Demà farà quatre mesos que vam cloure el congrés nacional d’ERC, escollint una nova direcció i aprovant un document estratègic. Aquest cap de setmana han acabat els congressos regionals tancant, en principi per quatre anys, el procés ordinari de renovació orgànica del partit.
És un bon moment per a la reflexió, fer el balanç d’etapa i mesurar les perspectives de futur. En primer lloc, (i aquesta és una conclusió aplicable a tots els partits catalans que han celebrat congressos aquest estiu), malgrat l’agreujament de la crisi econòmica i dels efectes de l’espoli fiscal i l’augment de la pressió espanyolitzadora, cap dels integrants del subsistema català (ERC inclosa) ha adoptat resolucions orientades efectivament a acabar amb la dependència de l’ordre estatal. Tothom s’arrauleix darrera el president Montilla fent crides a la unitat sense oferir cap projecte de futur que inspiri confiança a la societat per apostar per un canvi estructural. Això, que és la conducta previsible en els partits d’ordre, en el cas de l’Esquerra hauria de ser motiu de preocupació, ja que demostra que el comportament col·lectiu del partit republicà en gairebé res es diferencia dels partits que representen allò que l’independentista combat. Així doncs, els resultats del congrés de juny i de la gran majoria de congressos regionals d’ERC han convalidat el continuisme, (malgrat el declivi electoral del 9 de març), i les maneres de fer, el llenguatge i la mentalitat que ha caracteritzat l’eix Carod-Puigcercós des del 1996 ençà.
En segon lloc, els sectors que s’han reflectit en les candidatures presentades al congrés de juny no són pas hermètics, ni tenen un trasllat matemàtic a nivell territorial, però en conjunt la majoria que formaven al juny Gent d’Esquerra i Esquerra futur han sumat forces en els congressos regionals. Reagrupament Independentista, malgrat les disfuncions en alguns territoris i la pèrdua de percentatge a Barcelona (tot i que Rut Carandell ha estat un magnífica candidata), ha mantingut un suport global superior al trenta per cent de la militància. Només ha triomfat la candidatura renovadora al Camp de Tarragona perquè recollia el treball conjunt i la confiança mútua forjada durant el procés per demanar la celebració de primàries que va desembocar en el congrés del 21 de desembre de l’any passat. Per bastir una alternativa global a la direcció del partit cal un procés de confluència sòlid, ben estructurat ideològicament i amb una estratègia concreta que vagi més enllà de demanar la sortida del tripartit actual en cas de vulnerar-se les línies vermelles fixades el 14 de juny. En tot cas, els plantejaments apuntats pels sectors renovadors són els que hauran de contribuir decisivament a rellançar ERC en el futur, ja que la majoria de candidats de continuïtat s’han significat per presentar-se com a homes de gestió, gairebé apolítics, sense esperit de lluita i lideratge per afronar uns temps a venir, que més que de gestió seran de conflicte.
En tercer lloc, avui mateix el secretari general Joan Ridao ha demanat (als sectors renovadors) que reconeguem el resultat dels congressos i deixem treballar als dirigents escollits. Certament així ha de ser, però hauria d’aplicar aquest recepta als protagonistes de les rivalitats que més han transcendit als mitjans, (les que han protagonitzat Carod i Puigcercós), els mateixos que comparteixen l’estratègia que ha dut ERC a la situació de falta d’iniciativa i de capteniment propi actual en els temes clau de país, i que en quatre mesos ni Puigcercós des del partit, ni Carod des del Govern han donat cap senyal de voler capgirar. El debat i la crítica no són incompatibles amb marcar un rumb clar en la direcció del partit, (precisament una de les causes de l’atzucac present d’ERC és la manca de participació real de la militància en el disseny de la línia política).
És més, i en quart lloc, particularment sóc del parer que els renovadors crítics amb la situació general del partit -ja que no hem pogut fer vèncer les nostres propostes- hem de mostrar la predisposició per a participar activament en la definició de l’estratègia de l’Esquerra i assumir responsabilitats, sempre que aquesta sigui la voluntat de la direcció del partit. L’hora actual que viu Catalunya, a les portes d’una crisi econòmica estructural i d’una involució política anunciada, agafa a ERC sense capacitat de liderar la sortida d’aquest cul de sac on hem arribar després de trenta anys d’autonomia. El temps juga en contra nostra, el rellotge de la història no ens va a favor, i ara, quan l’aposta per un estat propi hauria de ser creïble i il·lusionadora, ERC enlloc d’anar endavant va cap endarrere.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Salut Jaume !
