Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

24 de gener de 2018
1 comentari

Drets humans, pluralisme cultural i drets dels pobles

Ara fa vint anys, vaig redactar aqueix treball que fou publicat a la Revista de Catalunya número 127, corresponent al març del 1998, avui em sembla encara dissortadament vigent pel que fa al dogma de l’integrisme d’estat que s’ha imposat arreu per damunt del dret dels pobles a l’autodeterminació i al principi democràtic, com estem constatant en la repressió espanyola contra Catalunya amb la connivència de la Unió Europea:

SOBRE L’ABAST DE LA UNIVERSALITAT DELS DRETS HUMANS

Enguany, al 1998, es compleixen cinquanta anys de la Declaració Universal dels Drets Humans. A banda de les commemoracions oficials, existeix també un viu debat sobre la vigència i l’abast de la Declaració del 1948. Un dels principals problemes plantejats al voltant de la definició de què són els Drets Humans és el del seu abast conceptual.

Segons les concepcions majoritàries al món occidental, on la supremacia de la tradició judeo-cristiana és clarament hegemònica, la característica principal dels Drets Humans és la seva universalitat, és a dir, la seva aplicabilitat a totes les persones d’arreu del món pel simple fet de ser persones. Es a dir, existeix una profunda relació entre drets de la persona i el concepte de dignitat humana. Però, quins són els Drets Humans?. Existeix una enumeració de mínims universalment acceptada?. En aquest llistat hi han de ser només els drets individuals o també els socials i, fins i tot, els drets pobles?

El debat també se centra en si la Declaració ha de tenir valor normatiu i per tant vinculant pels estats que són els encarregats d’aplicar-los i fer-los respectar. Cal plantejar-se, doncs, la qüestió de si es possible un nou text codificat, que refongui la Declaració original i les adoptades posteriorment que han anat eixamplant el seu contingut, a fi i efecte que se’n fixi l’abast, vàlid “urbi et orbe”, susceptible de ser acceptat tant per la tradició normativa occidental, com per les societats i cultures tant diferents com la japonesa, l’hindú, la xinesa o les de l’Àfrica negra, per exemple.

Fins a la data les declaracions relatives als Drets Humans de vocació universal han sorgit de la cultura occidental. La francesa de 1789 i la de l’ONU el 1948, expressen la preponderància d’una concepció individualista dels Drets Humans per sobre de les altres cosmovisions culturals en les que el pes d’allò que és comunitari es preval per sobre de l’individu.

Els diversos sistemes de valors de les cultures comunitaristes no han tingut per separat, cap d’elles fins ara, una projecció planetària amb prou força com per desplaçar de la seva posició hegemònica la cultural occidental. La concepció cultural del món musulmà tot i la seva força emergent, pel caràcter tancat de la seva cosmovisió lligada indestriablement a la seva component religiosa, no ha aconseguit un ascendent sobre les altres cultures de tal manera que el debat sobre la universalitat dels Drets Humans giri al voltant dels seus postulats, tampoc les propostes ideològiques d’arrel marxista, plantejades per superar les diferències culturals entre els pobles, han reeixit a bastir un model teòric i pràctic capaç de fer entreveure la vialitat dels seus propòsits.

Situats doncs, en les coordenades del pensament euro-occidental, el debat sobre el caràcter universal dels Drets Humans gira al voltant de dues postures extremes, com senyala Javier de Lucas : “ De un lado, el modelo pretendidamente universalista, pero que en realidad responde al imperialismo de una cultura dominante proyectada e impuesta como universal, aunque sea bajo la apariencia de una concepción abstracta y “por encima” de circunstancias de tiempo o lugar. De otro lado, el modelo que se pretende multicultural, basado en la primacía de la comunidad cerrada (ligado en muchos supuestos a ideologías nacionalistas), y que erige su propia tradición como única válida y así provoca un cortocircuito en el diálogo, pues no hay sociedad multicultural, -para ser exactos, intercultural- sino muchas sociedades aisladas, cada una con su propia cultura”(1).

En últim terme darrera de la primera postura, la del discurs de l’universalisme, hi ha la concepció individualista que tendeix a ignorar que la identitat individual, que teòricament tant malda per preservar, és també social, entenent per social una identitat col.lectiva de grup o poble.

A l’altre extrem, de forma contraposada, sota el pretès reconeixement del pluralisme cultural, hi ha una acceptació del relativisme consistent a establir la coexistència de diferents codis culturals, com a justificant, des de la superioritat i la distància, de la indiferència davant la sort dels Drets Humans fora de l’entorn occidental.

Cap de les dues postures em sembla a l’alçada dels reptes plantejats pel debat actual : es troba a faltar una aportació nova des d’Occident que, recollint els valors aportats per la civilització europea a les altres, no pretengui consolidar l’eurocentrisme actualment en crisi.

