalitat.

Si a sobre hi afegim que els mitjans públics catalans viuen sota la síndrome que “no són prou” plurals, com insistentment va repetint l’unionisme, anem comprovant com, a més, les tertúlies s’omplen de personatges vinculats a l’unionisme més recalcitrant i a l’extrema dreta fins al punt de poder afirmar que, ara mateix, l’independentisme ja és minoritari als mitjans públics catalans, en els programes de tertúlia i debat.

El problema s’agreuja en comprovar que mitjans periodístics sorgits de l’independentisme, com el diari ARA, a cada dia que passa van reculant de manera preocupant: els editorials i informacions que publiquen cada cop més tenen un biaix important en contra del relat independentista. Així cada cop s’entén més la deriva del diari Ara que va començar en negar-se a posar la publicitat de l’1-O, amb el silenci còmplice dels petits accionistes, alguns dels quals persones prou populars, que van callar.

Avui aquest diari, que va rebutjar la publicitat de l’1-O, es permet alliçonar el president Torra i l’independentisme que reivindica l’esperit de l’1-O i el 3-O quan, de fet, tot el diari en va ple d’un relat perdedor. Repeteixo, tot el diari inclosos els columnistes i els petits accionistes que viuen molt bé del negoci independentista i que ara escriuen per justificar-se que el que ara cal és fer bondat i que fent-ho així, Espanya ens ho premiarà.

Fins i tot els programes de TV3 i Catalunya Ràdio han estat colonitzats pels periodistes vinculats al Grup Godó. En destaquen el FAQS i el Matí de Catalunya Radio. Com a exemples, aquest darrer dissabte, al programa estrella i en plena pandèmia i tancament de Madrid, ens porten dos periodistes espanyols, un de “Libertat Digital” (un mitjà que ens insulta dia si i l’altre també) i dos periodistes vinculats al Grup Godó.

És més, com es pot portar l’economista Niño Becerra a plató i que ningú no li pregunti si una Catalunya independent superaria millor la crisi de la Covid que una Catalunya autonòmica? Els cinc, la presentadora i els quatre periodistes, sabien que la resposta seria definitiva: una Catalunya independent en sortiria millor d’aquesta greu crisi que patim. Ara, en canvi, acabarem pagant la festa de les inoperàncies del govern espanyol que no fa sinó provocar més espoli i més misèria per al conjunt dels Països Catalans.

I si parlem del programa líder de la ràdio pública, que hi fan tres tertulians vinculats al grup editorial i fatxenda de Pedro J Ramírez cada setmana carregant contra l’independentisme combatiu? Fins i tot, donen cobertura a un excàrrec cessat per violència de gènere. El relat independentista es va perdent, els independentistes desacomplexats van desapareixent dels nostres mitjans, públics i privats subvencionats.

Seria interessant saber què en pensen els partits polítics independentistes? Què faran per evitar aquesta decadència en els mitjans de comunicació? Seran capaços d’actuar per recuperar uns mitjans de comunicació combatius i defensors de la causa catalana?”

Post Scriptum, 2 d’agost del 2021.

El proppassat 31 de juliol LaRepública.cat publicava aqueixa informació: “Vilaweb, La República i el Punt Avui els mitjans digitals més castigats per la gestió, per part d’ERC, de la publicitat institucional del govern”. I ahir, Joan Puig hi publicava “L’editorial més trista…“, on reflectia les maniobres d’ERC per acontentar els mitjans addictes a l’ordre establert -entre els quals l’Ara- respecte del qual Junqueras aspira a esdevenir el gestor.

Post Scriptum, 21 de setembre del 2021.

Al diari Ara i els seus padrins d’ERC els hauria de caure la cara de vergonya en llegir l’editorial de Vicent Partal a Vilaweb: “La lliçó de la publicitat del referèndum del Primer d’Octubre. No som prou conscients que una part de la societat catalana ja viu instal·lada còmodament en aquell “temps accidental” en què no compta ni el passat ni el futur”.

Post Scriptum, 7 de gener del 2022.

La censura de l’article de Xavier Roig “El nostre idioma no té adversaris” per part de la direcció de l’Ara confirma el tombant col·laboracionista amb el poder espanyol que ha adoptat aqueix diari:

“Les solucions al retrocés del català no són fàcils. Ni evidents. Les accions a prendre hauran de ser multidisciplinàries ja que els fronts sobre els que caldrà actuar són diversos. Ara bé, dit tot això cal, al meu entendre, definir i tenir clars determinats fets que, per mor a la tradicional por catalana a no caure simpàtic, no es denuncien amb prou rotunditat i claredat.

El bilingüisme és un parany. Ja en parlava Josep Pla en un magistral article a Destino l’any 1957. “El bilingüisme és una tragèdia indescriptible…”. La institucionalització del bilingüisme només ha servit perquè els que no vulguin aprendre el català no ho hagin de fer. El bilingüisme porta a que una llengua es mengi l’altra. I si no, que algú ens posi un exemple on això no hagi tingut lloc.

El català té enemics, no pas adversaris. Molts catalans, començant per la classe política, pequen de la tradicional pusil·lanimitat que ens caracteritza. Això s’ha d’acabar. L’individu o organització que va contra la meva cultura i que, no ens enganyem, la vol veure desapareguda, no és un oponent ni un adversari polític. És un enemic. I no valen tebiors. Ni Ciutadans ni el PP ni Vox són anticatalanistes. Són, simplement, anti-catalans. Si a França algú actués com ells ho fan, serien anti-francesos, no pas anti-francesitzes. Contemporitzar no és una opció, i això també val per a la premsa. Que l’actitud pot comportar enfrontaments i certa divisió social? Esclar! No es guanya cap guerra sense enfrontaments. Tan pacíficament i civilitzadament com vulguin. Però radicals i amb vocació de confrontació. O es pensen que als quintacolumnistes se’ls combat amb lliris?

