Les revoltes als estats àrabs iniciades amb l’enderrocament del règim de Ben Ali a Tunísia i, posteriorment el de Hosni Mubàrak a Egipte han comportat l’arribada al poder per via electoral dels partits islamistes (a Líbia l’enderrocament de Gadafi fou per la via insurreccional amb suport militar de França). Tot i les diferents problemàtiques autòctones d’aqueixos tres països l’islamisme, un cop arribat al govern de l’estat, presenta arreu una contradicció essencial: la prioritat de la instauració d’un model social coherent amb la xaria per davant del desenvolupament econòmic i polític.
Per entendre els esdeveniments en curs a Egipte cal tenir en compte la significació de l’islamisme sorgit precisament al país del Nil a finals del segle XIX com a reacció a la influència cultural derivada del domini dels imperis europeus que obren al tràfic comercial mundial el canal de Suez al 1869. Els islamistes egipcis, lluny d’encarar les causes endògenes, responsabilitzen a la influència francesa i posteriorment britànica de l’endarreriment dels països musulmans. La seva, és una reacció defensiva davant la impactant puixança europea que propugna el retorn a l’islam originari entès com a ordre moral, codi penal i regim polític basat en la xaria, que s’ha d’interpretar literalment i dogmàticament (i exclusivament en àrab).
L’any 1928, Hassan al Banna fundà amb aqueix propòsit la secta dels Germans Musulmans justament en un moment històric en que les possibilitats de desenvolupament econòmic d’Egipte son reals gràcies a l’aparició d’una incipient burgesia local, assimilada a la cultura occidental, especialment a la ciutat d’Alexandria on conviuen minories jueves, armènies i gregues amb colònies d’europeus. S’hi editen diaris en francès i anglès i afloren els primers intel·lectuals àrabs amb una visió moderna de la seva pròpia identitat que seran a l’origen del moviment independentista egipci i que influiran en els joves militars que l’assoliran després de la Segona Guerra Mundial.
Així doncs, des d’Egipte es difon a la resta del món musulmà concepció teocràtica totalitària del món i de la vida, amb voluntat proselitista (com el cristianisme) i vocació universal, aprofitarà de les experiències dels altres dos totalitarismes del segle, el nazi-feixisme i el comunisme amb un propòsit similar: instaurar un únic estat islàmic que aplegui la totalitat de la comunitat dels creients.
Quan l’any 1952 el moviment del oficials lliures, amb Naguib i Nasser al capdavant, instauren un règim republicà de tall presidencialista els Germans Musulmans no són prou forts com per disputar el poder a l’exèrcit, l’únic element capaç de cohesionar la societat egípcia. Hom arribar a un repartiment tàcit d’esferes d’influència: els militars tenen l’exclusiva del govern i els islamistes s’atribueixen el control de la vida social. Així van desapareixent els espais de llibertat cultural, les minories fugen del país i augmenta la pressió sobre els coptes reduïts a la condició de ciutadans de segona categoria.
No és una entesa exempta de tensions: Sayyid Qutb, un dels referents clau per entendre la psicologia de l’islamisme contemporani acaba penjat a la forca pel règim militar en una tongada repressiva als anys seixanta. Als anys vuitanta els grups armats islamistes emprenen accions terroristes contra el turisme, percebut com a font de corrupció (quan realment és una de les principals fonts d’ingressos).
L’acord de pau amb Israel de l’any 1979 és rebutjat pels Germans Musulmans, que s’oposen també a l’aliança amb els USA durant la presidència de Mubàrak. Però allò que els fa créixer és el desgast del poder dels militars atesa la incapacitat per bastir una economia sostenible per un país superpoblat per masses analfabetes i fanatitzades, depenent de les ajudes d’altres estats àrabs i dels USA.
