Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

5 d'octubre de 2024
1 comentari

El 7 d’Octubre d’Israel vist de Catalunya estant: impostura periodística, polítics mesells i un poble desorientat

Passat demà farà un any de la massacre de jueus més nombrosa en un sol dia d’ençà del final de l’holocaust perpetrat pels nazis i els seus col·laboradors arreu d’Europa i resulta que la majoria de les reaccions públiques a casa nostra són de suport al gihadisme palestí i a l’eix iranià que vol perpetrar un nou genocidi contra els jueus d’Israel. El mateix vespre de l’atac ja hi havia una primera concentració a la plaça de Sant Jaume en favor de la causa palestina. D’allavòrens ençà tot han sigut posicionaments hostils a Israel: totes les universitats -llevat de la de Lleida- han trencat relacions amb les israelianes, els acords municipals en pro de Palestina han estat generalitzats, i en canvi no ha estat possible aplegar una relació de signants en defensa d’Israel.

Els mitjans nostrats adopten el relat de les organitzacions palestines sense contrastar ni rectificar mai les notícies falses divulgades impunement. La mediocritat i el sectarisme de TV3, Vilaweb o La Vanguardia contrasten amb el rigor professional i la llibertat de crítica que hom pot constatar en els mitjans israelians. Pel que fa als partit polítics, només Aliança Catalana ha expressat el suport a Israel, la resta en contra o callant vergonyosament. Entre les poques veus que s’han alçat amb el coratge i la dignitat d’anar contra corrent en una Catalunya incapaç d’independitzar-se però que menysprea a Israel per defensar-se, cal destacar avui la de Jaume Clotet al Nacional: “El 7 d’octubre i quatre mentides sobre Israel”, del qual val la pena extreure’n aqueixos paràgrafs:

Som al llindar del primer aniversari de la matança comesa per Hamàs el 7 d’octubre al sud d’Israel i, per tant, és oportú desmuntar quatre mentides que circulen còmodament als nostres mitjans de comunicació i a les nostres xarxes socials. La primera mentida és que Israel estigui cometent un genocidi a Gaza, en l’actual conflicte que l’enfronta a Hamàs i a Hezbollah, que bàsicament són tentacles del règim iranià. Aquesta guerra, desencadenada per Hamàs el 7 d’octubre, és terrible i ha provocat milers de víctimes, moltes d’elles innocents, però de cap manera és un genocidi. En primer lloc, dir-ho és una falta de respecte a les víctimes dels genocidis de debò, des dels tutsis de Ruanda als jueus de l’Alemanya nazi, passant pels grecs de Turquia o els armenis de l’Alt Karabakh (on no en queda ni un). Un genocidi és l’eliminació sistemàtica i total d’un grup humà, fins a la seva desaparició. Això no està passant a Gaza; si Israel volgués cometre-hi un genocidi ja ho hauria fet perquè té els recursos suficients per a dur-ho a terme. No és el cas. De fet, és més aviat al contrari: el 1948 hi havia aproximadament uns 900.000 jueus als països àrabs, amb volums rellevants al Marroc (250.000 jueus), Iraq (135.000) o el Iemen (50.000). La repressió, les matances, les conversions forçades i les expulsions van provocar un èxode massiu, cap a Israel, Europa o Amèrica, i actualment a la majoria de països àrabs la presència jueva, mil·lenària en molts casos, s’ha esborrat completament. No en queda pràcticament res ni ningú. Genocidi? Potser —si n’hi ha hagut algun allà— sigui aquest, que naturalment no ocupa ni un instant de la nostra dieta informativa. És més; els que canten “des del riu fins al mar” saben perfectament què estan demanant: l’eliminació física dels jueus d’Israel, perquè Hamàs i bona part dels palestins no reconeixen el dret dels jueus a viure a Israel. Ja vam veure què va fer Hamàs als pobles i quibuts que va aconseguir assaltar: l’assassinat massiu d’homes, dones, infants i gent gran. Algú creu honestament que farien una altra cosa si aconseguissin envair tot el país?

