Jaume Renyer
per l'esquerra de la llibertat
Alhora adverteixo que es tracta d’un treball redactat fa gairebé deu anys i que actualment està parcialment superat pels esdeveniments ocorreguts a Europa i que han permès l’exercici del dret d’autodeterminació a pobles que han accedit a l’estat propi. Malgrat això, considero que encara manté la seva vigència com a document introductori a la matèria.
L’any 1998 es va complir el cinquantè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans aprovada per l’Organització d eles Nacions Unides. A banda de les commemoracions oficials, va ser una bona ocasió per revifar a casa nostra el debat polític i jurídic sobre la vigència real i l’abast econceptual de la Declaració del 1948. Qüestions especialment debatudes són la complementarietat entre drets individuals i col·lectius, i concretament tota la problemàtica que envolta el dret d’autodeterminació dels pobles i, especificament, la seva potencial aplicació al cas del poble català.
El Parlament de Catalunya va aprovar l’any 1998 una nova declaració, reiterant els termes d’una altra de similar de l’any 1989, en la qual s’afirmava que el poble català té dret a l’autodeterminació; però, de moment, d’aquestes manifestacions de voluntat no se’n ha derivat cap iniciativa concreta tendent al seu exercici efectiu. Es tracta d’una qüestió pendent, la qüestiópendent podríem sintetitzar, que plana sobre la vida política del país i que reaparaeix, de tant en tant, a causa d ela influència de factors externs, lligats sovint a les repercussions internacionals que generen conflictes com els d’Euskadi o Irlanda del Nord, que reactiven a casa nostra les expectatives “d’un problema nacional català” sempre ajornat.
Per contribuir al debat social i polític que ha de precedir i acompanyar necessàriament la reivindicació de l’exercici d’aquest dret humà col·lectiu, el Nou Congrés de Cultura Catalana pot ésser un marc adequat per a promoure i canalitzar les aportacions que des dels àmbits socials, jurídics i polítics es vulguin fer. En aquesta línia, el present document és un guió per a un col·loqui obert, amb més preguntes que respostes, i amb un compromís en favor de la reconstrucció política de la comunitat nacional catalana.
La configuració del dret a l’autodeterminació dels pobles per part de l’Organització de les Nacions Unides des del 1945 fins a l’actualitat
Després de la Segona Guerra Mundial un dels principals actors de la política internacional ha estat l’ONU. Les seves declaracions i resolucions han servit de punt de referència per als altres organismes supranacionals, com la UNESCO, l’OTAN, l’OSCE i per als mateixos estats membres, malgrat que la seva eficàcia ha estat limitada i supeditada als interessos fàctics de la política de blocs, de les superpotències o dels governs nacionals.
Pel que fa al dret a l’autodeterminació, el tractament que se n’ha fet des de les Nacions Unides es pot dividir en quatre etapes. En un primer moment se’n donà un reconeixement genèric en la Carta fundacional de l’ONU (1945) on consta el dret dels pobles a l’autodeterminació, tot i que no se n’especifica el contingut. En la Declaració universal de drets humans no es recull explícitament, atès que les divergències interpretatives entre els estats membres sobre el seu significat ho van impedir. Tot i això, el seu reconeixement es pot deduir del conjunt del seu articulat, especialment de l’article 1, precisament el que consagra la llibertat individual, ja que el dret d’autodeterminació no és ni més ni menys que l´expressió col·lectiva d’aquesta mateixa llibertat individual.
En una segona etapa, com a conseqüència de la guerra freda i dels canvis en la correlació de forces internacionals, es paralitza el desenvolupament d’aquesta qüestió fins arribats els anys seixanta quan, en una interpretació restrictiva, s’entén que el dret a la lliure determinació es referia als pobles en vies de descolonització. Així, el 1960, l´ONU va reconèixer aquest dret a les colònies en la Declaració sobre la concessió d’independència als països i pobles colonials.
Posteriorment, en un tercer moment, els Pactes internacionals de drets econòmics, socials i culturals i de drets civils i polítics, un i altre aprovats en 1966 per l’Assemblea general de l’ONU, n’ampliaren l´horitzó estenent a tots els pobles la titularitat del dret a decidir lliurement el seu futur, omplint així el buit deixat a la Declaració de 1948 en establir en el seu article primer, com en ambdós textos, que “tots els pobles tenen el dret a la lliure determinació”. Aquesta reiteració, cal interpretar-la en el sentit que el dret d’autodeterminació està en connexió directa amb el conjunt dels drets econòmics, socials i culturals i polítics continguts en els Pactes, atorgant-se-li, d’aquesta manera el caràcter de dret fonamental, de clau de volta de la construcció jurídica dels drets humans. Però, a més, allò que cal destacar dels Pactes és el seu caràcter de tractats internacionals, això és, de normes jurídiques vinculants per a tots els estats que els han ratificat [1], que no tenen jurídicament parlant la facultat d’interpretar-los discrecionalment, atès que només ho pot fer el Tribunal internacional de justícia.
L’any 1970, però, en una demostració més de la trajectòria oscil·lant que ha seguit l´ONU en aquest tema, una nova Declaració sobre principis de dret internacional referents a les Relacions d’amistat i cooperació entre els estats venia a establir que no necessàriament el dret a l’autodeterminació ha de desembocar en la creació d’un nou Estat, i s’introduïren mesures de protecció de la integritat dels ja constituïts; especificant, però, que aquesta protecció s’aplicarà només a estats controlats per un govern que representa tota la població d’aquell territori sense distinció de raça, creença o color.
Una anàlisi del conjunt d’aquesta ambigua normativa permet desmentir l’afirmació “que el dret d’autodeterminació s’esgota amb l’alliberament” [2].
El contingut del dret d’autodeterminació
Atenent a la seva naturalesa, dret d’autodeterminació es pot qualificar com a dret humà, fonamental, col·lectiu i positiu en el sentit que no tan sols és un principi del dret, sinó un veritable dret plasmat en normes jurídiques aplicables de forma vinculant per als estats.
Segons Obieta [3], els drets que comprèn són el d’autoafirmació (consistent en la capacitat de tot poble a proclamar-se existent, sense ingerències externes); el d’autodefinició (la comunitat determina per si mateixa qui són les persones que poden constituir el poble); el d’autolimitació (dret a determinar els límits del territori); l’autodeterminació interna (facultat del poble de donar-se el règim de govern que vulgui) i l’autodeterminació externa (fixació del seu sistema de relacions internacionals).
Aquest ampli abast conceptual deriva del principi general democràtic segons el qual tota comunitat té dret a governar-se a si mateixa. La finalitat última d’aquest dret no és pas necessàriament la separació, sinó l’establiment de les condicions que permetin a un poble poder viure lliurement en igualtat amb els altres pobles del món.
Com s’articula el dret d’autodeterminació amb els altres drets humans? Tots els drets tenen sempre com a subjecte la persona humana, que els pot exercir individualment o bé col·lectivament. El dret a votar en unes eleccions lliures s’exerceix individualment, però entre el dret a votar en unes eleccions democràtiques per triar un govern i el dret a decidir quin règim polític, quin tipus d’Estat es vol, o si es vol un Estat o crear-ne un altre, són tres variants d’un dret que té la mateixa naturalesa. Les distincions que han assajat certs teòrics defensant que només existeixen els drets individuals per negar la consideració de dret humà col·lectiu al dret a a l´autodeterminació, no tenen una fonamentació jurídica sòlida i varien segons els interessos dels estats. Com remarca Obieta, la finalitat última del dret a l´autodeterminació és protegir els pobles com a unitats de cultura, i en darrer terme, les persones que s’hi identifiquen i que reben d’aquesta cultura la seva personalitat específica i psicològica.
Sovint, però, es fa la simplificació reduccionista distingint entre autodeterminació externa, que pot ocasionar el naixement d’un nou Estat, i interna, que té com a límit el manteniment de l’estructura integral de l´Estat, però deixa a mans de la col·lectivitat que vol autodeterminar-se l’opció de triar entre un seguit de fórmules de reconeixement de la seva personalitat: federació, condeferació, condomini, autonomia i encara altres. Com si la naturalesa del dret a l’autodeterminació fos divisible, es descarta la primera adduint que el temps de la descolonització ja ha passat i es redueix desnaturalitzant-la a l’àmbit intraestatal [4].
