Els càrrecs de confiança dels partits amb representació a la Diputació de Barcelona figuren ésser assessors d’alguna cosa quan realment treballen per als aparells interns de cadascú. Quina dedicació horària tenen ? Quins informes redacten ? Justifiquen el seu treball a una administració pública ? Un dels exemples més flagrants és el cas de Lluís Salvadó, secretari general adjunt d’Esquerra.
A altres estats amb sistemes democràtics avançats el règim d’incompatibilitats i els mecanismes de supervisió de les activitats que es presten a càrrec de les administracions públiques són extremadament exigents. A França, per exemple, tot un antic president de la República com Jacques Chirac ha estat condemnat pels llocs de treball ficticis que va assignar a membres del seu partit quan era alcalde de París. A l’Estat espanyol encara no ha arribat aquesta jurisprudència.
En segon lloc, l’actitud del penta-partit (PP, PSC, ERC, ICV i CIU) que ha monopolitzat -i ho continua fent ara sota la presidència de CIU- la Diputació de Barcelona reacciona a l’uníson encobrint (sota la impostura del dret personal a la intimitat) els imports i els beneficiaris d’aquests sobresous.
El nou president, Salvador Esteve, tot i haver-ne aturat la seva assignació en un gest que honora la seva trajectòria d’home honrat, no ha pogut anar més enllà d’on els partits d’ordre estan disposats a aplicar les normes de transparència que proclamen voler complir. La significació dels denunciats (Royes, Montilla, Corbacho i Fogué) explica el silenci còmplice dels mitjans de comunicació addictes a l’ordre establert, La Vanguardia en primer lloc. Som només a l’inici d’un llarg procés jurídic i polític.
Post Scriptum, 3 de març del 2016.
S’escau complementar aqueix apunt amb la referència al dictamen 42/2012, de la Comissió Jurídica Assessora que va posar punt i final en via administrativa a aqueix afer.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!