La segona mentida és l’acusació recurrent segons la qual a Israel hi ha un sistema de segregació racial similar a l’apartheid, com denuncien alguns i molts d’altres repeteixen acríticament. En primer lloc, l’apartheid és un sistema racista implantat legalment i únicament a Sud-àfrica entre els anys 1948 i 1990. Una prova de la mala fe d’aquesta acusació és que ningú no la fa servir per descriure la segregació racial a molts estats dels Estats Units durant dècades, on efectivament hi havia instal·lacions públiques per a blancs i per a negres, per exemple als mateixos autobusos. No només és una acusació falsa i històricament tramposa, sinó que és exactament al contrari: l’únic país de la regió en el qual els àrabs tenen absolutament tots els drets garantits (dret de vot, llibertat d’expressió i d’opinió, dret de defensa legal, dret de llibertat religiosa, dret de lliure circulació, dret d’orientació sexual, entre d’altres) és, ai las, a Israel. Quina paradoxa: cap altre país àrab respecta més drets per als àrabs que Israel, que representen un 21% de la població i són majoria en molts municipis. D’aquests, segons les enquestes, més del 80% prefereixen seguir essent ciutadans israelians i només un 10% optarien per ser ciutadans d’un estat palestí. Tant és així, que quan el llavors primer ministre Ehud Olmert va proposar el 2008 intercanviar territoris de majoria àrab d’Israel a Palestina a canvi d’obtenir la sobirania israeliana per a alguns assentaments jueus a Judea i Samaria, els primers que van posar el crit al cel van ser els àrabs israelians, que de cap manera volien dependre d’un govern palestí. Un darrer detall: l’any passat Ella Waweya, una dona àrab originària de la ciutat de Qalansawe (24.000 habitants, tots àrabs i la majoria musulmans) va esdevenir la primera dona àrab que obté el rang de major de les Forces de Defensa d’Israel (IDF). Això seria impensable en un autèntic règim d’apartheid, evidentment.

La tercera mentida és negar a Israel el dret a defensar-se o, en el millor dels casos, la petició perquè, en el cas de fer-ho, tingui sempre una resposta moderada. Les persones que neguen el dret d’Israel a defensar-se estan convidant Hamàs, Hezbollah, els houthis i el règim iranià a seguir atacant Israel. No veig mai que aquestes mateixes persones demanin una resposta continguda a l’Iran o a Hamàs. Doncs no. Israel té tot el dret a defensar-se, com el té qualsevol país del món. I no només té aquest dret, sinó que aquesta defensa no ha de ser proporcional, perquè altrament serà un conflicte que no s’acabarà mai. L’ull per ull bíblic (si tu em tires deu coets jo te’n tiro deu) no serveix per a res. La resposta ha de ser tan contundent que elimini, si és possible, l’amenaça en el futur. A banda, en aquesta exigència a Israel hi ha quelcom molt pervers: no se li pot demanar que no es defensi perquè, precisament, durant l’Alemanya nazi els jueus europeus no es van defensar i es van deixar conduir dòcilment a les cambres de gas. Pensaven potser que els alemanys no anirien tan lluny o potser que la comunitat internacional els salvaria. S’equivocaven i van aprendre la lliçó: la seva seguretat i supervivència depèn d’ells mateixos. Els aliats sempre són necessaris i els copets a l’espatlla s’agraeixen, però qui posa la cara sempre ets tu, a qui et maten és a tu, a qui violen és a tu.

