Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

6 d'octubre de 2018
4 comentaris

Del 30 de gener d’enguany fins que el Tribunal Supremo vulgui

L’editorial d’ahir de Vicent Partal a Vilaweb, “Dir ¨fins a les sentències¨ ja no és dir quatre anys“, deixa obert a l’especulació allò que poden fer les forces parlamentàries republicanes després del vergonyós espectacle d’aqueixa setmana. Per respondre als interrogants cal repassar els esdeveniments des de l’endemà del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre d’ara fa un any (que continua essent jurídicament vàlid encara que no tingui vigència per a l’ordenament espanyol).

Dins del bloc independentista són perceptibles diferents canvis entre l’1 i el 27 d’octubre que es perllonguen fins a les eleccions del 21-D. El primer, el missatge clar i el lideratge efectiu de Carles Puigdemont basat en la legitimitat de la República catalana i la voluntat de dotar al bloc republicà d’una estratègia compartida i una direcció col·legiada per afrontar una fase encara més intensa en el conflicte amb l’ordre estatal espanyol. El segon, la constatació de la falta d’estratègia i capacitat de lideratge d’ERC a la que hom pressuposava un determinació superior a la de l’antiga CIU però que no ha demostrat ni el 9-N ni ara. El seu rebuig a afrontar el conflicte amb el poder espanyol i seus plantejaments sempre ambigus sobre el restabliment del govern destituït responen al propòsit d’actuar al marge de tota entesa unitària imprescindible per fer possible un estat propi.

Després del cop d’estat espanyol contra les institucions catalanes via article 155 CE, les forces parlamentàries independentistes no van estar a l’alçada de convertir les eleccions del 21-D en un referèndum d’autodeterminació mitjançant la presentació d’una sola llista, com va plantejar inicialment l’ANC en paraules de Pere Grau, aleshores membre del secretariat nacional. Les tres candidatures: CUP, ERC i Junts per Catalunya, ni compartien un programa mínim amb la lleialtat a la República Catalana proclamada com a principi de legitimitat irrenunciable, ni coincidiren en seguir mantenint una estratègia conjunta front al règim monàrquic. Esquerra explícitament abandona l’argument central de restablir el govern legítim per cercar un govern “fort” amb la participació dels Comuns i presidit per Oriol Junqueras en cas de ser la llista més votada.

ERC va voler aprofitar la conjuntura per descavalcar el PDECat sense parar compte que la irrupció imprevista de Junts per Catalunya com la candidatura més diversa i representativa de l’independentisme. Puigdemont va posar el país per davant del partit i Junqueras va fer a inrevés. ERC va divulgar contínuament durant la campanya el missatge de renúncia a la via unilateral per brandar una negociació bilateral amb l’Estat amb l’excusa d’ampliar a base social de l’independentisme per atreure-hi els Comuns i “acumular forces”, (la coartada d’un discurs equívoc que deriva de la incapacitat de liderar una estratègia independentista viable i creïble) en vistes a un tercer tripartit.

El resultat de Junts per Catalunya desborda el PDECat, deixa enrere l’estigmatització del pujolisme i la fractura esquerres/dretes per esdevenir l’embrió d’un front patriòtic capaç d’articular una majoria social i electoral amb una estratègia de construcció nacional que ERC i CUP per si sols no poden liderar. Però no ha estat prou contundent per evitat l’atzucac del procés al qual ha conduït la tàctica d’Oriol Junqueras per tal de desplaçar al preu que sigui Carles Puigdemont de la presidència de la Generalitat.

El 27 de desembre del 2017 vaig escriure al meu bloc: “Comparteixo plenament l’anàlisi dels resultats electorals que va publicar ahir Francesc Abad al seu bloc Dies de fúria, dissortadament l’actitud sectària d’ERC no farà més que agreujar-se fins a posar en perill la cohesió del bloc republicà per tal de debilitar el lideratge de Carles Puigdemont. El nucli dirigent d’Esquerra és impermeable a tota reflexió autocrítica i a les reflexions externes que se’ls pugui fer arribar advertint-los de la follia que els corca, superant de llarg els pitjors moments de la CUP immediatament després del 27-S.”