Aquestes reinterpretacions del dret a l’autodeterminació pretenen justificar, en últim terme, la realitat fàctica imposada per la resistència dels estats actualment constituïts que oposen el principi d’integritat territorial i d’estabilitat internacional al dret d’autodeterminació dels pobles. En tot cas, caldria precisar que la protecció que les normes internacionals donen a la integritat territorial dels estats s’ha d’interpretar restrictivament, com una protecció de l’Estat cap a fora, defensant-lo de les accions tendents a la seva dominació i subordinació per part d’altres estats, però no com un límit intern cap a les aspiracions dels pobles que hi estan integrats i que aspiren a separar-se’n.
Els Estats Units són sens dubte la gran potència mundial que exerceix com a tal, bé en solitari, bé liderant el conjunt occidental a través de diversos organismes internacionals. En aquest exercici, els EUA dediquen una atenció preferent a la recerca d’un nou ordre mundial que s’estructuri respectant la seva hegemonia, i per això intenten dissenyar una estratègia de prevenció de conflictes interestatals i intraestatals que evitin situacions de risc.
El dret a l’autodeterminació ha estat revisat pels analistes nord-americans des de molts punts de vista, però coincidents sempre en una òptica pragmàtica. Un dels textos que sintetitza més clarament el seu punt de vista en aquesta matèria es troba en el llibre L’autodeterminació en el nou ordre mundial, que, utilitzant criteris més que jurídics, avança el que s’han anomenat “noves categories d’autodeterminació”. El primer pas cap a un enfocament modern és que els governs adoptin una actitud menys alarmista envers l´autodeterminació. El seu ple exercici no ha de comportar necessàriament el resultat que pronostiquen els que desacrediten aquest dret: un estat independent per a cada grup ètnic. Al contrari, el ple exercici del dret a l’autodeterminació pot produir diversos resultats, des de la protecció dels drets de les minories fins a l´autonomia cultural o política o la independència. Aquest principi és contemplat sobretot com el dret d’un poble a escollir el seu sistema polític, a influir en aquest sistema i a defensar la seva identitat històrica, cultural, ètnica o territorial. Sovint, tot i que no sempre, aquests objectius es poden acomplir sense arribar a la independència [5].
Sobre el concepte poble, prescindeixen de definicions erudites i valoren, sobretot, el criteri subjectiu que ha de considerar fins a quin punt els membres d’un grup entenen que llur identitat és diferent de la d’uns altres. Atès que no totes les reivindicacions dels pobles que reclamen exercir l´autodeterminació van dirigides a dotar-se d’Estat propi, els autors d’aquest treball abandonen la distinció entre autodeterminació interna i externa per passar a enumerar les següents categories: autodeterminació anticolonial (per alliberar-se del domini estranger, com és el cas de Puerto Rico o Nova Caledònia); subestatal (reclamat pels pobles que tenen algun tipus de reconeixement juridicoadministratiu dins l’Estat en què són integrats, per passar a tenir Estat propi o modificar el seu vincle d’integració: casos del Tibet, Quebec o Còrsega); transestatal (quan el poble que el vol exercir es troba dividit entre diversos estats, casos del Kurdistan o Euskadi); de pobles dispersats (pobles sense una base territorial homogènia unificats bàsicament per factors religiosos o culturals, com els gitanos o els musulmans de l’Índia); indígena (dita també dels pobles autòctons que fruit de la colonització han estat desposseïts del seu territori i marginats, com els amerindis dels Estats Units o els pobles amazònics) i representativa (quan la població d’un Estat vol canviar-ne l´estructura política). Els autors acaben proposant dues reformes imprescindibles en l’àmbit del dret internacional: la reforma de les Nacions Unides per dirigir més eficaçment els moviments d’autodeterminació, i la creació d’una força militar de desplegament ràpid per evitar agressions contra pobles que volen exercir realment els drets humans, inclosos el d’autodeterminació, depenent del Consell de seguretat de l’ONU. L’actitud nord-americana reflectida en aquest treball, és doncs, pragmàtica i més predisposada a priori que els estats eurooccidentals a resoldre conflictes nacionals i permetre, si cal, l’exercici al dret d’autodeterminació.
En el seminari sobre “L’aplicació del dret a l´autodeterminació com a contribució a la prevenció de conflictes” (Barcelona 1998, organitzat pel centre UNESCO) hom arribà a algunes conclusions entre les quals podríem destacar les següents:
“El principi i el dret fonamental a l’autodeterminació de tots els pobles està establert fermament en la legislació internacional, inclosa la legislació sobre els drets humans, i ha d’aplicar-se de manera igualitària i universal.
“L’aplicació pacífica del dret d’autodeterminació en sentit ampli, contribueix de manera decisiva a la prevenció i la resolució de conflictes, especialment d’aquells que afecten interessos contraposats d’estats i pobles existents, inclosos els pobles indígenes i les comunitats minoritàries. En aquest sentit, és important entendre l’autodeterminació com un procés d’elecció continu envers la consecució de la seguretat humana i la satisfacció de les necessitats humanes, el qual té un ampli ventall de possibles resultats i expressions, adaptats a diferents situacions humanes concretes. Aquesta diversitat pot incloure -tot i que no es limita a això- garanties de seguretat cultural, formes d’autogovern i autonomia, autogestió econòmica, participació efectiva a nivell internacional, drets sobre el territori i la responsabilitat respecte al medi ambient, llibertat espiritual i les diferents formes que garanteixin la lliure expressió i la protecció de la identitat col·lectiva de manera digna [6].”
Aquestes conclusions apunten a una renovada concepció del dret d’autodeterminació com a dret a decidir i no pas com a dret a un resultat predeterminat. Incorporant la idea de justícia, de procediment per corregir les desigualtats entre els pobles que els estats-nació, constituïts majoritàriament segons el patró francès, han generat.
La Unió Europea i el dret d’autodeterminació
Amb la fundació de la Comunitat econòmica europea (CEE), en 1957, el principi inspirador de tot el procés unitari fou la llibertat política i econòmica, atès que amb aquest procés hom pretenia, d’una banda, superar el desastre de la Segona guerra mundial, i d’altra banda, configurar un ordre sociopolític capaç de resistir la pressió del Bloc soviètic que controlava militarment mitja Europa i influïa ideològicament a l´Oest a través dels partits comunistes i els sindicats afins. Aquest esquema ha persistit sense gaires oscil·lacions fins a finals dels anys setanta.
La CEE inicià amb l´entrada en vigor de l’Acta Única (juliol, 1987) un procés de rellançament de la dinàmica d’integració que havia restat aturada més d’una dècada arran de la recessió econòmica dels anys setanta, quan els diferents estats occidentals van adoptar mesures de caire proteccionista per intentar d’esmorteir els efectes negatius (atur, inflació…) derivats de la crisi del petroli. En l´ordre intern europeu es feia necessari l’enfortiment i la major coordinació de les estructures comunitàries per afavorir el creixement de la capacitat productiva i la reestructuració del mercat occidental i, en l´ordre extern, calia reaccionar davant la creixent dependència tecnològica i industrial respecte als Estats Units i al Japó.
Amb l’entrada en vigor, l’any 1993, del Tractat de Maastricht [7], les institucions comunitàries són les destinatàries d’una progressiva transferència de competències i d’àrees reals de poder, tradicionalment reservades en exclusiva als estats (política exterior i de seguretat, política econòmica i monetària, cooperació judicial i policial) que unides a nous àmbits d’actuació de la pròpia Comunitat en matèria de recerca i desenvolupament tecnològic i medi ambient, conformen un extens marc competencial i un ordenament jurídic vinculant per a tots els estats de la Unió europea.
Amb Maastricht, la Unió europea dóna un pas endavant, però ho fa amb una ideologia sense rival i ben concreta, el liberalisme, que ha sortit enfortit de l’esfondrament del bloc de l’Est. Els valors democràtics col·lectius vinculats al dret al treball o al respecte del pluralisme cultural per exemple, resten en un segon pla, ja que no es preveu l´increment del nivell de democràcia i participació en el procés de presa de decisions. Només es produeix un moderat augment de les facultats de control del Parlament europeu sobre l´executiu comunitari. Concretament, a través del procediment de codecisió, aquell pel qual, només en algunes matèries, el poder de decisió és compartit en règim d’igualtat entre el Parlament i el Consell de ministres. Totes aquestes línies conflueixen en l´objectiu de crear un espai europeu sense fronteres interiors on es garanteix bàsicament la lliure circulació de mercaderies, persones, serveis i capitals.
