Anar cada dia amunt i avall del país visitant seccions locals, i coneixent militants del partit d’arreu del territori, és una activitat gratificant i enriquidora de la qual en trec algunes impressions que voldria compartir amb els lectors d’aquest bloc.
La primera impressió que tinc serveix per desmentir el temor relatiu al perill d’escissió del partit a la vista dels resultats del congrés. He viscut processos escissionistes en altres organitzacions independentistes i no tenen res a veure amb el clima intern que es viu a ERC. Hores d’ara hi ha decepció entre molts militants, preocupació pel futur immediat i malestar per pràctiques sectàries al si del partit, però no hi ha situacions irreversibles de fraccionament entre els militants. Potser alguns alts dirigents han fet declaracions que no estan a l’alçada de les responsabilitats que exerceixen, però ells mateixos seran els principals perjudicats per les seves actuacions. He acabat molts actes sopant amb militants que donen suport a altres candidatures sense cap problema i, en general, percebo ganes de sortir com més aviat millor de l’atzucac actual a partir d’una nova direcció col·legiada.
En segon lloc, tinc també la percepció que a mesura que avança la campanya les candidatures de continuïtat van esgotant el seu discurs i en canvi les renovadores tenen cada cop més acceptació i capacitat de resposta. Les cares públiques d’Esquerra Independentista de recent incorporació al partit com Elidenda Paluzie i Hèctor López Bofill desperten molta simpatía entre els militants que acudeixen als actes per conèixer-los.
Finalment, en tercer lloc, crec interpretar que el procés de transició que viu l’Esquerra no es tancarà entre el 7 i el 14 de juny, sinó que continuarà en els congressos comarcals i regionals que es començaran a convocar passat l’estiu. La renovació per la base completarà en els mesos a venir la que previsiblement es donarà als màxims càrrecs de direcció. L’elecció dels candidats a les eleccions europees de l’any vinent i le sprimàries per escollir els candidats a les del parlament de catalunya el 2010 tancaran el cicle renovador.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’optimisme sovint té una funció terapèutica, ja que ajuda a apujar la moral dins el propi grup. Ara bé, la divisió dels renovadors en dues candidatures diferents resta moltes possibilitats de vèncer a les forces continuïstes. No puc entendre, per moltes voltes que hi dono, com no s’ha pogut arribar a un acord entre R.cat i EI. ERC i l”independentisme s’hi juguen massa per caure en personalismes de pa sucat amb oli que no interessen a ningú.
Mentre una màjoria creixent de catalans buscava acostar-se a Esquerra l’actual direcció d’Esquerra propugnava la catastrofe decepcionant del suïcidi politic volen acostar-se a una resta menguant de catalans.
Qüestió que ja fan amb el dia a dia els governs a Madrid des d’abans de la transició intentant acostar la resta de catalans als espanyols i el PSOE-PSC a Catalunya i per a tal finalitat els calans no necessiten a Esquerra ni l’independència, per això ja hi són els espanyolistes.
Estic molt d’acord amb el comentari d’en Pere B. Es una llastima que no hi hagi millor sintonia entre RCAT i EI perque son les uniques candidatures amb trempera i amb autentica ambició nacional. Crec que us equivoqueu infravalorant la intel.ligencia politica dels que estem fent pinya al voltant d’en Joan Carretero i dela Rut Carandell, sobrevalorant l’aportació dels vostres dos o tres intel.lectuals de capçalera i insistint en escorar el partit mes cap a l’Esquerra.