El mateix Joan Saura i Laporta, conseller d’Interior del Govern de la Generalitat, i els seus afins han denunciat l’assetjament mediàtic que, segons ells, pateix el màxim dirigent d’ICV per mor de les seves posicions polítiques autènticament d’esquerres.
En primer lloc, el conseller Saura hauria d’apreciar que objectivament el corrent polític que ell representa, hereu del PSUC en molts aspectes, ha gaudit d’un continuat tracte de favor per part de la premsa d’ordre des de la transició ençà. El PSUC (equivalent del PCE a Catalunya) va actuar des de la mort de Franco com a element estabilitzador del nou règim monàrquic, deslegitimant el dret d’autodeterminació dels pobles, marginant les opcions independentistes i, evidentment, allunyant-se de qualsevol mesura realment rupturista. Només li cal comparar com era tractada ERC fins al 2004 (i no diguem els altres grups independentistes), i com ho era ICV, i veurà les diferències. Doncs bé, Saura es queixa de les crítiques que rep per la seva actuació en relació a les repercussions a Catalunya del conflicte palestino-israelià.
Quan a finals del gener del 2004 el diari ABC publica les informacions que li lliura el govern Aznar sobre el contactes entre ETA i ERC, Saura s’afegeix (com Duran Lleida i altres) al linxament d’ERC, de Carod i, en menor mesura, el meu propi. És el primer que demana que jo presenti la meva dimissió com a membre del Consell Consultiu, ja que jutja incompatible la meva continuïtat en el càrrec amb les meves actuacions precedents.
El que vaig viure aquells dies sí que va ser un assetjament en tota regla (i no només mediàtic), la “Brunete” estava en plena activitat i els seus col·laboradors locals, com Saura, contribuïen tot el que podien a desgastar l’opció independentista emergent que en aquells moments representava ERC i criminalitzaven el diàleg amb ETA. Dit sigui de passada, ni llavors, ni abans, ni ara ningú d’ICV ha fet un sol pas per explorar solucions negociades a la violència que pateix Euskal Herria, sempre han donat suport incondicional (com CIU) a les polítiques engegades pels successius governs espanyol. ICV, doncs, davant els conflictes propers (el basc i el no-conflicte català) sempre s’arrenglera al costat de l’ordre establert.
En canvi, respecte del conflicte entre Israel i els palestins, més llunyà (fins ara) i més cosmopolita no hi té inconvenient en implicar-s’hi a fons apel·lant a imperatius ètics. Assisteix a un manifestació no per la pau, sinó contra una de les parts en conflicte, on a més de les comprensibles reivindicacions dels palestins residents a Catalunya, es manifesten els gihadistes i els internacionalistes autòctons amb eslògans racistes i d’incitació a la violència contra “els sionistes” i els seus “còmplices” catalans (cap dels sis ciutadans assenyalats com a objectiu a abatre hem rebut cap mena d’atenció per part seva). Res de tot això preocupa a Saura que afirma que la marxa era comparable a qualsevol manifestació antiterrorista de les que fan els partits d’ordre espanyols contra ETA. Només per aquesta raó ja hauria de dimitir si tingués els valors ètics que diu posseir.
Però, a més, com a represàlia contra Israel prova de desconvocar els actes commemoratius de l’holocaust de jueus, gitanos (i deu mil republicans, molts dels quals catalans) demostrant la visió instrumental i arbitrària que té de la memòria històrica, una de les tasques que li corresponen com a governant. Fent seu el discurs antisionista, banalitza el genocidi nazi contra els jueus a base d’equiparar-lo amb la tragèdia nacional que viuen els palestins des de 1948 arran de la creació de l’Estat d’Israel. A partit d’aquest plantejament qualsevol cosa és possible.