En l´ordre estrictament polític, arran de la descomposició del bloc de l’Est, la reacció de l’Oest ha estat l’enfortiment del paper dels estats dins els organismes comunitaris i l´alentiment dels aspectes relacionats amb les reformes institucionals que la unitat europea comporta. La feble cohesió d’estats de base plurinacional amb greus problemes interns, com Bèlgica, Itàlia, el Regne Unit, l’Hexàgon i el regne d’Espanya ha estat la raó de fons d’aquesta actitud consistent a propugnar com a principi rector de la política comunitària el de la integritat territorial dels estats membres i el no reconeixement unilateral de nous estats per part de cap membre de la Unió europea, (intentant d’aquesta manera que no es torni a repetir l´actuació unilateral d’Alemanya reconeixent, des del primer moment i en solitari, la independència d’Eslovènia i Croàcia). El govern espanyol, del PSOE en el seu moment [8] i ara del PP, és un ferm partidari d’aquesta posició que encapçala l’Estat francès consistent en una defensa dogmàtica de la unitat de l´Estat i de la no ingerència en els seus “problemes interns”, passant per damunt de la defensa dels drets humans i dels pobles oprimits. La passivitat davant l´agressió del règim postcomunista serbi en l´afer de Kosovo n’és un exemple.
Els estats unitaris han buscat enfortir el seu rol de dipositaris d’una sobirania l´exercici de la qual han hagut de deixar, en moltes matèries, a les mans dels òrgans comunitaris. Així, el principi de subsidiarietat, aquella regla segons la qual la Unió europea només tindrà competències en aquells àmbits en què la seva actuació pugui ser considerada més eficaç que l´actuació per separat dels estats membres, s’aplica en favor dels estats, però no d’aquests envers els altres nivells d’administració -autonòmic i local, en el cas espanyol. I el que és més significatiu, el concepte de federalisme europeu no surt enlloc, i quan es tracta vagament d’alguna fórmula associativa s’entén sempre referida als estats i no mai entre pobles que per aquesta via puguin veure reconeguda llur sobirania dins del context europeu. Amb més motiu, dins de la mateixa lògica, no hi ha cap referència al dret d’autodeterminació, ni es preveu cap procediment per resoldre els conflictes entre els pobles, ni cap esment a possibles vies de realització dels seus drets col·lectius.
El Tractat de Maastricht ha creat el Comitè de les regions d’Europa com a organisme consultiu i per tant sense potestat executiva, el qual només ha de ser escoltat en els mateixos temes en què sigui preceptiu el dictamen del Comitè econòmic i social i que aplega regions i entitats locals. Aquesta configuració no permet considerar el CRE com un pas endavant en el reconeixement dels drets dels pobles [9].
En l´ordenament jurídic en construcció es garanteix la protecció dels drets individuals dels ciutadans de forma preferent envers els drets socials, és a dir, a la salut pública, a la preservació del medi natural, a la cultura. Només s’aprecia un gir moderat cap a una Europa social en l´aprovació del Tractat d’Amsterdam (juny, 1997) [10], que reforma parcialment el de Maastricht en la línia de fer-lo compatible amb un nivell de benestar social mitjà capaç de garantir l’adhesió de la població a la nova Europa, reflectint així la necessitat de prestar una atenció preferent a problemes com l’atur i el manteniment de serveis públics.
Amsterdam és un primer pas en la línia d’assumir els termes reals de democràcia política en explicitar en els seu articulat que la Unió europea es basa “en els principis de llibertat, democràcia, respecte als drets humans i les llibertats fonamentals, igualment com en l’Estat de dret”.
A la fi, doncs, dels tractats de Maastricht i Amsterdam, se’n deriven dues tendències contraposades aparentment: d’una banda, el reforçament de la funció de direcció política dels estats i d’altra banda, la disminució radical de la seva intervenció en el terreny econòmic. El buit que deixen els estats en aquest camp, se’l reparteixen per un costat els nous òrgans supraestatals (el futur Banc central europeu i altres) i per un altre el sector privat, que veu consagrats els principis de llibertat de mercat i lliure competència. D’ací, un ordre econòmic i social que inspira avui la construcció europea de clara concepció liberal, però aplicat de forma desigual. Mentre s’incrementa la protecció fins i tot jurisdiccional dels drets individuals, es deixen a precari els drets socials i nacionals. Podríem dir que el nou ordre europeu es fonamenta en dos pilars, el liberalisme econòmic i l’estatalisme polític.
L’assignatura pendent d’Europa és el reconeixement dels drets dels pobles. La tendència apuntada per la Carta de Paris per a una nova Europa [11], signada (novembre de 1990) pels representants dels trenta-quatre estats membres de la Conferència de seguretat i cooperació, transformada a partir de 1995 en Organització de seguretat i cooperació europea (OSCE), contenia elements innovadors respecte a la Conferència d’Hèlsinki de 1975 generats per la primera onada d’europtimisme subsegüent a la desaparició de la política de blocs i que no s’han confirmat posteriorment. En especial, una orientació més favorable a la preservació de la identitat de les minories nacionals que es va concretar en la convocatòria d’una reunió d’experts a Ginebra, ei juliol de 1991, de la qual va sorgir un informe sobre minories nacionals. El text no defineix què és una minoria nacional ni quantes n’hi ha a Europa. Tampoc no recull unes hipotètiques condicions per a l’exercici del dret a l’autodeterminació i es limita a enumerar una llista de recomanacions als estats de cara a la protecció dels drets de les minories nacionals dintre els respectius territoris i a la prevenció de nous conflictes nacionals.
L’esclat gairebé simultani dels conflictes per la independència a les repúbliques exiugoslaves i a l´antiga URSS, provocà la paralització precipitada d’aquestes iniciatives, atès el ritme que prenien els esdeveniments. El primer ministre francès Edouard Balladur, el 1993, va prendre la iniciativa de proposar a la Unió europea un pacte d’estabilitat per prevenir conflictes i assegurar l’ordre estatal europeu. La Unió europea l’acollí i fou adoptat formalment en una conferència internacional celebrada el març del 1995 i també l’OSCE l´adoptà en la cimera de Lisboa de desembre de 1996 aprovant la “Declaració sobre un model comú i global de seguretat per a Europa al segle XXI”. El Pacte consisteix fonamentalment en la fixació d’una sèrie de normes de “bona conducta” a respectar pels estats que vulguin ingressar a la Unió, principalment la inviolabilitat de les fronteres i la protecció de les minories nacionals.
El gener del 1993 va entrar en funcionament l’Alt comissariat de l’OSCE per a les minories nacionals, que té per missió prevenir conflictes entre els estats i llurs minories nacionals. Actua amb una confidencialitat rigorosa per afavorir la confiança entre les parts en conflicte i respon exclusivament davant el secretari general de l’Organització. Fins a l’actualitat ha intervingut en nombrosos conflictes: a Albània per protegir la comunitat grega, a Macedònia en defensa de la minoria albanesa, a Hongria i a Eslovàquia en favor de les respectives minories a banda i banda de la frontera. No se li coneix, de moment, cap intervenció en conflictes nacionals a la part occidental d’Europa [12].
No ha estat fins al 10 de novembre de 1994 que s’ha aprovat la Convenció marc per a la protecció de les minories nacionals per part del Consell de ministres del Consell d’Europa, intentant per aquesta via transformar els acords polítics de l’OSCE en un tractat internacional de protecció de les minories que estableixi un estàndard mínim de garanties per a aquests col·lectius humans sense perjudici de la sobirania i la integritat dels estats. L’aspecte més innovador de la Convenció és que, per primera vegada, es conceben els drets de les minories dins el conjunt dels drets humans. Però no han crear un organisme garant dels drets col·lectius dels pobles al qual apel·lar en cas de conflicte o en cas de voler exercir el dret d’autodeterminació.