Aquesta línia suposaria l’obertura d’Europa a un sistema de relacions amb les altres cultures, que encara està per fer, i que hauria de ser la tasca prioritària de les diverses institucions internacionals.

Per a que aquest replantejament pugui prosperar cal partir d’una realitat difícil de reconèixer, que no és altra que la posició no hegemònica del bloc euro-occidental dintre del context mundial. Tot els indicadors fan preveure que l’evolució econòmica de la Xina i la resta de països asiàtics en general (2), convertirà aquella part del món en l’enclau determinant, en en un futur immediat, en tot tipus de relacions socio-econòmiques. Atès el seu pes demogràfic i la seva capacitat productiva, la crisi de model de creixement que estan experimentant, que es tradueix en fallides financeres espectaculars, presumiblement serà de caràcter conjuntural.

Europa ha basat la seva expansió mundial en l’aparellament de la potència econòmica amb la civilització. En els segles a venir Europa no podrà comptar amb el factor econòmic per mantenir el seu pes, l’haurà de basar en la seva cultura, que haurà de confrontar-se amb l’oriental, que si bé pel sol fet de ser recolzada pel poder econòmic dels països asiàtics no esdevindrà automàticament hegemònica, si que aquesta nova correlació implicarà un canvi en les relacions interculturals desconegut fins ara pels europeus.

Així doncs, el debat sobre l’abast de la universalitat dels Drets Humans comporta, per a tota proposta de nous continguts de la Declaració Universal, el compliment de dues exigències prèvies :

D’una banda, la constatació de que tot plantejament tendint a un universalisme ètic i jurídic ha de comportar un mínim d’homogeneïtat socio-cultural que reconegui mundialment els mateixos drets per a tothom, (aquesta és al tesi anomenada del “coto vedado” pels especialistes de la filosofia jurídica com Javier de Lucas). D’altra banda, el reconeixement del pluralisme, el respecte a les diferencies culturals i a les pretensions normatives ètic-jurídiques que emanen de cadascuna d’elles.

DRETS INDIVIDUALS I DRETS SOCIALS

La Declaració de l’Assemblea General de les Nacions Unides, aprovada el 10 de desembre de 1948, representa un avenç important en la història de la consciència humana en l’àmbit dels Drets Humans. Sorgida de la catastròfica experiència de la Segona Guerra Mundial, reflecteix el pensament de les potències democràtiques i capitalistes vencedores en el conflicte, atès que l’empremta de la URSS estalinista de l’època només s’hi reflecteix parcialment.

Els drets individuals, civils i polítics, són concebuts com a principals i d’acord amb les regles de joc de l’ordre internacional vigent des d’aleshores, la interpretació i l’aplicació pràctica dels Drets Humans consisteix en que els drets garantits en la Declaració Universal tindran una plasmació diferent : a cada país els ciutadans tindran els seus drets, que seran diferents dels altres, corresponent a l’Estat la seva defensa i observança.

El fet cert es que la concepció preponderant actualment dels Drets Humans, centrats en els drets individuals per la interpretació reduccionista que des de l’individualisme i el liberalisme occidental se’n fa, deixa en un segon grau d’intensitat i de protecció els drets socials, i en darrer lloc ubica de forma difusa els drets dels pobles. Aquesta és la postura de l’anomenat pensament únic, defensada, entre d’altres, per Fukuyama amb les seves teories sobre la fi de la història.

Si, per contra, entenem que els Drets Humans estan necessàriament condicionats històricament i responen a projectes diversos, podem coincidir amb Josep Maria Terricabras quan escriu que : “Mai no es pot dir que ja s’han proclamat tots. Seria com dir que la història s’ha acabat. Mentre hi hagi història, els humans tindran capacitat per desenvolupar la seva comprensió del món i la seva autocomprensió i autoevaluació. Això vol dir que la història dels drets humans no és solament la història de la integritat moral dels humans -segons el grau de respecte d’aquests drets-,sinó que és la història de la consciència moral humana, la història del desenvolupament de la sensibilitat moral dels humans.

Els drets humans van apareixent en la història en la mesura que el nostre coneixement -teòric i pràctic- es va tornant també cada cop més digne, més sensible, més humà. Per això, els humans no solament hem de protestar contra les agressions a la consciència humana ja adquirida, sinó que hem d’estar permanentment atents a l’evolució que -per bé o per mal- va fent la nostra consciència”(3).

Un pas transcendental cap a una concepció no euro-cèntrica dels drets humans seria sense dubte la reinterpretació dels drets individuals a la llum dels drets socials. Reprenent les paraules de Terricabras :”Els drets humans troben una fonamentació més sòlida si se situen en un marc social: són els grups humans els que van avançant -no sempre linealment- en la consciència de pertànyer a un grup i en la sensibilitat pels altres. Així és com es formulen, en cada moment històric, els drets que s’han de protegir. La força d’aquests drets deriva de la realitat social del grup. No hi ha drets sense societat. Els drets individuals no són els primers drets, com si es poguessin donar o exigir abans que els altres drets socials, sinó que són drets bàsics, en un doble sentit: només es poden donar sobre la base de ser drets comuns a tots; i si no es donen, el grup perd la base de la seva legitimitat”(4).