La decisió unilateral del president del Parlament Roger Torrent de suspendre la sessió del 30 de gener per tal d’evitar la investidura de Carles Puigdemont tanca l’etapa que va començar l’1 d’octubre de l’any passat, i n’obre una altra encara sense denominació ni data de finalització certa, (quan el Tribunal Suprem s’avingui a dictar sentència contra el Govern de la Generalitat a la presó i a l’exili) però d’alta conflictivitat amb l’Estat, també al si de la societat catalana i entre les forces independentistes.

La determinació d’ERC es va imposar perquè Junts per Catalunya es va avenir el 30 de gener a acatar les decisions judicials, autolimitar-se a gestionar la infraautonomia i evitar el conflicte amb el poder estatal en un esforç per no trencar el bloc republicà, una ingenuïtat que s’ha demostrat inútil i que ha culminat en el col·lapse actual, quan Esquerra ha desautoritzat l’ultimàtum del president Torra al govern espanyol (envers qui no té cap mena de lleialtat) i ha deixat en paper mullat el programa de govern de quatre anys que hom acabava d’anunciar.

Els presidents Puigdemont i Torra, Junts per Catalunya i la CUP no poden continuar cedint a aqueixa dinàmica promoguda per ERC i caldrà anar a noves eleccions (autonòmiques) després de la sentència del TS i és probable que es perdi la majoria parlamentària independentista, ja que Esquerra no voldrà en cap cas repetir govern de coalició amb la formació que surti de la Crida Nacional per la República. Està per veure que faran els dirigents del PDECat contraris a la línia Puigdemont després de les reiterades declaracions banalitzant l’1 d’octubre, la proclamació de la República i desactivant el conflicte amb l’ordre estatal.

Amb això vull dir que el desencontre entre ERC i Junts per Catalunya, i de retruc també amb la CUP, no és conjuntural sinó estratègic i que no té solució en una taula de negociació perquè no tenen els mateixos objectius. La prioritat d’ERC és assolir a qualsevol preu l’hegemonia de partit i desbancar “la dreta” (es digui Junts per Catalunya o Crida per la República) i negociar “sine die” amb el PSOE. La majoria independentista parlamentària actual és una ficció qua està a punt de col·lapsar obrint així una etapa d’incertesa i de difícil recomposició a mig termini.

Joan Tardà, com tantes vegades, avança els veritables propòsits d’ERC un cop arribats al cul de sac vergonyós que han estat cercant des de l’endemà del 21-D: acceptar en nom del realisme i el mal menor un nou estatut d’autonomia “confederal“. És una opció legítima però s’haurien d’haver presentat amb aqueix programa a les eleccions, una impostura que van mantenir fins i tot durant la conferència nacional que van convocar aqueix estiu per clarificar la seva estratègia.

El d’Esquerra és un plantejament fal·laç i estèril, car l’única possibilitat de victòria davant d’un règim que retorna als mètodes del franquisme és resistir i recuperar la credibilitat perduda després fer tants passos en fals i dir mitges veritats. Els efectes d’aqueixa actitud seran devastadors pel conjunt de l’independentisme però el seu capteniment és tan inalterable com la seva incapacitat de fer autocrítica. Potenciar ERC és el mot d’ordre del PSOE i dels mitjans espanyolistes nostrats, i indirectament també dels sectors del PDECat adversos a la línia de Carles Puigdemont ja que hi veuen la fórmula per estroncar el procés independentista que va tenir el punt culminant entre l’1 i el 27 d’octubre de l’any passat.

L’única sortida a l’atzucac no és repartir responsabilitats per igual entre els tres partits parlamentaris, sinó fer autocrítica, recuperar la coherència i reprendre la iniciativa amb qui en tingui la voluntat i la capacitat de mantenir el conflicte amb el poder espanyol: Junts per Catalunya, CUP, ANC, Òmnium i unes renovades entitats cíviques (CDR) i sindicals (CSC), hores d’ara sense nexes de coordinació estables entre tots plegats. Crear el Consell de la República a l’exili encara que ERC no hi participi i també l’assemblea nacional d’electes. I, sobretot, coordinar les accions del Principat amb les que emergeixen arreu de la comunitat nacional catalana ja que l’espanyolisme ha entrat en una fase d’hostilitat generalitzada contra la catalanitat, i així ho hem de presentar davant Europa i el món.