L’OTAN s’ha ocupat també dels conflictes nacionals amb motiu de la seva ampliació a l’Est [13] i ha refet el seu concepte estratègic de seguretat en el sentit d’integrar-hi elements polítics i econòmics a més dels militars per tal d’exigir als estats afectats per “reivindicacions irredemptistes” que hi donin solució mitjançant mètodes pacífics d’acord amb els principis de l’OSCE. Per la seva banda, Adam Daniel Rotfeld afirma que els riscos actuals d’Europa no deriven dels conflictes entre els estats, sinó més aviat dels que es generen dins els estats [14]. Assenyala que cal una revisió dels principis i els procediments de la seguretat europea : a/ El nou principi de la solidaritat o acció conjunta, tal i com se l’anomena normalment, ha de ser reconegut com una part integrant de les regles que regeixen les relacions de seguretat entre els estats europeus. b/ La comunitat internacional ha de tenir el dret d’intervenció cooperativa per a poder, almenys, protegir les poblacions exposades a greus violències com a conseqüència de conflictes interns. c/ El dret d’autodeterminació no equival al dret de secessió. Cal definir regles per a aplicar, a l’ordre intern, el principi d’autodeterminació de les nacions”. Mentre no arriba una normativa europea sobre els drets col·lectius dels pobles, el reconeixement de la pluralitat cultural per part de les institucions europees es planteja com a via substitutòria per obrir pas a les reivindicacions nacionals de les comunitats que no tenen Estat propi, essent conscients que un plantejament estrictament polític i directe de la qüestió és difícil a hores d’ara, atès el context europeu. Tant els governs regionals o autònoms com els moviments cívics pels drets de les nacions minoritzades intenten promoure un “nacionalisme cultural”, desvinculat de l’element territorial bàsic en tot projecte de reconstrucció nacional, procurant per aquesta via evitar un enfrontament directe amb els estats que fan precisament de la defensa dels seus límits territorials un principi inqüestionable.
Hi ha una iniciativa llançada pel govern flamenc que cal emmarcar dins el procés de canvis estructurals experimentats en els darrers anys per l’Estat belga: consisteix a proposar l’aprovació d’una carta per a l’Europa de les cultures. És una primera proposta de política cultural i lingüística adreçada als països comunitaris implicats en el procés de la Unió europea. Entre altres consideracions, alerta que si es vol assolir una unió duradora i estable, cal fer compatible l’economia de mercat amb les necessitats de les cultures minoritàries.
Més enllà del projecte avançat pel govern de Flandes, ja en el terreny institucional estrictament, quinze estats membres del Consell d’Europa van aprovar, el novembre del 1992, després d’un llarg procés d’elaboració i a proposta de la Conferència permanent dels poders locals i regionals existent en el si d’aquest organisme amb seu a Estrasburg, la Carta de les llengües minoritàries o regionals. Malgrat que el seu redactat és farcit de precaucions remarcant el respecte a la integritat dels estats, encara no ha entrat en vigor perquè no hi ha hagut prou estats que l´hagin ratificada.
Finalment, una darrera iniciativa en aquest mateix sentit és la Declaració universal de drets lingüístics aprovada a Barcelona (6 de juny de 1996) i impulsada per entitats culturals de tot Europa. Pretén ser assumida per l’UNESCO en una primera instància i, posteriorment, ser duta a l’ONU a fi que els drets que defensa tinguin la mateixa consideració que la resta de drets que actualment són emparats per la vigent Declaració universal de drets humans.
En conclusió, contemplant críticament l’actual procés de construcció europea i la relació que té o que hauria de tenir amb els drets dels pobles -protegits com els drets individuals i els col·lectius per la Declaració de l’ONU de 1948 i per tant principis inspiradors que haurien de ser de tot ordenament jurídic internacional-, el balanç d’aquesta anàlisi és ara per ara deficitari.
Tard o d’hora, però, s’haurà d’abordar el desenvolupament de la noció i el contingut de la ciutadania europea, atorgant a aquesta condició un seguit de drets i deures específics. Els drets individuals, és a dir, a la llibertat ideològica, religiosa, a la vida, entre altres, no poden ser els únics drets que reconegui la Unió europea. Els drets col·lectius són la garantia dels drets individuals i el factor clau que permet l’evolució de les mentalitats i les estructures. Un pas significatiu en aquesta línia seria l’adhesió de la Unió europea al Conveni europeu per a la protecció dels drets humans i les llibertats fonamentals, que obriria les portes a l´actuació en aquest àmbit de la Comissió europea de drets humans i del Tribunal europeu de drets humans d’Estrasburg. El procés constitucional europeu és, avui, un procés mancat, però no és un procés tancat.
La noció de poble com a subjecte del dret d’autodeterminació. El cas dels catalans
La idea motriu, amb capacitat per transformar les mentalitats, els sentiments, amb més força que no pas la defensa racional de la sobirania popular i dels drets del ciutadà, és la idea de nació. La nació requereix un origen, una llengua, una història comuna i un sentiment col·lectiu de copertinença a un mateix poble. Molts politicòlegs, economistes il·lustrats i intel·lectuals pronosticaven fins fa poc que, amb la liberalització de les estructures socioeconòmiques i la modernització politicocultural del conjunt europeu, acabarien per desaparèixer els nacionalismes i s’obriria pas a identitats cosmopolites no lligades a les nacions conegudes fins ara.
Res d’això no ha succeït, si bé certament molts pobles han deixat de tenir alguns trets que es consideraven essencials: el catolicisme dels irlandesos, el ruralisme basc, el pairalisme català… Avui, per exemple, la classe mitjana de molts països comparteix els seus hàbits consumistes i el gust pel lleure o la música, i no pas per això se senten menys bretons o escocesos. Per tant, cal buscar allò essencial en altres aspectes més profunds dels lligams de pertinença de les persones concretes als pobles amb els quals s’identifiquen.
Tota persona és condicionada sempre per dues col·lectivitats en les quals es troba immersa al moment de néixer: la família d’origen i el poble amb el qual aquesta família és identificada. A la llar rebem la llengua materna, una manera de pensar i els sentiments collectius que hi són impregnats. El col·lectiu nacional globalitza i completa els elements aportats per la família a l´individu en formació, fins a integrar-lo en una cultura determinada. Aquest bagatge originari acompanya la persona tota la vida, encara que la família es dissolgui o es trenqui, o es renunciï a la identitat originària o s’abandoni la llengua. Aquests canvis no són fruit de decisions lliures normalment, sinó que l’aculturació, l´alienació, la repressió exercida pels estats provoquen canvis de referència nacional i el sentiment d’autoodi pel qual, els que passen a militar en un altre grup nacional que domina el d’origen, esdevenen actius conversos i no mai indiferents o respectuosos amb aquells que persisteixen en la defensa del grup nacional oprimit.
Les ruptures internes de comunitats nacionals, les guerres civils i d’annexió, els traumes col·lectius, els canvis en la mentalitat d’un grup, fruit de la repressió, són realitats vives en la història de les nacions ocupades o oprimides, que la ciència política oficial ha menystingut. Realitats respecte a les qua!s cal renovar els instruments d’anàlisi per tal de comprendre la complexitat dels factors presents en un conflicte nacional. La moderna etnopsiquiatria pot esdevenir una eina d’anàlisi imprescindible en aquest terreny [15].
Però no vull dir amb això que hi hagi un determinisme nacional originari. La voluntat col·lectiva de les persones que desitgen ser reconegudes com a poble n’és el veritable factor determinant. No tots els nascuts en una nació donada en volen ser membres, ni el sentiment d’identitat s’expressa sempre amb igual intensitat, ni la idea de nació que comparteixen els connacionals ha estat sempre la mateixa, ni el component nacional que lluita per seu reconeixement ha estat en totes les èpoques dotat d’una mateixa voluntat política. Els occitans tenen un grau de percepció d’aquestes qüestions, d’autoconsciència i de cohesió nacional molt diferent del que tenen els corsos, per exemple.
Què s’entén, doncs, per poble? Tenim tres criteris alternatius per formular una definició. El primer és el geogràfic-territorial (els habitants d’un territori determinat integren el poble). El segon és l’ètnic-objectiu (formen un poble totes les persones que neixen en un col·lectiu amb un nombre de trets comuns que els identifica com a tals, independentment de la voluntat dels seus membres). El tercer, el democràtic-subjectiu, parteix de l´autodefinició segons la qual un grup de persones s’identifiquen a través de la suma d’uns trets compartits i expressen la voluntat de ser reconeguts com a poble.
