Jaume Renyer

Ahir, complint la paraula donada, els tres diputats de Solidaritat Catalana per la Independència van presentar denúncia davant la fiscalia com a resposta al silenci de la Diputació de Barcelona als requeriments formulats en relació als sobresous pagats al personal directiu cessant.

A la pàgina web de Solidaritat hi ha tota la informació disponible fins al moment, de la lectura de qual es poden extreure conclusions polítiques. La primera és la constatació que els organismes de representació indirecta, (a recer de l’exigència ciutadana ja que la Diputació no presta serveis públics directament), és a on s’ha instal·lat més fàcilment el consens unànime dels partits d’ordre per autoatorgar-se privilegis amb impunitat. L’atorgament de sobresous al personal directiu cessant nomes és una de les pràctiques perverses de la partitocràcia autòctona, les ocupacions fictícies en són una altra.

Els càrrecs de confiança dels partits amb representació a la Diputació de Barcelona figuren ésser assessors d’alguna cosa quan realment treballen per als aparells interns de cadascú. Quina dedicació horària tenen ? Quins informes redacten ? Justifiquen el seu treball a una administració pública ? Un dels exemples més flagrants és el cas de Lluís Salvadó, secretari general adjunt d’Esquerra.

A altres estats amb sistemes democràtics avançats el règim d’incompatibilitats i els mecanismes de supervisió de les activitats que es presten a càrrec de les administracions públiques són extremadament exigents. A França, per exemple, tot un antic president de la República com Jacques Chirac ha estat condemnat pels llocs de treball ficticis que va assignar a membres del seu partit quan era alcalde de París. A l’Estat espanyol encara no ha arribat aquesta jurisprudència.

En segon lloc, l’actitud del penta-partit (PP, PSC, ERC, ICV i CIU) que ha monopolitzat -i ho continua fent ara sota la presidència de CIU- la Diputació de Barcelona reacciona a l’uníson encobrint (sota la impostura del dret personal a la intimitat) els imports i els beneficiaris d’aquests sobresous.

El nou president, Salvador Esteve, tot i haver-ne aturat la seva assignació en un gest que honora la seva trajectòria d’home honrat, no ha pogut anar més enllà d’on els partits d’ordre estan disposats a aplicar les normes de transparència que proclamen voler complir. La significació dels denunciats (Royes, Montilla, Corbacho i Fogué) explica el silenci còmplice dels mitjans de comunicació addictes a l’ordre establert, La Vanguardia en primer lloc. Som només a l’inici d’un llarg procés jurídic i polític.

Post Scriptum, 3 de març del 2016.

S’escau complementar aqueix apunt amb la referència al dictamen 42/2012, de la Comissió Jurídica Assessora que va posar punt i final en via administrativa a aqueix afer.