Avui s’escau el cinquè mes posterior al 27 d’octubre de l’any passat, quan en un gest sense precedents (i de moment sense efectivitat), al Parlament de Catalunya s’hi va proclamar (sense publicar-la oficialment) la República de Catalunya. És d’hora per saber tot l’entrellat d’aquelles hores decisives i les actituds polítiques dels governants que van fer aqueix pas. En tot cas, avui cal recopilar alguns fets clau:
El primer, que malgrat la frustració immediatament posterior al 27 d’octubre al 21-D el vot independentista fou majoritari (sense arribar al 50%) en escons al Parlament. Contra tot pronòstic, Junts per Catalunya encapçalada per Carles Puigdemont fou més votada que la candidatura d’ERC liderada per Oriol Junqueras. Si ho hagués estat la d’Esquerra, avui un tripartit amb PSC i Comuns governaria la Generalitat i Puigdemont hauria estat descavalcat sense miraments.
El segon, tot i no complir-se les previsions d’ERC la seva línia resta inalterable i el 30 de gener, unilateralment, el president del Parlament incomplint el pacte amb Junts per Catalunya i CUP (gràcies al qual ocupa aqueix càrrec), desconvoca el ple per evitar investir Carles Puigdemont. Esquerra no n’explica pas les raons, fora de vagaroses cabòries de Tardà, i encara avui, després de la detenció del president a Alemanya i del manifest demanant la seva investidura, es nega en rodó a fer aqueix pas.
El tercer, ERC apel·la a la seva història i al victimisme per enclaustrar-se en una estratègia fallida (Partal ho ha escrit reiteradament des de les editorials de Vilaweb): el govern “efectiu” no serà mai més possible en una autonomia que ja no tornarà. La crida a la unitat per defensar la democràcia a l’Estat espanyol, fet per Roger Torrent al dictat de la direcció d’Esquerra, és una porta oberta a sumar-hi UGT i CCOO, i els Comuns, però no és una estratègia basada en la legitimitat republicana catalana i disposada a sostenir el conflicte que planetja el poder espanyol.
El quart, cal donar pasos per bastir una direcció col·legiada per dotar al moviment independentista d’una estratègia unificada que fins ara no ha existit, però que d’ara en endavant és imprescindible per sortir guanyadors a mig termini del conflicte en el qual som immersos com a poble. L’ANC ha fet un pas en aqueixa direcció escollint Elisenda Paluzie nova presidenta, també el nou president d el’AMI, Josep Maria Cervera va en aqueixa direcció. Manca una clarificació interna entre Junts per Catalunya i PDECat i que ERC reconegui la fallida de la seva línia política, (que no serà imminent).
El cinquè, el bloc que dóna suport al 155 CE (i els equidistants Comuns) no té cap altra projecte per a Catalunya que la continuïtat de l’opressió i l’espoli, no hi ha marge per a l’aparició d’un Pierre Trudeau a la catalana que promoti prosperitat dins el Regne d’Espanya. Per tant, l’eix esquerra/dreta és una fal·làcia que no resisteix la comparació amb la realitat de la confrontació d’interessos socials que s’expressa en l’eix Espanya/Catalunya.
El sisè, la dimensió nacional de Països Catalans que està prenent la causa nacional catalana i la seva projecció europea, essencials pel futur de la catalanitat i de la democràcia a Europa.
Post Scriptum, 27 d’abril del 2018.
Amb motiu del mig any transcorregut d’ençà de la proclamació de la República catalana, Soledat Balaguer ha publicat avui al digital Geopolítica.cat un interessant article titulat: “Perill! Estem guanyant i ells ho saben”:
Sis mesos després de la proclamació de la República, estem guanyant. I ells ho saben. La bèstia ferida ens voldrà fer mal de debò. El que s’ha vist fins ara es multiplicarà per mil. Cal, doncs, tenir les coses molt clares i fer honor, d’una vegada, als compromisos adquirits per la majoria parlamentària. Perquè estem guanyant i ells ho saben.