Som en una etapa incerta, que durarà tot el temps que el Tribunal Suprem vulgui, sense capacitat d’iniciativa per part de l’independentisme només unit en la defensa de la llibertat dels presos polítics. Remuntar això portarà temps i no ens estalviarà mals tràngols, dissortadament, però la primera condició per a tot poble que vulgui realment la independència és demostrar la voluntat d’aconseguir-la, fer-la creïble a ulls propis i estranys, i dotar-se d’una direcció col·legiada disposada a lluitar per guanyar. Altra actitud no és més que una forma, més o menys dissimulada, de claudicar.

Post Scriptum, 7 d’octubre del 2018.

L’ultimàtum de l’ANC al Govern i al Parlament reflecteix la indignació dels sectors més militants del sobiranisme cívic i, dissortadament, fa evidents les conseqüències de la manca d’entesa entre els partits parlamentaris. Seria més eficaç traslladar la pressió al govern espanyol exigint als diputats independentistes a Madrid que bloquegessin el funcionament de les institucions espanyoles tant com poguessin. Ja ho va proposar Heribert Barrera fa deu anys en un article titulat “El camí de la llibertat“. Aqueixa actitud és fer efectiva la desobediència sense ser il·legal, però ERC (i la majoria dels actuals diputats del PDECat) s’hi han negat quan el president Torra ho ha proposat.

Post Scriptum, 8 d’octubre del 2018.

Ahir, Josep-Lluís Carod-Rovira fa proposar -encertadament- a l’article publicat al Punt “La llista d’Europa” una candidatura unitària de tot el sobiranisme catalana a les eleccions europees de l’any vinent per a defensar la República catalana i projectar la globalitat de la comunitat nacional incloent-hi candidats valencians i illencs. Un aportació constructiva per a ajudar a fer sortir el republicanisme del Principat de l’atzucac actual.

Post Scriptum, 9 d’octubre del 2018.

La ruptura produïda avui al Parlament entre ERC i Junts per Catalunya confirma, dissortadament, l’anàlisi contingut en aqueix apunt. L’article de Pere Martí aqueix vespre a Vilaweb, “La primera victòria de Pablo Llarena” aporta la precisió de com s’ha forçat la crisi després de la visita del president-gregari Torrent a Oriol Junqueras a la presó de Lledoners d’on ha sortit amb el mandat de trencar, un cop més, el pacte assolit dies abans per resoldre la situació. Vicent Partal considera que “Ara sí que tot vés molt més clar, finalment”.

El contrast entre la carta de Puigdemont, Rull, Turull i Sànchez renunciant a votar després de l’acord ERC-PSC amb la d’Oriol Junqueras demanat preservar la majoria independentista, és clarificador de l’ètica i els objectius de cadascú.

Post Scriptum, 15 d’octubre del 2018.

L’editorial d’ahir de Vicent Partal a Vilaweb, “L’esperit del Mas Enric“, és il·lustratiu del cul de sac on hem arribat des del 30 de gener ençà. La lluita per l’hegemonia entre ERC i Junts per Catalunya és una controvèrsia estèril i contraproduent que té una solució senzilla observant les experiències històriques dels pobles que s’han independitzat en l’època contemporània. Assoleix l’hegemonia qui lidera la lluita contra l’estat ocupant no pas qui hi pacta a meitat del conflicte, llença un missatge desmobilitzador a les pròpies files a les quals predica la bondat tot practicant la maldat en forma de sectarisme, com fa Oriol Junqueras via Sergi Sol.

Post Scriptum, 21 de març del 2019.

L’editorial d’avui de Vicent Partal a Vilaweb “Farts” reflecteix el desencís de molts independentistes envers la impostura, el sectarisme i la mediocritat amb la que actuen molts dels dirigents que aparentment haurien de liderar la lluita per la independència, però cal insistir que aqueixa degradació de l’esperit del primer d’octubre va començar amb la infame actuació de Roger Torrent el 30 de gener de l’any passat.

Post Scriptum, 22 de setembre del 2019.