Et llegeixo cada dia.
Ara per ara i de manera immediata crec que des de RI hem de vetllar i actuar en conseqüència respecte a l’esmena aprovada al Congrés i defensada per l’Hèctor Lopez Bofill i treballar per aconseguir uns Estatuts més democràtics on hi hagi una participació real de la militància.
Ja ho parlarem quan ens veguem personalment.
Rep una forta abraçada.
S’ha de deixar que E s’enfonsi dins de la misèria o ajudar-los a que no caiguin?
perquè ho hem intentat tot, ho hem explicat, raonat i cridat per tots els costat. Però semble que no hi ha res a pelar. Ells volen continuar amb la seva política suïcida, que podem fer?
No serà per culpa nostra, nosaltres jo ho hem advertit.
Esperament pacientment per recollir les cendres i tornar a patir de valent per deixar de nou ERC com el parit independentista i republicà majoritari a Catalunya. El partit que ens ha de dur cap a la independència.
Tornarem a patir, tornarem a perdre i tornarem a vèncer
Salut Jaume
Manel
Els resultats d’aquests congressos regionals deixen molt clar que la força de l’aparell es determinant per no voler canviar el rumb d’aquest partit que es veu clarament que està perdent una gran oportunitat i es conforma amb una visió a curt termini de quotes de poder en una entitat com la Generalitat precisament mancada de poder de decisió i fugint de responsabilitats darrere l’esquena del PSC.
Si no hi ha un canvi aviat tornarant a la marginalitat i l’independentisme haurà de buscar noves opcions mes fiables.
Salutacions.
Albert Cortés
No entenc res, però no podem deixar treballar amb una mica de tranquilitat aquells que han obtingut la majoria del suport de la militància? És evident que no anem enlloc si sempre anem criticant el partit. La gent s’aglutina amb ERC si hi ha cohesió, i ara la gent a parlat. sisplau tinguem seny.
Molt d’acord amb la reflexió de Renyer. Jo n’hi afegeixo una altra. Quins sectors socials creuen els dirigents d’ERC que estaran motivats a votar-los?
Després de ser el candidat a President amb menys vots de la història d’Esquerra amb quin dret et creus capacitat a dir el que ha de fer ho deixar de fer Esquerra? Tant que parles d’escoltar els militants perquè no escoltes una mica i entens el missatge que et von donar: que te n’anessis a casa d’una patada al cul
Hauries de saber Renyer, que del que tu i jo voldríem fer amb ERC al que podem fer hi ha un tram fonamental que ho marca, que és el que pensa la resta de la societat. Em sembla estrany que et costi tant veure-ho quan, pel que sé, has ocupat llocs de responsabilitat en una institució vinculada a l’Administració catalana durant el tripartit.
Si en una idea determinada, com la d’ERC amb la plena sobirania, els més convençuts i “radicals” (potser molts d’ells militants) no esperen els menys decidits els primers són els que al final perden més.
Hi ha moltes raons de la “crescuda” del 2003 però com sabràs, bona part d’aquest vot aconseguit aquell any era tàctic o al menys no era “consolidat”. I en aquest procés estem, hem perdut del 2003 però guanyem i consolidem del 1999. Bé, tot i que alguns “renovadors” esteu estirant molt la corda respecte a l’estratègia d’ERC des de 1999.
En definitiva, jo penso que el creixement exponencial és més aviat un miratge. Jo penso que és més segur un creixement més lent però més “segur”. La meva “pressa per arribar” no em condicionarà en el més important: arribar.
Per cert, quina opció t’agrada més a tu: amb CIU o amb ningú? Si és alguna d’aquestes, hauries d’explicar perquè consideres que pot millorar els resultats actuals i perquè.
Per cert, tu et vas mullar per l’assemblearisme al Congrés de Lleida?
Salut.