Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

3 de febrer de 2016
1 comentari

CUP: les diferències que separen Blanca Serra d’Anna Gabriel

Al si de la CUP es poden percebre dugues posicions sobre l’estratègia, i la concepció mateixa de la independència, que han aflorat intensament en els llargs mesos de debat posteriors a les eleccions plebiscitàries del 27-S i que es poden sintetitzar mitjançant els plantejaments que fan dugues dones: Blanca Serra i Anna Gabriel.

La primera, ha publicat el proppassat 12 de gener al digital Llibertat.cat, un article titulat “L’independentisme que ara ens cal”, que reflecteix un pensament polític en que enllaça amb les etapes precedents en l’evolució del moviment independentista posterior al 1939. El seu és un discurs patriòtic, radicalment democràtic, constructiu i obert a la dialèctica.

La segona, va concedir una entrevista al digital espanyol Diagonal el passat 1 de maig del 2015 en la qual es poden entreveure els elements essencials del seu capteniment polític tot reflectint el marc ideològic de l’autodenominada esquerra independentista i anticapitalista corresponent a l’etapa posterior al 1996 (un cop definitivament dissolta Terra Lliure i esgotat l’impuls de Catalunya Lliure i MDT).

Personalment, en sento més a prop de la primera que de la segona i no només per raons generacionals: observo en les noves fornades d’independentistes una absència de pensament polític propi i una abundosa reiteració dels tòpics de l’anticapitalisme global versionats en llengua catalana. Per exemple, l’equiparació entre liberal i feixista, o entre pro-israelià i extrema dreta, habituals en les soflames de la CUP, són, a més de falsedats històriques, l’exponent del rebrot de la dialèctica estalinista que també es percep en l’espai públic francès tal com denuncia Jean-François Khan.

La causa de la independència catalana per coherència històrica i per convicció ideològica ha d’arrenglerar-se al costat de la lluita per la defensa de les societats obertes occidentals front als totalitarismes que renaixen a Europa, ja que altrament no sobreviurem com a poble. La radicalitat que necessàriament acompanya a les propostes rupturistes contraposades a l’ordre estatal no es poden confondre amb la dialèctica de l’odi (o autoodi) de classe (Mai més Mas) o nacional (la banalització de la identitat) emparat en dogmes abstractes.

El patriotisme republicà és un bagatge difús i poc tangible entre les principals formacions polítiques sobiranistes i els cercles intel·lectuals que les acompanyen. Dissortadament, els plantejaments de Blanca Serra tendeixen a minvar i  a curt termini podrem constatar-ho segons com evolucioni la CUP: o vers el lideratge d’un front patriòtic o enfilant la falsa ruta de l’anticapitalisme.

Post Scriptum, 9 de febrer del 2016.

Abans d’ahir Vilaweb entrevista Josep Guia qui en les seves respostes fa una repassada a l’evolució de l’independentisme contemporani inclosa la CUP. I, ahir, per la seva part, Endavant va fer públic un comunicat titulat “L’acord d’investidura a la Generalitat de Catalunya, Reflexions, autocrítica i propostes de futur”, on queda reflectit el sectarisme que caracteritza aqueixa formació en vies de ser hegemònica dins la CUP.

Post Scriptum, 11 d’octubre del 2017.

El discurs d’Anna Gabriel ahir al Parlament fixant la posició de la CUP després de la decisió del president Puigdemont de suspendre els efectes de la declaració d’independència l’honora com a estadista i he de fer autocrítica per les valoracions negatives envers els seus plantejaments que he reflectit en aqueix apunt.

Post Scriptum, 3 de febrer del 2021.

Comparteixo plenament el sentit de l’article de Blanca Serra i Puig aparegut el proppassat 29 de gener a Llibertat.cat, “Un caos programat“, del qual val la pena retenir aqueix paràgraf: “També sabem que una de les màximes dedicacions, que complementa les maniobres polítiques més brutes de persecució, inhabilitacions i empresonaments (recordem que portem tres possibles presidents de la Generalitat que han estat escapçats i no pas per la democràcia) té una cara doble: per una banda és la repressió de tota mena aplicada contra la gent, la dissidència, els dirigents polítics i socials per part de la maquinària judicial i governamental i per altra és l’acció de tot l’aparell de propaganda (premsa, xarxes socials, enquestes, piuladors, opinadors, tertulians,etc. etc, ) dedicat en cos i ànima a inculcar en la gent un procés de sensació d’impotència induïda: és a dir que tinguem la sensació que estem sent escandalosament enganyats, que hi ha un mur infranquejable contra el qual ens esclafarem els morros, que no hi ha res a fer amb una classe política corrupte o ineficaç o inútil, que tota mobilització està destinada al fracàs, que som una minoria social, a més barallada a matar, que és millor que tornem al corral autonomista, que és més segur que ens dediquem un cop més a regenerar i salvar l’Estat espanyol ni que sigui en la seva versió menys dolenta… i molts innocents independentistes estan menjant d’aquest plat verinós…”.