El Tribunal Supremo farà la pre-campanya a favor del PSOE publicant la sentència contra els dirigents catalans abans de les eleccions espanyoles del 10 de novembre vinent i, tot i aqueixa evident complicitat, encara els partits independentistes especulen amb una eventual llei d’amnistia quan Pedro Sánchez ha demostrat que només cerca la claudicació total de l’independentisme. Els processats, llevat d’algunes honroses excepcions (Cuixart, Turull, Rull, Sánchez), no han fet una defensa política durant el judici capaç d’invertir les posicions d’acusat i acusador. Alguns, com Junqueras, hi han renunciat expressament apel·lant a un diàleg amb el PSOE que la història desmenteix. Hi haurà sentència condemnatòria exemplaritzant i, dissortadament, també manca d’estratègia per respondre-hi per part de l’independentisme, tot i que hi haurà mobilització ciutadana. Malgrat ERC i els retro-autonomistes reunits ahir a Poblet, una part majoritària de l’independentisme no claudicarà, i la victòria del PSOE al 10-N no suposarà el restabliment de l’ordre autonòmic a Catalunya. El conflicte persistirà, certament però, en unes condicions encara més adverses per a la causa independentista tan a nivell intern com internacional.

Post Scriptum, 12 d’octubre del 2019.

La sentència que farà pública dilluns el Tribunal Supremo serà la crònica d’un càstig anunciat des del mateix moment que va començar el procés. Es tancarà una etapa de reculada del moviment independentista i d’especulació permanent sobre una negociació amb el PSOE que ha paralitzat la represa dels partits independentistes. La repressió judicial va fer el seu efecte impedint -amb la complicitat d’ERC- la reinvestidura de Carles Puigdemont. Precisament en la continuïtat del seu lideratge rau la clau de la nova fase del procés independentista que ha de començar dilluns mateix.

Post Scriptum, 15 d’octubre del 2019.

Finalment, després de les habituals filtracions a la premsa amiga des de l’espanyola justícia, les penes de presó han estat dictades justament setanta nou anys després de la condemna a mort del president Companys i amb la mateixa finalitat: anihilar la nació catalana. S’acaba, doncs, una etapa del procés independentista però el conflicte català continua fonamentalment per la mobilització popular de protesta, que no va acompanyada de cap resposta ni del Govern ni del Parlament, com explica avui Pere Martí a Vilaweb: “La por del 155 frena la desobediència institucional”. Roger Torrent refusa votar cap resolució que contradigui les mesures coercitives imposades pel Tribunal Constitucional, com tots els consellers d’ERC i la majoria dels de Junts per Catalunya, llevat del president Torra i el conseller Puigneró.

Post Scriptum, 23 de gener del 2020.

Vicent Partal retrata avui la degradació institucional derivada de la claudicació del 30 de gener del 2018: “Les restes d’això que un dia va ser el Parlament de Catalunya”.`

Post Scriptum, 6 d’octubre del 2021.

L’editorial de Vicent Partal abans d’ahir a Vilaweb proposa invertir la claudicació: “Després de l’Alguer: l’hora d’atacar i revertir el cop d’estat del 155. L’objectiu fixat per Puigdemont a l’Alguer és la reversió del cop d’estat i el retorn al 27 d’octubre de 2017.”

  1. El editorial de ayer de Vicent Partal en Vilaweb, “decir ‘hasta las sentencias’ ya no es decir cuatro años”, deja abierto a la especulación lo que pueden hacer las fuerzas parlamentarias republicanas tras el bochornoso espectáculo de esta semana. Para responder a los interrogantes hay que repasar los acontecimientos desde el día siguiente del referéndum de autodeterminación del primero de octubre de hace un año (que sigue siendo jurídicamente válido aunque no tenga vigencia para el ordenamiento español).

    Dentro del bloque independentista son perceptibles diferentes cambios entre el 1 y el 27 de octubre que se prolonga hasta las elecciones del 21-D. El primero, el mensaje claro y el liderazgo efectivo de Carles Puigdemont basado en la legitimidad de la República catalana y la voluntad de dotar al bloque republicano de una estrategia compartida y una dirección colegiada para afrontar una fase aún más intensa en el conflicto con el orden estatal español. El segundo, la constatación de la falta de estrategia y capacidad de liderazgo de ERC en la que se presuponía un determinación superior a la de la antigua CIU pero que no ha demostrado ni el 9-N ni ahora.