A aquestes alçades de la pel·lícula, malauradament, no confio que el president Torrent s’arrisqui a desobeir la darrera (?) andanada del Constitucional. També dubto que ERC sigui capaç d’apostar per Puigdemont fins les últimes conseqüències. Però, a veure, els partits polítics no s’adonen que, després de l’error de no proclamar la República el 3 d’octubre, mai no havíem tingut una oportunitat com la d’aquests darrers dies per guanyar el combat?
Cifuentes, la sentència de la Manada, la imputació de Gallardón, el judici dels nois d’Alsatsu, les sentències que poden anar caient les pròximes setmanes sobre la corrupció sistèmica del PP, el nou ridícul d’intentar condecorar uns policies alemanys per la detenció de Puigdemont que ha fet que els alemanys es posin, novament, les mans al cap… Espanya en estat de putrefacció pura, a la vista de totes les potències mundials. I el primer ministre turc, en visita oficial a Espanya, lloant les actuacions del gobierno. Si no aprofitem el moment, senyors polítics, novament tornarem a perdre el tren que està esperant que hi pugem d’una vegada.
I què hem de fer? Doncs deixar-nos de punyetes i fer veure que juguem el seu joc. No volen Puigdemont president? Doncs, nomenem un “president a l’interior” que estigui net com una patena d’imputacions. Si fos de la CUP, millor, al Borbó i a la triple SSS els donaria un infart però no tindrien més remei que signar el decret de nomenament. I els Comuns, que han dit que no votarien ningú del PDeCat, tindrien un problema per votar no, o per abstenir-se.
Perquè parlo d’algú de la CUP? Perquè és segur que ells no trairan Puigdemont, el president legítim. I perquè començaran a posar en marxa els decrets que ja estaven preparats l’1 d’octubre, com ens descobreix en Vicent Partal en el seu llibre. No puc pensar el mateix – i em sap molt de greu- de sectors del PDeCat ni de sectors d’ERC. Un president efectiu, com diuen els espanyols i els unionistes… que es posi a disposició del president legítim a l’exili per deixar el seu càrrec quan sigui possible i, mentrestant, posar en marxa d’una vegada el procés constituent, l’assemblea d’electes i el govern legítim de la República a Bèlgica, Berlín, o on sigui. Pràcticament tota la gent del meu entorn –molts d’ells votants o exvotants de convergència i esquerra- em diuen que això és el que ells farien. El problema és si PdeCat, Junts pel Sí i ERC serien capaços de deixar de mirar-se el melic i acceptar la jugada. I el problema seria si la CUP acceptaria investir algú que no fos Puigdemont, encara que fos del seu propi partit. Que no saben, tots plegats, que la miopia es pot operar amb un senzill raig làser?
Estem guanyant, i ells ho saben. Cal, doncs, mantenir l’avantatge que tenim sobre ells en aquest moment. Deixem el problema del canvi de la llei de presidència per més endavant, queden pocs dies. I no caiguem en el parany de pensar que ells no volen eleccions. I tant que les volen! Algú dubte que convocarien eleccions i declararien il·legals totes les candidatures independentistes? No només la llei de partits continua vigent. És que faran el que vulguin, com fa sis mesos que fan. I què farem, llavors? Pujar a la roda del hàmster i donar voltes davant les instàncies internacionals? I d’aquí a 10 anys ja veurem? Amb presos i exiliats? Amb 700 alcaldes inhabilitats davant les eleccions de l’any que ve?
Però a veure, senyors polítics, que no veieu la realitat? Estan desesperats. Aprofitem-ho. Perquè no només estem guanyant. És que ja hem guanyat. Només cal que ens ho creiem d’una vegada.
Soledat Balaguer
P.S.1) Ja em perdonareu pel to d’aquest article, però jo no sóc política, si no periodista i estic fins als nassos.
P.S.2) Fa un parell de dies, la RAI va avisar de la detenció d’un important carregament d’armes a Itàlia, que tenia com a destinació final Barcelona. Ho dic, perquè aquí ningú no ha dit ni ase ni bèstia. Per si encara queda algú als Mossos que puguin investigar sobre terrorisme.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!