La valoració global de la jornada d’ahir és en Vicent Partal qui millor la resumeix en l’editorial “No tenim por de res”, una reflexió que apel·la a l’autoestima col·lectiva dels catalans en un moment històric crucial que prefigura quin model de societat pot ser el que sorgeixi amb l’assoliment de la independència.
Una qüestió cabdal, comuna a tota Europa, és quin marc convivèncial és el més adequat per garantir la cohesió social en països amb un nombrós contingent de musulmans (immigrants i conversos), com és el cas dels Països Catalans. Espanya, anquilosada en un integrisme abstracte ni s’ho ha plantejat. França, amb la complexitat afegida de ser terra d’acollida de poblacions procedents dels seus antics dominis colonials -sovint encara ressentides amb la metròpoli- és un referent útil.
Des de França, els lliurepensadors procedents (i alguns encara residents) del món musulmà alerten -amb poc èxit- els europeus de les causes de l’hegemonia, ideològica i política, islamista en la pràctica totalitat dels estats àrab-musulmans, llevat de la precària democràcia restablerta a Tunísia fa sis anys. Salem Chaker o Kamel Daoud, són dos dels referents més significatius de la minúscula nòmina d’intel·lectuals laics i liberals àrabs i amazics. Del socialisme àrab propugnat fa quaranta anys a Egipte o Argèlia, només en resta el règim genocida de Síria.
També, a França, un reduït però creixent nombre d’antics islamistes i gihadistes, com és el cas de Mohamed Louizi denuncien els estats patrocinadors del gihadisme, especialment Qatar, i els règims que ho toleren, com Marroc, i el laxisme autodestrictiu d’Occident. M’agrada especialment el breu però punyent article de l’escriptor cabil refugiat al Canadà Karim Akouche, “Marx est mort, vive Mahomed“, adreçat, sense èxit, als islamoguachistes europeus, vàlid especialment pels catalans.
Dissortadament, és l’islamogauchisme transversal de l’esquerra francesa qui apadrina el Collectif contre l’Islamophobie en France hostil a polítics com Manuel Valls i als intel·lectuals liberals, sovint jueus, com Bensoussan, Bruckner o Finkielkraut als qui fustiguen sistemàticament acusant-los d’islamòfobs, una eina inquisitorial adreçada a destruir la llibertat d’expressió a les societats obertes europees.
Enmig del desert del pensament progressista europeu ha emergit un integrisme moral abstracte, dogmàtic, acrític amb l’islamisme que considera un pecat la islamofòbia arbitràriament atribuïda als qui gosen oposar-s’hi i que absol la judeofòbia, justificada en nom d’un palestinisme mític, diluït hores d’ara com a moviment d’alliberament nacional i esdevingut estendard de l’integrisme islàmic, una ficció que a un altre nivell també hom reprodueix amb el mite d’Al-Àndalus.
Tots aqueixos elements foren presents ahir a la manifestació de Barcelona, en principi centrada en el rebuig als autors dels atemptats i del totalitarisme islàmic i els estats que el representen, però reconvertida en una apoteosi de la lluita preventiva contra la islamofòbia: una hipòtesi sense dades reals en nombre de delictes d’odi al nostre país, però que ahir va ocupar el gruix de l’espai mediàtic, del qual eren gairebé absents els especialistes nostrats en jihadisme (Jofre Montoto, Xavier Torrens, David Bajona…). Això ha estat possible perquè el combat contra la islamofòbia és un espai transversal on conflueixen ERC, Comuns, Cupaires i l’antisionisme dels opinadors mediàtics presents a tots els mitjans.
