Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

11 de setembre de 2009
2 comentaris

Entre el silenci i la Catalunya endins

L’alcalde de Rosselló (El Segrià), Jaume Fernàndez, ha tingut la gentilesa de convidar-me a pronunciar la conferència institucional de la Diada Nacional al consistori que presideix el text de la qual reprodueixo a continuació.

ENTRE EL SILENCI I LA CATALUNYA ENDINS

En primer lloc, vull mostrar el meu agraïment al senyor alcalde, l’entranyable amic Jaume Fernàndez, per convidar-me a pronunciar la conferència commemorativa de la Diada Nacional a Rosselló. Miraré d’estar a l’alçada de la responsabilitat que m’ha estat confiada i procuraré aportar els fruits de l’esforç intel·lectual que, de forma permanent i complementària a les tasques professionals habituals, els catalans que sentim el neguit per la continuïtat de la nostra existència com a poble dediquem a pensar i dir la realitat, com suggereix que fem l’eminent sociòleg valencià Lluís Vicent Aracil (1).

Sobre el silenci

La commemoració de la Diada Nacional de Catalunya és una data escaient per a la reflexió col·lectiva. Així doncs, suggereixo fer-ho al voltant de dues nocions lligades a l’evolució histórica del nostre país, com són les del silenci sobre la catalanitat i la de Catalunya endins. Pel que fa a la primera, el silenci en termes socials el podríem definir com l’actitud que adopta el subjecte passiu davant la imposició coercitiva de valors aliens. Aplicant aquesta noció de la psicología social a l’estudi dels comportaments polítics en el marc de la relació Espanya-Catalunya podrem observar el silenci que provoca sobre la catalanitat el poder establert i correlativament les omissions que genera en les actituds dels catalans aquesta forma de no reconeixement de la nostra identitat.

Sobre el silenci –antic i molt llarg- imposat al nostre poble Raimon –a mitjans dels anys seixanta- en va fer una cançó (“Jo vinc d’un silenci”) que el descriu, molt encertadament al meu criteri. El cantautor de Xàtiva no és pas l’únic que s’encara amb aquesta qüestió a la darreria del franquisme. L’any 1974, a l’enterrament de l’escriptora Aurora Bertrana, filla del gran prosista Prudenci Bertrana i a partir del títol d’una de les seves novel·les,  “Entre dos silencis”, publicada al 1958, mossèn Josep Armengou (2) va dir:

“ Perquè el nostre poble, també ha conegut el silenci, un silenci que molts ja el creien definitiu. I, no ens fem il·lusions, un silenci, que en l’essencial encara dura. I hem d’agrair als qui nedant contracorrent, amb els seus llibres, amb els seus versos, amb les seves cançons I amb el seu sacrifici, han fet que aquests poble encara tingués veu, que no perdés la paraula” (3).

De les obres escrites per mossèn Armengou m’agrada destacar la que duu per títol “El silenci de Catalunya”, editada l’any 1970 pel Consell Nacional Català, a Perpinyà. En aquest opuscle respon a Julián Marías, filòsof castellà que havia publicat -ell sí, legalment- al diari barceloní “El Noticiero Universal”, l’any 1965, una sèrie d’articles sobre la seva visió hegemonista castellana de Catalunya, titulats “Consideración de Cataluña”. Ja l’any 1966, el periodista i escriptor Manuel Cruells (4), per la seva banda, ja havia fet el mateix amb un llibret de títol gairebé idèntic: “Els silencis de Catalunya”, (Edicions d’Aportació  Catalana). Tant Cruells com Armengou, (llibertari el primer, catòlic el segon) representen una concepció humanista de la catalanitat, avui minoritària entre els cercles acadèmics i polítics afaiçonats per l’hegemonia en els darrers trenta anys de les concepcions materialistes d’inspiració marxista. Ambdós parteixen d’una visió del poble català com a comunitat nacional, no pas estàtica, sinó evolutiva i autocentrada i escriuen des d’aquesta mentalitat compartida i des del sistema de valors cívics, culturals i històrics sobre els quals fonamenten la catalanitat i els drets nacionals que se’n deriven. Rellegir avui Armengou i Cruells, tenint en compte la conjuntura històrica dels seus textos, pot ésser de gran utilitat per repensar la catalanitat mateixa i el silenci que l’envolta.