Una classe política venuda. La societat catalana no alberga un percentatge elevat d’anti-catalans -no més que en d’altres països-. Però la classe política sí que n’alberga perquè no representen veritablement la ciutadania catalana, sinó que estan a salari del partit. Els diputats els nomena el partit i l’electorat només els referenda votant la llista tancada. Els partits no catalans (a saber: Vox, PP, PSOE a Catalunya) col·loquen a les llistes a individus lleials a l’amo. I l’amo està a Madrid. Són allò que coneixem com a botiflers. Per tant, no cal sorprendre’s quan el senyor Illa o Iceta actuen de forma vacil·lant. Defensen el seu salari. Ens trobem amb la paradoxa que els diputats d’un país centralista, com pot ser França, defensen molt millor els interessos del territori que no pas aquí. Perquè, a França, París no pot entaforar un esbirro a cap llista local -el partit es deu al diputat, no a l’inrevés-. En conclusió, a Catalunya tenim un problema molt greu i del qual la llengua n’és el cas paradigmàtic: tenim l’enemic a casa.

La immigració. El volum enorme d’immigració que ha rebut Catalunya els darrers vint anys costa d’integrar. I més sense eines (lleis). Pel que fa a la llengua convindria no enganyar-nos. La immigració hispanoamericana tria Espanya per l’idioma -altrament anirien a llocs més civilitzats- i arriba a Catalunya sense interès d’aprendre el català. És això criticable? No. Simplement no fa falta. Quins països va triar majoritàriament l’exili català? Hispanoamèrica, per no haver d’aprendre un idioma nou. Que potser han après flamenc els catalans que treballen a la regió de Brussel·les? Aleshores, per què han d’aprendre català els hispanoparlants?

I tot plegat sense lleis a favor. És evident que l’espanyol està present a Catalunya com a llengua. Però no ve de lluny, no ens enganyem. No ha estat mai llengua estesa de fa segles, com els enemics repeteixen ad nauseam. El meu avi, nascut a Sarrià, tenia serioses dificultats per parlar espanyol. Orwell va necessitar un diccionari per bellugar-se amb comoditat per Barcelona. El monolingüisme català oficial que propugno equivaldria a oprimir l’espanyol? No. Voldria dir que l’equiparació 50/50 s’hauria acabat. Voldria dir tenir eines legals per poder fer discriminació positiva sobre el català sense contemplacions ni pors. Perquè l’espanyol no necessita protecció.

Conclusió. Tot això que he enumerat no parla de solucions. Parla d’obstacles que, al meu entendre, si no es tenen explicitats, faran que qualsevol solució que es vulgui implementar sigui incompleta. Cal començar a ser clars i desagradables. Perquè el tema s’ho mereix. I no guanyarem res amb contemplacions. Quan algú, als Estats Units, demana discriminació positiva per als blancs tothom té clar que està davant d’un feixista. A Catalunya, entre la classe política -no entre la població, majoritàriament per sort- hi ha massa venuts, caragirats, renegats, disposats a practicar una sort de feixisme lingüístic si l’amo els ho mana.”

Post Scriptum, 9 de gener del 2022.

Un parell d’informacions sobre l’Ara que cal llegir conjuntament: la primera, l’anàlisi punyent d’Ot Bou abans d’ahir a Vilaweb: “La llum de gas de l’Ara i la caducitat de l’autonomisme“, i la segona d’ahir a La Repúblicat.cat: “El diari ARA està en liquidació ? Un cop feta la feina, els Rodés consideren que ja poden marxar: s’ha evitat que l’Ara es convertís en el diari nacional de referència dels Països Catalans.”

Post Scriptum, 12 d’abril del 2022.

Joan Vall Clara, ahir al Punt/Avui, no calen comentaris: “És de l’‘Ara’ i menteix.

“Des de la precampanya per la sortida el 2010, he aguantat estoicament excel·lents professionals del diari Ara “pujats de to” en la seva relació i consideració amb la resta de la premsa. Des del discurs inicial dels cent mil exemplars que ells serien capaços de vendre en català, al contrari que tots els que ja feia trenta anys que hi batallàvem, i del qual es desprenia com n’havíem sigut d’inútils, fins a les mentides de nen malcriat i gelosies mal païdes amb què han salpassat el camí. Ara en David Miró, subdirector, ressuscita un vell discurs de l’Avui que va fer fallida i que en el seu moment van rescatar Planeta, Godó i l’ICF i que també hi va fer 32 milions d’euros de pèrdues. Com aquell Avui, l’Ara competeix amb La Vanguardia, diu Miró, no pas amb El Punt Avui. Collonut! Com si volen competir amb la galàxia més llunyana de l’univers. Però no mentiu! No és cert que tinguem el 70% de la difusió a Girona. Hi tenim el 39% (que es miri l’OJD). No és veritat que “actualment” no hi ha cap capçalera que guanyi diners. Nosaltres n’hem guanyat el 2019, el 2020, el 2021 i en guanyarem el 2022 (que ho miri al Registre Mercantil). I sobre l’anunci de les vies que el 2017 ells no varen publicar i nosaltres sí, una dada sobre premis i sancions: tres anys després la Generalitat els “castigava” amb un augment del 5% de la facturació de publicitat i a nosaltres ens “premiava” amb una retallada del 70% (que ho miri al web de Transparència).”

Post Scriptum, 2 d’agost del 2022.

Vilaweb, 18 de juliol passat: “L’Ara, Abacus, La Vanguardia i l’empresa editora de Nació Digital, els més beneficiats per la nova subvenció de la Generalitat“.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!