La victòria contundent assolida per Josep Antoni Duran Lleida sobre l’aspirant a substituir-lo com a president del comitè de govern, Josep Maria Vila d’Abadal, té un significat que va més enllà dels estrictes afers de partit. Representa la persistència de l’estratègia immobilista de l’autonomisme front a l’independentisme socialment creixent.
Els efectes devastadors pel poble català que està tenint la crisi provocada per la dominació política i l’espoli econòmic que imposa l’ordre estatal espanyol al nostre país no es tradueixen en canvis en els actors polítics que gestionen el subsistema autonòmic des de fa trenta anys.
Duran personifica la mena de professionals de la política catalana que ha generat l’autonomisme, uns intermediaris entre la ciutadania i els poders espanyols, institucionals i fàctics. Uns figurants de luxe que presenten un full de serveis nefast pels interessos catalans que diuen defensar, un exemple n’és el vist i plau que el mateix Duran donava a una
fusió entre Bankia i CaixaBank que hagués resultat letal per la Caixa.
Malgrat la seva inutilitat manifesta, la pauperització social de Catalunya ho prova, els partits addictes a l’ordre estatal i autonòmic, corporatius i hermètics, semblen insensibles als canvis en les actituds polítiques socialment perceptibles en pro de la justícia i la llibertat que s’estan manifestant entre la ciutadania catalana.
Els resultats dels congressos de PSC, ERC, CDC i UDC, potser han canviat de líders en alguns casos -Pere Navarro,
Oriol Junqueras– però, ficcions retòriques sobiranistes -CDC- a banda, cap d’aqueixos partits s’han mogut de dins dels estrets marges de l’autonomisme. I això que la involució recentralitzadora del govern de Madrid, i de les comunitats on el PP governa, no fa més que accelerar
la fallida de l’estat i el model autonòmic.
Els amics que tinc a Unió em diuen que el
partit del patriotisme social-cristià compta amb vuitanta anys d’història i Duran Lleida passarà tard o d’hora, però UDC perviurà. Potser serà així a mig termini, però hores d’ara la línia representada per Duran és clarament contra-independentista i està orientada a bloquejar l’evolució cap a plantejaments d’aqueix caire esbossats al
darrer congrés de CDC.
Menystenint qualsevol plantejament que prioritzi els drets i els interessos nacionals dels catalans, fins i tot les “
ficcions” sobre Ítaca d’Artur Mas, Duran juga el paper de garant de l’ordre espanyol a Catalunya en una època en la que el Regne d’Espanya viu una
crisi institucional i econòmica estructural, per això limita les seves actuacions (i no és l’únic) a alimentar el
mite de la gestió contraposant-la a la realitat del conflicte Catalunya-España.
Significativament, a l’anterior congrés d’UDC les seves quimèriques propostes giraven a l’entorn de la participació catalana en un hipotètic govern espanyol, tot per
neutralitzar la possibilitat d’un estat propi pel poble català.
En resum doncs, Duran apuntala l’autonomisme i combat l’independentisme al servei del projecte nacional espanyol, per això el govern de l’Estat indulta els membres d’Unió condemnats per pagar amb diners públics informes falsos i els mitjans addictes al règim li donen una cobertura inusitada per a un polític que mai ha presentat el seu partit a unes eleccions en solitari.
L’independentisme català -és a dir, aquell que es presenta a les eleccions amb un programa congruent amb aqueix objectiu sense falsos gradualisme- té el repte de relligar la causa de la
regeneració democràtica a la llibertat nacional, i fer-ho d’una manera viable i creïble, salvant els escomeses dels
tardo-autonomistes que ho refien tot a una evolució sobiranista de CIU.