Aquest tercer criteri és el més progressiu en la línia de l´efectivitat dels drets humans i el més conforme amb la realitat multicultural de la societat contemporània. El criteri democràtic-subjectiu es vinculat fonamentalment amb la idea que un poble és bàsicament una unitat de cultura. Entre les creacions col·lectives que integren una cultura particular, destaca per sobre de les altres la llengua. Aquesta és no solament el vincle a través del qual es comuniquen entre si els que la parlen, sinó també l´arxiu i la síntesi de les principals experiències històriques d’una col·lectivitat, que caracteritza i tipifica una manera de ser i constitueix la imatge que un poble projecta de si mateix a la resta del món.
A través de la llengua i de la manera peculiar de pensar que produeix, el grup expressa la seva concepció del món, el seu univers vital. La llengua és, doncs, la creació màxima d’una col·lectivitat i és el cor de la cultura a partir de la qual s’articula una comunitat. Fins a tal punt és així, que aquelles persones que han perdut la llengua materna com a resultat de processos d’aculturació promoguts per la política assimiladora dels estats dominants, i que no reneguen expressament d’aquest bagatge originari, continuen tenint la llengua com la principal referència pròpia del poble amb el qual s’identifiquen. Fins i tot vincula a la comunitat aquelles persones que no la parlen però reconeixen que els seus antecessors la parlaven i l´assumeixen voluntàriament com a referent del poble al qual volen pertànyer. Això és dóna a Euskadi on molts bascos s’autoidentifiquen com a tals malgrat no emprar l’euskera, o a Irlanda on la majoria de la població és anglòfona. La força de la llengua perdura entre els membres del grup durant generacions. Malgrat que no la parlin té un valor simbòlic que els cohesiona.
A més de la llengua, en un sentit ample, integren la cultura d’un poble les institucions jurídiques i polítiques de les quals es dotà en el passat i que perviuen en un o altre grau, els records històrics, les tradicions i idees religioses, el folklore i la mentalitat i la psicologia resultant de tots els trets compartits. Seguint aquest criteri, el poble català estaria integrat per un nombre a hores d’ara indeterminat de persones que tenen en comú un conjunt variable i evolutiu d’elements d’identitat compartits (llengua, tradicions, uns valors específics en el món del treball i de la cultura…) i que reivindiquen la condició i el reconeixement de nació [16].
Tota reconstrucció nacional no pot negligir tanmateix el fet multicultural. Avui les societats europees són multiculturals, però les relacions entre les diferents comunitats culturals no es donen necessàriament en peu d’igualtat. Cal tenir present la distinció conceptual bàsica entre multiculturalitat i interculturalitat. Per multiculturalitat s’entén la presència, en una mateixa societat, de grups amb diferents codis culturals derivats de diferències ètniques, lingüístiques, religioses o nacionals. La multiculturalitat és un fet social, no una fita a aconseguir. És el punt de partida per a la presa en consideració dels elements en conflicte i de les possibles solucions. En canvi, la interculturalitat és una de les respostes normatives, contraposada a l’assimilació o a la segregació, que es pot donar en la realitat social plural, és a dir, multicultural.
Així doncs, la multiculturalitat és un fet social mentre que la interculturalitat és, fonamentalment, un valor que inspira el desenvolupament normatiu que ha de regular una societat plural. Una societat multicultural no implica necessàriament el respecte del valor de la interculturalitat. En la multiculturalitat hi ha implícit un conflicte potencial entre els diferents grups. Enfront d’aquesta realitat hi ha dues reaccions: la que percep el conflicte com a positiu, enriquidor si es canalitza a través de la dialèctica democràtica, i la que contempla el conflicte com a potencialment destructor, com una amenaça a l’ordre establert, i atès que el considera irresoluble, apel·la a la superioritat jeràrquica del sector hegemònic: en l´àmbit mundial, el model occidental pel que fa a les altres cultures, i en l’àmbit estatal espanyol, el model espanyol o castellà pel que fa als pobles basc, català i gallec.
Els conflictes derivats de la multiculturalitat són bàsicament conflictes d’identitat i de reconeixement. La configuració de la identitat col·lectiva és un procés obert, dinàmic, evolutiu; per tant, el vincle sociopolític que articula els diferents grups en contacte dins un marc normatiu comú, el que es deriva d’un Estat o d’una comunitat d’estats, es troba al bell mig de la confrontació. Quan els subjectes d’una identitat col·lectiva plantegen el seu reconeixement com a poble i volen dotar-se d’un sistema normatiu propi, a quin dret han d’apel·lar? Si no es comença per reconèixer el subjecte col·lectiu, com se li poden atorgar drets?
Will Kymlicka, des d’una òptica liberal, intenta donar-hi una resposta distingint entre estats multiculturals, en què els seus ciutadans pertanyen a nacions diferents, i estats poliètnics, que acullen grups d’immigrants que han abandonat la seva comunitat nacional per incorporar-s’hi. A partir d’aquesta constatació cataloga en tres les classes de drets específics en funció de la pertinença grupal. a/ Drets d’autogovern, reivindicats per les minories nacionals per aconseguir algun tipus de poder propi. b/ Drets poliètnics, propis dels grups ètnics i les minories religioses per exercir la llibertat d’expressar la seva particularitat. A diferència dels drets d’autogovern, només contemplen l’aspiració a ser respectats i ser integrats en el conjunt de la societat. c/ Els drets especials de representació, és a dir, la reserva d’un determinat nombre de representants en diferents organismes per a membres de grups marginats, indígenes, minories lingüístiques… en una mena de variant del que es coneix com acció positiva política.
La idea de justícia entre grups exigeix que els membres dels diferents col·lectius tinguin drets diferents, és a dir, una ciutadania diferenciada. No tots els pobles tenen les mateixes possibilitats d’accedir al mercat cultural en la pròpia llengua, per la qual cosa el reconeixement i suport polític específic tendeixen a posar remei en aquestes desigualtats. Els drets diferenciats varien en funció del grup i es poden concretar en una autonomia territorial, el dret de veto, la representació garantida a determinades institucions, els drets lingüístics. Per a Kymlicka “la perspectiva liberal ortodoxa sobre el dret dels estats a determinar qui adquireix la ciutadania descansa en els mateixos principis que justifiquen la ciutadania diferenciada en funció del grup dins els estats, perquè acceptar el primer, porta, lògicament, a acceptar el segon” [17]. Per tant, la teoria liberal ha d’acceptar una ampla gamma de drets diferenciats en funció del grup per les minories nacionals i grups ètnics totalment compatibles amb la llibertat individual i la igualtat social.
Centrant-nos en el cas català, s’ha estès en els darrers vint anys la concepció que és català “qui viu i treballa a Catalunya”. Aquesta definició fa referència al fet que tothom ha de tenir els mateixos drets ciutadans, però no és vàlida des del punt de vista que el vincle de pertinença a un poble és de caràcter sociològico-afectiu. Aquest sentiment es compatible amb l´acceptació de la pertinença a un Estat plurinacional, que és un vincle de caràcter juridicopolític, sempre que les diferències entre Estat i poble siguin clares i respectades pel primer, com és el cas a grans trets de Suïssa. En el cas de l’Estat espanyol tots els ciutadans de l’Estat equiparen oficialment la ciutadania a la condició nacional, quan és evident que això no és així per a una proporció important, a hores d’ara indeterminada, de presumptes espanyols. La societat catalana constitueix, en el marc polític actual, un subsistema d’articulació emmarcat dins el sistema político-institucional espanyol, i en el territori que històricament formen els pobles de cultura catalana conviuen, en relació desigual, col·lectius que s’autodefineixen exclusivament nacionals espanyols, grups de població comunitària i grups d’extracomunitaris. Als Països Catalans hi ha:
-Catalans amb voluntat de nació, independentment del seu origen.
-Catalans (o valencians, eivisencs, etc.) sense una consciència definida sobre la seva singular pertinença al poble català que es mantenen en fórmules ambivalents. Tant són catalans (mallorquins, valencians, etc.) com espanyols amb diferents matisos).
