La setmana passada vaig dinar amb un eminent jurísta al qual tinc per amic i mestre. La conversa derivà cap al canvi de lideratge al PP de Catalunya, Daniel Sirera havia estat alumne seu, i la situació política del país. Personalment no segueixo amb gaire atenció l’evolució de la dreta local, ja en tinc prou en estar atent a la d’Esquerra, però em feu notar alguns punts que afecten a la vida política del conjunt del país.
El primer és que l’ascens de Sirera consolida la tendència que s’aprecia en els partits catalans de situar en els màxims nivells de responsabilitat individus de perfil baix, productes de l’aparell de partit, obedients al lideratge de torn i sense coratge personal per prendre iniciatives pròpies. Sirera comandarà el PP, el partit d’ordre per excel·lència, al dictat de les consignes de Madrid. Piqué era també obedient, però intel·ligent, capaç de dimitir, cosa que no farà mai el seu substitut. Amb el canvi el panorama polític català s’empobreix una mica més.
El segon és que en una època en la que aparentment predominen les qüestions socials per sobre les identitàries, el PP opta per prioritzar el nacionalisme espanyol per damunt de qualsevol altra consideració. Això no hauria d’estranyar ningú ja que el nacionalisme (l’espanyol, de caràcter dominant) no és altra cosa que l’articulació, conscient o no, de sectors socials que contraposen els seus interessos a un altre nacionalisme (el català, és el dominat que aspira a l’alliberament). Les propostes patriòtiques, (per exemple, les de Batasuna demanant territorialitat i autodeterminació per a Euskal Herria) són, en elles mateixes, l’expressió d’un model social emergent. De la mateixa manera que les polítiques de reforçament de l’integrisme espanyol reflecteixen l’ordre social que s’hi aixopluga.
En resum, tindrem d’ara endavant la confrontació política cada vegada més centrada en la qüestió nacional. L’espanyolisme té els plantejaments clars, el catalanisme, a la defensiva, els té confusos.
Post Scriptum, 2 de febrer del 2022.
Ahir, a Vilaweb, Esperança Camps retrata “Daniel Sirera, el cosí forçut que lluitarà amb Carlos Mazón contra el catalanisme al País Valencià”.
Post Scriptum, 4 de maig del 2023.
La realitat invertida dels qui projecten sobre els altres les pròpies desqualificacions, avui a Vilaweb Daniel Sirera afirma sense que li caigui la cara de vergonya: “El pitjor candidat és segurament Xavier Trias”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Crec que si en comptes dels politics actuals ens governessin gallines (ni que fossin del Prat) no notariem gaire la diferència. Si de per sí ja és trist ser una colònia, més trist és fer pena i riure, a parts iguals. Mal per mal podriem fer una mica de por…ni que fos per treurens del damunt aquest sentiment de ridicul i nimietat que ens ofega. No sé, no sé…que Esquerra torni a fer d’Esquerra.
Sí, i quan veus que la mateixa Esquerra col·loca a la presidència de la Diputació de Girona una persona que no puc valorar perquè no la conec però que, d’entrada, cobrarà, pel que ha dit la premsa, un sou astronòmic, dels més alts que cobren els polítics…, ens cobrim de glòria. Mediocritat remunerada! Perfil baix d’or! Sembla que és el que ara es porta. Que lluny que som dels principis republicans, de la necessària austeritat, de la il·lusió pel país, de les ganes de servir la gent i de contribuir a la nostra independència.
A l’esquerra dita (cada cop menys, és cert) independentista, perfil baix remunerat, horitzó esquifit però ben pagat… I a la dreta espanyolista, robots sense gaire cervell però amb instint assassí, amb els ideals (l’assimilació de Catalunya a Espanya no deixa de ser, per a ells, un ideal) ben clars i definits, i amb ganes de fer mal i complaure l’amo… El combat es presenta ben desigual, en aquestes condicions!
En fi, per a l’etapa que s’acosta, d’evident confrontació de projectes nacionals després del fracàs de la via federalista, haurem de fer foc nou. Ara menys que mai no ens valen els instal·lats ni els acomodaticis. Necessitem els millors, i d’entre els millors els més decidits, els qui tinguin l’objectiu clar i l’ideal ben definit. Els mediocres, els cobradors de sous públics, fins i tot els companys que en altres moments ho van donar tot i que ara, fatigats, potser creuen que els toca una mica de comoditat…, tots aquests o s’han d’apartar o els hem d’apartar. No podem permetre que el combat independentista s’enllardi i es perdi en el primer parany institucional, es deixi seduir per la retòrica arnada del sistema o s’enlluerni amb mirallets de calerons.
Estic segur que valem molt més que tot això i que podem molt més que tot això. Cal posar-se a la feina. I Esquerra continua sent la millor eina que tenim. Utilitzem-la!