    Tras el golpe de estado español contra las instituciones catalanas vía artículo 155 CE, las fuerzas parlamentarias independentistas no estuvieron a la altura de convertir las elecciones del 21-D en un referéndum de autodeterminación mediante la presentación de una sola lista, como planteó inicialmente la ANC en palabras de Pere Grau, entonces miembro del secretariado nacional. Las tres candidaturas: CUP, ERC y Junts per Catalunya, ni compartían un programa mínimo con la lealtad a la República Catalana proclamada como principio de legitimidad irrenunciable, ni coincidieron en seguir manteniendo una estrategia conjunta frente al régimen monárquico. Esquerra explícitamente abandonó el argumento central de restablecer el gobierno legítimo para buscar un gobierno “fuerte” con la participación de los Comunes y presidido por Oriol Junqueras en caso de ser la lista más votada.

    ERC quiso aprovechar la coyuntura para descabalgar al PDECat sin darse cuenta de la irrupción imprevista de Junts per Catalunya como la candidatura más diversa y representativa del independentismo. Puigdemont puso al país por delante del partido y Junqueras hizo al revés. ERC divulgó continuamente durante la campaña el mensaje de renuncia a la vía unilateral para blandir una negociación bilateral con el Estado con la excusa de ampliar la base social del independentismo para atraer a los Comunes y “acumular fuerzas”, (la coartada de un discurso equívoco que deriva de la incapacidad de liderar una estrategia independentista viable y creíble) con vista en un tercer tripartito.

    El resultado de Junts per Catalunya desborda el PDECat, deja atrás la estigmatización del pujolismo y la fractura izquierdas/derechas para convertirse en el embrión de un frente patriótico capaz de articular una mayoría social y electoral con una estrategia de construcción nacional que ERC y CUP por sí solos no pueden liderar. Pero no ha sido lo bastante contundente como para evitar el callejón sin salida del proceso al que ha conducido la táctica de Oriol Junqueras a fin de desplazar al precio que sea a Carles Puigdemont de la presidencia de la Generalitat.

    El 27 de diciembre de 2017 escribí en mi blog: “Comparto plenamente el análisis de los resultados electorales que publicó ayer Francesc Abad en su blog ‘Días de furia’, desgraciadamente la actitud sectaria de ERC no hará más que agravarse hasta llegar a poner en peligro la cohesión del bloque republicano para debilitar el liderazgo de Carles Puigdemont. El núcleo dirigente de Esquerra es impermeable a toda reflexión autocrítica y a las reflexiones externas que se les pueda hacer llegar advirtiéndoles de la locura que les corroe, superando ampliamente los peores momentos de la CUP inmediatamente después del 27-S”.

    La decisión unilateral del presidente del Parlamento Roger Torrent de suspender la sesión del 30 de enero para evitar la investidura de Carles Puigdemont cierra la etapa que comenzó el 1 de octubre del año pasado, y abre otra todavía sin denominación ni fecha de finalización cierta, (cuando el Tribunal Supremo se avenga a dictar sentencia contra el Gobierno de la Generalitat en la cárcel y en el exilio) pero de alta conflictividad con el Estado, también en el seno de la sociedad catalana y entre las fuerzas independentistas.

    La determinación de ERC se impuso porque Junts per Catalunya se avino el 30 de enero a acatar las decisiones judiciales, a autolimitarse a gestionar la infrautonomia y a evitar el conflicto con el poder estatal en un esfuerzo por no romper el bloque republicano, una ingenuidad que se ha demostrado inútil y que ha culminado en el colapso actual, cuando Esquerra ha desautorizado el ultimátum del presidente Torra al gobierno español (con quien no tiene ningún tipo de lealtad) y ha dejado en papel mojado el programa de gobierno de cuatro años que se acababa de anunciar.

    Los presidentes Puigdemont y Torra, Junts per Catalunya y la CUP no pueden seguir cediendo a esa dinámica promovida por ERC y habrá que ir a nuevas elecciones (autonómicas) tras la sentencia del TS y es probable que se pierda la mayoría parlamentaria independentista, ya que Esquerra en ningún caso querrá repetir gobierno de coalición con la formación que salga de la ‘Crida Nacional per la República’. Está por ver qué harán los dirigentes del PDECat contrarios a la línea Puigdemont tras las reiteradas declaraciones banalizando el 1 de octubre, la proclamación de la República y desactivando el conflicto con el orden estatal.