L’apreciació que Catalunya viu un dels seus moments més baixos de la seva història és constatable per diversos mitjans, un dels quals és el predomini d’un pacifisme arbitrari (Darfur, Congo, Somàlia, Rwanda no existeixen), d’un tardo-comunisme transversal que sumat a l’absència de pensament republicà i socialdemòcrata (a l’estil de l’antic Moviment Socialista de Catalunya) donen com a resultat la impostura, el sectarisme i la mediocritat que impregna la política catalana actual.
Post Scriptum, 19 de gener del 2009.
En l’edició d’ahir el diari Avui publica un reportatge titulat “Quan Catalunya mira cap a Israel i Palestina” signat per Lluís Bou. Es pot comprovar fàcilment que alguns dels continguts estan extrets d’aquest bloc sense que, però, consti en cap moment aquesta circumstància. En l’edició d’avui del mateix diari apareix també una informació referida a aquest apunt, com en el cas referit en el paràgraf anterior, sense el meu coneixement previ. Vull puntualitzar que aquest és un bloc d’accés lliure, però que si hom fa ús dels seus continguts demano que se’n citi la procedència i s’especifiqui que respon exclusivament a les meves posicions personals, no les que pugui tenir el corrent Esquerra Independentista, ni menys encara, les d’ERC.
Post Scriptum, 23 de juny del 2021.
Joan Saura, sempre contra l’independentisme, segons publica El Nacional.cat: L’exconseller Saura: “Puigdemont ha de tornar i ser jutjat però no anar a presó”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Enhorabona per aquest article
En els dies de l’assetjament a ERC, encara recordo en Saura fent una roda de prensa contra en Carod amb una mena de pancarta darrera seu que deia, “ICV l’esquerra que no s’equivoca”. Encara li passa poc.
Jaume, sóc antic militant del PSUC, i t’escric des de l’Ebre: has donat un missatge clar, concís i contundent, tot analitzant amb rigor el paper d’un home, d’un funcionari de la política, però també el d’un partit que de deixar-li més ales ans pot abocar a la involució i al sectarisme més absolut com a país. Crec que és un dels posts més ben elaborats que has fet.
Salutacions
Al llarg currículum del PSUC com a força política obedient al poder establert (tot ajornant “a les calendes gregues” la seva revolució) que va assegurar la continuïtat del franquisme durant la Transició, cal recordar el seu paper de garant de l’estalinisme (contra Catalunya i els catalans) al llarg de la guerra. De fet, encara que sembli una paradoxa, que no ho és, el naixement del propi partit, amb la Barcelona fumejant de juliol del 36, fou per deconstruir el nou ordre revolucionari sorgit, i tornar a reconstruir la Catalunya burgesa, fonamentada en la desigualtat social, tot col·laborant en la pèrdua de la independència de facto, amb la seva actuació de maig del 37. Quan vulguis, parlem.
Senyor RENYER no tinc el gust de coneixel personalment, tot i ser companys de la mateixa força polìtica. Amb els seus comentaris i escrits hem sento reconfortat i veig que estic al lloc encertat.
Comparteixo totalment tot el que diu al article. I li dono tot el meu suport públicament. Vaig viure molt intensament els afers del gener del 2004 i la ràbia que hem produiren les intervencions de IC i el PSC, així com les de CiU MAS i DURAN LLEIDA davant la comissió de control, amb motiu del que va ser l’ultim acte de sobirania nacional d’ERC i que va patir el llavors Conseller en Cap, senyor CAROD, per tot el que si va dir i de la manera que es va dir. Molts militants encara no hem entès o comprès certes actituts de molts durant aquelles dos setmanes. Algùn dia potser hens ho podrà esplicar. No pel que fa, els contactes entre ETA i ERC i allì hon fos…i si mes aviat tot el que va pasar desprès amb vostè i el senyor Carod i tot el tarrabestall dins del govern i amb els altres lìders i formacions politiques.
Durant la setmana en llegeixo molt d’articles, no et posis vermell Jaume, però m’ha semblat fantàstic, potser que l’enviïs a algun diari, o web de notícies.