-Espanyols únicament, per origen o per adhesió posterior. Tothom és lliure de mantenir el seu vincle originari o d’assumir l’espanyolitat, deixant la catalanitat en una posició de subgrup. Els ciutadans que fan aquesta opció renuncien implícitament a considerar-se part del poble català i haurien d’assumir-ho clarament i respectar la voluntat dels que continuen perseverant en la seva identitat catalana. El que és il·legítim és que des de la postura assimiladora de la catalanitat dins l´espanyolitat es negui que el poble català existeixi a través de tots aquells que de forma voluntària en volen formar part.
-Els ciutadans comunitaris que resideixen de forma permanent en el nostre país però que mantenen la seva adscripció estatal originària i els drets polítics que deriven d’aquesta adscripció.
-Els ciutadans extracomunitaris que cada vegada més s’estableixen als Països Catalans amb voluntat d’integració, però actualment desproveïts de drets polítics.
L’establiment d’un marc de relacions interculturals entre aquests diferents col·lectius està condicionat per l’hegemonia del col·lectiu social adherit al sistema estatal espanyol de referència; per tant, quan en l´espai català es demana el reconeixement de la multiculturalitat no es pot passar per alt el pas previ del reconeixement del poble català com a subjecte col·lectiu de drets.
Per fer compatible el reconeixement de la subjectivitat nacional del poble català amb l’exercici de drets polítics de ciutadans espanyols i comunitaris caldria consensuar el marc institucional sobre les següents bases:
a) Tenen dret a decidir sobre el sistema polític del territori català els ciutadans que hi tinguin veïnatge administratiu i els catalans que resideixin fora dels Països Catalans que vulguin mantenir o adoptar la condició política de catalans.
b) Reconeixement del dret d’autodeterminació del poble català, entenent que la finalitat d’aquest és la preservació i el lliure desenvolupament del nostre poble. Els ciutadans espanyols residents en territori català que no vulguin integrar-se en la condició política de catalans tindran els mateixos drets individuals i socials que els catalans nacionals i exerciran els seus drets polítics, a les eleccions locals, en els municipis on visquin i en els altres casos en els territoris d’on se sentin integrants. Tothom té els mateixos drets, però els exerceix a través del col·lectiu nacional d’adscripció voluntària independentment del territori on visquin. Es tracta d’interioritzar el sistema que actualment s’aplica als residents comunitaris que ja tenen constitucionalment reconegut el dret a votar a les municipals, mentre que mantenen el dret de vot en els seus estats de procedència.
La finalitat de l’autodeterminació no és segregar la societat, dividint-la, sinó al contrari és buscar la màxima integració social entre tots els ciutadans, reconeixent a cadascú la seva identitat i, des d’aquest punt de partida igualitari, decidir el futur comú.
c) Si la majoria d’electors amb dret a vot opta per un poder polític propi (que es pot concretar en resultats diversos: autonomia, federació, confederació, etc.), en tot cas el respecte als drets de les minories que optaren per mantenir-se en la situació política anterior ha d’estar garantit en el marc polític resultant de l’exercici del dret a l’autodeterminació.
Aquest reconeixement de la subjectivitat nacional catalana es compatible amb el tractament que s’hauria de donar en el futur dins l’Europa unida a les diverses situacions nacionals pendents de resoldre’s. Sota de la denominació comuna de “fenomen nacional” [18] es poden agrupar una pluralitat de moviments que reclamen l´apel·lació de nacionals i que podem mirar de classificar segons l´ordre següent: les nacions prohibides, les minories nacionals amb Estat de referència i les minories sense referència territorial.
-Les nacions prohibides. En el primer grup, que alguns anomenen també de les nacionalitats històriques, incloem aquells pobles que comparteixen el tret comú d’haver tingut institucions polítiques sobiranes en el passat i que en l´època moderna no han arribat a tenir Estat propi i han mantingut amb alts i baixos una resistència continuada contra els intents d’assimilació per part dels estats dels quals depenen. La incorporació dels Països Catalans a l’Estat espanyol, o de Bretanya i Occitània a l’Estat francès, o d’Escòcia al Regne Unit, és resultat de guerres d’ocupació sota la forma de conflictes de successió dinàstica entre la fi de l’edat mitjana i el començament de l´edat moderna.
Les nacions absorbents, Anglaterra, França i Espanya, van esdevenir imperis mundials on nadius escocesos, catalans o bretons participaren respectivament de forma subordinada, fet que ha induït en la mentalitat d’aquests darrers una sensació de subsidiarietat i dependència. Durant segles, aquestes nacions-imperi han donat per entès davant el món i davant l´interior llur caràcter pretesament uninacional. Fins avui, un silenci alimentat pels estats i acceptat pels successius organismes internacionals, com la Societat de nacions, l´ONU i la Unió europea, ha soterrat l’existència de les nacions sense Estat propi. Són les anomenades nacions prohibides. Sergio Salvi [19] emprà aquesta expressió en una obra pionera sobre els nacionalismes a Europa, i crec que encara avui defineix la situació de no reconeixement d’unes nacions que, integrades formalment en estats democràtics on el vot dels ciutadans pot canviar governs i sistemes constitucionals, no permet encara plantejar l´autodeterminació d’una part del territori. L’autodeterminació per a elles ha de poder concretar-se en la creació d’un Estat propi.
-Integren el segon grup les minories nacionals amb un Estat de referència. A diferència dels anteriors, pertanyen a pobles amb Estat propi i són exponent d’una situació minoritzada en estats veïns. És el cas dels alemanys de Romania o dels grecs d’Albània, però també dels sud-tirolesos pel que fa a l’Estat italià. A hores d’ara, hi ha un total de trenta casos de minories nacionals d’aquest tipus a tot Europa, a part de la Federació russa on les dimensions demogràfiques i territorials del problema són encara més grans. L’autodeterminació per a aquests pobles ha d’incloure també la reunificació territorial o almenys el reconeixement de la seva identitat nacional diferenciada en l’Estat del qual formen part en situació de minoria.
-Les minories nacionals sense referència territorial. Es tracta de pobles com els gitanos, els jueus o els kurds i els berbers que estan instal·lats en comunitats on reclamen un reconeixement que no tenen en els estats de procedència. Per a ells el dret d’autodeterminació no té el caràcter de reconeixement d’un poder polític territorial fora del seu país d’origen, sinó bàsicament de reconeixement cultural.
Nació i territori
Quina vinculació existeix entre nació i territori? Tradicionalment el territori ha estat un element bàsic de la definició de nació, ja que la comunitat de cultura que és un poble troba la primera expressió en un àmbit material on els seus integrants són majoritaris.
Però ara existeixen pobles que fruit dels canvis demogràfics i les migracions han esdevingut minoritaris en el territori que tradicionalment consideraven propi. El fet que molts pobles deixin de ser majoritaris en el territori d’origen no ha d’implicar necessàriament que hagin de renunciar a ser reconeguts com a tals i poder exercir el seu dret a l’autodeterminació. I encara menys ha de suposar que l’Estat identificat amb el grup nacional esdevingut hegemònic tingui carta blanca per liquidar definitivament el problema nacional del poble esdevingut minoritari .
Encara que la noció més progressiva de poble es basa en la cultura, ja que realment no tots els armenis viuen a Armènia, tots els corsos a Còrsega ni tots els jueus a Israel, el territori continua essent un element bàsic de la identitat nacional -perquè, com dèiem, territori i poble són fets indestriables-, baldament aquest territori nacional pugui no ser considerat com a exclusiu. Sempre que hi coincideixin altres pobles caldrà respectar-ne la respectiva especificitat nacional. “Un individu lliure ha de poder, visqui on visqui, afirmar la seva identitat ètnica o cultural i la seva identitat nacional” [20].
Torna a cobrar actualitat la teoria del federalisme personal, propagada a principis de segle per Karl Renner, segons la qual “cal deslligar les nacions d’un suport territorial i constituir-les sota la forma d’associacions de persones que voluntàriament han escollit la seva pertinença nacional” [21]. Això hauria de permetre que els catalans o descendents de catalans que resideixen en estats extracomunitaris i que han adquirit la nacionalitat de l´Estat on resideixen puguin recuperar la vinculació amb el conjunt del poble català.
