Amb aqueix mateix encapçalament Maria Cosp publica avui a Regió 7 un article punyent referit a Berga però aplicable, dissortadament, a moltes localitats de Catalunya, que mereix una reflexió pertinent:
“A vegades les dites populars antigues són tan vigents que et demostren que tot en aquest món està en transformació, de forma cíclica, quasi circular. No em puc estar de parlar de la nova realitat berguedana, una transformació tan ràpida i tan perversa que molts dels que vivim en aquesta ciutat hem quedat, deixeu-me usar una paraula també d’abans, garratibats. De sobte, el moviment social preocupació de famílies desvalgudes i la crida d’«Oh, benvinguts, passeu passeu», que han promogut certs sectors de la nostra comunitat durant aquests últims anys, ha rebentat com una cuca sanguinolenta i allò que inicialment els veïns i veïnes de Berga podíem acceptar (i en algun cas, inclús compartir) ha esdevingut l’eclosió de «quinquilàndia».
Tal és l’aparició de nouvinguts d’aquest sector foradaparets que, en qüestió de pocs mesos, ja han acaparat mitja ciutat i ens fan pressió perquè els que bonament hem viscut i treballat als barris de Berga ja estiguem fent les maletes. I ho fem amb la més absoluta estupefacció, ràbia i desesperació, ja que no hi ha manera humana que l’administració, i quan parlo d’administració em refereixo, també, molt més amunt del consistori, sigui capaç de regular i controlar una tendència a l’alça que acabarà amb aquella convivència calmosa de Berga i, com ella, molts més pobles i ciutats de Catalunya.
Avui en dia, descansar, teletreballar, dormir o gaudir de les hores de lleure a casa és un record llunyà. Una llarga pàtina de cansament ens té els cervells crispats i cada cop es toleren menys les baralles etíliques de cada matinada, els xiscles d’escorxador de sol a sol, la música rebenta timpans, i la xerrameca grollera pujada de THC que no pots obviar ni amb les noves finestres blindades de doble vidre. I a callar si no vols rebre. L’altra diversió de viure en certs barris de Berga és quan has de sortir de casa, ja que els roncs rebuts, els gargalls i les mirades increpadores fan que, abans de tancar la porta, potser et rumies agafar una catana. Perquè ells ja en tenen, d’armes, oi tant. I si no ensenyen un ganivet, mosseguen, empenten o esgarrapen. Ho esgarrapen tot, fins i tot, les nostres vides petites i tranquil·les.
I els veïns i veïnes de Berga estem astorats i perplexos. Sí. Però som gent tan apalancada, parsimoniosa i potser esporuguida, que no som capaços d’organitzar-nos de debò. No tenim sang a les venes i la paraula revolució no està en el nostre vocabulari. Vinga acatar i acatar. I esperar que la solució caigui del cel. I ni per opinar obertament servim, ja que, alerta, no fóssim titllats de racistes, classistes o de dretes! De queixar-nos sí que ens queixem, i molt. I donem totes les culpes als altres, sobretot als polítics (que en tenen, ep!) però som nosaltres els culpables, una comunitat que no se sap defensar, que mira cap a una altra banda i que davant d’una situació de pressió quinqui forana sense precedents, l’única opció possible que veiem de futur és marxar. Marxar de casa, marxar del barri, marxar de Berga. I no tornar.”
Un bergadà amic m’ha fet arribar l’article, que comparteix i més quan coneix l’autora, una persona amb consciència nacional catalana i d’esquerres segons m’assegura, i dedueixo jo de la lectura del seu escrit. La seva singularitat és que expressa allò que molts no gosen dir per temor de ser acusats de racistes o feixistes pels guardians del progressisme nostrat que ha fet del lema “casa nostra és casa vostra” un dogma, quan realment és una impostura política que encobreix la renúncia a la continuïtat del poble català com a subjecte col·lectiu.
Aqueix fenomen de canvi poblacional traumàtic no és exclusiu de Catalunya, és comú arreu d’Europa occidental (no pas a la de l’Est), on ni tan sols els estats són capaços d’aturar el xoc de civilització que es dóna al si de les societats esdevingudes multiculturals i la sensació d’inseguretat cultural (un concepte elaborat per Laurent Bouvet) que afecta les poblacions autòctones sobtadament desplaçades pels nouvinguts que no manifesten cap voluntat de coexistència. Ahir mateix, Le Figaro publicava un article de Yannis Ezziadi, «Le malaise civilisationnel de la France profonde ne compte pas», on descriu el cas de la vila de Nangis, un cas equiparable al de Berga.
Com, ahir advertia Claude Sicard a les pàgines de Causeur: “Il faut garder en mémoire la conclusion à laquelle était parvenu dans son ouvrage en douze volumes A study of History cet immense historien des civilisations qu’a été Arnold Toynbee, mort en 1975, qui avait consacré son existence à l’étude des civilisations : « Les civilisations ne sont pas assassinées, elles se suicident ».
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!