Abans d’entrar en el tema d’aquests dies dir que el que va fer en Saura amb en Josep Lluís i amb en Jaume, quan els contactes amb ETA, va ser repugnant.
I entrant en el tema de Palestina només dir que tota l’esquerra mundial ha condemnat la massacre de Gaza, inclós la israeliana. Podeu consultar la web en anglès del Meretz, partit israelià d’esquerres. (http://www.meretzusa.org/sections/resources/meretz-israel)
També són molt interessants opinions d’alguns jueus israelians que saben una mica d’història, com el Senyor Pappé, us transcric el seu darrer article:
ISRAEL’S MESSAGE
In 2004, the Israeli army began building a dummy Arab city in the Negev desert. It’s the size of a real city, with streets (all of them given names), mosques, public buildings and cars. Built at a cost of $45 million, this phantom city became a dummy Gaza in the winter of 2006, after Hizbullah fought Israel to a draw in the north, so that the IDF could prepare to fight a ‘better war’ against Hamas in the south.
When the Israeli Chief of General Staff Dan Halutz visited the site after the Lebanon war, he told the press that soldiers ‘were preparing for the scenario that will unfold in the dense neighbourhood of Gaza City’. A week into the bombardment of Gaza, Ehud Barak attended a rehearsal for the ground war. Foreign television crews filmed him as he watched ground troops conquer the dummy city, storming the empty houses and no doubt killing the ‘terrorists’ hiding in them.
‘Gaza is the problem,’ Levy Eshkol, then prime minister of Israel, said in June 1967. ‘I was there in 1956 and saw venomous snakes walking in the street. We should settle some of them in the Sinai, and hopefully the others will immigrate.’ Eshkol was discussing the fate of the newly occupied territories: he and his cabinet wanted the Gaza Strip, but not the people living in it.
Israelis often refer to Gaza as ‘Me’arat Nachashim’, a snake pit. Before the first intifada, when the Strip provided Tel Aviv with people to wash their dishes and clean their streets, Gazans were depicted more humanely. The ‘honeymoon’ ended during their first intifada, after a series of incidents in which a few of these employees stabbed their employers. The religious fervour that was said to have inspired these isolated attacks generated a wave of Islamophobic feeling in Israel, which led to the first enclosure of Gaza and the construction of an electric fence around it. Even after the 1993 Oslo Accords, Gaza remained sealed off from Israel, and was used merely as a pool of cheap labour; throughout the 1990s, ‘peace’ for Gaza meant its gradual transformation into a ghetto.
In 2000, Doron Almog, then the chief of the southern command, began policing the boundaries of Gaza: ‘We established observation points equipped with the best technology and our troops were allowed to fire at anyone reaching the fence at a distance of six kilometres,’ he boasted, suggesting that a similar policy be adopted for the West Bank. In the last two years alone, a hundred Palestinians have been killed by soldiers merely for getting too close to the fences. From 2000 until the current war broke out, Israeli forces killed three thousand Palestinians (634 children among them) in Gaza.
Between 1967 and 2005, Gaza’s land and water were plundered by Jewish settlers in Gush Katif at the expense of the local population. The price of peace and security for the Palestinians there was to give themselves up to imprisonment and colonisation. Since 2000, Gazans have chosen instead to resist in greater numbers and with greater force. It was not the kind of resistance the West approves of: it was Islamic and military. Its hallmark was the use of primitive Qassam rockets, which at first were fired mainly at the settlers in Katif. The presence of the settlers, however, made it hard for the Israeli army to retaliate with the brutality it uses against purely Palestinian targets. So the settlers were removed, not as part of a unilateral peace process as many argued at the time (to the point of suggesting that Ariel Sharon be awarded the Nobel peace prize), but rather to facilitate any subsequent military action against the Gaza Strip and to consolidate control of the West Bank.