Els territoris que secularment arranquen d’una rel nacional comuna han anat configurant en el decurs de la història una unitat de cultura que és l´essència de la nostra identitat. El País Valencià, Andorra, la Franja, la Catalunya del Nord, les Illes, el Principat i l’Alguer són els diversos territoris històrics en els quals la població assumeix un nombre, variable segons els casos, d’elements d’identitat compartits. El conjunt de persones que se senten integrants de la comunitat nacional són el subjecte col·lectiu del dret d’autodeterminació del poble català. Es tracta d’una titularitat col·lectiva que s’exerceix individualment a través del vot segons la dinàmica i la intensitat que cada territori permet a cada moment. Per exemple, per als ciutadans de la Franja allò immediat és el reconeixement de la personalitat cultural catalana en l’Estatut d’Aragó; en canvi, els andorrans han consolidat la seva independència amb un Estat propi reconegut i fet present en els organismes internacionals. La concepció del dret d’autodeterminació com un dret col·lectiu imprescriptible permet que el seu exercici s’adapti al ritme i al grau de compromís comú que els ciutadans de cada territori decideixin en cada moment.
Cal recordar que la nacionalitat és una qüestió interior, de vinculació afectiva a la terra, que es dóna entre nosaltres d’una manera immediata a través del sentiment de mallorquinitat o de valencianitat, per posar dos exemples. Un plantejament nacional no es pot fer des de proposicions abstractes, sinó a partir de les lleialtats locals i regionals que són les més immediates per a la majoria de la població. La comunitat cultural entre tots els territoris és majoritàriament acceptada, però la reconstrucció política d’aquesta comunitat és encara una qüestió en vies de resolució.
La principal contradicció interna que frena el nostre alliberament nacional és la contraposició entre les dinàmiques econòmica i política. Així, mentre la primera relliga l´eix mediterrani Perpinyà-Alacant sobre una base mediambiental i climàtica òptima, amb un teixit productiu diversificat i amb una població que comparteix uns valors culturals comuns en relació amb el món del treball, la segona imposa la divisió. La dinàmica política tendeix a esquarterar el país lingüísticament, institucionalment i territorialment, amb una planificació de les infraestructures de comunicació pensades per a reforçar la dependència de l’Estat i assegurar les actuals condicions de dominació política sobre una població susceptible d’adoptar uns referents nacionals distints dels de l´espanyolitat. A tot Catalunya l´economia uneix i la política separa, a l’inrevés del que succeeix en el conjunt estatal espanyol, on l´economia separa i la política uneix.
Per superar aquesta situació d’atzucac cal recuperar una cultura política comuna apta per ser compartida des de les diverses parts del territori nacional. Més enllà de les opcions partidistes, necessàries però no suficients per a un canvi històric, és imprescindible que el teixit associatiu i els moviments politicoculturals configurin uns elements de referència semblants als quatre punts amb què l’Assemblea de Catalunya, en el seu moment, sintetitzà la voluntat de ruptura política i de transformació social de la majoria del poble. En la conjuntura actual, el contingut dels quatre punts hauria de recollir la reivindicació permanent de les llibertats individuals, la seva projecció social a través dels drets col·lectius i la seva globalització mitjançant el reconeixement dels drets nacionals. Llibertat, solidaritat, autodeterminació i Països Catalans podrien esdevenir els quatre eixos d’una alternativa nacional davant l´ordre político-constitucional en vigor.
El dret d’autodeterminació té una llarga trajectòria en la tradició política dels catalans, com resumeix en un treball Josep Lluís Carod-Rovira [22]. Cal aplicar-lo tant en les vinculacions internes entre els territoris dels Països Catalans i els respectius ritmes polítics, com en les relacions amb els estats espanyol i francès. Si s’articula un bloc politicosocial en el si del poble català a partir dels quatre eixos citats i amb prou força per engegar un procés sobiranista, es desencadenaran relacions de col·laboració i de confrontació entre els múltiples agents socials i polítics presents que obligaran a preveure fórmules de resolució dels conflictes que una transformació institucional d’aquestes característiques inevitablement comporta.
Constitució i autodeterminació: contradiccions jurídiques i polítiques
D’antuvi, el primer obstacle que cal tenir en compte és la reforma política del postfranquisme, que es féu precisament per consolidar la unitat de l’Estat entesa com a principi irrenunciable de tot el sistema constitucional. Des dels poders fàctics que van transigir a democratitzar l’Estat espanyol, la condició prèvia perquè hi hagués democràcia era que no és plantegés la possibilitat de l’autodeterminació. Aquesta imposició encara es manté vint anys després, i ha estat interioritzada per la classe política que va protagonitzar la transició.
En el text constitucional es recullen, certament, els drets individuals i en menor mesura els drets socials, però són ignorats els drets dels pobles. Aquesta gradació en els drets dóna com a resultat un ordenament basat en una filosofia política que prima l´individualisme per sobre d’allò que és comunitari, que relativitza tot allò que fa referència als grups socials, la seva diversitat, el pluralisme cultural i lingüístic i culmina l’edifici amb l´igualitarisme abstracte que l’Estat garanteix per a tots els ciutadans. Aquesta aparença igualitària encobreix les condicions reals de dominació política que subsisteixen i sostenen l´actual Estat espanyol.
En contraposició existeix tot un corrent filosòfic i jurídic que considera/els drets individuals fonamentats en l’existència d’un/grup en el si del qual s’han d’exercir aquestes llibertats. Aquest plantejament vincula els drets humans a la idea de justícia, a una visió no estàtica sinó dialèctica de la societat i dels grups que la integren. El dret a prendre decisions personals només té sentit en un marc on és possible prendre decisions col·lectives, és a dir, d’autodeterminació. És en aquest sentit que el dret a l´autodeterminació dels pobles encaixa amb els drets humans col·lectius. No és aquesta la mentalitat amb què ha estat redactada la Constitució espanyola, ni l´ordenament que se’n deriva, fonamentada en una visió individualista de les llibertats personals, desvinculades de les col·lectives.
Aquesta Constitució no recull el dret a l’autodeterminació perquè no reconeix el subjecte col·lectiu, el poble o la nacionalitat que hi pot tenir dret. Estableix una ciutadania espanyola a la qual són atribuïts drets i deures, però nega que les persones conscients de pertànyer a un grup amb elements d’identitat comuns, territori, llengua, història i cultura puguin reclamar el dret de ser reconegudes legalment com a nació.
Sobre aquests fonaments es basteix una argumentació aparentment democràtica consistent a emparar l´individu i el seu dret individual a autodeterminar-se, tot negant la possibilitat d’identificació amb el col·lectiu nacional català i postergant tot plantejament en favor de la llibertat i la justícia reals, és a dir, tot referent col·lectiu. Amb aquest fil argumental es vicia d’arrel el sentit comunitari dels drets i s’encobreix el caràcter autoritari de la negació del dret del poble català a autodeterminar-se. Aquesta visió de les llibertats individuals en contraposició dels drets col·lectius conforma la columna vertebral que utilitzen determinades instàncies per defensar el dret individual dels castellanoparlants enfront del dret col·lectiu de consolidar la llengua catalana. Afirmen l’individu (el castellanoparlant) per negar el poble (la nació catalana) com a subjecte col·lectiu de drets.
Les situacions de fet que comporten la negació de drets acaben cedint, si existeix un projecte polític que contempli de forma complementària els drets individuals, els socials i els nacionals. La negació d’algun d’aquests drets converteix un règim polític en una democràcia limitada, com és l’espanyola, la qual encobreix l’autoritarisme institucional que nega la justícia i la igualtat real dels pobles que la integren sota l’aparença de la defensa dels drets individuals.
A diferència de fa vint anys, avui hi ha dos factors fonamentals que marquen l´evolució d’Europa de cara al segle vinent: la construcció de la Unió europea i el procés de globalització mundial. Els estats no són els perímetres dels mercats interiors ni tenen l’atribut exclusiu de la sobirania. La liberalització dels mercats i la seva internacionalització depassen les possibilitats dels estats. En el futur els contrapesos a les dinàmiques del mercat es basaran en organismes internacionals que vetllaran per la defensa dels drets humans, la preservació del medi socioambiental i l’equilibri territorial.