Avui, gairebé quaranta anys després, no hi ha una dictadura com la franquista, però un silenci opressiu -mediàtic, polític- impedeix plantejar debats de fons sobre la realitat catalana més enllà del pragmatisme institucionalitzat. Podem copsar l’existència d’aquest silenci a través d’allò que diversos actors de la vida social i cultural del país perceben en els seus respectius àmbits professionals: el músic Pep Sala declarava a La Vanguardia del 23 de desembre passat que “Catalunya s’estima poc a ella mateixa, també en la música”, el gastrònom Jaume Fàbrega deia al periòdic digital El Debat del 15 de desembre: “A Catalunya hi ha un fenomen únic a Europa: el menyspreu de la pròpia cuina”. En el mateix domini, el presentador del programa “En clau de vi” (Canal 33), Marcel Gorgori, explicava que “Catalunya deu ser un dels pocs països que tenint vins de primera qualitat prefereix consumir els de fora” (cita extreta del periòdic digital E-Notícies, el 12 d’agost d’enguany). L’escriptora Patrícia Gabancho publicava a El País del 15 de novembre del 2008 un article titulat “La sutil degradación del comercio barcelonés” on, entre altres consideracions, afirmava: “La calidad del comercio nos dice cómo Barcelona se trata a sí misma: Ni se quiere ni se mima: se explota”. El periodista Francesc Canosa reflexionava en aquests termes: “Els periodistes catalans hem deixat d’estimar la realitat” (El Singular Digital, 16 de març del 2009). I per no allargar més la llista de citacions, la periodista Sílvia Barroso escrivia a l’Avui del proppassat 17 de maig: “Als polítics no els agrada la política”.

Totes aquestes actituds d’autocensura en els diversos vessants de la vida dels catalans deriven d’un silenci més profund i global: el que envolta la catalanitat mateixa. És un silenci imposat des de fa segles per l’ordre estatal espanyol que ha arribat a ésser interioritzat per la població, sovint de manera inconscient. Com ha estudiat la politòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann (5) és menys probable que un individu expressi la seva opinió personal sobre un tema concret si se sent part d’una minoria, per por a la repressió psico-social i a l’aïllament per part de la majoria hegemònica.  Però, dit això, si aquesta conducta és excusable en la ciutadania no ho pot ser si qui l’adopta són els responsables polítics del país quan reiteren, fent-ne èmfasi, que la gestió de les necessitats socials són radicalment separables de les aspiracions identitàries sistemàticament relegades a un pla merament simbòlic.

Adoptant aquesta actitud  de separar radicalment societat i catalanitat s’alimenten tots els dèficits d’autoestima ressenyats. De fet, insistir en aquesta separació porta com a conseqüència la continuïtat dels efectes del Franquisme en el comportament polític i social dels catalans. El Franquisme fou la mostra extrema de la voluntat de liquidació de tota possibilitat de reconeixement polític i cultural de la identitat nacional catalana. Certament, hi ha una diferència qualitativa fonamental entre la dictadura i el règim constitucional monàrquic, però a mesura que s’ha anat consolidant el segon s’ha fet cada cop més evident que el caràcter de la relació entre Catalunya i el conjunt estatal és de dependència no pas de lliure associació. Fa tres anys ja vaig publicar un treball sobre aquesta qüestió, del qual vull extreure aquest paràgraf:

“L’Estat espanyol ha viscut de la mort de Franco ençà un procés de modernització económica i social sense precedents: a hores d’ara és un estat fort, amb una economía potent i un ordre social i polític consolidat. Si fins als anys vuitanta del segle passat Barcelona encara era la capital económica per davant de la capital política que era Madrid i existía una clase empresarial que feia de contrapès al poder monopolístic de la hisenda estatal, ara aquest equilibri ja no existeix. La concentració del poder polític i econòmic a Madrid ha anat en paral·lel amb la provincianització de l’economia catalana i la desaparició de la seva classe dirigent en tant que nucli influent a nivell espanyol. A hores d’ara no hi ha límits al centralisme econòmic espanyol i els grans desequilibris en els fluxos fiscals i financers ho demostren” (6).