Quan el contagi de la primavera àrab arriba a Egipte, una majoria social integrada per demòcrates, coptes i islamistes fa abdicar Mubàrak amb el consentiment de l’exèrcit i del president Obama que un any abans havia fet una crida a la democràcia des de la mateixa universitat islàmica d’Al Azhar. El parit pantalla dels Germans Musulmans (denominat càndidament “de la Llibertat i la Justícia”) guanya les eleccions, però es incapaç de governar eficaçment en matèria econòmica i fer una constitució de consens amb els sectors laics i els coptes. La seva prioritat és la instauració d’un règim estrictament islàmic. De fet, Morsi ni tan sols és el líder efectiu de la Germandat, sinó un home de palla i, a més, maldestre. Del govern estant, mantenen una estructura de col·laboració clandestina amb Hamas que afavoreix la conversió del Sinaí en un santuari del jihadisme global contra Israel en contra, fins i tot a trets, de l’exèrcit acantonat a la frontera amb Gaza.
Davant el ràpid deteriorament de la situació econòmica i política per la seva incapacitat congènita a l’hora d’ocupar-se de les necessitats quotidianes, l’actitud dels sectaris envers la resta de la població és d’imposició i intolerància com ho reflecteixen les opinions recollides per la periodista del País que cobreix els esdeveniments del Caire un cop l’exèrcit va destituir el proppassat 3 de juliol a l’inoperant president Morsi. Les agressions contra els coptes, que ja s’havien incrementat al darrer any, han agafat proporcions de neteja ètnic-religiosa. Un cop desallotjats del govern els Germans Musulmans tornen a adoptar el paper que millor els hi escau, el de víctimes d’una espiral de violència que només pot acabar -segons ells- amb la victòria total de l’islam.
La primavera àrab s’ha acabat a Egipte amb fracàs global que situa l’estat mateix en un atzucac i més depenent que mai de l’ajuda d’un Obama que hi ha vist torçats els seus propòsits democratitzadors però que no pot de cap manera deixar de sostenir el règim tutelat pels militars. L’analista Barak Barfi de la New America Foundation ho descriu a l’article “L’Etat egyptien en deroute ?” publicat ahir mateix a L’Orient le Jour de Beirut.
La direcció clandestina dels Germans Musulmans s’ha refugiat a la franja de Gaza amb la complicitat d’Hamàs, des d’on pensa dirigir la resistència contra el nou govern egipci. Tot fa preveure un increment de la conflictivitat amb els islamistes palestins i els grups afiliats a Al Qaeda instal·lats a la península del Sinaí, un territori poblat per beduïns tradicionalment aliens a l’ordre estatal emanat del Caire. Steven Metz preveu en un recent article a la World Politics Review que aqueix territori desèrtic sigui l’escenari d’una batalla estratègica.
Des de Catalunya estant cal ajudar els laics i els demòcrates egipcis a establir un sistema constitucional pluralista deslliurat de la tutela militar certament, però sobretot de l’amenaça del totalitarisme islàmic i els seus propòsits genocides envers els coptes i els jueus.
Post Scriptum, 26 de gener del 2016.
El règim instaurat pel general Al-Sissi, combat el gihadisme i mira de fer sortir el país de l’atzucac econòmic mitjançant l’explotació dels recursos gassístics descoberts fa poc, però continua reprimint els moviments democràtics en el cinquè aniversari de l’enderrocament de la dictadura de Mubàrak, tal com exposa aqueix article aparegut a L’Orient-Le Jour de Beirut avui mateix.
Post Scriptum, 25 de juliol del 2018.
Zvi Mazel, qui fou ambaixador d’Israel a Egipte, publicà el proppassat 15 d’aqueix mes, al Jewish National Syndicate, aqueix article valorant l’evolució del país després del cop d’estat contra el govern de la Germandat Musulman: “Five years after the revolution, is Egyptian President Al-Sissi winning the batlle ‘”.
Post Scriptum, 16 d’agost del 2021.
Ahir, a The Times of Israel, Lazar Berman hi publica una anàlisi escaient: “Ce qu’Israël a fait pour que le Printemps arabe ne se transforme pas en hiver. Sous la direction de Netanyahu, l’État hébreu a survécu et est sorti gagnant de ces années qui ont placé l’Iran et les djihadistes sur la défensive.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!