Jaume Renyer

Post Scriptum, 10 de juliol del 2021.

Avui fa onze anys de la magna manifestació de Barcelona convocada per rebutjar la sentència del Tribunal Constitucional liquidant la reforma de l’Estatut del 2006. La marxa va ser convocada per Òmnium Cultural al capdavant d’una munió de partits i entitats aplegades al voltant del lema “Som una nació, nosaltres decidim”, i es pot considerar l’inici del procés independentista que va tenir el seu punt àlgid l’octubre del 2017 amb la celebració del referèndum d’autodeterminació. D’allavòrens ençà el capgirament manifest d’ERC, i en menor mesura del PDECat, banalitzant el sentit del Primer d’Octubre i desconstruint el procés han dut a l’atzucac actual on la manca d’unitat, el rebuig a la unilateralitat i a la prioritat de la independència derivada del sectarisme d’Esquerra ens aboquen a la recerca d’una solució negociada amb l’estat (que no pot ser altra que l’acceptació d’un nou règim autonòmic). La facilitat amb la qual ERC està aconseguint el seu propòsit, obligant a CUP i Junts per Catalunya a fer-ne seguidisme, s’explica per l’absència d’estructures d’estat bastides al marge del règim autonòmic durant els darrers onze anys (només la conjuntural organització clandestina del referèndum, els CDR i l’efímer Tsunami Democràtic responen a la necessitat de fer front al poder espanyol en termes de conflicte).