La quarta mentida diu que no hi ha lloc més insegur, per als jueus, que l’Estat d’Israel. No és cert. O, almenys, els jueus no tenen pas aquesta sensació. Res no dona més sensació de seguretat a un jueu que Israel. No només és la seva llar nacional després de ser perseguits durant segles arreu del món, sinó que Israel vetlla per la seva seguretat. L’altre dia l’Iran va llençar 180 míssils sobre Israel amb la intenció de matar molta gent; no va matar ni ferir cap israelià perquè Israel ha invertit molts diners a construir la Cúpula de Ferro per interceptar els coets enemics i molts diners a construir refugis per a la població. Mentre Hamàs inverteix en túnels i s’amaga rere els civils palestins, els israelians inverteixen en mesures de protecció per protegir els seus civils. Vet aquí la realitat”.

N’hi ha més de mentides que circulen impunement a Catalunya: la que nega el caràcter de població autòctona als jueus d’Israel, la que atribueix el naixement de l’estat d’Israel al colonialisme, entre d’altres, escampades sense manera de contrastar-les als mitjans nostrats. Tot plegat situa Catalunya com un apèndix més de l’ancestral antisemitisme espanyol, abandona el filosionisme del catalanisme més il·lustrat (Antoni Rovira i Virgili, Pau Casals), i ens fa caure en la irrellevància internacional quan seria una oportunitat estratègica cara al futur situar-se al costat d’Israel i no pas dels genocides que el volen exterminar. Som -encara- un poble sense nord, desorientat, sense sentit identitari, ni anhel de llibertat, estabornit per periodistes i polítics mentiders i mesells.

Post Scriptum, 8 d’octubre del 2024.

Ahir es va celebrar a la seu de la CIB un acte de remembrança del 7-O convocat amb el lema “de la tristor a l’esperança”. Hi van assistir bastants polítics de la dreta espanyolista, ningú del PSC ni dels Comuns, i alguns de catalanistes, de Junts, (que callen vergonyosament) i l’independentista Sílvia Orriols, l’únic partit que ha sortit públicament en favor d’Israel.  Els mitjans antisionistes nostrats informen -els que ho fan- d’una manera que aparenta observar professionalitat en lloc del sectarisme habitual. L’excepció és El Nacional.cat que avui torna a publicar un article en defensa d’Israel, el de Josep Gisbert titulat “Per què Occident culpa sempre Israel de tot ?”.

Post Scriptum, 1 de novembre del 2024.

Mentre que els farsants professionals Ada Colau i Jaume Asens van a provocar les autoritats israelianes i fer-se la víctima empatitzant amb la impostura palestina, Ramón Cotarelo és dels pocs intel·lectuals que contradiuen les mentides de l’islamo-gauchisme nostrat amb aqueix article d’ahir al Món: “La guerra dels àrabs contra Israel“.

Durant la Primera Guerra Mundial Espanya va ser neutral. Una part de la població era aliadòfila i l’altra, germanòfila. Les discussions i enfrontaments eren tan aspres que molta gent portava un botó al trau de la jaqueta amb el lema “no em parli vostè de la guerra”. L’actual entre Israel i els àrabs desperta passions encara més enceses i provoca conflictes també més enverinats.

Els àrabs que es diuen palestins plantegen el conflicte com un alliberament nacional argumentant que la terra és seva per dret de conquesta des del segle VII. Pretenen aplicar la màxima llatina del prius in tempore, potior in jure (el primer que arriba té millor dret). Però això mateix poden dir els israelians, que van arribar-hi molt abans.

L’esquerra woke occidental diu que Israel està fent un genocidi a la zona. Però, per més que ho repeteixin amb esperit goebbelsià, l’acusació és falsa. Genocidis van ser els dels armenis a les mans dels turcs (un milió de morts), els hutus a Rwanda (un milió), Pol Pot a Cambodja (gairebé dos milions). Els morts en l’anomenada Palestina de cap manera arriben a aquestes xifres; ni tan sols a les dels bombardejos de Coventry o Dresden a la Segona Guerra Mundial i encara menys als produïts per les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki. I ningú no parla ací de genocidi.