Diferents tractadistes especialitzats en aquesta branca de la filosofia del dret com Norberto Bobbio o Tzevetan Todorov a nivell internacional i Gregorio Peces-Barba des d’Espanya, han obert vies de reflexió sobre el contingut dels drets humans i la seva projecció universal fent notar el caràcter expansiu i canviant de la noció mateixa. El dret a la protecció del medi ambient, el dret a la diversitat, per posar dos exemples, són aspiracions emergents sorgides en els darrers decennis, sentides àmpliament arreu del món i que encara no han trobat un reflex normatiu que les empari, reconegui i converteixi en normes positives concretes.

Aquesta expansió de la noció de drets humans cap als drets socials i els drets dels pobles porta, indefectiblement, a connectar-los amb la idea de justícia, i com a conseqüència, a plantejar un model social basat en els individus i la col·lectivitat, no pas en el model d’home i de societat construït sobre l’individualisme, amb el liberalisme polític i econòmic com a referent.

La descomposició del bloc soviètic i la recuperació econòmica a nivell mundial han conduït a Europa Occidental a reforçar les concepcions tancades a la interculturalitat. A la descontextualització del principi de llibertat individual de tal forma que l’abast dels drets humans es restringeix bàsicament als individuals, i enlloc del diàleg i la cooperació s’opta per consolidar les desigualtats amb les altres cultures, sense adonar-se que les columnes sobre les quals es sustenta l’aparent hegemonia occidental trontollen sota la pressió socio-econòmica i demogràfica dels pobles asiàtics.

Els filòsofs i els polítics que critiquen aquesta evolució han intentat reaccionar per la via d’una nova formulació dels drets humans, fins i tot plantejant una nova codificació. Entenc que no cal obsedir-se en trobar una definició abstracta i universal dels drets humans, sinó que cal partir de la pluralitat de valors, dels conflictes que genera la permanent defensa del pluralisme, acordant simplement unes regles de joc el respecte a les quals pugui ser exigible, es a dir, consensuant el respecte al procediment de garantia dels drets humans i al dret que se’n derivi.

Afirmar la primacia processal i del dret són aspectes aparentment formals però en el fons afavoreixen el respecte als continguts. Lluny de formulacions definitives que encobreixen la petrificació del relativisme cultural cal obrir les portes a l’evolució de les cultures i les mentalitats a partir del respecte a les distintes jerarquies de valors, en definitiva una actitud dialèctica.

Aquesta postura defensada entre d’altres per Todorov o Terricabras, es contraposa a l’universalisme ètic-jurídic que aspira a instaurar Jürgen Habermas (5), mitjançant una mena de constitució mundial que fos la traducció normativa d’un esperanto moral universal. Tot i que lloable, la pretensió del pensador alemany no contempla ni procediments d’elaboració ni contempla com resoldre la dialèctica dels conflictes interculturals, raó per la qual no es contradictòria amb les tesis dels filòsofs citats anteriorment però tampoc no s’hi complementa.
Per tant, un pas fonamental en la línia de l’aprofundiment i l’extensió dels drets humans és l’afirmació de la necessària complementarietat entre drets individuals i drets socials. D’aquesta manera es permet el diàleg intercultural per contrastar la formes concretes de com es poden articular.

MULTICULTURALISME NO ÉS EL MATEIX QUE INTERCULTURALITAT

L’expansió de la informació a nivell mundial a través dels mitjans de comunicació de masses, els grans moviments de població (6), i els canvis derivats de la desaparició de l’imperi soviètic, han comportat un augment dels contactes, dels conflictes culturals, religiosos i ètnics. Europa mateixa és un sistema de societats articulades estatalment, que no es homogeni ni molt menys. Els principis polítics i l’ordre institucional vigents actualment a Europa no són pas monolítics, com es fa evident en el procés de construcció política i econòmica de la Unió Europea, rellançat des de mitjans de la dècada dels anys vuitanta, a partir de l’entrada en vigor de l’Acta Única el 1 de juliol de l’any 1987.
Per resumir la situació podríem dir que hi ha una posició hegemònica que gira al voltants dels pilars de la llibertat de mercat, la lliure competència i el liberalisme com a doctrina política alhora que es revaloritza el paper dels estats unitaris com a reacció a l’aparició d’una vintena de nous estats arran de la descomposició del bloc soviètic.