Les condicions en les que s’ha aprovat  el vigent Estatut de Catalunya,  o s’ha negociat el sistema de finançament de la Generalitat, en són una mostra. S’ha fet habitual a l’hora de tractar la temàtica nacional catalana la violència verbal (la de la “brunete mediàtica”) i la simbòlica (la destinada a ferir els sentiments de les persones que s’identifiquen amb el subjecte agredit). Però sobretot hi ha una imposició constant del no reconeixement, és a dir, la negació de la catalanitat en tots els ordres que provoca uns efectes profunds en la mentalitat i el comportament de la ciutadania. Agafant un dia a l’atzar, el 16 de desembre de l’any passat, trobem tres exemples significatius: el primer, és la decisió de la companyia Swiss International Air Lines de prescindir de l’ús de la llengua catalana en els seus vols cedint a les pressions del partit neoespanyolista Unión por el Progreso y la Democracia. El segon, és el veredicte de la justícia francesa denegant el reingrés de la Federació Catalana de Rugbi a la federació internacional d’aquest esport, (de la qual va ser membre fundacional l’any 1934), cedint a les pressions polítiques i federatives espanyoles. El tercer, la decisió del Tribunal de la Rota donant la raó al bisbat de Barbastro en la seva pretensió d’obtenir la propietat de les obres d’art de les parròquies de la Franja dipositades al Museu Diocesà de Lleida. Tres decisions adverses als interessos i aspiracions catalanes adoptades sota l’emparament dels poders espanyol, francès i vaticà.

En un context advers, els catalans no ens sentim forts com a poble, desproveïts de mitjans institucionals efectius que ens protegeixin davant els poders hegemònics garantint el nucli essencial de drets i llibertats que ens identifiquen com a comunitat nacional. Com assenyala Elisa Farré: “Un conjunt de mecanismes perversos s’han traslladat a la societat com a models a seguir: falta de responsabilitat i empatia, excés de superficialitat i exacerbació dels objectius personals en contra dels comunitaris” (7). Això es tradueix en la manca de participació política, inhibició social, fustració col·lectiva per la generació d’expectatives no acomplertes i ressentiment.  El silenci és també el resultat dels “arronsaments atàvics de la classe dirigent catalana” de que parla Hèctor López Bofill (8), quan els nostres polítics no actuen amb responsabilitat per defensar els interessos del poble que els ha escollit,  quan no posen límits als abusos del poder central. 

Però no hem d’oblidar que allò que sembla destruït és el que ens regenerarà i el que ens fa mal és allò que veritablement ens pot fer  forts. Expressar el que desitgem col·lectivament, quan es formula en paraules, es converteix en sentiment i així assoleix la consciència del desig. El nostre és un poble que espera sempre un futur llunyà per resoldre “el problema nacional català”, (aquesta era l’expressió que emprava el PSUC als anys seixanta i que donà títol a un opuscle editat per “Nous Horitzons” l’any 1964). Quan deixem passar el temps esperant, quan ajornem sistemàticament la possibilitat de reivindicar els nostres drets col·lectius, el que fem és simplement subsistir. Hem de reivindicar el present, com a consciència de la nostra existència com a nació, i actuar decididament, no contra ningú, sinó a favor del país.

Sobre la Catalunya endins 

Significativament aquesta idea és la que preconitzava un dels intel·lectuals catalans avui immerescudament oblidats, Joan Estelrich (9), home de confiança de Francesc Cambó, opositor a la dictadura de Primo de Rivera, que publicar un assaig polític que duia per títol “Catalunya endins” (Llibreria Catalonia, 1930), i com a subtítol afegia “llibre per a tots i contra ningú”. Expressava així la seva disposició per a superar les querelles intestines entre les diferents tendències catalanistes que distreien de la tasca prioritària: oposar-se a la dictadura militar i als col·laboracionistes autòctons.  Aquesta obra és una invitació al replegament fértil, a la tasca silenciosa i tenaç, a l’autoconcentració per a acumular l’energia necessària, intel·lectual, económica, política per emergir amb renovada força tant bon punt la conjuntura institucional ho permeti. L’apel·lació a la introspecció col·lectiva, fructífera, il·lusionadora, no és el mateix que el silenci forçat ja que és una decisió voluntària que vol esdevenir el preludi d’una nova renaixença. Avui, examinant de forma exigent l’estat moral de la nostra col·lectivitat una renovada crida a redescobrir-nos de Catalunya endins podría tenir efectes benèfics.