After the disengagement from Gaza, Hamas took over, first in democratic elections, then in a pre-emptive coup staged to avert an American-backed takeover by Fatah. Meanwhile, Israeli border guards continued to kill anyone who came too close, and an economic blockade was imposed on the Strip. Hamas retaliated by firing missiles at Sderot, giving Israel a pretext to use its air force, artillery and gunships. Israel claimed to be shooting at ‘the launching areas of the missiles’, but in practice this meant anywhere and everywhere in Gaza. The casualties were high: in 2007 alone three hundred people were killed in Gaza, dozens of them children.
Israel justifies its conduct in Gaza as a part of the fight against terrorism, although it has itself violated every international law of war. Palestinians, it seems, can have no place inside historical Palestine unless they are willing to live without basic civil and human rights. They can be either second-class citizens inside the state of Israel, or inmates in the mega-prisons of the West Bank and the Gaza Strip. If they resist they are likely to be imprisoned without trial, or killed. This is Israel’s message.
Resistance in Palestine has always been based in villages and towns; where else could it come from? That is why Palestinian cities, towns and villages, dummy or real, have been depicted ever since the 1936 Arab revolt as ‘enemy bases’ in military plans and orders. Any retaliation or punitive action is bound to target civilians, among whom there may be a handful of people who are involved in active resistance against Israel. Haifa was treated as an enemy base in 1948, as was Jenin in 2002; now Beit Hanoun, Rafah and Gaza are regarded that way. When you have the firepower, and no moral inhibitions against massacring civilians, you get the situation we are now witnessing in Gaza.
But it is not only in military discourse that Palestinians are dehumanised. A similar process is at work in Jewish civil society in Israel, and it explains the massive support there for the carnage in Gaza. Palestinians have been so dehumanised by Israeli Jews – whether politicians, soldiers or ordinary citizens – that killing them comes naturally, as did expelling them in 1948, or imprisoning them in the Occupied Territories. The current Western response indicates that its political leaders fail to see the direct connection between the Zionist dehumanisation of the Palestinians and Israel’s barbarous policies in Gaza. There is a grave danger that, at the conclusion of ‘Operation Cast Lead’, Gaza itself will resemble the ghost town in the Negev.
Acabo de llegir el teu post, l’he trobat molt formidable de forma,
precís en el contingut i que més et puc dir, que m’ha agradat.
Jo per els viscisituds familiars, això del PSUC ho he viscut de prop,
no només per haver estat membre d’IC (desde l’ENE) sinó per haver
tingut avi i besavi membres del PSUC, provinents de la Unió Socialista
de Catalunya.
El meu besavi Josep Sales Pla i el meu avi Joan Sales Rollán (a.c.s.), en foren
membres desde la base, provinents de la Unió Socialista de Catalunya,
però sempre van topar amb la burocràcia del PSUC, formada per els nens
de papá de la lliga que van ocupar el PSUC per a dirigir el partit, el
govern de Catalunya i la Guerra, i a fe que la van dirigir molt
malament; el meu besavi i el meu avi, sortiren del PSUC després dels
fets de maig del 1937, entre acusacions comoreristes de venuts a la
burgesia, quan simplement si van fer política era per l’admiració que
professaven per Rafael Campalans, i van estar un temps amb l’esperança
de trobar algú que agafés el relleu de Campalans, amb dignitat; però
mentre aquella colla de ninyatos no sabien ni disparar un fussell
mausser, ni preparar plans d’evacuació, els ninyatos de la burocràcia
del PSUC, Pedro Ardiaca entre ells, dirigien una guerra que volien
guanyar en els despatxos, pendents de les instruccions d’Stalin, el
PSUC es volia endur la glòria a la Batalla de l’Ebre, marginant a les
brigades d’ERC, i quin error més greu, recoi!, no solsament es va
perdre l’Ebre, ES VA PERDRE CATALUNYA SENSERA, diu el poeta que per
llurs origens els coneixereu.
Jaume endevant amb els posts, continuem lluitant
Salut i República Catalana Independent!