Des d’aquesta òptica preponderant hores d’ara, tant a nivell de les institucions comunitàries com en els governs estatals de la majoria de països de la Unió Europea, es dona una idea d’Europa tancada en el seu model de benestar. Una Europa preocupada per la seva seguretat, un sentiment derivat de la progressiva decadència econòmica, i contraposada tant als països del tercer món com als altres grans pols estratègics a nivell planetari : la Xina, els països de l’extrem orient, Rússia i en certa manera també, amb els mateixos Estats Units d’Amèrica.

Front a aquesta concepció europea que té un dels seus exponents més clars en el Tractat de Schengen, n’hi ha una altra, que Javier de Lucas defineix com : ”Una Europa que consciente de la globalización y la mundialización, encuentre su papel en el desarrollo de lo que ha sido su gran aporte en los dos últimos siglos: los ideales que dan pie a la lucha por el reconocimiento de los derechos para todos los seres humanos, por su igualdad y su emancipación”(7).

Per aquest autor es tracta de crear un projecte pel proper segle basat en una nova noció de ciutadania i de drets, cosmopolita, que no giri sobre l’eix de l’estat nacional, amb vocació d’encontre entre els pobles i cultures. Perquè un projecte d’aquestes característiques sigui possible, ha de reunir cara a l’interior de la societat europea els mateixos valors que aspira a projectar cara a l’exterior, cap a les altres cultures.
Això ens porta a plantejar-nos en quins criteris ètic-polítics està inspirat el procés actual de construcció de la Unió Europea, quina relació guarda amb tota la problemàtica que envolta els drets humans, i com s’enfoquen les relacions interculturals, tant entre els pobles europeus com amb els d’altres continents.

L’entrada en vigor del Tractat de Maastricht l’any 1993 ha suposat un pas decisiu cap a la creació d’un espai europeu sense fronteres interiors, en el qual es garanteix la lliure circulació de bens, persones i capitals. Més lent es el procés de configuració d’una ciutadania europea, amb drets i deures comuns, i més lent encara el desenvolupament dels aspectes relacionats amb les reformes polítiques que la unitat europea comporta.

El col·lapse i descomposició del bloc de l’Est amb l’aparició d’una vintena de nous estats nacionals, ha provocat com a reacció a l’Oest, el reforçament dels estats unitaris de feble cohesió atesa la seva base plurinacional no reconeguda i amb greus tensions internes fruit d’aquest no reconeixement, (Bèlgica, el Regne Unit, Itàlia, França i Espanya).

Seguint aquesta lògica, s’ha propugnat com a principi rector de la política comunitària el manteniment de la integritat territorial dels estats membres i el no reconeixement unilateral de nous estats per part de cap membre de la Unió Europea. D’aquesta manera es pretén que no es torni a repetir l’actitud unilateral d’Alemanya, reconeixent des del primer moment i en solitari, la independència d’Eslovènia i Croàcia, (el govern del PSOE, especialment, va ser un dels capdavanters d’aquesta posició (8).

En conclusió, a hores d’ara, de l’aplicació del Tractat de Maastricht se’n deriven dues tendències contraposades aparentment: d’una banda el reforçament de la funció de direcció política dels estats en el conjunt institucional comunitari, d’altra banda la disminució radical de la seva intervenció en el terreny econòmic.

El buit que deixen els estats en aquest camp se’l reparteixen, per un costat els nounats organismes supraestatals, (el proper Banc Central Europeu i d’altres ens similars) i per l’altre costat el sector privat que veu consagrats els principis de llibertat de mercat i lliure competència.

A Europa està en marxa una profunda transformació del poder real de la qual se’n deriva un ordre econòmic i social de clara concepció liberal, però aplicat de forma desigual ja que, mentre s’incrementa la protecció fins i tot jurisdiccional dels drets individuals, es deixen a precari els drets socials. Dels drets nacionals dels pobles sense estat propi ni se’n parla, simplement s’ignoren.

La construcció de la comunitat europea sobre la base dels estats unitaris que la integren tendeix a reproduir-ne el model, això és, l’estat modern sorgit a partir de la Revolució Francesa. Un patró d’estat que tendeix a imposar la homogeneïtat social, lingüística i cultural, establint un estandar de ciutadania europea adaptat a aquest ordre socio-econòmic.

La mobilitat econòmica, de capitals, de persones, requereix una estructura política supraestatal que garanteixi aquesta llibertat de moviments i per aconseguir-ho cal un grau compartit homogeneïtat jurídic-política i també cultural.

Les preguntes que cal formular-se són, si és possible la compatibilitat entre el procés de construcció europea i el reconeixement de la multiculturalitat de les societats occidentals?. Hi ha diàleg intercultural entre les diferents cultures dels pobles d’Europa, tinguin estat propi o no?

Hi ha relació intercultural en pla d’igualtat de drets amb les poblacions immigrades del tercer món arribades a Europa en els darrers decennis com a mà d’obra barata? Aquestes relacions es basen en el respecte a la diversitat i a la pluralitat de les cultures? Està Europa en situació de mantenir un diàleg i formular propostes amb una visió global a les poblacions dels altres continents?