Enllaçant aquest capteniment de Joan Estelrich, per invertir els comportaments d’autocensura que anteriorment hem detallat i promoure les actituds d’autoconfiança  comunitària cal adoptar una visió integradora de societat i identitat, de projecte personal i empresa col·lectiva superant les separacions imposades que també anteriorment hem descrit. Només a partir d’aquest canvi global, que correspon encapçalar als polítics catalans amb responsabilitats institucionals i als creadors d’opinió compromesos amb la catalanitat, es podran reconduir els hàbits lingüístics, de consum, de treball, festius i d’altres en els que s’expressa la forma de vida i la psicologia col·lectiva específica dels catalans cap a expressions alliberades de les restriccions a la pròpia identitat. Per concretar i posar exemples d’aquesta transformació prenem el cas de l’agricultura.  En els darrers trenta anys la preservació i el foment del sector productiu agrícola català no ha estat una prioritat de cap dels governs que ha tingut la Generalitat de Catalunya. Hom ha permès davaluació del pes de l’agricultura en l’economia catalana, i també la despoblació de la Catalunya interior atesa la manca de polítiques de reequilibri territorial eficaces. Josep Santesmases escrivia al respecte al diari El Punt del 9 d’aquest mateix mes: “No hi ha declaracions, ni tèbies, ni pontificals, sobre la desgràcia que s’abat damunt d’aquest trenta per cent de territori dedicat als conreus, damunt d’aquest u per cent de pagesos.” “perquè, sigui quina sigui la concepció política de cada grup, com es pot entendre un país amb una agricultura residual, amb una pagesia abocada a la desaparició ?”. “La contemplació d ela situació actual del sector agrari em fa creure que la crisi d’ara, és sobretot una crisi de valors”. “Les lluites sectorials de la pagesia per la dignitat dels preus justos haurien de fer entendre al món urbà que l’activitat agrària hauria de ser considerada estratègica, per poder assegurar l’alimentació, de proximitat i de qualitat, i la cura eficaç del territori. No és cosa de l’u per cent, és cosa de tots”.

Sobre la catalanitat

Els esperits més lúcids de la intel·lectualitat nacional  han atorgat prioritat a la revitalització de la catalanitat contemporània. Així Marc-Aureli Vila, en el moment de la transició del franquisme a la democràcia constitucional actual, distingia entre catalanitat i catalanisme:

“El terme catalanisme pel seu sufix “isme”, senyala posició partidista: a semblança de socialisme, sindicalisme, republicanisme, monarquisme, comunisme … Dit d’altra manera: el sufix “isme” precisa o determina una manera de pensar en el camp polític o socioeconòmic; i si bé expressa presa de posició, a l’ensems senyala l’oposició: oposició a altres “ismes”. El terme catalanitat confirma una afirmació substancial; i hom entén per substancial allò que hi ha de permanent en un ésser; en una col·lectivitat. Si hom cerca en el diccionari la definició de catalanitat trobarem: “qualitat, fet, d’ésser català; caràcter o esperit propi dels catalans”.

El sentiment de catalanitat ens porta a considerar el que som en la nostra personalitat humana individualment considerada; i en conjunt i com a poble, ço que representa la col·lectivitat catalana dins el conglomerat dels pobles del món. Si pensem en el valor exacte del concepte catalanitat, veurem que conjuntament amb una realitat forjada al llarg de la història i en contacte amb determinats espais geogràfics, sorgeix el sentiment de nacionalitat; com el resultat d’una presa de consciència col·lectiva partint de la consciència individual. I això és profundament humà. I tot allò que es refereix a l’home i a la col·lectivitat a la qual pertany, té ple caràcter científic.

L’estudi dels diversos aspectes continguts en el concepte de catalanitat no es pot realitzar sotmès a estats passionals i si per l’anàlisi permanent que ens portarà a la síntesi: “suma i compendi d’una cosa o una matèria del coneixement”. Creiem que la catalanitat ens ha de conduir a actuar d’acord a tres normes positives i constants:

a) Fer per manera de fondre en la nostra comunitat aquells els quals vinguts d’altres terres, cerquen d’incorporar-se a la vida catalana. El comportament dels natius amb aquests nous compatriotes, ha d’ésser en tot moment d’un gran contingut humà i de justícia social.

b) Fer ús de tota mena de possibilitat per a fer prevaldre dins les terres catalanes el pensament i l’acció autòctona.