David Fernàndez és un d’aqueixos predicadors que gaudeixen de presumpció de veracitat incontestada en tot allò que tracta, ningú gosa demanar-li comptes per la seva reiterada actuació al llarg dels anys denunciant la violència policial, especialment contra els Mossos, o un tal Arturo Puente, que tenir la gosadia infame d’escriure un article titulat “Mossos que maten, mossos que mutilen, mossos que manen”. La campanya permanent alertant del perill de la violència policial s’ha esvaït arran de l’actuació de la policia nacional de Catalunya, amb la campanya contra la islamofòbia pot acabar passant el mateix a mig termini, segons com evolucioni l’actuació gihadista al nostre país i la resposta que policialment i políticament se li pugui donar. Si això arriba no cal esperar cap mena d’autocrítica dels personatges anteriorment esmentats. Ahir, a Barcelona, un grup de pro-palestins van assetjar un jove que portava una bandera d’Israel, tota una mostra de com entenen la convivència els antisionistes nostrats.
Aqueixos contra-policies de la moral que vigilen les conductes islamòfobes, encobreixen grups com el denominat Moviment contra la islamofòbia que s’ha especialitzat en promoure l’odi als cristians i jueus tot presentant-se com a víctimes d’una discriminació estructural. Arribant a afirmar que en alguns casos aqueixa discriminació és tan insuportable que explica la deriva cap al jihadisme que en el cas dels joves de Ripoll ha tingut el seu exponent més rellevant.
Els parlaments de les joves musulmanes ahir a Barcelona i Ripoll, tan lloats mediàticament, no van a l’arrel del jihadisme (ja he dit que pràcticament ningú ho fa des de dins del món islàmic), només apel·len a la convivència tot preservant íntegrament la mentalitat, la forma de vida i la influència ideològica dels predicadors de l’islamisme. Com va escriure Ángel Belzunegui, això no és suficient.
Tornant al començament, Vicent Partal deia que la resposta catalana al gihadisme (abraçada del pare del xiquet de Rubí amb l’imam local, assitència psicològica als familiars dels assassins de Ripoll) pot ser un model per prevenir-ne el sorgiment entre nosaltres a base de demostrar afecte als musulmans nostrats. Sense exigir una resposta equivalent, no hi ha reciprocitat, ni hom fonamenta la convivència d’un país.
A Catalunya hi ha setanta oratoris salfistes, una mesura efectiva hauria de ser la seva clausura amb el vist i plau de les comunitats musulmanes. Si algun governant gosa fer-ho serà acusat immediatament d’islamòfob. I una última consideració, al nucli gihadista aqueixos gestos comvivencials no els influeixen en res, els atemptats continuaran, dissortadament, i la realitat del conflicte tràgicament serà la que demostrarà l’encert o no de les hipòtesis ara en voga sobre l’islamisme.
En tot cas, la que segur no condueix a cap resolució positiva és la d’esquivar equiparar el totalitarisme islàmic als precedents europeus dels nazisme i el comunisme. Com va escriure abans d’ahir a Le Figaro la filòsofa francesa Renée Fregosi: “Face à l’islamisme, certains reproduisent les erreurs de leurs aînés face au Nazisme”.
Post Scriptum, 30 d’agost del 2017.
L’article d’Hakima Abdoum “El islam no es paz” publicat ahir al digital Tarragona 21 és una veu excepcional i valenta que sorgeix del si de la comunitat musulmana establerta al nostre país aportant una reflexió globalment crítica al voltant dels atemptats gihadistes a Catalunya i especialment autocrítica envers els membres d’aqueix col·lectiu que difereix substancialment de les estrelles mediàtiques emergents del bonisme islàmic promocionades per TV3 i el progressisme banal nostrat.
Post Scriptum, 27 d’agost del 2021.
La inhibició mediàtica i política arreu d’Europa davant la caiguda d’Afganistan en poder dels talibans és el resultat de la negació de la realitat del totalitarisme islàmic i de la incapacitat i manca de voluntat per combatre’l arreu, també al que niu al si de les societats obertes occidentals, la catalana inclosa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Absolutament d’acord amb aquest article. Em pensava que estava sola rebent les pedrades dels nous inquisidors de la doctrina de la correcció política condescendent, quan no complaent, amb el totalitarisme islamista.