Per respondre, cal tenir present que per multiculturalitat s’entén la presència en una mateixa societat de grups amb diferents codis culturals derivats de diferències ètniques, lingüístiques, religioses o nacionals. La multiculturalitat és un fet social, no una meta a assolir o un estat idíl·lic, és un punt de partida inevitable per la presa de consideració dels elements en conflicte i les seves possibles solucions.

En canvi la interculturalitat és una de les respostes normatives, contraposada a l’assimilació o a la segregació, que es pretén donar a la realitat social plural que suposa l’existència de la multiculturalitat. Així doncs, la multiculturalitat és essencialment un fet social, mentre que la interculturalitat es fonamentalment un valor que inspira el desenvolupament normatiu que ha de regular una societat plural.

Una societat multicultural no implica necessàriament que respecti el valor de la interculturalitat. El pluralisme i el multiculturalisme impliquen la idea de conflicte potencial entre els diferents agents socials. Front a aquesta realitat hi ha dues reaccions : la que percep el conflicte com a positiu, enriquidor si es canalitza a través de la dialèctica democràtica i la que contempla el conflicte com a potencialment destructor, com una amenaça a un ordre establert, i atès que el considera irresoluble apel·la a la superioritat jeràrquica del sector hegemònic, (a nivell mundial, el model occidental respecte l’islamisme i les altres concepcions no europees, a nivell intraestatal, el model castellà respecte els altres pobles de l’Estat espanyol per posar un exemple clar).

Els conflictes derivats de la multiculturalitat són bàsicament, conflictes d’identitat i de reconeixement. La configuració de la identitat col.lectiva és un procés obert, dinàmic, evolutiu, per tant el vincle socio-polític que articula els diferents grups en contacte dins d’un marc normatiu comú, el que deriva de la capacitat legislativa d’un estat o d’una comunitat d’estats, es veu necessàriament afectat.

Quan els subjectes d’una identitat col.lectiva plantegen el seu reconeixement com a poble i volen dotar-se d’un sistema normatiu de drets i deures propi, és a dir, d’un estat, a quin dret han d’apel·lar?

Al si d’Europa el procés de reconeixement de la multiculturalitat al si de les societats occidentals no ha avançat en paral·lel al procés de construcció institucional desenvolupat en els darrers anys. Si no es comença per reconèixer el subjecte col.lectiu, com se li poden atorgar drets, com hi pot haver diàleg? Això ens porta a plantejar-nos el dret de les minories, i com resoldre el problema de l’articulació jurídica dels titulars dels drets subjectius. Lamentablement poc s’ha avançat en aquest terreny en els darrers anys. El mateix balanç negatiu presenta la resposta si ens referim a la pregunta dels relacions en peu d’igualtat amb les cultures del tercer món, presents al cor d’Europa a través de les poblacions immigrades procedents de les ex-colònies occidentals.

ELS DRETS DELS POBLES

Un dels drets que el dret internacional reconeix a tots els pobles és de la lliure determinació. Així consta en la carta fundacional de l’ONU del 26 de juny de 1945 i també en el Pacte Internacional de Drets econòmics, socials i culturals de les Nacions Unides de 16 de desembre de 1966, i es troba ben explicitat en el paràgraf inicial de la Resolució 2.625 de les Nacions Unides :”En virtut del principi de la igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles, consagrat en la Carta de les Nacions Unides, tots els pobles tenen el dret de determinar lliurement, sense ingerència externa, la seva condició política i de prosseguir el seu desenvolupament econòmic, social i cultural, i tot Estat té el deure de respectar aquest dret de conformitat amb les disposicions de la Carta”.

La claredat de la declaració no deixa lloca dubtes sobre el seu significat i abast, l’únic problema es com i qui identifica un grup humà com a poble o nació, i per tant titular del dret a l’autodeterminació. En principi, en una interpretació restrictiva, s’entenia que el dret a la lliure determinació es referia als pobles en procés descolonització, però la descomposició del bloc soviètic ha comportat la independència d’unitats sub-estatals que havien integrat l’URSS, fent realitat el principi teòric d’autodeterminació dels pobles que estava incorporat a la doctrina marxista-leninista. Però l’exemple del Quebec senta un precedent cara a l’aplicació a Europa Occidental del dret a l’autodeterminació dels pobles.

La situació actual a la Unió Europea és que el marc institucional que es va configurant, no contempla aquest dret, atès que en el context polític continental primen més els compromisos inter-estatals a favor de l’estabilitat i la seguretat, que no pas els principis.

Un cop passada l’onada de declaracions d’independència al Centre i Est d’Europa en el període 1989-1991, les nacions sense estat d’Occident ben poc se’n han pogut beneficiar, (només Alemanya, que ho ha aprofitat per reunificar-se), i malgrat existir una llarga llista de conflictes nacionals susceptibles de ser resolts per la via de referèndums d’autodeterminació, (Gibraltar, Irlanda del Nord, Euskadi, entre els més punyents), i estats amb fortes tensions nacionalistes com Itàlia i Bèlgica, l’exercici del dret a l’autodeterminació a Europa encara està lluny de ser una realitat.

