Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

24 d'agost de 2013
0 comentaris

El declivi del PSC, la banalització del feixisme i el progressisme d’arrels totalitàries

Els articles d’aqueixa setmana de Vicent Partal analitzant la deriva del PSC els trobo encertats llevat d’un aspecte, la referència al feixisme. Els socialistes catalans no evolucionen pas cal a aqueixa ideològia totalitària sinó que van camí d’esdevenir un partit reaccionari, és a dir, sense propostes pròpies i abocat només a criticar les dels altres.

 

El PSC (PSC-PSOE) ha estat des del començament de la reforma constitucional del 1978 el principal partit de Catalunya, i fins i tot en alguns moments també han tingut aqueixa condició les federacions regionals del PSOE als Països Catalans. A la comunitat autònoma de Catalunya han sigut el partit vertebrador de l’ordre estatal atesa la seva influència interclassista. Però hores d’ara és, efectivament, com  assenyala Partal un partit en descomposició per haver perdut aqueixa funció i no tenir altra ideològia que l’espanyolisme teòricament progressista. El PSC va camí d’esdevenir una federació regional més del PSOE, esvaint-se el federalisme abstracte que mai han arribat a concretar els membres del denominat sector catalanista.

Ara bé, no es detecten conductes entre els seus afiliats que permetin afirmar amb coneixement de causa que és una formació disposada a instaurar una mena de règim neofranquista, com és perceptible entre alguns dels dirigents del PP. La banalització del feixisme atribuint-lo a la lleugera segons l’arbitrària percepció de molts dels que avui s’autoidentifiquen com a antifeixistes és un símptoma de dogmatisme sectari per part de qui  així actua. I no és el cas de Partal i per això m’estranya que hagi introduït aqueixa referència equívoca en els seus lúcids articles sobre el PSC.

Que  declini la influència social i electoral del PSC és una condició necessària per a que prosperi la causa independentista, però el problema són les arrels totalitàries en el progressisme abstracte i refractari envers la catalanitat que persisteixen en altres formacions autodenominades d’esquerres, inclús independentistes. Aqueix comú denominador progressista és fàcilment identificable pel fet de contraposar reivindicacions nacionals i socials, tot prioritzant les darreres, com va succeir durant els dos governs tripartits PSC-ICV-ERC. Quan Esquerra va esdevenir voluntàriament una crossa del PSC i n’admirava el model organitzatiu i el monolitisme amb que actuava la direcció capitanejada per José Montilla.

Post Scriptum, 26 d’agost del 2013.

Les actuacions mateixes de la direcció actual del PSC(PSC-PSOE) com les d’avui d’Antonio Balmón convidant a marxar del partit els catalanistes dissidents són gairebé literals a les que va proferir Xavier Vendrell, secretari d’organització durant l’etapa de declivi d’ERC contra els crítics que questionàvem la deorientació estratègica de la direcció. L’actitud sectària d’un i altre reflecteixen el fracàs de la línia i la cultura política compartida que respectivament i en moments diferents representen.

Post Scriptum, 8 d’octubre del 2017.

La participació activa del PSC a la manifestació espanyolista d’avui a Barcelona organitzada per Societat Civil Catalana (on també té un paper clau l’aparell socialista) confirma l’encert de fa quatre anys de Vicent Partal que va escriure una sèrie d’articles editorials a Vilaweb titulats “Per què el PSC bascula cap al feixisme”. Un cop més Vicent l’encerta i me’n alegro i reconec que fa quatre anys no m’ho acabava de creure.

Post Scriptum, 19 de març del 2018.

La participació destacada del PSC (PSC-PSOE) a la manifestació espanyolista d’ahir a Barcelona convocada per SCC demanant “seny” per formar un govern autonòmic és analitzada per Vicent Partal al seu editorial d’avui titulat “La vergonya socialista”. Els esdeveniments han confirmat les seves previsions sobre la involució del PSC cap al feixisme.

Post Scriptum, 22 de maig del 2018.

La plena implicació del PSOE en la campanya neo-falangista per justificar la violència contra les institucions i la ciutadania catalana el situa al mateix nivell de responsabilitat que Ciudadanos i el PP en l’aplicació de l’estat d’excepció contra Catalunya que s’està gestant des del poder estatal.

Post Scriptum, 24 d’agost del 2023.

El PSC ha recuperat la centralitat política a Catalunya i torna a ser el principal garant de l’ordre espanyol al nostre país amb la complicitat explícita d’ER i en menor mesura de JxCat. I no solament això, sinó que participa al capdavant del progressisme nostrat en la campanya de demonització de Vox i del neofeixisme com si el PSOE no hagués compartit amb el PP el bloc del 155 CE contra Catalunya. La desorientació de la classe política subalterna i els seus gregaris mediàtic no permet percebre que, com ha dit encertadament Carles Castellanos, “L’extrema dreta és Espanya“. No partir d’aqueixa constatació fa que suri un fals antifeixisme, sel·lectiu i estèril.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!