Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

29 d'agost de 2007
0 comentaris

Deu dies a l’Alguer

El primer cop que vaig visitar l’Alguer fou trenta anys enrera. En tenia dinou i arribava a l’illa sarda de la mà de Giovanni Cossu, el fill de l’editor de la revista cultural “La grotta della vipera”, a qui havia conegut a les trobades de joves de Taizé. 

Vaig descobrir el mon dels nuraghi, la llengua sarda i les tradicions populars sardes. La gent que vaig conèixer parlava amb respecte dels catalans i la petjada deixada a l’Alguer. Era l’any 1977 i feia poc que s’havia creat una organització independentista anomenada “Su Populu Sardu”, que disposava d’una ràdio pròpia que emetia des d’Orgosolo, el poble de les pintures murals que simbolitzen l’identitat sarda.

La segona volta que vaig venir a Sardenya ho vaig fer fa deu anys de la mà de les expedicions que organitzava Òmnium Cultural i guiava  Teresa Clota, incombustible patriota i bona amiga. Ubicats a l’Alguer vaig voltar tots els carrerons de la vila i la bona taula dels restaurants i cases de menjar que s’hi poden trobar a bon preu especialment el Maristella.

Aquest tercer cop hi he arribat gràcies a Gustau Navarro que m’ha adreçat a la casa de Giovanni Vacca, amb qui cada mati fem la xerrada del dia mentre desdejunem plegats. Escoltar el bell parlar alguerès és un regal per l’oïda i sentir-lo quan el mostren amb complicitat es una d’aquelles rares i senzilles satisfaccions que dona el sentiment de catalanitat. Les noticies de l’activitat política catalana arriben aqui esmorteïdes i fins i tot semblen més positives del que realment son. Aquesta terra em carrega les piles,  estimo Prada però enguany he preferit l’Alguer i no me’n puc estar d’escriure-ho.    

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!