La tendència apuntada per la “Carta de Paris per una nova Europa” (9), signada el 21 de novembre de 1990 pels representants de trenta-quatre estats membres de la Conferència de Seguretat i Cooperació a Europa,(CSCE), transformada a partir de 1995 en l’Organització de Seguretat i Cooperació Europea,(OSCE), contenia elements innovadors respecte a la Conferència d’Hèlsinki de 1975, generats per la primera onada d’euro-optimisme que va seguir a la desaparició de la política de blocs, que no s’han confirmat posteriorment.

Del conjunt de la Carta es desprenia una orientació més favorable a la preservació de la identitat de les minories nacionals que es va concretar en la convocatòria d’una reunió d’experts en aquesta matèria, celebrada a Ginebra el juliol de 1991, de la qual va sortir un informe sobre minories nacionals (10). En aquest text no és defineix que és una minoria nacional ni quantes n’hi ha a Europa (11). Tampoc recull unes hipotètiques condicions per a l’exercici del dret a l’autodeterminació. Molt prudentment els experts és limiten a enumerar un llistat de recomanacions als estats de cara a la protecció dels drets de les minories nacionals dintre dels respectius territoris i a la prevenció de nous conflictes nacionals. En aquest sentit es interessant destacar la legislació hongaresa, una de les més avançades en aquest camp.

L’esclat gairebé simultani dels conflictes armats arran de la proclamació de la independència de les repúbliques ex-iugoslaves i a l’ex-URSS, va repercutir en la paralització precipitada d’aquestes iniciatives a nivell europeu sobre les minories nacionals i la prevenció dels conflictes potencials que es poden plantejar en cas de no reconeixement de les seves reivindicacions.

No ha estat fins al 10 de novembre de 1994 que s’ha aprovat la Convenció marc per la protecció de les minories nacionals (12) per part del Consell de Ministres del Consell d’Europa. Així s’ha intentat per aquesta via transformar els acords polítics de l’OSCE en un tractat internacional de protecció de les minories amb la voluntat d’establir un estàndard mínim de garanties per aquests col.lectius humans, sense perjudici de la sobirania i la integritat dels estats.

L’aspecte més novedós d’aquesta Convenció es que, per primera vegada, concep els drets de les minories dins del conjunt dels drets humans. Lamentablement, com succeeix també en altres tractats similars, no s’arriba a crear un organisme garant dels drets col.lectius dels pobles.
Mentre arriba una normativa europea sobre els drets col.lectius dels pobles, el reconeixement de la pluralitat cultural per part de les institucions europees es planteja com a via substitutòria, per obrir pas a les reivindicacions nacionals dels pobles sense estat propi, difícils d’assolir, ara per ara, per la via estrictament política.

Sense esperar l’entrada en vigor d’aquesta normativa, hi ha hagut iniciatives com la llançada pel govern flamenc impulsor del projecte de Carta per l’Europa de les Cultures. Es tracta d’una primera proposta de política cultural i lingüística adreçada als països comunitaris davant el procés d’Unió Europea. Entre d’altres consideracions, el text proposat alerta de que si es vol assolir una unió duradora cal fer compatible l’economia de mercat també amb les necessitats de les cultures minoritàries, (normalització lingüística, accés als mitjans audiovisuals….), preservant-les dels efectes negatius que poden derivar-se de l’entrada en vigor del Tractat de Maastricht (13).

Més enllà del projecte del govern flamenc, quinze estats del Consell d’Europa van aprovar el 5 de novembre del 1992, a proposta de la Conferència Permanent dels Poders Locals i Regionals, existent al si d’aquest organisme amb seu a Estrasburg, la Carta de les llengües minoritàries o regionals. Malgrat que el redactat de la Carta està farcit de precaucions remarcant el respecte a la integritat territorial dels estats, fins ara només quatre estats dels signants: Finlàndia, Hongria, Noruega i Holanda, han ratificat la Carta, i per tant encara no ha arribat al nombre mínim d’estats per poder entrar en vigor. D’altres estats com el francès, s’hi han oposat frontalment, al·legant que aquesta no era una qüestió prioritària pel govern de Paris (14).

Finalment, la darrera iniciativa en el mateix sentit es la Declaració Universal del Drets Lingüístics aprovada a Barcelona el proppassat 6 de juny de 1996 (15), dirigida a ser assumida per l’UNESCO, i posteriorment, en cas d’obtenir el quòrum necessari, ser aprovada per l’ONU, atorgant-li el mateix valor que actualment té la Declaració Universal de Drets Humans.

