Avui s’escau el 90è aniversari de l’aixecament cívico-militar contra el règim republicà i especialment contra l’autogovern de Catalunya. Trobo a faltar una reflexió retrospectiva equivalent a la geta per l‘historiador Marc Bloch, patriota francès i jueu, sobre la desfeta del 1940 davant l’Alemanya nazi, Esbrinant les causes internes amb un rigor analític sense equivalent posteiorment.
Dit això, cal dissortadament constatar la pervivència del guerracivilisme derivat de les mancances substancials en la construcció de l’estat-nació espanyol d’ençà el segle XIX, la nul·la reflexió nacionalment autocentrada des de Catalunya i la persistència suïcida tot implicant-se en el laberint celtibèric que demostren Junqueras, Rufián i els seus acòlits.
L’excepció n’és la valenta campanya menada per la fundació Reeixida per reivindicar el paper capdavanter dels voluntaris d’Estat Català (refundat dos mesos abans i desvinculat d’ERC) en la lluita contra els colpistes amb 43 baixes el primer dia de combat. A diferència dels apologistes de l’anarquisme i del comunisme, el paper del separatisme català ha estat ocultat deliberadament. És hora de ressaltar-lo en la seva justa mesura i valorar que, a diferència de les tendències anteriors, els milicians d’Estat Català no van practicar el terrorisme a la rereguarda contra els civils de dretes, ans al contrari en van salvar molts.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!