c) Fer conèixer a altres terres l’existència de la nacionalitat i les seves lluites per assolir l’autodeterminació política” (10).
Què significa avui ésser català, quines són les característiques comunes (valors, sentiments, tradicions, maneres de pensar i de fer) als catalans. Hi ha tres actituds davant aquests reptes: la conservadora (centrada en preservar els trets culturals i lingüístics que ens han identificat fins ara com a poble), la innovadora (que hauria d’afegir nous elements i fer una nova síntesi) i l’absentista (la que tot i reconèixer de manera abstracta l’existència de la nació catalana prescindeix del compromís actiu de potenciar-la en nom del cosmopolitisme, l’Espanya plural o qualsevol altre subterfugi). La condició política de català està restringida als ciutadans espanyols empadronats en algun municipi de la comunitat autònoma de Catalunya, quan és evident que l’autoidentificació com a català no coincideix amb aquest tràmit administratiu. Per a reobrir el debat sobre la catalanitat cal partir de la naturalesa complexa i canviant d’aquesta realitat, de les diverses formes i graus  de compromís amb la mateixa (valencianitat/catalanitat, mallorquinitat/catalanitat….), de l’aparent doble pertinença catalanitat/espanyolitat que les enquestes detecten i de la multiculturalitat fàctica que impregna, ara per ara, les societats eurooccidentals, també la nostra.

Sobre la continuïtat

Per acabar, vull fer una crida a l’optimisme que sorgeix de la consciència de la realitat present, i per tant, de la força de voluntat per transformar-la. I per fer-ho em sembla escaient reproduir les paraules d’un dels intel·lectuals citats al començament, Manuel Cruells, sobre el sentit de la continuïtat: 

“Els pobles no es fan en un dia ni en una generació, es fan amb una continuïtat de generacions, com els substrats  en la terra. Les generacions són els substrats de l’ésser d’una comunitat. Per això són tan perilloses les interrupcions o les batzegades en la seva continuïtat. I Catalunya sofreix una manca de continuïtat, un trencament en la seva continuïtat, gairebé en cada període històric. Quan aquest trencament periòdic en la seva continuïtat no és perllongat, afecta només els accidents del seu estar, però quan es perllonga indefinidament pot afectar, sense cap dubte, els substrats que formen el seu ésser. Però és evident que en aquest simple estar, periòdicament interrompuda la seva continuïtat, pot arribar a influir la seva substància, la seva forma d’ésser, la seva existència.

Som una comunitat que sempre ha de començar, som un intent constant de donar forma a la nostra existència. I això porta els uns al cansament i a la renúncia, i els altres, els més conscients, a la desesperació. Dues posicions igualment perilloses. Els qui renuncien es tornen indiferents, una posició totalment negativa per a tot. I els qui es desesperen poden arribar a posicions extremes, suïcides, que de fet també són negatives. Són posicions que no aprofiten a ningú, i molt menys a nosaltres mateixos.

És perillós de portar una comunitat a la desesperació. La desesperació és una malaltia que s’encomana i a la llarga fins i tot afecta els indiferents. Una desesperació, si és legítima, s’ho emporta tot, s’hi estarà en pro o en contra, però mai no s’hi estarà indiferent. Vull dir que la desesperació, en última instància, també arrossega els indiferents.

I no voldria que els catalans es deixessin portar mai per una situació desesperada. En el passat hem tingut alguns moments desesperats, i ens foren fatals. Hem sofert últimament un altre silenci que estem en camí de superar. I el superem sense la lògica desesperació que provocava. Seria suïcida, ara, quan sortim d’aquest últim silenci, caure en la impaciència frenètica. Algú, no recordo qui, va definir la política com l’art de saber esperar. La comunitat catalana ha de saber esperar. I sortir del seu silenci, d’aquest últim silenci, amb una confiança il·limitada en ella mateixa.

Hi ha una gran tasca a fer, una tasca col·lectiva. I caldria que hi hagués un gran sentit de responsabilitat per a realitzar-la amb la màxima eficàcia. I no li serien profitoses situacions desesperades, o frenètiques, o demagògiques, ni les impaciències, com tampoc no ho serien els ressentiments o aquell clàssic “ara és la nostra”. L’important no és la nostra situació personal, o el nostre sentiment personal, o la nostra circumstància també personal. L’important és fer el nostre país, cercant abans que tot fórmules que garanteixin la seva continuïtat. Hem de fer el país i no mitificar-lo com han fet generacions anteriors. És la gran tasca que ens espera” (11).

Enguany s’escau el 350 aniversari del Tractat dels Pirineus que va comportar la mutil·lació de Catalunya i el lliurament al Regne de França de les comarques que avui denominem Catalunya Nord. D’aquí a cinc anys, al 2014, farà 300 anys de la caiguda de Barcelona, la derrota davant les tropes franco-castellanes i la supressió de les institucions catalanes. El tret definitori d’Espanya és la conquesta, de França l’universalisme, de Catalunya la llibertat que garantien les constitucions catalanes (la darrera, de 1704, un tricentenari que va passar totalment desapercebut), el principi de la limitació del poder pel parlament, que encara rau en el fons de la mentalitat catalana, amagada rere la denominació de pactisme. La reactualització d’aquest valor consubstàncial a la identitat catalana és la nostra esperança, no hi ha catalanitat sense llibertat. El veritable sentit de la nostra continuïtat com a poble rau en això.
 