ELS DRETS DE L’ESTAT O ELS DRETS DELS POBLES A TENIR ESTAT

L’estat modern de tall napoleònic històricament s’ha caracteritzat per la seva capacitat per homogeneïtzar realitats socials i econòmiques, pluriètniques i pluriculturals en relació a un patró comú creat dins dels límits territorials d’una formula d’estructuració politico-administrativa artificial.

Allò que distingeix fonamentalment l’estat modern de totes les demés formes d’organització conegudes abans del segle XVIII, és l’aplicació del principi d’igualtat formal, (en el sentit homogeneïtzació cultural, lingüística i religiosa, però no pas en el terreny econòmic i social), dins d’un territori geogràficament limitat per les seves fronteres. En el moment del seu naixement va suposar l’expansió de les relacions culturals i econòmiques, trencant les barreres i les desigualtats heretades de l’època de l’absolutisme. Allà on l’antic règim va ser prou fort per resistir l’onada revolucionària que venia de França i amb ella l’ascens de la burgesia a la categoria de classe dominant, és on va aturar-se la formació de l’estat modern, en un primer moment. Són il·lustratives les paraules d’un dels protagonistes de la Revolució Francesa, Chaumette: “El terreny que separa Paris de Sant Petersbourg i de Moscou serà aviat francesitzat, municipalitzat i jacobinitzat” (16).

Quan al segle dinou cristal·litza el model estatal francès sobre el major part d’Europa, ho fa sovint sobre territoris delimitats per les conquestes bèl·liques, desiguals lingüísticament, amb diverses tradicions culturals i polítiques, amb poblacions que segueixen creences religioses diverses, sobre les quals l’estat burgès inicia un procés de centralització institucional, de codificació legislativa, d’unificació i protecció del mercat interior, homogeneïtzació lingüística i cultural a través de la implantació de l’escola obligatòria, rellançant cara a la resta del món un nou període de forta expansió colonial.

La ideologia burgesa és va institucionalitzar incorporant-se al nou ordenament jurídic, assumint l’estat el monopoli de la violència. D’aquesta forma l’estat crea la nació a base d’un procés d’aculturació en el qual es desarrela l’individu del grup social d’origen, se l’escolaritza i urbanitza per integrar-lo en un grup més global en el qual la ideologia d’integració nacional el persuadeixen de que es tracta d’una comunitat natural.

L’exportació de l’estat modern als territoris colonials ha suposat la mundialització d’aquesta forma d’organització política i control social. La formula europea però, ha demostrat abastament la seva artificialitat i la seva ineptitud per adaptar-se a les necessitats dels pobles descolonitzats.

Passar en poques dècades d’una situació colonial a configurar un estat sobirà ha generat un trasbals en molts pobles del tercer món, que han quedat en un estat de profunda desestructuració. Aquesta situació ha donat peu a conflictes sanglants, genocidis ètnics i processos d’uniformització religiosa i cultural dirigits des de les cúpules governants en molts estats independents sorgits de la descolonització a partir dels anys seixanta.

Referint-se al cas del Txad, Thierry Michalon i Alain Moyrand afirmen : ”En tant que els africans continuïn persuadits de que a cada estat no li ha de correspondre més que una sola i única nació, els pobles continuaran exterminant-se entre ells” (17).

Mentre es mantingui el dogma de la integritat territorial dels estats, que es deriva d’un inexistent dret d’aquests a uniformitzar les poblacions compreses entre les seves fronteres, i no s’inverteixi la situació en favor del dret que tenen tots els pobles a tenir estat propi, no és pot parlar de que els drets humans estan universalment reconeguts.

La crítica a l’estat-nació pel seu caràcter d’homogeneïtzador de pobles i de cultures topa amb un obstacle a hores d’ara difícil de superar: aquest mateix estat es el primer garant dels drets dels seus ciutadans, (cal distingir entre drets dels ciutadans i drets humans, en el sentit que ho fa Hannah Arendt) i que es gràcies a la seva construcció que s’ha fet possible en l’època moderna l’estat de dret i la democràcia tal i com avui la coneixem a Occident.

El problema és com resoldre positivament la contradicció que representa la tendència mundial cap a unes societats multiculturals, unes relacions intercomunitàries respectuoses amb els valors de cadascú, una extensió dels drets humans que inclogui els drets dels pobles, amb la persistència dels aspectes decimonònics de l’estat-nació de tall occidental: el seu caràcter essencialment homogeneïtzador i la dualitat ciutadania/exclusió dels estrangers, que atorga diferents drets segons es sigui o no súbdit d’un estat o no.

Javier de Lucas apunta dues perspectives de solució: una és el reforçament dels processos que permetin la consolidació d’una autèntica societat internacional que faci possible un Dret internacional cosmopolita, al qual correspondria la utopia d’una ciutadania igualment cosmopolita. L’altra via es el model constitucional de ciutadania, més oberta que l’orgànic, que inclouria a totes les persones que tinguin subjectivitat jurídica, personalitat, dret a tenir drets, i no solament als nacionals ciutadans d’un determinat estat. Personalment m’inclino per la segona opció. És una aposta cap a la democràcia internacional que el Dret internacional hauria de regular, comportant un model d’estat que superi els límits de l’estat-nació actual (18).

