No tic cap prova a la mà, però juraria que els Col·lectius d’Obrers en Lluita havien existit abans de l’escissió del PSAN… Potser em falla la memòria?
La política del govern a nivell sindical es basa en una doble actuació: mentre reprimeix durament el moviment obrer real (assemblees, vagues, manifestacions), permet de desenvolupar-se unes burocràcies sindicals lligades a línies reformistes. Es vol evitar una ruptura sindical i anar cap a un pluralisme que dificulti la unitat obrera.
No hi ha, doncs, una estructura organitzativa sòlida de la classe obrera construïda des de la base: assemblees d’empresa, etc.. S’intenta ofegar la democràcia obrera i es deixa pas únicament a una participació en les propostes de les diferents burocràcies sindicals.
L’expansió de les organitzacions reformistes afavorida des del mateix règim fa que sigui frenat el nivell de combativitat i de solidaritat en les lluites en nom d’un anomenat “pacte social” i que es limiti la lluita a reivindicacions econòmiques (exemple del dia 12 de novembre) separada dels objectius polítics actuals i de les perspectives revolucionàries de la classe obrera.
S’intenta així i també, desvincular la lluita de la classe obrera de la realitat social, econòmica i política immediata, els Països Catalans. Les línies reformistes per por de no anar contra l’Estat centralista obliden, doncs, l’objectiu propi de la classe obrera catalana (és a dir, de tots els treballadors del país naturals o immigrats) de construir la nova societat dels treballadors a partir d’una realitat concreta i no pas a partir de consignes donades per burocràcies centralistes.
Aquesta situació és encara més greu en aquests moments en què hi ha una ofensiva d ela patronal i del govern contra la classe obrera com es demostra tant per la repressió directa constant, com per les darreres mesures econòmiques dictades pel govern. Però la classe obrera catalana i de la resta de les nacions de l’Estat no ha acceptat ni les consignes absurdes de “pacte social”, ni s’ha deixat enganyar pel joc d’una “participació” canalitzada des del règim, i s’ha continuat amb força les lluites i ha potenciat les seves formes pròpies d’organització (assemblees, comitès unitaris, caixes de resistència..).
Els Col·lectius Obrers en Lluita organitzats per empreses, rams i zones, considerem així que en aquests moments cal treballar activament d’acord amb les següents perspectives:
Reforçar la unitat obrera des de la base, organitzant-nos tots els treballadors en Assemblea d’Empresa i en consells o comitès d’empresa representatius de l’Assemblea, creant caixes de resistència per a les lluites pròpies i les dels companys d’altres empreses. Basant-se amb la democràcia directa amb càrrecs representatius elegits per tots els companys de feina i revocables en qualsevol moment.
Buscar formes d’unitat entre les diferents tendències sindicals (comitès unitaris de les diferents tendències a les empreses, als rams, etc..) per tal de trobar formes de confluència partint de la unitat per la base i el respecte a la democràcia obrera.
Facilitar formes de coordinació unitàries entre les diferents assemblees, rams, zones, etc… Cal no deixar cap lluita aïllada, cap empresa sense solidaritzar.
Avançar així cap a la construcció del Sindicat dels Treballadors de Catalunya i de cadascun dels Països, confederats, Catalans (Sindicat Unitari dels Treballadors del País Valencià, de les Illes…..) amb formes de coordinació autònomes amb la resta d’organitzacions de classe i nacionals a nivell de l’Estat espanyol.
Aqueix sindicat a construir cal, doncs, que sigui unitari, nacional i de classe.
Unitari, és a dir, que potenciï les formes d’organització de base (assemblees, consells, etc…) i que permeti sobre un acord general mínim la pluralitat de tendències al seu si.
Nacional català, és a dir, que parteixi de la realitat nacional de cadascun dels Països Catalans, arrelant-se a la realitat local i comarcal i a les seves lluites (això significa tenir present, prestant-li una atenció especial, el problema de la petita empresa; a més significa que l’estructuració del futur sindicat ha de fer-se partint de formes organitzatives adequades a la realitat comarcal). I que assumeixi el caràcter de classe obrera nacional que ha de tenir la classe obrera catalana: que la nova societat que hem de construir els treballadors ha d’ésser feta per tots els que hi treballem.
De classe, és a dir, rebutjant tota política de conciliació o de col·laboració de classes, condemnant clarament i explícitament tota mena de pactes interclassistes. I que prengui com a objectiu final la consecució d’una societat sense classes.
Cal anar a la potenciació de les assemblees d’empresa i a través de l’exercici de la democràcia obrera es potenciïn les reivindicacions de classe més immediates i es clarifiquin els objectius. Cal avançar també en una línia de control obrer sobre els diferents aspectes del procés productiu per tal de preparar ja des d’ara el terreny per a fer possible la presa real del poder per part de la classe obrera.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!