NOTES
(1)“Dir la realitat”, Lluís Vicent Aracil, Edicions Països Catalans, Barcelona, 1983.
(2) Josep Armengou i Feliu (Berga, 1910-1976), fou un sacerdot i patriota català que divulgà el seu pensament sobre la catalanitat en condicions de clandestinitat. La seva obra més destacada és “Justificació de Catalunya”, escrita l’any 1955 i distribuïda clandestinament, reeditada posteriorment, l’any 1979 per l’Editorial La Magrana.  Moisès Rial, ha obert un bloc dedicat a difondre l’obra de Josep Armengou, http://joseparmengou.blogspot.com.
(3) “Aurora Bertrana, una dona del segle XX”, de Glòria Granell, Daniel Montañà i Josep Rafart, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.
(4) Manuel Cruells i Pifarré (Barcelona, 1910-1988), fou periodista i escriptor especialitzat en l’estapa republicana i la guerra del 1936-1939. Militant d’Estat Català i, des de la seva fundació, del Front Nacional de Catalunya.  
(5) Elisabet Noelle-Neumann, “La espiral del silencio”, Paidós, Barcelona, 1995.
(6) Jaume Renyer, “Anticatalanisme i catalanofòbia: els símptomes d’un conflicte”, L’Espill, número 24, hivern 2006-2007.
(7) Elisa Farré, “La indignació silenciosa”, Noguera Magazin, número 151, 4 de febrer del 2009.
(8) Héctor López Bofill, “La democràcia esclafada”, Avui 7 de setembre del 2009.
(9) Joan Estelrich i Artigues (Felanitx, 1896-París, 1958) fou un erudit intel·lectual precursor del mallorquisme catalanista, diputat per la Lliga Catalana entre 1931 i 1936, home de confiança de Francesc Cambó, que escapà al bàndol franquista fugint de la repressió a la reraguarda republicana i que morí essent delegat de l’Espanya franquista a l’UNESCO.
(10) Marc-Aureli Vila i Comaposada (Barcelona,1908-2001), fou un eminent intel·lectual i un fidel militant d’ERC durant tota la seva vida. Aquesta breu reflexió seva, “Conceptes sobre la catalanitat” fou publicada al setmanari Canigó, número 437, el 21 de febrer del 1976.
(11) Manuel Cruells, “Els silencis de Catalunya”, Edicions de l’Aportació Catalana, Barcelona, 1966, pàgina 29. 

  1. És una magnífica conferència. L’has d’editar. Ara mateix la imprimiré (jo no llegeixo més de quatre línies on line, je,je,je). Espero tenir temps per rellegir i matisar algunes coses. Sobre l’enfortiment d’Espanya i el seu Estat ja hem parlat altres cops. Em preocupa aquest tema de l pagesia. Ara estic fent un treball sobre la ciutt dispersa (que espero tenir abans de NAdal i que te’l passaré ) i veig que la pèrdua dels espais rurals és una realitat general a l’Ooccident. Ara bé, és evident que, llavors, queda pel mig la vella consciència dels europeus ( i també dels nord-americans) com a “poble pagès”. Uns reaccionen amb la plena protecció (França), altres amb una ordenació rígida que eviti la destrucció (Alemanya), altres amb la idealització cultural (molt interessant aquí el cas anglès, que m’ha sorprès per l’alta estima del seu “country landscape”…). És  a dir, tothom intenta resoldre d’alguna manera aquesta pèrdua del vell esperit pagès. També hi ha els crítics, que opinen que, quan millor desaparegui, millor.
    Bé, no sé, he llençat algunes idees desordenades i potser avui no he estat del tot encertat. Aquest estiu he llegit el discurs d’Ortega sobre l’Estatut català (al Parlament espanyol) i reconec que m’ha impactat. Crec que l’encerta. Confessa que existeix una espècie d’equlibri que només permet “la conllevancia”. Bé, el vull rellegir abans de començar el curs i espero comentar-lo algun dia rodejat de bona (i maca) companyia.
    Una abraçada, Jauem. I felicitats per aquest blog. El recomano sempre.No conece cap de més seriós i més constant ( i mira que he conegut, de blogs universitaris, periodístics, etc.)

Respon a Joan Amen Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!