CONCLUSIONS

Amb motiu de la celebració l’any 1998, dels cinquanta anys de la Declaració Universal dels Drets Humans de l’ONU, es presenta una oportunitat a tota la comunitat internacional per afrontar una sèrie de reptes, que entenc plantejats en els següents termes: Els Drets Humans, en la seva interpretació evolutiva cap a la integració dels tres tipus de drets, els individuals, els socials i els nacionals, poden esdevenir els principis inspiradors d’un ordenament jurídic internacional. Ateses les condicions actuals de les relaciones internacionals entre els estats, en un primer pas, seria un gran èxit arribar al consens sobre dos punts: la primacia del dret com a única via per convertir en iguals a persones i pobles diferents i l’establiment d’un procediment jurídic compulsiu pel qual la comunitat internacional organitzada, (ja sigui l’ONU o un altre organisme), pugui anar creant aquest dret i garantint la seva observança.

Avui per avui, només és possible acordar formes i procediments més que continguts dels drets humans. Els continguts no poden sortir d’un llistat abstracte sinó de les relacions interculturals entre els pobles i de la progressiva generació d’un dret internacional que els vagi definint i adequant a cada moment històric.

Al meu criteri només el dret internacional, en tant en quant sigui vinculant i trenqui el principi d’exclusivitat de l’estat-nació com a generador de lleis, de drets i deures, pot anar progressivament esquerdant el mur que avui representa l’integrisme d’estat, per obrir les portes als drets dels pobles i a l’observança dels drets humans col.lectius, que són en últim terme la garantia de que també s’observin els individuals.

NOTES

(1) Javier de Lucas, “El desafío de las fronteras, Derechos humanos y xenofobia frente a una sociedad plural”. Ediciones Temas de Hoy. Madrid. 1994, p. 64.
(2) La significativa baixada de la pobresa al conjunt asiàtic ha estat subratllat per un informe recent del Banc Mundial, veure Le Monde del 29 d’agost de 1997.
(3) Josep Maria Esquirol, Fèlix Martí i Josep Maria Terricabas, “L’autodeterminació de Catalunya i l’esperança d’Europa”, Llibres de l’Índex, Barcelona, 1992, pàg. 38.
(4) Op. cit. pàg. 51
(5) Jürgen Habermas, “Identidades nacionales y postnacionales”, Tecnos, Madrid, 1991.
(6) Veure l’article de Sami Naïr i Javier de Lucas, “El reto de la emigración”. El País del 16 d’agost de 1997.
(7) Javier de Lucas, “Puertas que se cierran”.Icaria Editorial. Barcelona 1996. pag. 11.
(8) Una bona sintèsi d’aquest postura la dona Felipe Gonzalez en l’article,”La Europa que necesitamos”, El País, 28 d’octubre de 1993.
(9) F. Mariño, “La Carta de Paris para una nueva Europa”, Revista de Instituciones Europeas, vol. 18, nº 1, 1991, pàg 153.
(10) Aquest informe es pot trobar en el llibre,”Textos fundamentales de la Conferencia de Seguridad y Cooperación Europea”, Ministerio de Asuntos Exteriores, Madrid, 1992, pag. 255.
(11) A hores d’ara continua sense haver-hi una definició comunment acceptada de que és una minoria nacional. No obstant això, recentment, el Comitè de Drets Humans de l’ONU ha avançat una descripció molt genèrica : grup humà que té una cultura o religió o llengua comuna.
(12) Veure Anders Ronquist, “The Council of Europe Framework Convention for the Protection of National Minorities”, Revista Helsinki Monitor, 1995, nº1.
(13) Francesc Xavier Vila i Laia Bonet,”L’Europa de Maastricht i l’amenaça de les cultures mo majoritàries”, a Europa de les Nacions, nº 16, hivern 1992-93.
(14) El Monde, 21 de maig de 1996
(15) Suplement diari Avui de 8 de setembre de 1996.
(16) François Furet i Denis Richet, “la Revolution Française”, Fayard, Paris, 1989, pag. 183.
(17) Thierry Michalon i Alain Moyrand, a el Monde Diplomatique nº 442, gener del 1991.
(18) Javier de Lucas, “Puertas que se cierran. Europa como fortaleza”, Icaria, Barcelona, 1996, pag. 72.

Post Scriptum, 27 de gener del 2022.

El meu amic Luis Martínez Garate ha tingut la pensada de traduir al castellà aqueix article de fa vint-i-quatre anys, dissortadament encara actual, i publicar-lo a Nabarralde.

Respon a Neus López Mata Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!