Jaume Renyer

Els articles d’aqueixa setmana de Vicent Partal analitzant la deriva del PSC els trobo encertats llevat d’un aspecte, la referència al feixisme. Els socialistes catalans no evolucionen pas cal a aqueixa ideològia totalitària sinó que van camí d’esdevenir un partit reaccionari, és a dir, sense propostes pròpies i abocat només a criticar les dels altres.

El PSC (PSC-PSOE) ha estat des del començament de la reforma constitucional del 1978 el principal partit de Catalunya, i fins i tot en alguns moments també han tingut aqueixa condició les federacions regionals del PSOE als Països Catalans. A la comunitat autònoma de Catalunya han sigut el partit vertebrador de l’ordre estatal atesa la seva influència interclassista. Però hores d’ara és, efectivament, com  assenyala Partal un partit en descomposició per haver perdut aqueixa funció i no tenir altra ideològia que l’espanyolisme teòricament progressista. El PSC va camí d’esdevenir una federació regional més del PSOE, esvaint-se el federalisme abstracte que mai han arribat a concretar els membres del denominat sector catalanista. 

Ara bé, no es detecten conductes entre els seus afiliats que permetin afirmar amb coneixement de causa que és una formació disposada a instaurar una mena de règim neofranquista, com és perceptible entre alguns dels dirigents del PP. La banalització del feixisme atribuint-lo a la lleugera segons l’arbitrària percepció de molts dels que avui s’autoidentifiquen com a antifeixistes és un símptoma de dogmatisme sectari per part de qui  així actua. I no és el cas de Partal i per això m’estranya que hagi introduït aqueixa referència equívoca en els seus lúcids articles sobre el PSC.

Que  declini la influència social i electoral del PSC és una condició necessària per a que prosperi la causa independentista, però el problema són les arrels totalitàries en el progressisme abstracte i refractari envers la catalanitat que persisteixen en altres formacions autodenominades d’esquerres, inclús independentistes. Aqueix comú denominador progressista és fàcilment identificable pel fet de contraposar reivindicacions nacionals i socials, tot prioritzant les darreres, com va succeir durant els dos governs tripartits PSC-ICV-ERC. Quan Esquerra va esdevenir voluntàriament una crossa del PSC i n’admirava el model organitzatiu i el monolitisme amb que actuava la direcció capitanejada per José Montilla.    

Post Scriptum, 26 d’agost del 2013.

Les actuacions mateixes de la direcció actual del PSC(PSC-PSOE) com les d’avui d’Antonio Balmón convidant a marxar del partit els catalanistes dissidents són gairebé literals a les que va proferir Xavier Vendrell, secretari d’organització durant l’etapa de declivi d’ERC contra els crítics que questionàvem la deorientació estratègica de la direcció. L’actitud sectària d’un i altre reflecteixen el fracàs de la línia i la cultura política compartida que respectivament i en moments diferents representen.