A més a més, parlar de “genocidi” quan la població àrab de “Palestina” s’ha duplicat els últims anys és simplement ridícul. Però del que es tracta és de justificar la permanent agressió dels àrabs a Israel que no és, de moment, tampoc un genocidi, però ho seria si aquesta agressió triomfés (que no ho farà) perquè el seu fi últim confés és destruir l’Estat d’Israel i llençar els nou milions de jueus al mar. I això sí que seria un genocidi, pitjor que el que va perpetrar Hitler.

L’esquerra woke manipula l’opinió pública a través dels mitjans de comunicació a extrems ridículs i sense cap decòrum professional. Un articulista parla del parlament “sionista”, de manera que demostra que no coneix el Parlament d’Israel ni sap què és el sionisme. L’esquerra woke (i part de la democràtica) donen suport a l’islam fins a l’extrem que és capaç de multar arbitràriament un càrrec públic democràticament elegit per dir que l’islam és incompatible amb els valors occidentals, cosa que diuen els mateixos islamistes.

Els esquerrans de Podem, exigeixen al president Sánchez que trenqui relacions comercials i diplomàtiques amb Israel i que se li imposi un embargament d’armes. És d’una immoralitat i fanatisme colossals. El que es pretén és que Israel no es pugui defensar davant els atacs terroristes de bandes de delinqüents amb armament sofisticat o els bombardejos dels països islamofeixistes, com l’Iran o el Iemen als que ningú no demana que es desarmin. El que es pretén és destruir Israel, perquè és evident que els musulmans continuaran atacant-lo amb totes les armes, que són moltes.

L’esquerra woke cerca excuses per no encarar la realitat: que és ella qui ha portat l’islam i el protegeix amb una política immigratòria no només errònia, sinó molt injusta per a les poblacions autòctones que han de contemplar com la invasió islàmica gradual d’Europa està destruint l’estat del benestar a favor d’una gent que no s’ho mereix.

En un pla més general, el del “xoc de les civilitzacions”, de Huntington, és evident que, si Israel cau, Europa s’haurà de defensar davant d’aquesta nova invasió musulmana. De fet, ja ha començat a fer-ho als Estats escandinaus i altres centreeuropeus que estan corregint les seves errònies polítiques immigratòries. I que és un intent d’invasió és evident. El tercer intent d’invasió, després del fracàs de les dues primeres, la que va arribar fins a Poitiers a França (732) i la que va arribar fins a Viena (1529). Aquesta és la tercera. Els musulmans sempre han volgut sotmetre Europa, i imposar-li la seva llei. Per a aquest tercer intent compten amb una cinquena columna, en la forma de l’esquerra woke i la menys woke. El suport de suposades feministes com Ione Belarra o Irene Montero a una cultura misògina els partidaris de la qual les obligarien a cobrir-se completament, les farien callar i els apallissarien després de violar-les només es pot explicar per un antisemitisme tradicional i visceral de l’esquerra.

Post Scriptum, 8 de novembre del 2024.

El pogrom menat per bandes de propalestins a Amsterdam contra seguidors israelians del Maccabi de Tel Aviv després del partit de la Champions League és manipulat per TV3 i Vilaweb (entre d’altres mitjans nostrats) en una trifulca futbolística sense antra significació, i encara pitjaor, camuflada rere una informació no contrastada acusant a les FDI d’emprar armament amb fòsfor blanc a Gaza. De fet, banalitzen un acte equiparable a la nit del vidres trencats fa 86 anys a Alemanya, com assenyala encertadament Benjamin Netanyahu.

 

  1. No puc estar més d’acord amb tot ho exposat a l’article.
    Què està passant amb la nostra societat?
    No, no m’identifico amb les feministes que callen devant atrocitats fetes a dones jueves. No m’identifico amb les mares que no pateixen pels nens segrestats, ja fa un any, pels terroristes de Hamàs.
    No m’identifico amb aquells que criden en contre d’un poble que vol viure lliure i en pau, ho mateix que nosaltres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!