Com cada any, la commemoració de la Diada Nacional suposa l’inici dels curs polític i és el moment de fer balanç i afrontar noves perspectives. Enguany els actes de l’Onze de Setembre permeten diverses valoracions.
La primera fa referència a la fallida radical de les tesis que sostenen la desvinculació entre la qüestió nacional i la problemàtica social. Si la teoria que allò que importa realment a la ciutadania és la segona, després del desastre dels serveis públics estatals del passat agost, hi hauria d’haver hores d’ara una fortíssima mobilització sindical, veïnal i de les associacions de consumidors. Hi hauria d’haver també una capitalització d’aquesta protesta per part dels partits que abans en dèiem “de classe”, és a dir, fonamentalment socialistes i comunistes. Ni hi ha hagut protesta social organitzada ni capitalització política per part de l’esquerra suposadament hegemònica. Al contrari, el malestar social aflora políticament a través de les diverses plataformes i moviments de caràcter sobiranista. PSC i ICV s’han comportat com a partits d’ordre.
Els partits nacionalistes, CIU i ERC, tampoc no han canalitzat, fins ara, els efectes perjudicials pels ciutadans del sistema de dependència econòmica i política en que estem immersos, però si que han sentit la pressió, interna i externa, que impulsa a donar una resposta política a l’atzucac actual. La protesta contra les arbitràries polítiques estatals i dels monopolis espanyols serà, ja està sent diversa i plural, i no s’expressarà només a través de les vies parlamentaries. Som a les portes d’una nova etapa d’activitat sociopolític en la que previsiblement predominarà la mobilització cívica, les formes d’expressió directa de les reivindicacions, amb un paper significatiu de la xarxa, i amb nous lideratges polítics i socials.
El pentapartit que, amb alteracions conjunturals, acapara la vida parlamentaria catalana es veurà alterat en les bases sobre les quals es sustenta i en la forma de dirigir l’acció política. Aquest Onze de Setembre aquests canvis encara no son perceptibles i els màxims exponents de l’etapa que es va cloure amb l’aprovació de l’actual estatut, Pujol i Maragall, han estat condecorats en un acte endogàmic que pot ésser també l’inici d’un final d’etapa. Els dos antics presidents han apuntat declaracions gairebé rupturistes pel que ha estat la seva trajectòria personal. Amb això reflecteixen la crisi definitiva del model autonòmic. Mas (apostant per la refundació del catalanisme) i Carod (posant data al referèndum d’autodeterminació) han reaccionat amb un moviment tàctic (pensat també en clau interna) a la falta d’iniciativa política i contingut estratègic de les formacions que dirigeixen.
Els propers mesos evidenciaran si s’engega seriosament un procés de construcció nacional, amb una proposta creïble d’exercici del dret d’autodeterminació, i la capacitat i voluntat de lideratge efectiu de les forces sobiranistes. Un dinàmica cap a l’autodeterminació no és el mateix que una reforma estatutària: suposarà actuar amb una mentalitat diferent de la demostrada fins ara per la classe política autòctona, caldrà la consciència d’estar immersos en un conflicte polític i jurídic amb l’Estat espanyol. Això haurà de comportar canvis en la concepció mateixa dels partits que hi participin que hauran de passar de la cultura d’aparell a una cultura de lideratge social basat en la credibilitat i la solvència dels quadres de les formacions sobiranistes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
d’acord amb les valoracions, no cal afegir-hi res més.
comparteixo el què i el còm ho dius, però no la velocitat que destil.la el teu text.
crec que les coses seràn lentes, que no hi haurà un canvi en els partits, màquines de guanyar eleccions no pas de governar, per què han passat moltes coses però no hi ha hagut cap resposta en ferm. hi ha un % molt elevat d’apatia en el nostre entorn i veig molt complicat espavilar–lo.
el primer pas seria tenir clares les renúncies internes. que els partits i col.lectius que hi participin siguin capaços de marcar un camí (full de ruta) amb una sèrie de fites concretes i una línia de temps.
posar a sobre la taula, com ja vaig dir en un altre correu, que cal decidir còm es tractarà el fet de que un/s partit/s català/ns doni/n suport al PSOE o al PP. i al tanto amb posar-se "xulo" i dir que amb aquestos ni aigua…. si parlem de catalunya, tot és negociable sempre i quan ens porti cap allà on volem…
i la meua desconfiança neix del passat proper. crec que passarà el mateix que vam viure amb l’estatut. CIU va apretar molt fort per millorar-lo aquí, a casa nostra, i despres va rebaixar-lo el que va calguer negociant, ella sola, amb el PSOE.
i hi vam perdre tots, ni CIU va sortir com la gran alternativa capaç de tirar endavant un projecte com aquest ni els catalans vam aconseguir un estatut que realment marqués un abans i un despres….
Crec que el desprestigi en què es troba ara mateix la classe política catalana, malauradament en bona mesura per descrèdits propis, per oblidar l’interès general i dedicar-se gairebé exclusivament a estratègies que responen a interessos immediats de partit o personals, pot portar a què projectes com el Cercle d’Estudis Sobiranistes tinguin un paper de primer nivell en qualsevol procés que s’iniciï d’impuls de l’exercici del dret d’autodeterminació, fins i tot preeminent respecte als partits, perquè la ciutadania podria copsar-los com a movi ments més propers, més francs i transparents.
Serà qüestió de no perdre de vista aquesta nova iniciativa. Els impulsors crec que són de prou nivell com per donar-los un gest inicial de confiança.
Tot i això, aquestes entitats només poden assumir aquesta tasca de lideratge de forma transitòria, mentre es produeix una regeneració en el si dels partits polítics que els permeti tornar a gaudir d’una confiança mínima de la ciutadania; al meu parer, aquesta regeneració encara no l’ha iniciat cap partit.
Veig molt moviment a Internet (últim refugi mediàtic?) de l’esquerra independentista en el mes ampli sentit, però em temo que el reflexa real a les urnes encara sigui molt minso, i en emportem un disgust mes al dia que contem als vots que es lo que val.
M’equivoco?
Salutacions a tothom.