Post Scriptum, 24 de setembre del 2022.

Clarivident Blanca Serra en el seu discurs a la sessió constituent de l’Assemblea de Representants del Consell per la República el 14 de novembre de l’any passat, quina diferència amb “L’exili d’Anna Gabriel o com passar d’un combat col·lectiu a una peripècia personal“, retratada per Vicent Partal a Vilaweb el proppassat 19 de juliol. Que, a més, té la barra de no donar cap mena d’explicació sobre el seu capgirament, optant per l’autoidulgència, “Som un tresor”: el primer discurs de Gabriel a Barcelona es limita a glossar les bondats de l’Esquerra Independentista”. Ot Bou la pentina abans d’ahir a Vilaweb: “El silenci de Gabriel a l’esquena dels altres. La tornada de Gabriel és una mostra rodona que la pitjor manera de col·laborar amb Espanya, la menys generosa, és no dir-ho obertament”.

Post Scriptum, 29 de gener del 2023.

Abans d’ahir, a Vilaweb, Blanca Serra: “No hem de fer el ploramiques, cal plantar cara a l’estat”.

Post Scriptum, 29 de juliol del 2023.

Blanca Serra avui a Llibertat.cat: “Fins quan abusaran de la nostra paciència? Reclamem una autocrítica profunda i honesta i totes les dimissions que calguin de les cúpules i subcúpules polítiques, d’entitats civils i mediàtiques”.

Val la pena retenir aqueixos paràgrafs: “Aquest no és un simple desig que es propugni referint-se als partits que veiem com a responsables de tots els desastres electorals propis referits a les reclamacions independentistes; es refereix  també a entitats de la societat civil, moltes d’elles afectades d’una paràlisi i d’una manca de regeneració institucional, manca d’ idees i de projectes de país estratègics ambiciosos com per exemple els col·legis professionals, les entitats esportives punteres, les organitzacions no governamentals més conegudes, els sistemes educatius, sanitaris i culturals més importants, els sindicats de classe, les organitzacions civils… tot sembla afectat d’una letargia, a vegades també d’un tap generacional i fins i tot d’un tap de gènere ( a favor de la masculinitat , és clar) que impedeix que la nostra nació prengui les regnes d’un futur propi i sobirà. Sembla que alguna cosa està morint sense que aparegui en l’horitzó una nova vida fulgurant i engrescadora. Fins i tot els polítics més joves del nostre sistema institucional semblen vells xarucs que s’encaminin a la quarta edat i que només vulguin passar el dia a dia tranquils i sense ensurts, gaudint d’un lloc de treball el més ben pagat possible dins de la mediocritat general. De fet, el primer que fan les noves fornades de polítics, municipals, autonòmics o de congreso i senado… és apujar-se el sou ells i apujar el sou i el nombre dels seus assessors: per així assegurar-se la seva fidelitat i ampliar la base clientelar; els partits polítics actuals, amb molt escasses excepcions, són oficines d’ocupació unes més luxoses i segures que altres; alguns tenen codis ètics molt llampants que serveixen per saltar-se’ls quan els convé.”

I aquest altree: “No pot ser que només un pocs alcaldes i alcaldesses derrotats, admetin la derrota i pleguin; no pot ser que partits que han perdut milers de votants i la meitat dels escons – i tots tenim en ment quin ha estat el principal perdedor en aquesta situació- no moguin ni una cella ni canviïn de gest en la seva intolerable i grotesca  posició fatxenda i fanfarrona. No pot ser que “la premsa amiga i subvencionada” amb els diners públics  de tots es dediqui a fabricar “relats” i emblanquir les mentides dels seus subvencionadors: per exemple ignorar deliberadament que l’embat d’ un espai-CIU ha estat un fracàs estrepitós i ha afavorit que el grup Junts gairebé dobli la seva escassa representació al Congreso de 4 a 7 escons i de retop en surti reforçada la Institució del Consell de la República i el president del Consell, el M.Hble Carles Puigdemont i la resta d’exiliats; no pot ser que la dita premsa “amiga”  faci tot el possible per ignorar l’augment de l’abstenció i del vot de protesta i no afegeixi que “la marea Sanchista i sumadora” i la marea de PP-vox a la Catalunya –Principat és de vot prestat per un i altre cantó i que el bipartidisme a nivell d’estat ha tret de nou el cap amb una falsa dicotomia de pell de dreta contra pell d’esquerra. No pot ser que la repressió constant de l’independentisme i la dissidència sigui pràcticament obviat i convertit en un requadret que pocs diaris proporcionen i el governet de la Autonomia catalana hi dóna el vist i plau.”

Post Scriptum, 9 d’agost del 2023.

Ahir, a Vilaweb, Blanca Serra: “La política institucional catalana és una reunió de cadàvers”.

Respon a jrenyer Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!