De fet, avui a l’Estat espanyol les barreres competencials entre ajuntaments, comunitats autònomes i l´estat han saltat en molts àmbits, i són cada cop més habituals les relacions de cooperació entre aquests tres nivells d’administració i també cada vegada més nombrosos els projectes compartits amb iniciatives privades o sorgides de la societat civil. Per tant, l´estratificació de les administracions públiques i la pretesa superioritat sobre la iniciativa privada són miratges del passat. Avui la fragmentació del poder polític i la seva recomposició, paral·leles al fenomen de la globalització (paraula que defineix la complementarietat entre allò global i allò local) fan que les propostes polítiques que parteixen d’una concepció dirigista o homogeneïtzadora de la societat tinguin poc futur.
La peça clau de tot aquest plantejament és com superar el marc constitucional i autonòmic vigent que no reconeix el dret d’autodeterminació [23]. Un punt de partida es pot trobar desenvolupant l’acord parlamentari de 1989 i partint de la convicció que es tracta d’un dret humà fonamental de caràcter col·lectiu, la finalitat del qual és preservar els pobles com a unitats de cultura i, en últim terme, les persones que els integren i en reben un component irrenunciable de la seva personalitat.
A partir d’ací cal argumentar la necessitat de reconèixer el dret del poble català a l´autodeterminació per tal que pugui retornar a una situació d’igualtat amb altres pobles que ara se li nega. Aquesta restitució de la igualtat personal i col·lectiva lliga amb la idea de justícia i és independent del fet que els catalans siguem o no majoritaris en una part o altra del nostre territori nacional. Si la voluntat de ser lliures i iguals que altres pobles arriba a ser majoritària en una part del nostre territori, a través de l’exercici del dret a l’autodeterminació, concretada en la victòria en un referèndum convocat a l’efecte, llavors tindrem estat propi. Però si no s’hi arriba, l´autodeterminació haurà servit per obtenir un estatus col·lectiu en grau de garantir la nostra continuïtat com a poble.
Davant l’immobilisme del marc polític espanyol, amb una constitució pràcticament inalterable i amb un estatut configurat com a llei orgànica que demana per a la seva entrada en vigor el vot favorable de la majoria absoluta de les Corts espanyoles, la via de la reforma en el marc espanyol és una via morta. Cal plantejar, doncs, un conflicte jurídic i polític per situar el dret a l’autodeterminació com allò que és realment, un dret humà fonamental l´efectivitat del qual no pot dependre de si és o no reconegut per la Constitució espanyola.
L’article 96 d’aquesta Constitució i l’aricle 1 del Codi civil estableixen que els tractats internacionals subscrits pel govern espanyol s’integren en l’ordenament jurídic intern. Així, des del 1977, els Pactes sobre drets civils de l’ONU de 1966 que recullen específicament el dret d’autodeterminació, són de dret intern estatal. La seva contradicció amb els articles 1 i 2 de la Constitució espanyola són evidents. La declaració del parlament autonòmic del Principat de 1989 no té efectes constitutius, sinó solament testimonials. En canvi, si una proposta d’exercici del dret a l’autodeterminació s’aprovava com a llei, es plantejaria un conflicte jurídic constitucional que podria ser portat (a banda del pronunciament del Tribunal constitucional espanyol, que hauria de fer-se de conformitat amb el dret internacional i no segons una interpretació interna) davant els tribunals internacionals de justícia.
L’estratègia fóra reclamar-ne l’exercici directament des de les institucions catalanes bo i cercant el suport de les institucions internacionals que vetllen per prevenir i resoldre els conflictes nacionals, l’Alt comissaria per a les minories nacionals de l’OSCE per exemple. Em sembla que de la sentència de la Cort suprema del Canadà d’agost de 1998 es poden extreure conclusions molt aprofitables sobre els procediments previs, les condicions d’exercici per part del territori interessat a autodeterminar-se, les negociacions amb l’estat per establir els mecanismes d’aplicació del resultat del referèndum i les condicions que han de garantir el respecte a les minories en el nou ordre polític sorgit de l’autodeterminació.
Notes
[1] L’Estat espanyol ratificà els Pactes, el 20 d’abril de 1977
[2] José Antonio Obieta, El derecho humano de la autodeterminación de los pueblos, Tecnos, Madrid 1985.
[3] José Antonio Obieta, El derecho de autodeterminación de los pueblos, Universidad de Deusto, Bilbao 1980.
[4] Defensor d’aquesta interpretació és Enric Fossas. Vegeu larticle “Auto(in)determinación”, El País (30-12-98).
[5] Morton H. Halperlin i David J. Scheffer, L’autodeterminació en el nou ordre mundial, Omnium Cultural, Barcelona 1995.
[6] Vegeu les conclusions del seminari UNESCO sobre “L’aplicació del dret a lautodeterminació com a contribució a la prevenció de conflictes”, Barcelona 22-26 novembre de 1998.
[7]. Vegeu el dossier “El Tractat de Maastricht, què és i com ens afecta”, elaborat pel Paronat Català Pro-Europa, Barcelona 1992.
[8] Vegeu l’aportació de Lluís Maria de Puig, actual president de l´Assemblea parlamentària de la Unió europea occidental a la Convenció de Catalunya Segle XXI.
[9] Toni Montserrat, “Maastricht: un tractat a tenir amb compte” dins Europa de les nacions núm. 15, tardor del 1992.
[10] Vegeu el dossier del Patronat català Pro-Europa “La Reforma del tractat de Maastricht”, Barcelona, 1996.
[11] Dins “Textos fundamentales de la Conferencia de Seguridad y Cooperación en Europa”, Ministerio de Asuntos Exteriores, Madrid 1992.
[12] Mark Eyskens, “La prevención de los conflictos, clave de la seguridad europea” dins l´obra col·lectiva Cómo puede Europa prevenir los conflictos?, Philip Morris Institute for Public Policy Research, Brussel·les, 1997.
[13] Rob de Wijk, “Vers une nouvelle stratégie podr l’OTAN” dins l’edició francesa de la Revista de l´OTAN vol. 46, n. 2, estiu de 1998.
[14] Adam Daniel Rotfeld, “Los conflictos surgen dentro de los estados, no entre ellos” dins l´obra col·lectiva citada.
[15] Tobie Nathan “Spécificité de l´ethnopsychiatrie”, núm. 34, juny 1997, dins la Nouvelle revue d’Ethnopsychiatrie.
[16] Josep Maria Terricabras, “Drets dels homes, drets dels pobles” dins el llibre L’Autodeterminació de Catalunya i l´esperança d’Europa, Llibres de l´Índex, Barcelona 1992.
[17] Will Kymlicka, Ciudadanía multicultural, Paidos, Barcelona 1996.
[18] Trec l´expressió “fenomen nacional” de l´opuscle del mateix títol editat en 1974 pel PSAN-Provisional.
[19] Sergio Salvi, Le nazione proibite, Valecci Editore, Firenze 1973.
[20] Theodor de Montbrial, Mémoire du temps present. Flammarion, Paris 1996.
[21] Sébastien Pierré-Caps, La Multination, Odile Jacob, Paris 1995.
[22] Josep-Lluís Carod-Rovira, “El dret a l´autodeterminació i el cas català”, dins Debat Nacionalista, Barcelona, estiu 1990.
[23] Javier Ruipérez, Constitución y autodeterminación, Tecnos, Madrid 1995
Post Scriptum, 4 de maig del 2021.
Avui, Vilaweb publica un breu resum didàctic sobre el dret d’autodeterminació, Dret d’autodeterminació: les deu preguntes clau. El dret d’autodeterminació és plenament reconegut pel dret internacional i cap norma estatal no el pot negar.
Respon a JM Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Som en un moment molt important. Cal defensar la llei de consultes d’Euskadi. L’estat espanyol hi donarà una resposta consistent i fins i tot pot arribar a suspendre l’autonomia basca. El que passi serà un precedent important pel dret a decidir, ens juguem el futur. Però veig que ningú a Catalunya es mogui en aquest sentit.
Sóc d’ERC i he defensat moltes vegades el pacte de la Generalitat però crec que hi ha coses que no puc donar-hi suport. Em fa molt mal veure ERC fent govern amb un partit que votarà en contra del dret a decidir d’Euskadi. Ni més ni menys.
He perdut moltes hores recollint signatures per una llei de consultes populars catalanes i pel dret a decidir. Hem de fer un front comú amb bascos i gallecs i defensar els nostres drets històrics com a nació. Ens juguem el futur de la nostra lluita.
Quan ens despertarem?