    Con esto quiero decir que el desencuentro entre ERC y Junts per Catalunya, y de rebote también con la CUP, no es coyuntural sino estratégico y que no tiene solución en una mesa de negociación porque no tienen los mismos objetivos. La prioridad de ERC es alcanzar a cualquier precio la hegemonía de partido y desbancar a “la derecha” (se llame ‘Junts per Cataluña’ o ‘Crida per la República’) y negociar “sine die” con el PSOE. La mayoría independentista parlamentaria actual es una ficción qua está a punto de colapsar abriendo así una etapa de incertidumbre y de difícil recomposición a medio plazo.

    Joan Tardà, como tantas veces, avanza los verdaderos propósitos de ERC una vez llegados al callejón sin salida vergonzoso que han estado buscando desde el día siguiente del 21-D: aceptar en nombre del realismo y el mal menor un nuevo estatuto de autonomía “confederal”. Es una opción legítima pero deberían haberse presentado con ese programa a las elecciones, una impostura que mantuvieron incluso durante la conferencia nacional que convocaron este verano para clarificar su estrategia.

    El de Esquerra es un planteamiento falaz y estéril, pues la única posibilidad de victoria ante un régimen que vuelve a los métodos del franquismo es resistir y recuperar la credibilidad perdida tras dar tantos pasos en falso y decir medias verdades. Los efectos de esa actitud serán devastadores para el conjunto del independentismo pero su comportamiento es tan inalterable como su incapacidad de hacer autocrítica. Potenciar ERC es la palabra de orden del PSOE y de ‘nuestros’ medios españolistas, e indirectamente también de los sectores del PDECat adversos a la línea de Carles Puigdemont ya que así ven la fórmula para cortar el proceso independentista que tuvo su punto culminante entre el 1 y el 27 de octubre del año pasado.

    La única salida al callejón sin salida no es repartir responsabilidades por igual entre los tres partidos parlamentarios, sino hacer autocrítica, recuperar la coherencia y retomar la iniciativa con quien tenga la voluntad y la capacidad de mantener el conflicto con el poder español: Junts per Catalunya, CUP, ANC, Òmnium y unas renovadas entidades cívicas (CDR) y sindicales (CSC), ahora sin nexos de coordinación estables entre todos. Crear el Consejo de la República en el exilio aunque ERC no participe y también la asamblea nacional de electos. Y, sobre todo, coordinar las acciones del Principado con las que emerjan en toda la comunidad nacional catalana ya que el españolismo ha entrado en una fase de hostilidad generalizada contra la catalanidad, y así lo tenemos que presentar ante Europa y el mundo.

    Estamos en una etapa incierta, que durará todo el tiempo que el Tribunal Supremo quiera, sin capacidad de iniciativa por parte del independentismo sólo unido en la defensa de la libertad de los presos políticos. Remontar esto llevará tiempo y no nos ahorrará malos tragos, desgraciadamente, pero la primera condición para todo pueblo que quiera realmente la independencia es demostrar la voluntad de conseguirla, hacerla creíble a ojos propios y extraños, y dotarse de una dirección colegiada dispuesta a luchar para ganar. Otra actitud no es más que una forma, más o menos disimulada, de claudicar.

  2. Post Scriptum, 7 de octubre de 2018.

    El ultimátum de la ANC al Gobierno y al Parlamento refleja la indignación de los sectores más militantes del soberanismo cívico y, desgraciadamente, hace evidentes las consecuencias de la falta de entendimiento entre los partidos parlamentarios. Sería más eficaz trasladar la presión al gobierno español exigiendo a los diputados independentistas en Madrid que bloquearan el funcionamiento de las instituciones españolas tanto como pudieran. Ya lo propuso Heribert Barrera hace diez años en un artículo titulado “El camino de la libertad “. Esa actitud es hacer efectiva la desobediencia sin ser ilegal, pero ERC (y la mayoría de los actuales diputados del PDECat) se han negado cuando el presidente Torra lo ha propuesto.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!